La mostra que no queden gaire preguntes originals a fer a Lildami sobre el seu darrer disc, "Viatge en espiral" (Halley Records, 2021), és que les qüestions que se li plantegen es repeteixen un i altre cop a les entrevistes que fa. Fins i tot aquella sobre per què prefereix els sentiments a les drogues a les seves cançons, interrogant al qual sempre respon deixant clar que Lildami i Damià Rodríguez (Terrassa, 1994) són la mateixa persona i no dues diferents; i, per tant, si Damià Rodríguez no està maleït ni freqüenta la mala vida, doncs Lildami tampoc. És per això que se li proposa una entrevista basada no en preguntes sinó en repreguntes a respostes que ja ha donat en algun moment abans. Ell, dempeus al terrat comunitari de casa seva, sembla entusiasmat. “Brutal, m’encanta”, diu tot rient i pentinant-se contra un vent que, ara més que mai, li és musicalment favorable.
Comencem: "No se'ns pot classificar: ens caracteritzem pel factor sorpresa i el seguirem utilitzant perquè ens hi sentim molt còmodes" (Nació Digital). Per què és tan important aquest ‘factor sorpresa’?
No sé si diria el ‘factor sorpresa’ en sí, però crec que, al final, per un artista estar confortable és el pitjor que pot tenir. Estar en un espai de seguretat tota l’estona i estar fent sempre el mateix, crec que és sempre el pitjor si tu, com a artista, intentes aportar alguna cosa diferent, fer coses noves, que jo crec que al final és la gràcia. Jo ho hagués tingut molt fàcil: agafar els temes que m’han funcionat abans, tornar a polsar la tecla... "I vinga, i a viure" (riu). Però crec que m’agrada anar a dormir amb la sensació que estic fent quelcom que m’omple i, per mi, fer quelcom que m’omple passa pel camí d’intentar punxar-me a mi mateix; derrocar allò que he construït abans i fer coses noves.
I quines són les coses que t’incomoden?
No et sabria dir... Mira, et diria que el què més 'pal' em fa ara és quan veig els rapers, que sobretot és una cosa que fa molt el rap, parlar de l’ego, tota l’estona de: “Buah! M’he follat a no sé qui, tinc tants diners, tinc aquest cotxe!”. Potser perquè m’estic fent un 'pureta' (riu), eh, però ho veig ara i és com: si només pots parlar de 'pasta', que pobre que ets; si només pots vacil·lar d’això, que poc que tens a explicar al món. I potser el què més mandra em fa és quan a vegades em surt inconscientment vacil·lar. Però 'bueno', també forma part de la meva persona (riu).
"A mi, personalment, hi ha altres coses que em criden més l’atenció que els diners" (Enderrock). Quines?
(Riu) Eeehhh.... Doncs ara mateix estic en el mood que òbviament la música és la meva forma de viure, la música m’està portant diners, tot i que ningú es pensi que 'ando en el dolar', però sí que és cert que em permet viure del que m’agrada fer. Llavors això 'mola', però al final crec que hi ha coses que t’omplen molt més, com, per exemple, tenir una empresa amb els meus col·legues, estar 'currant' i que jo no tingui la sensació que vaig a treballar quan faig un 'bolo', sinó que amb tots amb els qui estic treballant són els meus col·legues. Colegues que em donen suport des que no hi havia un euro, i això, al final, crec que són coses que passen per sobre dels diners, de la fama i de qualsevol tonteria d’aquestes.
"Si no parlo de putas o de drogues és perquè no és la meva puta vida. Soc un 'tio' normal. No faig apologia de drogues perquè ni passo coca ni me'n foto [...] Entenc que queda molt bé, però es tracta de no posar filtres." (ElNacional).
(Riu) Això vaig dir? Això és una cita literal? I aquest 'tio'? Que malament que parla; que malparlat, déu meu.
Lildami no és, doncs, un personatge impostat de cap manera?
Segur que hi ha coses que les forço sense voler o... Jo diria que no, eh? Perquè el què sí que em passa és que la gent em coneix en persona i diu: “Hòstia! Però si ets igual que el que estàs cantant!”. Perquè estem acostumats a que se’ns ven el contrari; se’ns ven un 'tio' que és el més 'chungo' i no sé què i després quan parles amb ell t’adones que, al final, som persones i que som gent igual. Però sí, sí, estic bastant d’acord amb allò que vaig dir allà... En general la música està plena de flipats, d’egòlatres i de... no vull dir paraules malsonants (riu).
És possible que adoptis aquest estil com a forma d’allunyar-te del prototip de la música urbana i mestissa, de l’estil metropolità?
Sí, és que... Estic en un punt que m’identifico amb molt poques coses de les que veig. Quan vam sortir, per exemple, fa dos anys amb el primer disc que érem com... els del rap ens van començar a dir: “No, perquè ara estàs fent pop, perquè ara ets supermainstream i no sé què, i els del pop ens deien el contrari: ‘No, perquè tu ets 'superrap', 'supertrap', no sé què...”. I és 'en plan': és que 'me la suda'. O sigui, 'me la suda' el que pensin uns, 'me la suda' el que pensin els altres... Crec que la part 'guai' del que estem fent, i ja no només parlo d’imatge, de forma de pensar i tal, sinó musicalment, és que és molt difícil... En què em catalogarieu, vosaltres? Ara pregunto jo.
En la intersecció entre rap i trap, potser
Sí, però després tinc temes que els escoltes i dius: en què es diferencia això d’un tema de pop? Vull dir, que jo crec que la part 'guai' és que estem creant un estil o alguna cosa així, amb tota la humiltat. És com molt difícil de replica No ho sé, no ho sé, no ho sé... Això per què... què estava responent?
Si t’allunyaves del prototip..
Ah, sí, sí, total: això també m’ha fet allunyar-me de... És que al final obres el Youtube i és que, t’ho dic de debò, veig rapers que m’estan explicant el mateix que m’han explicat altra gent amb bases iguals, amb vídeos iguals... I jo entenc que funciona. Però és com: no us fa 'pal' estar explicant sempre la mateixa cosa i de la mateixa forma? Amb les coses tan maques que es poden parlar a la vida! No ho sé...
Com vas trobar durant la pandèmia la inspiració creativa per escriure els temes de "Viatge en espiral"?
Uf...! Jo crec que hi ha molta nostàlgia. El sentiment aquest que jo crec que tot l’ésser humà té de 'cualquier pasado fue mejor; cualquier momento anterior fue mejor', i pensar: tornaré a ser tan feliç com vaig ser fa mig any o fa un any? I és quelcom que encara ara penso i segur que vosaltres també penseu. Jo crec que aquest és un sentiment que està molt present de dir: i si ja ha arribat el pic de la meva felicitat o de la meva existència? I si ara ja tot el que queda de muntanya rusa ja és baixada? Jo crec que és un sentiment que està molt present en el disc, però no com a cosa que hagi de ser dolenta. Llavors, doncs acceptar-ho i ja està. I, tot i així, està anant molt bé, eh?
La nostàlgia com a motor de la creativitat.
Sí, sí, sí...
“A vegades faig una entrevista i em treuen el titular fora de context per aconseguir més clics: això fa que la gent tingui la imatge de mi que volen els mitjans” (ElTemps). Quina imatge és aquesta?
No ho sé... depèn del mitjà, eh, també, perquè tampoc considero que estigueu intentant treure una imatge dolenta de mi. Però sí que hi ha... veus determinades entrevistes que ja van a fer la pregunta i dius: 'pavo', sé per on estàs anant. Hi ha dues imatges: uns que em volen com santificar, en el sentit del 'nieto que quiere tu abuela', i els altres que és “tots els del rap són uns desgraciats no sé què”... i és com: okey, 'tio'...
I no et sents identificat amb cap de les dues?
No, no, no... (riu). No sé on estic, no sé on estic, però sí que és cert que, a vegades... Evito llegir entrevistes que m’han fet perquè em poso de mala llet. És que... se’m treuen les ganes de fer entrevistes, a vegades! Se’m treuen les ganes perquè dius: realment en tinc necessitat o vaig aquí, que algú que ni s’ha llegit ni ha escoltat res del faig, m’intenti com deixar malament o ridiculitzar, per ell sentir-se millor i tenir quatre clics? No ho sé, no ho sé. Jo a Twitch soc la meva censura, jo soc el meu entrevistado.. jo ho soc tot. A vegades es fa dur, però també suposo que és part de la meva feina.
Parlem de 'Maleducats', primer festival de música urbana de Catalunya, el qual programes. Tenint en compte la incertesa de la pandèmia, es farà finalment al juliol?
Estem en un escenari on fer previsions de cara a dos mesos és impossible. Jo el que no vull és donar una notícia, una previsió, dir “aquest dia farem això” i que després no es pugui fer, perquè ja l’any passat ho vam haver de moure dos cops... I a mi em sap greu com a artista, com a promotor i com a client. No volem fer un pas en fals: si ho podem realitzar aquest any, doncs serà increïble, però potser posposem i fem una petita versió aquest any... encara està una mica en l'aire.
Per acabar, què els hi diries a tots aquells catalans que encara avui no saben qui és Lildami?
Que n’hi ha molts i és normal que hi hagi molta gent que no sàpiga qui soc. 'Faltaria'... (riu): si, de fet, hi ha més gent que no sap qui soc de la que sí que ho sap, és normal. Què els diria? Com si fos el súper i m’haguessin d’escollir entre d’altres marques? No ho sé. Que em donin una oportunitat: és impossible que agradin a tothom, els meus temes, però segur que n’hi ha algun que t’agrada. Jo crec que aniria per aquí. Més que res perquè segur que t’explico coses amb les quals et sentiràs identificat o identificada. Segur. Sí, però 'bueno', que tampoc es forcin a escoltar-me, que tampoc obliguem a ningú... (riu).
La mostra que no queden gaire preguntes originals a fer a Lildami sobre el seu darrer disc, "Viatge en espiral" (Halley Records, 2021), és que les qüestions que se li plantegen es repeteixen un i altre cop a les entrevistes que fa. Fins i tot aquella sobre per què prefereix els sentiments a les drogues a les seves cançons, interrogant al qual sempre respon deixant clar que Lildami i Damià Rodríguez (Terrassa, 1994) són la mateixa persona i no dues diferents; i, per tant, si Damià Rodríguez no està maleït ni freqüenta la mala vida, doncs Lildami tampoc. És per això que se li proposa una entrevista basada no en preguntes sinó en repreguntes a respostes que ja ha donat en algun moment abans. Ell, dempeus al terrat comunitari de casa seva, sembla entusiasmat. “Brutal, m’encanta”, diu tot rient i pentinant-se contra un vent que, ara més que mai, li és musicalment favorable.
Comencem: "No se'ns pot classificar: ens caracteritzem pel factor sorpresa i el seguirem utilitzant perquè ens hi sentim molt còmodes" (Nació Digital). Per què és tan important aquest ‘factor sorpresa’?
No sé si diria el ‘factor sorpresa’ en sí, però crec que, al final, per un artista estar confortable és el pitjor que pot tenir. Estar en un espai de seguretat tota l’estona i estar fent sempre el mateix, crec que és sempre el pitjor si tu, com a artista, intentes aportar alguna cosa diferent, fer coses noves, que jo crec que al final és la gràcia. Jo ho hagués tingut molt fàcil: agafar els temes que m’han funcionat abans, tornar a polsar la tecla... "I vinga, i a viure" (riu). Però crec que m’agrada anar a dormir amb la sensació que estic fent quelcom que m’omple i, per mi, fer quelcom que m’omple passa pel camí d’intentar punxar-me a mi mateix; derrocar allò que he construït abans i fer coses noves.
I quines són les coses que t’incomoden?
No et sabria dir... Mira, et diria que el què més 'pal' em fa ara és quan veig els rapers, que sobretot és una cosa que fa molt el rap, parlar de l’ego, tota l’estona de: “Buah! M’he follat a no sé qui, tinc tants diners, tinc aquest cotxe!”. Potser perquè m’estic fent un 'pureta' (riu), eh, però ho veig ara i és com: si només pots parlar de 'pasta', que pobre que ets; si només pots vacil·lar d’això, que poc que tens a explicar al món. I potser el què més mandra em fa és quan a vegades em surt inconscientment vacil·lar. Però 'bueno', també forma part de la meva persona (riu).
"A mi, personalment, hi ha altres coses que em criden més l’atenció que els diners" (Enderrock). Quines?
(Riu) Eeehhh.... Doncs ara mateix estic en el mood que òbviament la música és la meva forma de viure, la música m’està portant diners, tot i que ningú es pensi que 'ando en el dolar', però sí que és cert que em permet viure del que m’agrada fer. Llavors això 'mola', però al final crec que hi ha coses que t’omplen molt més, com, per exemple, tenir una empresa amb els meus col·legues, estar 'currant' i que jo no tingui la sensació que vaig a treballar quan faig un 'bolo', sinó que amb tots amb els qui estic treballant són els meus col·legues. Colegues que em donen suport des que no hi havia un euro, i això, al final, crec que són coses que passen per sobre dels diners, de la fama i de qualsevol tonteria d’aquestes.
"Si no parlo de putas o de drogues és perquè no és la meva puta vida. Soc un 'tio' normal. No faig apologia de drogues perquè ni passo coca ni me'n foto [...] Entenc que queda molt bé, però es tracta de no posar filtres." (ElNacional).
(Riu) Això vaig dir? Això és una cita literal? I aquest 'tio'? Que malament que parla; que malparlat, déu meu.
Segur que hi ha coses que les forço sense voler o... Jo diria que no, eh? Perquè el què sí que em passa és que la gent em coneix en persona i diu: “Hòstia! Però si ets igual que el que estàs cantant!”. Perquè estem acostumats a que se’ns ven el contrari; se’ns ven un 'tio' que és el més 'chungo' i no sé què i després quan parles amb ell t’adones que, al final, som persones i que som gent igual. Però sí, sí, estic bastant d’acord amb allò que vaig dir allà... En general la música està plena de flipats, d’egòlatres i de... no vull dir paraules malsonants (riu).
És possible que adoptis aquest estil com a forma d’allunyar-te del prototip de la música urbana i mestissa, de l’estil metropolità?
Sí, és que... Estic en un punt que m’identifico amb molt poques coses de les que veig. Quan vam sortir, per exemple, fa dos anys amb el primer disc que érem com... els del rap ens van començar a dir: “No, perquè ara estàs fent pop, perquè ara ets supermainstream i no sé què, i els del pop ens deien el contrari: ‘No, perquè tu ets 'superrap', 'supertrap', no sé què...”. I és 'en plan': és que 'me la suda'. O sigui, 'me la suda' el que pensin uns, 'me la suda' el que pensin els altres... Crec que la part 'guai' del que estem fent, i ja no només parlo d’imatge, de forma de pensar i tal, sinó musicalment, és que és molt difícil... En què em catalogarieu, vosaltres? Ara pregunto jo.
En la intersecció entre rap i trap, potser
Sí, però després tinc temes que els escoltes i dius: en què es diferencia això d’un tema de pop? Vull dir, que jo crec que la part 'guai' és que estem creant un estil o alguna cosa així, amb tota la humiltat. És com molt difícil de replica No ho sé, no ho sé, no ho sé... Això per què... què estava responent?
Si t’allunyaves del prototip..
Ah, sí, sí, total: això també m’ha fet allunyar-me de... És que al final obres el Youtube i és que, t’ho dic de debò, veig rapers que m’estan explicant el mateix que m’han explicat altra gent amb bases iguals, amb vídeos iguals... I jo entenc que funciona. Però és com: no us fa 'pal' estar explicant sempre la mateixa cosa i de la mateixa forma? Amb les coses tan maques que es poden parlar a la vida! No ho sé...
Com vas trobar durant la pandèmia la inspiració creativa per escriure els temes de "Viatge en espiral"?
Uf...! Jo crec que hi ha molta nostàlgia. El sentiment aquest que jo crec que tot l’ésser humà té de 'cualquier pasado fue mejor; cualquier momento anterior fue mejor', i pensar: tornaré a ser tan feliç com vaig ser fa mig any o fa un any? I és quelcom que encara ara penso i segur que vosaltres també penseu. Jo crec que aquest és un sentiment que està molt present de dir: i si ja ha arribat el pic de la meva felicitat o de la meva existència? I si ara ja tot el que queda de muntanya rusa ja és baixada? Jo crec que és un sentiment que està molt present en el disc, però no com a cosa que hagi de ser dolenta. Llavors, doncs acceptar-ho i ja està. I, tot i així, està anant molt bé, eh?
La nostàlgia com a motor de la creativitat.
Sí, sí, sí...
“A vegades faig una entrevista i em treuen el titular fora de context per aconseguir més clics: això fa que la gent tingui la imatge de mi que volen els mitjans” (ElTemps). Quina imatge és aquesta?
No ho sé... depèn del mitjà, eh, també, perquè tampoc considero que estigueu intentant treure una imatge dolenta de mi. Però sí que hi ha... veus determinades entrevistes que ja van a fer la pregunta i dius: 'pavo', sé per on estàs anant. Hi ha dues imatges: uns que em volen com santificar, en el sentit del 'nieto que quiere tu abuela', i els altres que és “tots els del rap són uns desgraciats no sé què”... i és com: okey, 'tio'...
I no et sents identificat amb cap de les dues?
No, no, no... (riu). No sé on estic, no sé on estic, però sí que és cert que, a vegades... Evito llegir entrevistes que m’han fet perquè em poso de mala llet. És que... se’m treuen les ganes de fer entrevistes, a vegades! Se’m treuen les ganes perquè dius: realment en tinc necessitat o vaig aquí, que algú que ni s’ha llegit ni ha escoltat res del faig, m’intenti com deixar malament o ridiculitzar, per ell sentir-se millor i tenir quatre clics? No ho sé, no ho sé. Jo a Twitch soc la meva censura, jo soc el meu entrevistado.. jo ho soc tot. A vegades es fa dur, però també suposo que és part de la meva feina.
Parlem de 'Maleducats', primer festival de música urbana de Catalunya, el qual programes. Tenint en compte la incertesa de la pandèmia, es farà finalment al juliol?
Estem en un escenari on fer previsions de cara a dos mesos és impossible. Jo el que no vull és donar una notícia, una previsió, dir “aquest dia farem això” i que després no es pugui fer, perquè ja l’any passat ho vam haver de moure dos cops... I a mi em sap greu com a artista, com a promotor i com a client. No volem fer un pas en fals: si ho podem realitzar aquest any, doncs serà increïble, però potser posposem i fem una petita versió aquest any... encara està una mica en l'aire.
Per acabar, què els hi diries a tots aquells catalans que encara avui no saben qui és Lildami?
Que n’hi ha molts i és normal que hi hagi molta gent que no sàpiga qui soc. 'Faltaria'... (riu): si, de fet, hi ha més gent que no sap qui soc de la que sí que ho sap, és normal. Què els diria? Com si fos el súper i m’haguessin d’escollir entre d’altres marques? No ho sé. Que em donin una oportunitat: és impossible que agradin a tothom, els meus temes, però segur que n’hi ha algun que t’agrada. Jo crec que aniria per aquí. Més que res perquè segur que t’explico coses amb les quals et sentiràs identificat o identificada. Segur. Sí, però 'bueno', que tampoc es forcin a escoltar-me, que tampoc obliguem a ningú... (riu).
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari aqui!