 |
| Instant del Museu del Temps al parc Josep Maria Sert de Vic |
El darrer dissabte, 17 d’octubre, el parc Josep Maria Sert va acollir una iniciativa cultural de L’Atlàntida en què vuit veïns i veïnes van compartir objectes personals carregats d’històries, records i emocions.
El darrer dissabte, 17 d’octubre, el barri dels Caputxins de Vic es va convertir en un escenari ple de records, emocions i històries de vida amb la celebració d’El Museu del Temps, una proposta artística i participativa impulsada per L’Atlàntida de Vic amb la col·laboració de l’Associació de Veïns del Barri dels Caputxins.
L’activitat, que va tenir lloc a l’entorn del parc Josep Maria Sert, va convidar els assistents a descobrir una manera diferent d’entendre el patrimoni i la memòria col·lectiva. En aquesta ocasió, els protagonistes no van ser grans obres d’art ni peces de valor econòmic, sinó objectes quotidians que amagaven històries personals, vivències i records que han marcat la vida dels seus propietaris.
Un fonendoscopi, una llibreta i un bolígraf, una guitarra, un rellotge trencat, una pastilla de sabó, una corda amb onze nusos o un mocador van esdevenir les peces d’un museu molt especial, construït a partir de les experiències de vuit persones vinculades al barri.
 |
| En Moi Alsina enterrant el seu objecte |
Vuit objectes, vuit històries que mereixen ser explicades
La proposta va comptar amb la participació de vuit veïns i veïnes de diferents generacions, cadascun dels quals va aportar un objecte amb un significat especial. Lluny de ser simples pertinences, aquests elements es van convertir en testimonis d’una vida, d’una època i d’una manera d’entendre el món.
La Sílvia, de 56 anys, va compartir un fonendoscopi, símbol de la seva trajectòria professional en l’àmbit sanitari i d’una vida dedicada a cuidar els altres. A través d’aquest instrument, va recordar experiències viscudes amb pacients i companys de professió, així com la importància del tracte humà en la medicina.
En Moi, de 43 anys, va escollir una llibreta i un bolígraf, dos objectes que representen la seva vocació educativa. El seu testimoni va posar en relleu la importància dels mestres i de les petites accions que, sovint sense adonar-nos-en, poden deixar una empremta profunda en la vida dels altres.
En Josep, de 68 anys, va presentar una guitarra i una peça de rosari, dos elements estretament vinculats a la seva trajectòria personal. La música, la família, les vivències del barri i el compromís amb la comunitat van formar part d’un relat que va permetre descobrir diferents etapes de la seva vida.
La Vicky, de 52 anys, va aportar un llibre d’or i un arc de Sant Martí, vinculats a la seva experiència en el món educatiu. Aquests objectes van servir per reivindicar els valors de la inclusió, la diversitat i la importància de construir una escola en què totes les persones tinguin les mateixes oportunitats.
L’Avel·lí, de 86 anys, va sorprendre amb una pastilla de sabó Neusc, un objecte aparentment senzill que amagava dècades de feina, esforç i aprenentatges. El seu relat va transportar els assistents a una altra època i va recordar el valor de l’experiència acumulada al llarg dels anys.
En Blessing, de 21 anys, va compartir un rellotge trencat que conservava records del seu amic i de la seva història familiar. El seu testimoni va demostrar com un objecte que ja no compleix la seva funció original pot continuar tenint un valor sentimental incalculable.
La Yolanda, de 54 anys, va escollir una corda amb onze nusos, un element carregat de simbolisme personal que va permetre acostar-se a les seves vivències i a la seva manera d’entendre els vincles humans.
Finalment, l’Ariadna, de 14 anys, la participant més jove, va presentar un mocador i un clauer, dos objectes relacionats amb la seva família, les amistats i les experiències viscudes al barri. La seva participació va evidenciar que la memòria no és exclusiva de les generacions més grans, sinó que també es construeix durant la infantesa i l’adolescència.
Un museu sense vitrines que transforma els carrers
Una de les particularitats d’El Museu del Temps va ser la seva manera d’entendre l’espai públic. La proposta, que combinava narració, música i participació ciutadana, va convertir els carrers dels Caputxins en un escenari on els records personals esdevenien patrimoni compartit.
Els objectes aportats pels participants formaven part d’un ritual simbòlic que consistia a enterrar-los en diferents punts del barri, deixant constància de la seva ubicació en un mapa.
D’aquesta manera, els carrers, les places i els espais quotidians adquirien un nou significat. Allò que fins aleshores podia semblar un indret qualsevol es transformava en un espai de memòria, capaç de conservar una història personal per a les generacions futures.
El projecte també convidava a reflexionar sobre la relació que mantenim amb els objectes. Sovint guardem coses que, a ulls dels altres, poden semblar insignificants, però que per a nosaltres representen moments irrepetibles: una persona estimada, una etapa de la vida, una experiència compartida o un record que no volem perdre.
La memòria dels veïns, un patrimoni que cal preservar
Més enllà de la seva dimensió artística, El Museu del Temps va esdevenir un homenatge a les persones que han contribuït a construir la identitat del barri dels Caputxins.
Les històries compartides van permetre descobrir experiències de treball, superació, amor, pèrdua, amistat i convivència que, d’una manera o altra, formen part de la memòria col·lectiva de Vic.
La iniciativa va posar de manifest que la història d’una ciutat no s’escriu únicament a través dels grans esdeveniments, dels edificis emblemàtics o dels personatges coneguts. També es construeix amb les vivències anònimes de les persones que hi viuen, que hi treballen i que contribueixen, dia rere dia, a donar vida als seus carrers.
En aquest sentit, l’activitat també va servir per reivindicar el paper dels barris com a espais de convivència i transmissió de coneixement entre generacions. Des dels 14 anys de l’Ariadna fins als 86 de l’Avel·lí, els testimonis van demostrar que totes les edats tenen alguna cosa per explicar i que compartir records és també una manera de construir comunitat.
Una proposta artística per reflexionar sobre el pas del temps
El Museu del Temps és una iniciativa concebuda per José Antonio Portillo que combina diferents llenguatges artístics amb la participació activa de la ciutadania.
La proposta va comptar amb la creació sonora i la direcció musical de Julián González, així com amb la transcripció i composició dels textos de Xevi Sunyol.
L’activitat va formar part de la programació de L’Atlàntida al carrer i va comptar amb la participació de diferents agents del territori, entre els quals l’Ajuntament de Vic, l’Associació de Veïns del Barri dels Caputxins, l’Espai Lab Ausa i alumnes de quart de primària de l’escola Guillem de Mont-rodon.
Amb aquesta experiència, L’Atlàntida va acostar una vegada més les arts escèniques a l’espai públic, apostant per una cultura participativa, propera i vinculada a les persones.
Els records que deixem a les generacions futures
El Museu del Temps va deixar al barri dels Caputxins molt més que una activitat cultural. Va oferir una oportunitat per escoltar, compartir i descobrir històries que probablement haurien continuat amagades en algun calaix, en una prestatgeria o en la memòria dels seus protagonistes.
Vuit persones, vuit objectes i vuit maneres diferents de mirar enrere van demostrar que els records formen part d’allò que som i que, sovint, les coses més petites són les que amaguen les històries més grans.
Perquè, al capdavall, el valor d’un objecte no sempre es mesura pel que costa, sinó per tot allò que ens fa recordar.
I vosaltres, lectors de la Revista de Vic, quin objecte de casa vostra guardaríeu en un museu perquè, d’aquí a cent anys, algú pogués descobrir una part de la vostra història?
La Revista de Vic és un mitjà de comunicació on tothom pot dir la seva. Si tens alguna notícia ens la pots fer arribar a info@larevistadevic.cat