Hem de parlar d’una acumulació que mai ens agrada mirar de cara. És una tasca pendent que, a vegades, fa més mandra que un traster encallat, d’aquests que saps que existeixen, però prefereixes no obrir perquè ja intueixes què hi ha dins i no ve gens de gust lidiar amb tot això.
Les fotos.
Fa anys, quan necessitaves portar un aparell que ocupava espai i pes, fèiem infinitament menys fotografies. I ja ni t'explico quan tenies un rodet de 30 fotos: allà no sabies mai què sortiria. Una moguda, una altra amb algú guenyo, una amb un dit davant de l’obturador… quins temps, oi? Llavors cada foto tenia el seu perquè. No fotografiàvem una cervesa i unes olives, ni aquell plat que tampoc no era res de l’altre món, ni una llista de la compra perquè se’ns oblidava. No crec que aquells temps fossin millors, però sí força més senzills.
Portaves el rodet a revelar, obries el sobre amb certa il·lusió i un punt de por per veure què havia sortit d’allà, i després venia el següent pas: escollir. Aquesta part era clau. Triaves les que de veritat mereixien quedar-se, emmarcaves alguna i passaves una tarda col·locant la resta en un àlbum. Si ets dels meus, fins i tot anotaves al darrere la data, el lloc i el moment. Un nivell de compromís que ara sembla ciència-ficció.
I sí, això també generava acumulació. Àlbums i més àlbums que avui dia continuen apareixent a cases on treballo, i toca decidir si es queden, se’n van o es reubiquen. Però aquella acumulació, com a mínim, es veia. Era allà, ocupant un espai físic, recordant-te que existia.
La d’ara no.
Ara l’acumulació està amagada al telèfon. No es veu, no molesta… fins que molesta. Perquè pesa el mateix, o més, només que te n’adones de cop el dia que apareix el missatge: memòria plena. I aleshores sí, arriben els nervis. Aquella calor que puja pel braç mentre agafes el mòbil i penses “no pot ser ara”, perquè mai arriba en bon moment. Sempre és quan necessites fer alguna cosa ràpida.
Així que actives el mode supervivència. Comences a esborrar el primer que trobes: captures de pantalla, fotos repetides, qualsevol cosa que et permeti guanyar uns quants gigues de marge. Tot molt digne fins que t’adones que només has ajornat el problema.
Perquè saps que això continua allà.
I sí, fa més mandra que fer la declaració de la renda. Però ja que s’ha de fer, millor fer-ho bé i no a estones desesperades. Així que, para un moment, seu, posa’t còmoda, una mica de música que t’agradi i alguna cosa fresca per beure. Que no sembli un càstig medieval, com a mínim.
I abans de res, una cosa clara: comença amb una tria sense pietat. Sense romanticismes.
Després ja decidiràs què en fas de tot això, si ho puges al núvol o ho passes a un dispositiu físic. Jo soc més del segon perquè, com ja saps, la tecnologia i jo tenim una relació cordial però superficial. Ens entenem prou per no discutir, però tampoc aprofundim gaire. Sigui quina sigui la teva opció, revisa que tens espai. Sembla obvi, però no ho és tant quan portes mitja hora invertida i et quedes a mitges.
A partir d’aquí, la lògica és la mateixa que apliques a qualsevol altra part de la casa: fer-ho amb una mica de cap. Mirar què tens i deixar anar el que no té sentit guardar. Fotos repetides, borroses, cinc imatges del mateix moment on ningú surt especialment millor que a les altres… tot això no aporta res. És soroll, i a més del pesat.
I en aquest procés, sense buscar-ho gaire, comences a veure coses. Quines fotos fas, de quin tipus, què es repeteix, què falta. No es tracta de tornar-te boja ni de documentar cada segon de la teva vida, però de vegades mirar aquest conjunt et fa pensar: “caram, quant fa que no faig això” o “ostres, d’això no en tinc cap”. I això també és interessant.
Després d’aquest mini viatge existencial (sense dramatitzar), tornem al pràctic. Perquè, siguem honestes, la gràcia de guardar fotos és poder-les tornar a veure algun dia. Si no, per a què? Així que crear un sistema té tot el sentit del món.
Jo separo el personal del professional, perquè per la meva feina tinc un volum d’imatges bastant important, i barrejar-ho tot seria una manera estupenda de no trobar res mai més. En el personal, soc molt fan de les carpetes. Sí, ho admeto. M’agraden. Molt.
A partir d’aquí, cadascú ha de trobar la seva manera. Jo acostumo a fer una carpeta per any i dins dividir per temàtiques: vacances, aniversaris, Nadal… el que tingui sentit per mi. Però potser a tu t’encaixa més fer-ho per mesos, per trimestres o directament per esdeveniments concrets si fas moltes fotos. No hi ha un sistema millor, hi ha el que et funciona a tu i que ets capaç de mantenir amb el temps.
També m’agrada tenir una carpeta una mica més atemporal, on guardo fotos familiars que em semblen boniques, d’aquestes que saps que en algun moment voldràs imprimir, emmarcar o simplement recuperar sense posar-te a buscar entre mil arxius.
L’important no és fer-ho perfecte ni complicar-se massa, és que quan vulguis trobar alguna cosa, la trobis sense perdre mitja vida pel camí.
Si decideixes guardar-ho en un dispositiu físic, etiqueta bé i guarda-ho tot junt, en un lloc lògic. Sembla una tonteria, però no ho és quan mesos més tard vols trobar alguna cosa concreta.
No t’enganyaré: és una tasca pesada. A mi em costa, i molt. Jo posaria abans una rentadora, fregaria el bany o sortiria a fer una volta. Però té una part útil: t’obliga a decidir. I això fa que, a partir d’aleshores, comencis a gestionar les fotos d’una altra manera.
A eliminar en el moment, per exemple. A no guardar cinc versions del mateix “per si de cas”. A esborrar aquella captura de pantalla quan ja no la necessites. A deixar d’acumular coses que no aporten absolutament res.
I ja que t’hi poses, crear un parell de carpetes al mòbil tampoc està de més. Una cosa senzilla, sense complicar-te: família, viatges, coses teves… el just per no tenir-ho tot barrejat en un únic desastre.
I per acabar, una pregunta que acostuma a incomodar més del que sembla: les fotos que tens emmarcades a casa, de quin any són?
Perquè en moltes cases hi ha un moment en el temps que s’ha quedat congelat. I, sense adonar-te’n, això t’ancora. Et fa mirar enrere més del compte.
No passa res per revisar això de tant en tant. Per afegir una foto actual, per actualitzar el que tens al voltant. Perquè si tu canvies, el teu entorn també ho pot fer.
Recorda que una casa ordenada no et donarà la felicitat, però una de caòtica te la pot robar.
La Revista de Vic és un mitjà de comunicació on tothom pot dir la seva. Si tens alguna notícia ens la pots fer arribar a info@larevistadevic.cat