Vic es converteix en la capital de la música: guia completa del Mercat de Música Viva de Vic 2026

Del 16 al 20 de setembre, la 38a edició del MMVV portarà a la ciutat desenes de concerts, estrenes i noms com Lia Kali, Ginestà, Baiuca, Nacho Vegas, Marina Herlop, Quimi Portet, Mama Dousha o Giorgio Poi.

Vic tornarà a respirar música per tots els racons. Del dimecres 16 al diumenge 20 de setembre, la ciutat celebrarà la 38a edició del Mercat de Música Viva de Vic, una de les grans cites de la indústria musical del país i, al mateix temps, un dels caps de setmana més esperats pels vigatans i visitants.

Durant cinc dies conviuran els showcases professionals, els concerts de petit format, les noves propostes i les grans actuacions obertes al públic.

Enguany, el MMVV presenta 72 propostes artístiques, 35 estrenes de disc, directe, gira o projecte i cinc coproduccions, després d'haver rebut un rècord de 1.751 propostes artístiques per participar en aquesta edició.

El Mercat arriba després d'un 2025 especialment multitudinari, en què milers de persones van omplir els carrers i escenaris de Vic durant els dies de programació.

Una programació entre els grans noms i la descoberta

El Mercat de Música Viva de Vic manté la seva doble personalitat: és un gran aparador professional per a la indústria musical, però també una cita oberta al públic amb concerts de primer nivell.

Entre els noms més destacats d'aquest 2026 hi trobem Lia Kali, Ginestà, Baiuca, Nacho Vegas, Marina Herlop, Quimi Portet, Giorgio Poi, L'Eclair, Parquesvr, Mama Dousha, Queralt Lahoz, Crim, Mujeres o Amaro Freitas & Momi Maiga.

La programació recorre estils molt diversos: pop, rock, música urbana, jazz, electrònica, cançó d'autor, músiques del món i algunes de les propostes més experimentals de l'escena actual.

Una de les grans singularitats del MMVV és precisament aquesta voluntat de descobrir què sonarà durant els pròxims mesos. Molts artistes arriben a Vic per presentar per primera vegada nous discos, projectes, gires o espectacles davant del públic, programadors i professionals del sector.

Dimecres 16: el Mercat aixeca el teló

L'activitat professional començarà ja al migdia, però serà a partir de la tarda quan el Mercat s'obrirà plenament a la ciutat.

Un dels moments centrals serà el concert inaugural, a les 19.00 h, a la Sala 1 de L'Atlàntida, una producció pròpia dirigida per Lucia Del Greco que reflexionarà sobre què significa avui la música en directe en un context marcat per les noves tecnologies, la intel·ligència artificial i les noves maneres de relacionar-se amb els artistes.

A la nit arribarà un dels grans noms de la primera jornada: Marina Herlop, a les 22.45 h a L'Atlàntida.

Carpa de L'Atlàntida

• 20.30 h: Pelados
• 22.00 h: Socunbohemio
• 00.00 h: Il Mago del Gelato

Sala 2 de L'Atlàntida

• 21.15 h: Antonio Arias
• 23.30 h: B1N0

Jazz Cava

• 20.45 h: Milkweed
• 22.30 h: Hist OG
• 00.45 h: Enmatu
• 02.00 h: Nahoomie

Església dels Dolors

• 21.15 h: Villa, Redhead
• 22.45 h: Irenegarry

Dijous 17: Mar Pujol, Giorgio Poi i Amaro Freitas & Momi Maiga

El dijous serà una de les jornades especialment pensades per descobrir artistes i noves propostes.

Sala 1 de L'Atlàntida

• 19.00 h: Mar Pujol
• 21.00 h: Amaro Freitas & Momi Maiga

Sala 2 de L'Atlàntida

• 18.30 h: Begut
• 20.15 h: Gaia Banfi
• 22.00 h: María Marín

Carpa de L'Atlàntida

• 19.45 h: Ivan Herzog
• 21.15 h: Dressed Like Boys
• 22.45 h: Giorgio Poi
• 00.00 h: Lluki Valverde

Jazz Cava

• 20.00 h: Irene Reig Quartet
• 22.30 h: Duot feat. Barbara Togander

Església dels Dolors

• 19.45 h: Badiola i Datzira
• 22.00 h: Sara Zozaya + Ke Lepo

Divendres 18: el Mercat pren definitivament el centre de Vic

Divendres arribarà el salt definitiu del MMVV professional al gran festival de ciutat, amb música simultània en nombrosos escenaris.

L'Atlàntida

• 19.00 h: Nacho Vegas
• 21.30 h: Pep Gimeno "Botifarra"

Nacho Vegas serà un dels grans noms de la jornada, en una proposta vinculada als seus 25 anys de trajectòria musical.

Sala 2 de L'Atlàntida

• 18.00 h: Romàntic Dimoni
• 20.30 h: ÃO

Església dels Dolors

• 18.00 h: Rebe
• 19.45 h: Clara Mann
• 21.30 h: Rachid B

La Catedral DICE

• 18.00 h: Irnini Mons
• 19.30 h: Marte Lasarte
• 21.00 h: Sereias
• 22.15 h: Parquesvr

Lia Kali, Mama Dousha i Dan Peralbo, a la Plaça Major

A partir de les 20.30 h, bona part de les mirades es dirigiran cap a la Plaça Major Estrella Damm.

20.30 h — Dan Peralbo i El Comboi

El músic de Torelló jugarà pràcticament a casa amb el seu rock directe, enèrgic i desacomplexat.

21.45 h — Mama Dousha

Una de les figures més populars del pop català actual arribarà al Mercat amb el seu univers particular i un directe pensat per connectar amb el públic.

23.15 h — Lia Kali

Una de les grans veus urbanes del moment serà un dels plats forts del divendres. Soul, R&B, reggae, jazz i influències llatines en un dels concerts que apunta a convertir-se en un dels grans moments del MMVV 2026.

La nit continua

La música no s'acabarà a la Plaça Major. La Carpa de L'Atlàntida continuarà amb programació fins ben entrada la matinada.

• 23.45 h: Remei de Ca la Fresca
• 01.00 h: Cervatana
• 02.15 h: L'Eclair

A la Jazz Cava:

• 19.00 h: Alexabril
• 21.00 h: Surma
• 00.15 h: Marta
• 02.00 h: Whitemary

Dissabte 19: Ginestà i Baiuca, protagonistes de la gran nit

Si divendres marca l'inici del Mercat més multitudinari, dissabte serà una de les jornades amb més ambient als carrers de Vic.

La programació començarà ja al matí amb una proposta destinada al públic familiar: Els Atrapasomnis, a les 11.30 h a La Catedral DICE.

La Catedral DICE

• 11.30 h: Els Atrapasomnis
• 18.00 h: Cloe Riembau
• 19.30 h: Hofe
• 21.00 h: Mujeres
• 22.30 h: Crim

Església de la Pietat

• 18.45 h: Del Gesù
• 20.15 h: Vito Blasu

La gran nit de la Plaça Major

La Plaça Major tornarà a concentrar tres de les actuacions més esperades de tota l'edició.

20.30 h — Queralt Lahoz

Una proposta que barreja flamenc, hip-hop, R&B, electrònica i sonoritats llatines.

21.45 h — Ginestà

Ginestà arribarà a Vic després d'haver-se consolidat com un dels noms més populars de l'escena pop catalana actual.

23.15 h — Baiuca

El músic gallec portarà a Vic el seu univers de música tradicional, electrònica i cultura de club, en una de les actuacions més ballables de la nit.

Per als que encara en vulguin més, la Carpa de L'Atlàntida continuarà fins ben entrada la matinada:

• 23.45 h: Maig
• 01.00 h: Baya Baye
• 02.15 h: Malifeta

Diumenge 20: Quimi Portet tanca el Mercat a casa

El diumenge tindrà dues cites destacades a la Plaça Major, totes dues d'accés gratuït.

Al matí, Ambauka actuarà a les 11.30 h amb una proposta destinada especialment al públic familiar.

I a les 19.00 h, Vic abaixarà el teló de la 38a edició amb un dels noms més vinculats a la ciutat: Quimi Portet.

El músic vigatà serà l'encarregat de posar el punt final a cinc dies de música amb el seu rock, la seva ironia, el surrealisme i aquell univers personalíssim que l'ha convertit en una figura imprescindible de la música catalana.

Concerts gratuïts i entrades a preus populars

Una part important de la programació del Mercat continuarà sent gratuïta.

Els concerts de la Plaça Major Estrella Damm, La Catedral DICE i la Carpa de L'Atlàntida són d'accés lliure.

Altres concerts programats en sales i espais interiors disposen d'entrada a preus populars.

Durant dimecres, dijous i divendres també se celebren diversos showcases diürns destinats especialment als professionals acreditats del MMVV Pro Catalan Arts.

Els principals escenaris del Mercat de Música Viva de Vic 2026

El Mercat de Música Viva de Vic reparteix la seva programació per diferents punts de la ciutat, des de grans escenaris a l'aire lliure fins a sales, teatres i espais singulars del centre històric.

Plaça Major Estrella Damm

És el gran escenari del Mercat i el punt de trobada dels concerts més multitudinaris. Durant divendres i dissabte hi passaran alguns dels principals noms de l'edició.

L'Atlàntida – Sala 1 i Sala 2

L'Atlàntida és un dels principals centres de la programació professional i artística del MMVV i acull concerts, estrenes i propostes especialment concebudes per al Mercat.

Carpa de L'Atlàntida

Un dels punts més animats del festival, amb programació gratuïta i concerts que, especialment divendres i dissabte, s'allarguen fins ben entrada la matinada.

Jazz Cava

Un dels espais històrics de la música en directe a Vic. Durant el Mercat acull propostes de petit i mitjà format, jazz, electrònica i nous talents.

Església dels Dolors

Un escenari singular situat al centre històric de Vic, especialment adequat per a concerts més íntims i propostes que busquen una atmosfera diferent.

La Catedral DICE

Un dels grans punts de la programació gratuïta del Mercat, amb artistes emergents, grups consolidats i propostes de diferents estils.

Església de la Pietat

Un altre dels espais emblemàtics del centre de Vic que durant aquests dies es transforma també en escenari musical.

La proximitat entre bona part dels escenaris permet recórrer el Mercat a peu i combinar diversos concerts durant una mateixa jornada.

Un Mercat cada vegada més accessible

El Mercat de Música Viva de Vic també continua reforçant les mesures perquè els concerts siguin accessibles al màxim nombre possible de persones.

Als grans escenaris hi ha previstos espais específics per a persones amb mobilitat reduïda, així com diferents recursos d'accessibilitat en funció de cada concert i espai.

Els Punts Lila també formen part del dispositiu del Mercat amb l'objectiu de prevenir i actuar davant possibles situacions d'assetjament o violència masclista i LGTBI-fòbica.

Cinc dies en què Vic torna a sonar diferent

Per als professionals, el Mercat de Música Viva continua sent un lloc on es decideix una part important del futur de la música en directe. Per als artistes, és una oportunitat per estrenar projectes davant d'un públic i d'una indústria que busquen novetats.

I per a Vic és, senzillament, una de les setmanes que més transforma la ciutat durant tot l'any.

Des de les sales de L'Atlàntida fins a la Plaça Major, passant pels Dolors, la Pietat, la Jazz Cava, la Catedral o la Carpa, Vic tornarà a convertir-se durant cinc dies en un enorme escenari.

I ara sí: que comenci el Mercat.

Més informació i programació actualitzada: www.mmvv.cat

Dany BPM, reconegut com a millor productor de música electrònica d’Espanya

El DJ i productor barceloní Dany BPM ha estat distingit amb el premi al Millor Productor de Música Electrònica d’Espanya, un reconeixement atorgat per l’Associació Espanyola de DJs i Productors (AEDYP) que consolida la seva trajectòria dins l’escena electrònica estatal i internacional. 

Aquest guardó arriba en un moment especialment rellevant de la seva carrera, després de gairebé tres dècades vinculades a la música electrònica. Al llarg dels anys, Dany BPM ha format part de cabines mítiques com Pont Aeri, Chasis o Set4Dos, i també ha actuat en sales i festivals europeus de referència, com Cherrymoon (Bèlgica). 

Èxits i presència en grans escenaris

Les seves produccions, caracteritzades per combinar l’energia de la música electrònica amb melodies pop i urbanes, acumulen milions de reproduccions a les plataformes digitals i s’han convertit en autèntiques eines habituals per a DJs d’arreu. Entre els seus temes més coneguts destaquen Sarà Perché Ti Amo, Me Voy de Fiesta, Felicità o el seu llançament més recent, “Duro de Pelar”, realitzat amb Rebeca i Sofía Cristo. 

A més de la seva activitat a l’estudi, Dany BPM és un artista habitual als escenaris de grans festivals. Ha participat en esdeveniments com Medusa Festival, A Summer Story o Animal Sound, i recentment va actuar davant més de 50.000 persones al festival LOS40 Independence. 

Presència mediàtica i trajectòria

El productor també combina la seva faceta musical amb els mitjans de comunicació. Actualment dirigeix i presenta LOS40 Hard Dance, un dels espais radiofònics més destacats del gènere. A més, va ser l’autor de la sintonia oficial dels gols del FC Barcelona durant dues temporades, un fet que demostra la seva versatilitat creativa. 

En paraules del mateix artista: “Porto gairebé 30 anys en això i sento que el millor està passant ara. Aquest premi no és una meta, sinó el motor per continuar innovant a l’estudi i portar el meu so als escenaris més grans d’Europa.” 

Maria Hein: “Aquest disc em representa molt”

 

Aquest divendres 28 de març es publica en digital KATANA, el tercer disc de la cantautora Maria Hein. El llançament en format físic està previst per al 12 d’abril. Després d’un any de treball de producció, sessions a Madrid i gravacions a Japó, l’artista presenta un àlbum que defineix com el més madur de la seva trajectòria. Amb KATANA, Hein tanca una etapa de creació iniciada el febrer del 2024 i enceta un nou període marcat per la gira de presentació.

Des de Barcelona, on resideix actualment, Maria Hein parla amb UEP! Mallorca sobre el disc, els processos personals que l’han acompanyada i les referències estètiques i emocionals que han donat forma al projecte.

Un disc que uneix mons: de Mallorca a Japó

Alenar va ser una de les primeres cançons que es va fer pública. És també una de les més íntimes. Té un tempo pausat, una línia vocal despullada i una producció senzilla. “És una cançó que em va sortir en un moment molt concret. Estava fent feina amb gent que no coneixia de res, a Madrid, i va sorgir d’un sentiment molt profund. Va ser de les primeres que vaig incloure al disc i va marcar una línia.”

La Sibil·la, en canvi, és una peça amb més càrrega simbòlica. Parteix de la figura tradicional que es canta a Mallorca per Nadal, però reinterpretada des d’una mirada contemporània. “La Sibil·la és una figura molt poderosa, que anuncia la fi del món. Té una aura mística. Quan vaig pensar en ella, em va venir la imatge de cantar-la amb una katana a la mà. Em va semblar que hi havia un enllaç visual i emocional molt potent.”

Hein no veu aquestes referències com a exercicis estètics, sinó com una manera de situar-se en el món. D’entendre d’on ve i què vol dir el que fa. “Per jo era important que aquest disc no fos només cançons que m’agradaven. Volia que digués coses de jo, que tingués una coherència, encara que les cançons fossin diferents entre elles.”

El disc no segueix un sol estil musical. Inclou cançons que combinen la música urbana amb elements folklòrics mallorquins, textures electròniques i melodies que parteixen de la cançó d’autor. “Volia que les cançons urbanes tinguessin lletres i melodies que connectassin amb la part més folk, i les tradicionals, en canvi, tenen bases electròniques o samplers perquè tot s’ajunti.”

"Aquest disc és una forma de dir: aquí estic, i no m’aturaràs"

– Maria Hein

Maria Hein: “Aquest disc em representa molt”

Intimitat i pèrdua: la memòria del pare

Un dels eixos centrals de KATANA és la figura del pare de l’artista, mort quan ella tenia 11 anys. La cançó Katanas i pianos neix d’aquest record. “Aquest disc no l’hauria fet si no hagués estat per ell”, diu Maria Hein. Durant el procés de creació va començar a connectar amb una fascinació per la cultura japonesa que, a mesura que indagava, li va revelar una connexió personal inesperada: el seu pare era un apassionat de les arts marcials i de Bruce Lee.

“A ca nostra hi havia dues catanes decoratives que eren seves. Jo sempre les havia vist allà, però no hi havia caigut mai. Quan vaig començar a demanar a ma mare i a la padrina, em van contar que ell era molt fanàtic d’aquesta cultura.” Així es tanca el cercle que dona sentit simbòlic i emocional al disc.

Desamor i revenja: referències a Kill Bill

El disc també inclou cançons que parteixen d'experiències de desamor. Maria Hein reconeix que hi ha elements autobiogràfics, però també construcció simbòlica inspirada en el cinema. Kill Bill i el personatge de la núvia interpretat per Uma Thurman són una referència clau. “Aquest disc és una forma de dir: aquí estic, i no m’aturaràs. Hi ha part de ficció, però també hi ha passat meu. I crec que aquest disc és la manera d’expressar-ho.”

Cançons com Creu d'or mostren aquest procés de resposta emocional. “Vaig voler narrar una història de ruptura on jo recupero el control, on jo decideixo volar.”

Cançons en castellà i col·laboracions a Madrid

Tot i que la majoria del disc és en català, KATANA també inclou fragments en castellà. Hein explica que això es va donar de manera natural durant el procés de gravació a Madrid o en sessions amb productors que no parlen català. “Quan estàs treballant amb gent que només parla castellà, hi ha idees que surten en aquest idioma. Si m’haguessin sortit en català, serien en català, però em va sortir així.”

Un procés llarg, un disc esperat

L’àlbum es va començar a gravar el febrer del 2024 i es va acabar al novembre. Durant aquest temps, es van publicar algunes cançons com a avançament, com Alenar, Geisha, Betta i Nonadas. L’espera per al disc complet ha estat llarga. “Ho he passat fatal. S’ha de tenir molta paciència. Però crec que també m’ha ajudat a valorar-ho més.”

Durant el darrer tram del procés, Hein va viatjar al Japó per enregistrar els videoclips i fer sessions de fotos. Ara, ja amb el disc a punt de sortir, es prepara per fer-lo arribar al públic.

Maria Hein: “Aquest disc em representa molt”

“És el disc més madur que he fet. I crec que mai havia fet res que em representàs tant.”

– Maria Hein

Presentació a Mallorca i gira de 2025

El primer concert de presentació a Mallorca serà el 5 d’abril a Felanitx, dins l'Acampallengua. A Barcelona, on viu actualment, també es preveu una presentació propera. L’any 2025 es planteja com l’inici de la gira i la promoció total del disc. “Volem ensenyar aquest directe que estem preparant i que el disc agafi vida.”

Hein valora que el fet d’estar a la Península li ha obert més oportunitats: “És dur anar i venir constantment. A Barcelona hi ha més equips i més escenes. A Mallorca n’hi ha, però no tantes. Si no hagués vingut aquí, no estaria on estic ara.”

Un punt d’inflexió

Per a Maria Hein, KATANA marca un abans i un després. “És el disc més madur que he fet. I crec que mai havia fet res que em representàs tant.” El nou àlbum arriba després de dos treballs previs, i consolida una veu pròpia que combina l’arrel i la modernitat, l’experiència personal i l’exploració artística.

Amb la sortida digital aquest divendres i el format físic previst per al 12 d’abril, comença una nova etapa per a l’artista felanitxera.

Fotos: PantäPer Tino Martínez / AMIC - Uepmallorcapp 

Linkin Park anuncia el seu retorn amb una nova cantant, Emily Armstrong, un nou disc i una gira.

 

La banda nord-americana de rock alternatiu Linkin Park ha anunciat aquest dijous el seu retorn amb una nova vocalista, Emily Armstrong, que debutarà amb el grup en una gira que començarà la setmana vinent, acompanyada d’un nou disc titulat 'From Zero' (Des de zero). El llançament de l'àlbum, amb el qual la banda reprèn l'activitat després de la mort del seu líder l'any 2017, està previst per al 15 de novembre.

El grup ha presentat a YouTube la seva primera cançó amb Armstrong, 'The Emptiness Machine'. Entre altres sorpreses, Linkin Park ha publicat un concert del nou àlbum enregistrat amb públic en un lloc no especificat, on es pot apreciar la sintonia de la nova formació i on reinterpreten temes mítics com 'Somewhere I Belong', 'Crawling', 'Faint' o 'Papercut'. Mike Shinoda, a l’escenari amb la guitarra penjada, presenta els membres pel seu nom i funció, i afegeix: “I en el paper de Chester Bennington, sou tots vosaltres”.

Aquest anunci marca una “nova era” després de la mort per suïcidi del líder de la banda, Chester Bennington, l'any 2017, i després que els altres quatre integrants, amics des de la joventut, comencessin a reunir-se de nou en els darrers anys, segons un comunicat de Live Nation. En aquestes trobades, van convidar altres amics al seu estudi i “van trobar una afinitat especial” amb Emily Armstrong, del grup Dead Sara, i amb el bateria Colin Brittain, amb qui van passar cada cop més i més hores fins a concloure que tots dos formarien part del nou Linkin Park, afegeix el comunicat.

“Abans de Linkin Park, el nostre primer nom com a banda va ser Xero. El títol d'aquest àlbum fa referència tant a aquest començament humil com al camí que estem travessant actualment”, assenyala Mike Shinoda a la nota.

La gira començarà a Los Angeles (Estats Units) l'11 de setembre i inclourà altres cinc ciutats: Nova York (Estats Units, 16 de setembre), Hamburg (Alemanya, 22 de setembre), Londres (Regne Unit, 24 de setembre), Seül (Corea del Sud, 28 de setembre) i Bogotà (Colòmbia, 11 de novembre).

D'aquesta manera, Linkin Park torna a l'escena musical després de la mort, el juliol de 2017, de Chester Bennington, una de les figures més destacades d’aquest gènere.

Aquest divendres, segons ha anunciat Live Nation, la banda oferirà una entrevista a Apple Music amb el presentador Zane Lowe, “una conversa sincera i en profunditat sobre l'increïble llegat de Linkin Park, el trajecte de set anys cap a la nova música i la seva emoció pel futur”.

Recordant Carles Sabater - 25 Anys Després

El 13 de febrer de 1999 es va apagar una llum brillant en el món de la música i la cultura catalana. Carles Sabater, cantant, actor i icona del pop-rock català, ens va deixar en un tràgic incident després del primer concert de la gira "Dotze" a Vilafranca del Penedès. Aquest any, compleix 25 anys de la seva partida, i el seu llegat continua ressonant en els cors dels qui el van estimar i en les generacions que van ser influïdes per la seva música i la seva presència escènica.

El camí de Carles Sabater cap a la fama va ser tan intens com inspirador. Des dels seus inicis com a actor fins a la seva transformació en un dels cantants més estimats de la nostra terra, Sabater va deixar una petjada indeleble en la cultura catalana. Des dels escenaris fins a la pantalla petita, el seu talent multifacètic es va manifestar en cada actuació, captivant audiències amb la seva veu càlida i la seva presència carismàtica.

La seva col·laboració amb Pep Sala i Joan Capdevila va donar vida al llegat musical de Sau, un grup que es va convertir en referent del pop-rock català. A través de les seves cançons, Sabater va capturar l'essència de la joventut, l'amor i les emocions humanes, deixant una empremta imborrable en la història de la música catalana.

A la petita pantalla, els seus personatges a sèries com "Sóc com soc" i "Sitges" van connectar amb milers d'espectadors, mostrant la seva versatilitat com a intèrpret. La seva participació en programes com "L'illa del tresor" va revelar la seva profunditat com a persona, compartint amb el públic les seves passions i anhels més íntims.

Malgrat la seva partida prematura, la memòria de Carles Sabater roman viva en els cors i les mentides de tots aquells que el van admirar. Des de les seves col·laboracions amb altres artistes fins als seus propis èxits, el seu llegat perdura en cada nota de les seves cançons i en cada escena que va interpretar.

Avui, en commemorar el 25è aniversari de la seva mort, és un moment per recordar i celebrar la vida i l'art de Carles Sabater. Les seves lletres continuen ressonant, les seves melodies continuen emocionant i la seva presència continua inspirant. Que la seva memòria segueixi brillant com una estrella en el firmament de la nostra cultura, recordant-nos sempre del seu extraordinari llegat i del seu etern esperit creatiu.

Pla estratègic de l'ecosistema musical de la ciutat

La Diputació de Barcelona, des del Centre de Recursos Culturals, treballen conjuntament amb l’Ajuntament de Vic per la redacció d’un pla estratègic i model de governança pel teixit musical de la ciutat de Vic. Té com a finalitat dissenyar un full de ruta que permeti orientar les accions, inversions i projectes de la ciutat amb els actors del sector, per tal de definir objectius comuns, acordar el pla d'acció, fer aterrar les accions proposades i determinar-ne la implementació de forma consensuada. 

L’empresa que contribuirà a fer realitat aquest projecte, és la barcelonina Sound Diplomacy, amb una llarga experiència en el sector i líder en assessoria en matèria de ciutats musicals. 

Amb la finalitat d'escoltar les diverses opinions dels diferents sectors de la societat, el proper dimecres dia 6 de març a les 18h a L’Orfeó, tindrà lloc una taula rodona moderada per Daniel Granados, consultor de Sound Diplomacy, i formada per diferents representants del teixit, que estarà oberta a tota la ciutadania, per tal que puguin fer les aportacions que creguin convenients. Aquesta sessió serà enregistrada en vídeo i es publicarà  a l'àrea de Cultura de la pàgina web de l’Ajuntament.  

Tot i així, s’habilitarà un formulari en el que aquelles persones que no puguin assistir, podran aportar suggeriments i comentaris que es tindran en compte en el moment de redactar el document i extreure’n conclusions. 

Formulari d'aportacions 

 

El 'Reggaeton Be Gone' d'en Roni Bandini: Un invent tecnològic per a silenciar el reggaeton.

Roni Bandini

En els envelats passadissos dels edificis de Barcelona, molts residents es troben immersos en un mar de sorolls, ja sigui escoltant les converses dels veïns, la televisió o la mateixa música que han escoltat en bucle durant mesos. Mentre que, en algunes ocasions, aquests sons es poden tolerar, quan es converteixen en una rutina constant i molesta, la convivència pot esdevenir un autèntic infern.

Aquest era el cas de Roni Bandini, un inventor argentí especialitzat en intel·ligència artificial, que es veia obligat a suportar els ritmes de reggaeton a tot volum que emanaven dels altaveus del seu veí, des de primera hora del matí. Podria haver optat per una conversa civil o fins i tot contrarestar amb música pesada, però Bandini, amb les seves habilitats de programació, va decidir prendre una resolució radical: construir un aparell per a intervenir els altaveus Bluetooth del seu veí.

Inspirat pel dispositiu conegut com a TV-B-Gone, un petit comandament que pot apagar pràcticament totes les televisions, Bandini ha creat el 'Reggaeton Be Gone', una màquina capaç de detectar aquest gènere musical i desconnectar o interferir amb el senyal dels altaveus propers. Aquest artefacte funciona gràcies a una Raspberry Pi, un ordinador de placa única, i la intel·ligència artificial. I per aquells interessats en replicar el seu invent, Bandini ha publicat instruccions detallades sobre com construir-lo a casa.

El procediment per a crear un 'Reggaeton Be Gone' casolà comença amb l'entrenament d'una intel·ligència artificial per a reconèixer els patrons del reggaeton, utilitzant l'aprenentatge automàtic. A continuació, es desenvolupa un model per al sistema operatiu Linux, sota un processador ARM, capaç de reconèixer els patrons musicals específics d'aquest gènere. Un cop el model està preparat, es descarrega a la Raspberry Pi i es connecta a una petita pantalla OLED, que mostra en temps real els processos en curs. Amb això, ja es disposa del propi 'Reggaeton Be Gone'.

Si tot va com ha d'anar, aquest aparell casolà hauria de ser capaç de detectar els patrons del reggaeton i ajustar el volum dels altaveus objectius per reduir-lo gradualment o fins i tot apagar completament la música.

Bandini no és només el creador del 'Reggaeton Be Gone', sinó que també ha desenvolupat altres invencions sorprenents, com una "màquina per fer ploure", inspirada en la tecnologia de Baigorri Velar de finals dels anys vint, i fins i tot ha modificat la seva rentadora per allargar la seva vida útil i afegir funcions divertides.

Reggaeton Be Gone. Inspirat en el vell TV-B-Gone

En una conversa amb Nacho Girón a La Mañana de CNN, Bandini va explicar que el seu invent té com a objectiu intervenir en altaveus aliens que emeten reggaeton. Segons va afirmar, el dispositiu "monitoritza la cançó que està sonant i la compara amb un model d'intel·ligència artificial", i si determina que és reggaeton, "intentarà atacar el parlant des d'on prové". Tot i això, va reconèixer que en les proves realitzades, no va aconseguir desconnectar el parlant del veí, però sí interferir amb el senyal, fent que la música s'escoltés de manera irregular.

Malgrat això, Bandini va assegurar que no té res contra el reggaeton en particular i que entén l'atractiu d'aquest gènere musical. No obstant això, va destacar la importància de respectar els horaris i els límits de volum, ja que "alguna cosa inherent al reggaeton fa que la gent vulgui escoltar-lo a un volum més alt del normal".

Amb el 'Reggaeton Be Gone', Bandini ofereix una solució innovadora per als amants del silenci, demostrant que la tecnologia pot ser utilitzada de manera creativa per a millorar la convivència en entorns urbans sorollosos.

El Mercat del Ram estrena cançó

Aquest divendres, l'escriptor i periodista Xavi Ruiz llança una nova versió de la històrica cançó del Mercat del Ram de Vic. Aquesta emblemàtica peça, originalment publicada l'any 1961 pel reconegut pintor i trobador osonenc Josep Font Sellabona (Collsuspina, 1928 – Vic, 2010), ha estat reinterpretada per Ruiz amb una visió actualitzada i comercial.

Amb aquesta nova versió, Xavi Ruiz aspira a difondre la rica cultura de la ciutat de Vic arreu de Catalunya. La cançó del Mercat del Ram ha estat durant dècades un símbol de l'esperit comunitari i la tradició local, i Ruiz busca mantenir viu aquest llegat cultural, adaptant-lo als gustos i les sensibilitats contemporànies.

Xavi Ruiz

"És un honor per a mi reinterpretar aquesta emblemàtica cançó que ha estat part integrant de la identitat de Vic durant tants anys", va afirmar Xavi Ruiz. "Amb aquesta nova versió, vull capturar l'essència del Mercat del Ram i transmetre-la a les noves generacions, alhora que celebro la riquesa cultural de la nostra estimada ciutat".

La versió actualitzada de la cançó del Mercat del Ram de Vic estarà disponible a partir d'aquest divendres en diverses plataformes de música en línia, amb l'esperança de captivar els oients amb la seva fusió d'història, tradició i modernitat.

 

https://www.youtube.com/watch?v=uvkx4P45SD4

The Tyets: "Cinc anys enrere pensàvem que arribàvem tard al món de la música urbana"

El duet musical The Tyets se supera a cada nou pas. Des de fusionar sardanes amb reggaeton, a guanyar un Enderrock per a la millor cançó de l’any 2022. Aquests són alguns dels reptes que el grup mataroní ens ha deixat en aquests últims mesos. Ara han estrenat el seu nou disc Èpic Solete, on també es destaquen col·laboracions d’altres artistes catalans emergents.

1. Fa menys d'una setmana heu tret disc nou: Èpic Solete. Què hi podem trobar?
Oriol de Ramon: Diuen que els discs són principis o finals d'etapa, i no sabem ben bé quin cas és aquest. Però hem estat cinc anys fent música, ha evolucionat molt i el que ens trobem ara a Èpic Solete és so dels The Tyets ara mateix. Hi ha bastant de reggaeton, però hem intentat donar-li un parell de voltes i anar més enllà amb altres sonoritats dels anys vuitanta, més indies, acústiques...
Xavier Coca: Es tracta una mica d'amenitzar el disc per a tothom. Fer una cançó per cada moment del dia, per cada estat d'ànim i per cada persona amb el seu propi tarannà.

2. Parlem també de les col·laboracions que trobem al disc, és intencionat ajudar a fer el salt a artistes emergents?
XC: Vam començar fa cinc anys, pensant-nos que arribàvem tard dins el món de la música urbana. Estàvem una mica entre tot allò que havia arribat feia deu anys, i alhora les propostes més underground que ens trobem ara al panorama català. No ens sentíem identificats ni amb els uns ni amb els altres. Ha estat una mica amb el pas del temps, i concebent aquest àlbum que hem trobat el que jo anomeno "els amics del pati". És a dir, si anéssim tota la indústria catalana a una escola, amb qui m'ajuntaria alhora del pati. I el resultat és tota aquesta gent amb qui recentment hem col·laborat. Potser per "quinta" d'edat ens trobem a prop, però també per maneres de fer, de pensar...
OdR: I per potencial! Perquè són grups que ens encanten, els tenim molt a prop i era pràcticament impossible que no féssim una col·laboració. Vam creure òptim ajuntar-les totes en aquest disc, perquè també és dir que la música urbana és aquí i va cap amunt.

També fem altres col·laboracions més rares, com els Amics de les Arts, els Manolo, Ferran Palau... amb la concepció d'intentar trencar una mica els esquemes de la gent.

XC: I les col·laboracions del disc transcendeixen més enllà de la simple col·laboració, perquè hem creat una amistat entre tots que va més enllà de la música.

3. Del nou disc podem comentar diverses coses. Una cosa que ens pot sorprendre és que hi ha un solo de cadascun de vosaltres. Com ha estat això de no cantar junts per primer cop?
OdR: hi ha molts grups de parelles que se separen, i a mi em sembla un error d'estratègia. Els tyets som les dues veus, però també està bé que hi hagi nous estímuls. Aquests dos temes han sortit de forma natural, en cap moment vam dir de fer temes per separat. En el meu cas una situació personal em va dur a escriure la cançó, i al Xavi el mateix.
XC: No vam planejar fer cançons separades, sinó que van néixer paral·lelament fa un any aproximadament i no sabíem si serien un single, si entrarien al disc... era simplement explicar una situació personal de cadascú i ja està. I clar, no hauria tingut sentit que jo cantés Olívia, perquè no m'interpel·la, ni hagués tingut sentit que l'Oriol hagués cantat desembre perquè tampoc l'interpel·la.
OdR: Ens fem "coritos" i ens ajudem una mica.

4. Hem aconseguit normalitzar el català i així hem passat de demanar referents a ja generar aquests referents?
XC: La militància del català ha de ser constant i continua, que perduri en el temps perquè si no arribarà un moment on la llengua desapareixerà. Però crec que alhora ens hem d'adaptar a les noves maneres de parlar. Recentment, he llegit un "tio" que deia que l'art en si no ha de respectar el purisme, en la llengua i en qualsevol altre sentit, sinó que l'hem de mantenir viva. El fet que hàgim agafat el català que parlem amb els nostres amics i l'hàgim traslladat a altra gent, i aquesta se senti identificada, doncs crec que suma. Tota aquesta gent que ho està fent ara, a la seva manera, l'únic que fan és ajudar al fet que la llengua es mantingui viva.

OdR: Ara estan sortint molts projectes en català. La música s'ha democratitzat molt, i a casa teva et pots gravar les teves cançons. Això fa que no sigui necessari crear un projecte des de zero. Aquest procés potser provocava un canvi de llengua al castellà. Estan sortint moltes propostes noves, n'hi ha que "tiren" més, n'hi ha que "tiren" menys... però s'està fent molta música en català.

XC: Potser el problema també és la fuga de talent que tenim. És obvi que el talent que tenim aquí és molt i és molt bo. Però alhora si ens fixem en el panorama espanyol, la gran majoria d'artistes top, són catalans, i catalanoparlants. Però després venen a Barcelona, fan un concert al Palau Sant Jordi i no visibilitzen suficient la seva llengua.

5. Heu fet un pas més enllà, ja no només normalitzeu la llengua sinó que amb Coti x Coti us heu atrevit a introduir sons com la sardana. D'on surt la idea?
O.D: Podríem dir que la idea va sortir una mica sense voler, com tot el que ens passa. No ben bé sense voler, però el fet és que la cançó no tenia sardana. En el moment en què vam fer la tornada, on ara mateix sí que hi ha la sardana, ens va venir el ritme de cobla al cap. Ens vam mirar i vam dir: posem una sardana. I vam decidir gravar-la, va venir en Jordi Montasell, que és de Mataró, i va portar un conegut seu de la Cobla Sant Jordi. I va ser gravar-ho i quedar super bé, estàvem molt contents. I després s'hi va sumar la creació del videoclip. Aquests són dos factors que quan es van ajuntar, van crear un producte global, que és molt guai. El videoclip combina la tradició catalana. A mi em recorda com si el poble on ho vam gravar fessin Pastorets, perquè era tot un poble implicat, en una mateixa cosa. Ells fan un Pessebre Vivent cada any, i a mi em va recordar als Pastorets que he vist sempre a Mataró. En definitiva, són moltes coses que passen a la cultura catalana i estem agafant les arrels també d'aquesta cultura per barrejar-les amb el reggaeton, que és el que sona ara mateix. És un còctel explosiu.

6. Un altre tema que veiem molt a les vostres cançons és l'arrelament al territori. Parleu de Mataró, del Maresme... Èpic Solete és una mica lliure i tropical. Com influeix al vostre contingut?
XC: Òbviament. Jo penso que és inherent a la nostra personalitat. Tant com a individus separats, com a grup. Si no haguéssim tingut aquesta referència de la "Califòrnia Catalana". I aquest imaginari, que no hem creat nosaltres sinó que l'hem encunyat de tota la cultura popular maresmenca, no hauríem encaminat la nostra carrera musical cap a aquest estil més tropical, més maresmenc, que tant ens caracteritzen.

OdR: Sempre hem parlat del bus que ens portava de festa per la costa, de les festes majors, de ser darrere l'ajuntament fent concerts...

XC: I de fet aquest imaginari és la realitat de la nostra adolescència.

OdR: Al final és un so bastant de platja, amb un toc caribeny... Que et porta a les "palmeretes" que pots veure a les platges del Maresme.

7. Del 2018, amb Santrap, a ara, quina part de l'essència dels The Tyets manteniu?
XC: Hi ha hagut una evolució òbvia, en el sentit de dominar molt més l'edició, la manera de tocar, les estratègies, els recursos dels quals disposem... Però l'essència, la manera en com creem la música, encara és la mateixa.

OdR: Ens continuem deixant endur bastant pels impulsos, per primeres impressions.

XC: I per pluges d'idees esbojarrades.

OdR: És el no tenir por de fer les coses, de provar i equivocar-nos. I esborrar-ho i canviar-ho. Una mica mantenim el fet de continuar jugant amb la música.

8. En menys de cinc anys heu passat d'actuar al Casal de Mataró, a fer-ho en grans escenaris i fent plens! Com heu treballat aquest salt a la fama? I quina creieu que és la clau de l'èxit?
XC: Ha estat molt orgànic, no hem tingut la sensació que amb una setmana hàgim passat a ser dues persones que fan un concert al Casal de Mataró, a omplir estadis i fer sold outs. Ha estat una cosa molt gradual, d'anar fent, de sempre treballar amb la mateixa constància, el mateix rigor... tot això ha anat essent sempre igual. I al final, com qualsevol feina, si la fas ben feta et dona els seus fruits. Però també sabem que hem estat en el lloc adequat i en moment adequat, per molt que nosaltres, en un inici, ens penséssim que arribàvem tardíssim en aquesta escena. Potser la clau ha estat la por a no perdre res, a començar fent això perquè ens divertia. Primer veiem que ens escoltava algú de Girona, després algú de Matadepera... I et preguntes: com li ha arribat la cançó o algú d'allà? O de Solsona... I de mica en mica veus que això és més gros. I que tens un sentit de responsabilitat molt gran, i s'han de mantenir els peus a terra, i tenir el cap ben moblat i no deixar que se t'endugui tot el que està passant. Perquè, en certa manera, això és efímer. Potser arriba un dia en què per edat, o per gustos musicals de la gent, potser ja no encaixem. I això ho has de tenir sempre present.

OdR: També ho hem intentat treballar tot sempre des del principi amb la intenció d'anar-ho a fer gran. Encara que no ens conegués molta gent, volíem fer una cosa professional. Perquè quan la gent ens conegués ja tinguéssim un nivell, i un què que captives. I de mica en mica, al final, treus una cançó que creus que és bona, arriba a gent, i estàs content. Però a la següent cançó arriba encara a més gent, i al final és com una escala que vas pujant, vas fidelitzant a la gent de cada concert. També pensem en estratègies, la presència a xarxes... però el grup es basa en les cançons, i el que ens fa créixer és això amb els bolos. I al final, com a qualsevol lloc, l'equip ho és tot i si et rodeges de bona gent pots fer coses grans.

9. Heu estat dels artistes més nominats als XXV Premis Enderrock per votació popular. Com rebeu aquest tipus de notícies?
XC: És una situació que, cinc anys enrere, no ens haguéssim imaginat. Potser ho veiem molt lluny, o inaccessible. Perquè fèiem música perquè ens agradava, sense cap pretensió. El fet d'anar encadenant, ens ha dut al primer any ser-hi nominats, no guanyar res, sense cap problema, el segon any guanyar l'Enderrock per l'Animalari Urbà i ja vam veure que anava de debò. I aquest any amb les nominacions ja notes que t'estan reconeixent.

OdR: Que et nominin com a millor cançó de l'any és un reconeixement increïble.

XC. I estem superagraïts.

Text: Regina Rigau - El Monocle / Imatges: Aina Pizarro - El Monocle / AMIC 

Lildami: “La nostàlgia d’un passat feliç i millor m’ha impulsat a crear”

La mostra que no queden gaire preguntes originals a fer a Lildami sobre el seu darrer disc, "Viatge en espiral" (Halley Records, 2021), és que les qüestions que se li plantegen es repeteixen un i altre cop a les entrevistes que fa. Fins i tot aquella sobre per què prefereix els sentiments a les drogues a les seves cançons, interrogant al qual sempre respon deixant clar que Lildami i Damià Rodríguez (Terrassa, 1994) són la mateixa persona i no dues diferents; i, per tant, si Damià Rodríguez no està maleït ni freqüenta la mala vida, doncs Lildami tampoc. És per això que se li proposa una entrevista basada no en preguntes sinó en repreguntes a respostes que ja ha donat en algun moment abans. Ell, dempeus al terrat comunitari de casa seva, sembla entusiasmat. “Brutal, m’encanta”, diu tot rient i pentinant-se contra un vent que, ara més que mai, li és musicalment favorable.

Comencem: "No se'ns pot classificar: ens caracteritzem pel factor sorpresa i el seguirem utilitzant perquè ens hi sentim molt còmodes" (Nació Digital). Per què és tan important aquest ‘factor sorpresa’?

No sé si diria el ‘factor sorpresa’ en sí, però crec que, al final, per un artista estar confortable és el pitjor que pot tenir. Estar en un espai de seguretat tota l’estona i estar fent sempre el mateix, crec que és sempre el pitjor si tu, com a artista, intentes aportar alguna cosa diferent, fer coses noves, que jo crec que al final és la gràcia. Jo ho hagués tingut molt fàcil: agafar els temes que m’han funcionat abans, tornar a polsar la tecla... "I vinga, i a viure" (riu). Però crec que m’agrada anar a dormir amb la sensació que estic fent quelcom que m’omple i, per mi, fer quelcom que m’omple passa pel camí d’intentar punxar-me a mi mateix; derrocar allò que he construït abans i fer coses noves.

 I quines són les coses que t’incomoden?

 No et sabria dir... Mira, et diria que el què més 'pal' em fa ara és quan veig els rapers, que sobretot és una cosa que fa molt el rap, parlar de l’ego, tota l’estona de: “Buah! M’he follat a no sé qui, tinc tants diners, tinc aquest cotxe!”. Potser perquè m’estic fent un 'pureta' (riu), eh, però ho veig ara i és com: si només pots parlar de 'pasta', que pobre que ets; si només pots vacil·lar d’això, que poc que tens a explicar al món. I potser el què més mandra em fa és quan a vegades em surt inconscientment vacil·lar. Però 'bueno', també forma part de la meva persona (riu).

 "A mi, personalment, hi ha altres coses que em criden més l’atenció que els diners" (Enderrock). Quines?

 (Riu) Eeehhh.... Doncs ara mateix estic en el mood que òbviament la música és la meva forma de viure, la música m’està portant diners, tot i que ningú es pensi que 'ando en el dolar', però sí que és cert que em permet viure del que m’agrada fer. Llavors això 'mola', però al final crec que hi ha coses que t’omplen molt més, com, per exemple, tenir una empresa amb els meus col·legues, estar 'currant' i que jo no tingui la sensació que vaig a treballar quan faig un 'bolo', sinó que amb tots amb els qui estic treballant són els meus col·legues. Colegues que em donen suport des que no hi havia un euro, i això, al final, crec que són coses que passen per sobre dels diners, de la fama i de qualsevol tonteria d’aquestes.

"Si no parlo de putas o de drogues és perquè no és la meva puta vida. Soc un 'tio' normal. No faig apologia de drogues perquè ni passo coca ni me'n foto [...] Entenc que queda molt bé, però es tracta de no posar filtres." (ElNacional).

 (Riu) Això vaig dir? Això és una cita literal? I aquest 'tio'? Que malament que parla; que malparlat, déu meu.

 

Lildami no és, doncs, un personatge impostat de cap manera?

 Segur que hi ha coses que les forço sense voler o... Jo diria que no, eh? Perquè el què sí que em passa és que la gent em coneix en persona i diu: “Hòstia! Però si ets igual que el que estàs cantant!”. Perquè estem acostumats a que se’ns ven el contrari; se’ns ven un 'tio' que és el més 'chungo' i no sé què i després quan parles amb ell t’adones que, al final, som persones i que som gent igual. Però sí, sí, estic bastant d’acord amb allò que vaig dir allà... En general la música està plena de flipats, d’egòlatres i de... no vull dir paraules malsonants (riu).

 És possible que adoptis aquest estil com a forma d’allunyar-te del prototip de la música urbana i mestissa, de l’estil metropolità?

 Sí, és que... Estic en un punt que m’identifico amb molt poques coses de les que veig. Quan vam sortir, per exemple, fa dos anys amb el primer disc que érem com... els del rap ens van començar a dir: “No, perquè ara estàs fent pop, perquè ara ets supermainstream i no sé què, i els del pop ens deien el contrari: ‘No, perquè tu ets 'superrap', 'supertrap', no sé què...”. I és 'en plan': és que 'me la suda'. O sigui, 'me la suda' el que pensin uns, 'me la suda' el que pensin els altres... Crec que la part 'guai' del que estem fent, i ja no només parlo d’imatge, de forma de pensar i tal, sinó musicalment, és que és molt difícil... En què em catalogarieu, vosaltres? Ara pregunto jo.

 En la intersecció entre rap i trap, potser

 Sí, però després tinc temes que els escoltes i dius: en què es diferencia això d’un tema de pop? Vull dir, que jo crec que la part 'guai' és que estem creant un estil o alguna cosa així, amb tota la humiltat. És com molt difícil de replica No ho sé, no ho sé, no ho sé... Això per què... què estava responent?

 Si t’allunyaves del prototip..

 Ah, sí, sí, total: això també m’ha fet allunyar-me de... És que al final obres el Youtube i és que, t’ho dic de debò, veig rapers que m’estan explicant el mateix que m’han explicat altra gent amb bases iguals, amb vídeos iguals... I jo entenc que funciona. Però és com: no us fa 'pal' estar explicant sempre la mateixa cosa i de la mateixa forma? Amb les coses tan maques que es poden parlar a la vida! No ho sé...

Com vas trobar durant la pandèmia la inspiració creativa per escriure els temes de "Viatge en espiral"?

 Uf...! Jo crec que hi ha molta nostàlgia. El sentiment aquest que jo crec que tot l’ésser humà té de 'cualquier pasado fue mejor; cualquier momento anterior fue mejor', i pensar: tornaré a ser tan feliç com vaig ser fa mig any o fa un any? I és quelcom que encara ara penso i segur que vosaltres també penseu. Jo crec que aquest és un sentiment que està molt present de dir: i si ja ha arribat el pic de la meva felicitat o de la meva existència? I si ara ja tot el que queda de muntanya rusa ja és baixada? Jo crec que és un sentiment que està molt present en el disc, però no com a cosa que hagi de ser dolenta. Llavors, doncs acceptar-ho i ja està. I, tot i així, està anant molt bé, eh?

 La nostàlgia com a motor de la creativitat.

 Sí, sí, sí...

 “A vegades faig una entrevista i em treuen el titular fora de context per aconseguir més clics: això fa que la gent tingui la imatge de mi que volen els mitjans” (ElTemps). Quina imatge és aquesta?

 No ho sé... depèn del mitjà, eh, també, perquè tampoc considero que estigueu intentant treure una imatge dolenta de mi. Però sí que hi ha... veus determinades entrevistes que ja van a fer la pregunta i dius: 'pavo', sé per on estàs anant. Hi ha dues imatges: uns que em volen com santificar, en el sentit del 'nieto que quiere tu abuela', i els altres que és “tots els del rap són uns desgraciats no sé què”... i és com: okey, 'tio'...

 I no et sents identificat amb cap de les dues?

 No, no, no... (riu). No sé on estic, no sé on estic, però sí que és cert que, a vegades... Evito llegir entrevistes que m’han fet perquè em poso de mala llet. És que... se’m treuen les ganes de fer entrevistes, a vegades! Se’m treuen les ganes perquè dius: realment en tinc necessitat o vaig aquí, que algú que ni s’ha llegit ni ha escoltat res del faig, m’intenti com deixar malament o ridiculitzar, per ell sentir-se millor i tenir quatre clics? No ho sé, no ho sé. Jo a Twitch soc la meva censura, jo soc el meu entrevistado.. jo ho soc tot. A vegades es fa dur, però també suposo que és part de la meva feina.

 Parlem de 'Maleducats', primer festival de música urbana de Catalunya, el qual programes. Tenint en compte la incertesa de la pandèmia, es farà finalment al juliol?

 Estem en un escenari on fer previsions de cara a dos mesos és impossible. Jo el que no vull és donar una notícia, una previsió, dir “aquest dia farem això” i que després no es pugui fer, perquè ja l’any passat ho vam haver de moure dos cops... I a mi em sap greu com a artista, com a promotor i com a client. No volem fer un pas en fals: si ho podem realitzar aquest any, doncs serà increïble, però potser posposem i fem una petita versió aquest any... encara està una mica en l'aire.

 Per acabar, què els hi diries a tots aquells catalans que encara avui no saben qui és Lildami?

 Que n’hi ha molts i és normal que hi hagi molta gent que no sàpiga qui soc. 'Faltaria'... (riu): si, de fet, hi ha més gent que no sap qui soc de la que sí que ho sap, és normal. Què els diria? Com si fos el súper i m’haguessin d’escollir entre d’altres marques? No ho sé. Que em donin una oportunitat: és impossible que agradin a tothom, els meus temes, però segur que n’hi ha algun que t’agrada. Jo crec que aniria per aquí. Més que res perquè segur que t’explico coses amb les quals et sentiràs identificat o identificada. Segur. Sí, però 'bueno', que tampoc es forcin a escoltar-me, que tampoc obliguem a ningú... (riu).

 Text: Manuel Arenas / Clack | Vídeo: Marina Rodríguez / Clack

Entrevistem a: Els Catarres

Els Catarres ens reben a Centelles, d’on és Roser Cruells, en una breu treva dins la nova gira que aquest estiu els ha portat per tot al país i que s’allargarà, encara, fins a finals d’any.  Després de divuit mesos fora dels escenaris, aquesta primavera van presentar el seu nou disc, ‘Tots els meus principis’, un àlbum amb un gir a una sonoritat més electrònica que el seu públic, ansiós pel seu retorn, ha acollit molt bé. L’Èric Vergés és qui porta la veu cantant de l’entrevista, amb acotacions de la Roser i en Jan Riera.

Després d’acomiadar-vos del públic el 2016, amb aquest nou disc ‘Tots els meus principis’ heu començat una nova gira. Com ha anat la tornada als escenaris? 
La tornada als escenaris ha anat molt bé, ha estat fantàstica. Realment no ens esperàvem l’acollida que ha tingut aquest nou disc, perquè després d’un any i mig gairebé fora... mai saps com reaccionarà la gent, si ha perdut l'interès en nosaltres, si  vol sentir més Catarres, si no… I realment hi havia molta gent esperant-nos. El canvi d’estil -que crec que es nota bastant en el disc- el públic l’ha entomat molt bé, se l’ha fet seu de seguida, no hem tingut cap queixa… Teníem una mica de por en aquest sentit, a veure què passarà quan la Roser no toqui el contrabaix, quan sentin el so elèctric aquest més contundent. Però ha agradat molt i estem molt contents perquè en els directes la gent canta molt les cançons, tan les antigues com les noves.

Ja fa uns quants anys que la música festiva de Els Catarres fa de banda sonora dels estius a Catalunya. Com us fa sentir això? 
Ens fa sentir molt bé, o sigui, molt afortunats que la gent ens consideri la seva banda sonora, ja no només dels seus estius sinó que també ens arriben cada dia missatges i correus electrònics de gent que ens explica la seva vida, com va conèixer la seva parella, com van tenir el seu primer fill, com l’integren a la seva vida, a les seves històries... i llavors ens ho fan arribar. I és molt maco, no, això? Perquè no hi ha res millor per un músic que el fet que la gent es faci seves les cançons així, no només que les ballin i les cantin en un concert, sinó que les incorporin en el seu dia a dia. Jo crec que això és el privilegi més gran que pot haver-hi.
Què creieu que és allò que fa que connecteu tant amb el públic català?
El que fa que connectem amb el públic català no sé exactament què és... suposo que una combinació de factors: que cantem amb honestedat, de temes que, una mica, ens poden tocar a tots. Som d’aquí, és una música amable, que no és estrident, no som molt radicals en cap sentit, però a la vegada tenim certs ideals i som ferms amb els que tenim. Som honestos amb el que fem i tampoc som pretensiosos... i penso que les cançons són una mica bones, o tenen alguna cosa, no ho sé. Suposo, vaja… [riu].

Com és la vida de gira, la rutina de tenir un concert gairebé cada dia?
Hi ha molta varietat, és una vida poc rutinària però si que hi ha unes certes rutines dins el propi concert. Has d’agafar el cotxe, anar cap al poble o ciutat que et toqui -a vegades està més a prop, o més lluny- i cada poble té les seves coses. Però si que has de fer les proves de so, llavors vas a sopar, després fas el concert, i... és divertit, és una feina molt divertida però a la  vegada també és molt dura, et crema molt, perquè mai estàs a casa, no coincideixes mai amb horaris amb els amics, amb la família, perquè els concerts sempre acaben sent el cap de setmana, quan la gent té temps lliure i nosaltres no en tenim... però alhora és una feina que et recompensa moltíssim: quan tens milions de persones cantant les teves cançons dia si i dia també, doncs és una cosa que t’omple molt i t’enganxa molt també. Quan no tens concerts, ho trobes molt a faltar.

Com veieu la indústria musical catalana? Creieu que està en bona forma? 
Penso que la indústria catalana de la música està en bona forma i cada vegada ho està més. Crec que hi ha un ressorgiment des de fa ja uns anys. Quan vam començar nosaltres començava tota aquesta història del ressorgiment de la música en català que va començar una mica, des del meu punt de vista, amb Antònia Font, Manel, Els Amics de les Arts… I llavors ja ens hi hem afegit al darrere grups més festius, més de festa major, que hem recuperat aquest espai de les festes majors més de grups d’aquí. Cada cop n’hi ha més de grups que estan triomfant, que canten en català; s’està obrint molt, aquest mercat i és fantàstic; és beneficiós per tothom.

Tots els vostres discos es poden descarregar lliurement a la vostra web. Per què vau decidir fer aquesta aposta?
Tots els nostres discos es poden descarregar lliurement a la nostra web des del principi, des del primer disc que vam fer, des de la primera maqueta, de fet. Primer perquè creiem que ha de ser així, que és una mica inútil aquest concepte de posar barreres a internet perquè no se’n poden posar. La gent trobarà igualment el disc i posats a que el trobin per un altre costat més val que se’l baixin de la nostra web, amb la qualitat que nosaltres volem que tingui i també perquè ara mateix la música, al final, s’escolta quasi tota per Spotify o plataformes d’Streaming. Tampoc vendrem més discos si ho deixem de regalar. És més, creiem que en vendrem menys, perquè al final la gent et compra el disc, avui en dia, per tenir un record, per tenir una mena de peça del grup, un enllaç emocional amb el grup; la música no l’escoltem en CD gairebé. I també perquè creiem que la música per internet ha de ser lliure; a nosaltres ens interessa que sigui així i sempre ho serà.

Què els diríeu als grups que comencen? 
Jo els diria que siguin honestos amb ells mateixos, que facin la música que ells volen fer, encara que sembli que no ha de triomfar. Al final els grups que triomfen són els que tenen un so propi, un llenguatge propi i una imatge pròpia. I llavors, darrera, venen molts grups amb aquella estela. Jo crec que el més important és ser honest amb el que fas i fer el que tu vols fer perquè sinó, a la llarga, és molt cansat ser una persona que no ets.

Quina és la vostra marca, quina és l’essència ‘Catarra’?
La nostra marca suposo que són les lletres, el “bon rotllo”, no? Tenim unes lletres molt positives, que intenten donar sempre la volta a les coses i buscar la llum a les situacions. I el so, també és un so amable, són cançons que entren fàcil. La senzillesa és la paraula. Ens basem més en les cançons que en el que se’n diu la producció, el com es vesteix la cançó. Potser aquest disc és el que més hem produït perquè també ens venia de gust fer una cosa diferent, però en els altres discos es nota molt que són cançons molt senzilles a l’hora de tocar-les, són cançons que tothom pot tocar, encara que no sàpigues tocar gaire bé la guitarra, pots agafar una guitarra i tocar cançons de Els Catarres, són fàcils. Però no vol dir que sigui fàcil composar-les, fer cançons senzilles també és difícil, el més fàcil és caure en carregar molt les coses per semblar que en saps més. A vegades trobar el camí més recte i senzill és difícil.

Què en queda set anys després de la ‘Jenifer’, cançó de l’estiu del 2011? Com veieu la vostra evolució al llarg d’aquests anys?
Sembla que faci encara més temps que set anys, de la Jennifer. No ho sé… en queda tot, no? Vull dir no ens avergonyeix gens, estem molt orgullosos d’aquesta cançó, i la seguim i seguirem fent als concerts. El que ens agrada és donar-li la volta, fer-la diferent, canviar-li una mica el vestit, però, si no fos per la Jenifer no estaríem aquí. No tindríem aquesta feina, no estaríem vivint com estem vivint tots aquests anys. Estem molt contents d’haver tingut l’idea de fer-la en aquell moment, i no només de la Jennifer, el grup també, perquè fer el grup i fer la Jennifer... van anar de bracet. També el que hagués pogut passar és que era una cançó que ho va petar tan fort i tan ràpid que hagués pogut fer ombra a tota la resta de coses que féssim després. I això ho vam tenir clar des del principi, també perquè portàvem molts anys tenint grups de música i sabíem que no era tan fàcil tot plegat, i que no teníem res garantit. Llavors vam començar a treballar en altres cançons com bojos perquè no ens eclipsés l’èxit de la Jenifer i poguéssim seguir, tenir una carrera més llarga, fer més discos i que la gent se’ls escoltés com a Catarres, no com “els de la Jenifer”. Perquè també era un risc caure en aquest parany. I bé... crec que ens n’hem sortit prou bé.