Els Sagals d'Osona completen la clàssica de vuit i brillen a la diada castellera de la Festa Major de Vic

Els Sagals a la diada castellera de Vic 2026. Foto de la Revista de Vic 

La plaça Major de Vic ha viscut aquest diumenge una de les cites més esperades de la Festa Major amb una diada castellera d'alt nivell que va reunir els Sagals d'Osona, els Marrecs de Salt i els Castellers de la Vila de Gràcia. En una plaça amb un gran ambient i una notable presència de públic, la colla osonenca va ser la gran protagonista en completar amb solvència la clàssica de vuit, una actuació que confirma el bon moment que travessen els Sagals.

La jornada es va obrir amb el tradicional pilar de 4 caminant, preludi d'una actuació que va anar de menys a més. En primera ronda, els Sagals van descarregar un sòlid 3 de 8, ben defensat en tots els pisos i resolt amb serenitat. A la segona ronda va arribar el 4 de 8, executat amb confiança i sense concessions, que va acabar de confirmar les bones sensacions de la colla. Per tancar les rondes de castells, els osonencs van completar un 2 de 7 treballat però ben resolt, culminant així una meritòria clàssica de vuit, una de les actuacions de referència del seu calendari.

A la ronda de pilars, els Sagals van descarregar un pilar de 5 abans d'intentar-ne un segon que va quedar carregat, posant el punt final a una actuació que reforça les aspiracions de la colla per afrontar amb confiança els compromisos més exigents de la temporada.

Els Castellers de la Vila de Gràcia també van signar una actuació de nivell. Van descarregar el 3 de 8 en primera ronda i el 2 de 7 en tercera, mentre que el seu intent de 4 de 8 amb l'agulla va quedar carregat després de coronar l'estructura, privant-los de completar una actuació encara més destacada.

Per la seva banda, els Marrecs de Salt van apostar per una actuació sòlida basada en la gamma alta de set, descarregant el 5 de 7, el 2 de 7 i el 4 de 7, a més dels pilars de comiat, demostrant regularitat i bon ofici durant tota la diada.

Més enllà dels resultats, la diada va tornar a posar de manifest l'excel·lent estat de salut del món casteller. La plaça Major va respondre amb llargues ovacions després de cada construcció, convertint la jornada en una autèntica festa de la cultura popular catalana. Les tres colles van oferir una imatge de germanor i col·laboració, recordant que els castells són molt més que una competició: són una expressió col·lectiva de confiança, esforç compartit i compromís.

Per als Sagals d'Osona, la diada de Festa Major representa molt més que una actuació destacada. Completar la clàssica de vuit davant del públic de casa és una injecció de moral i una demostració que la colla continua consolidant el projecte esportiu i social iniciat fa més de tres dècades. Amb una base cada vegada més àmplia i una canalla que continua responent amb seguretat, els de la camisa carbassa miren amb optimisme el tram central de la temporada, convençuts que encara poden continuar fent créixer el seu sostre casteller.

El MACBA apropa l’art contemporani a Vic amb una obra de Martí Anson a l’Ajuntament

L’Ajuntament de Vic acull des d’aquest mes de juny l’obra Un rellotge parat diu dues vegades al dia l’hora exacta, de l’artista Martí Anson, una peça de la Col·lecció del MACBA que es podrà visitar gratuïtament al vestíbul de l’edifici consistorial fins al pròxim 30 de novembre. La iniciativa compta amb la col·laboració d’ACVIC Centre d’Arts Contemporànies i forma part del projecte Un museu fora del museu, impulsat pel Museu d’Art Contemporani de Barcelona coincidint amb el seu 30è aniversari.

L’obra, creada l’any 1999, està formada per dues fotografies aparentment idèntiques que conviden l’espectador a reflexionar sobre el pas del temps i la manera com les persones el mesurem. La diferència entre les dues imatges no es troba en el rellotge, que roman aturat marcant sempre la mateixa hora, sinó en la llum natural que entra per la finestra, evidenciant que una fotografia ha estat presa de dia i l’altra de nit. Aquesta subtilesa converteix la peça en una reflexió poètica sobre la percepció del temps i la relació entre els ritmes naturals i les convencions humanes.

La ubicació de l’obra al vestíbul de l’Ajuntament no és casual. El projecte Un museu fora del museu busca portar l’art contemporani a espais quotidians, més enllà dels museus i les sales d’exposicions, perquè qualsevol ciutadà pugui trobar-se amb una obra artística de manera inesperada mentre fa gestions o transita per equipaments públics. En aquesta edició, prop d’una quarantena d’obres de la Col·lecció MACBA s’han distribuït en diferents indrets de Catalunya gràcies a la col·laboració dels centres d’arts visuals del territori.

El projecte ha estat comissariat per Martí Manen, reconegut gestor cultural i comissari independent, amb una àmplia trajectòria internacional. La proposta pretén acostar l’art contemporani a nous públics i generar noves formes de relació amb les obres, demostrant que qualsevol espai pot convertir-se en un lloc per a la reflexió i la cultura.

Vic recupera el pintor barroc Marià Colomer amb una gran exposició a l'església de la Pietat

D'esquerra a dreta, el comissari de l'exposició, Francesc Miralpeix; la regidora de Turisme de l'Ajuntament de Vic, Anna Alemany; el delegat Episcopal per al Patrimoni Cultural, Dani Font;la dissenyadora de l'exposició, Fina Valldaura, i els restauradors Mireia Farrerons i Francesc Tornero

La mostra coincideix amb la finalització de la restauració integral del cambril dels Sants Màrtirs, el conjunt pictòric més ambiciós del pintor vigatà

L'Ajuntament de Vic i el Bisbat de Vic han presentat aquest dimecres a l'església de la Pietat de Vic l'exposició Marià Colomer, els últims barrocs, una mostra que vol reivindicar la figura del darrer gran pintor barroc català. Marià Colomer i Parés (1743–1831), vigatà, va ser un artista de producció àmplia i de qualitat notable, però les monografies generals de la història de l'art català l'havien mantingut fins ara en l'oblit.

L'exposició, que inclou obres de gran format, es podrà veure del 20 de juny al 27 de setembre a la nau central de l'església de la Pietat. La mostra serveix també per inaugurar la restauració del cambril dels Sants Màrtirs, el conjunt pictòric més ambiciós de Colomer i una de les obres més excepcionals del patrimoni artístic català. Amb aquest projecte, Vic contribueix a Primavera Barroca, iniciativa de difusió del patrimoni barroc català promoguda per la Generalitat de Catalunya amb la participació de Vic, Manresa i Valls.

La regidora de Turisme de l'Ajuntament de Vic, Anna Alemany, destaca la voluntat de Vic de posicionar-se com una de les capitals del barroc de Catalunya, per impulsar la promoció del patrimoni de la capital d'Osona i reivindicar el seu passat barroc i la seva presència a nivell civil, arquitectònic, urbanístic i artístic a la ciutat. En aquest sentit, l'exposició segueix el camí iniciat la passada tardor amb l'aprovació per unanimitat del consistori vigatà del Pla Estratègic de Turisme 2025-2029. Alemany també posa en valor la feina feta per descobrir l'obra de Marià Colomer, una figura gairebé oblidada que permet recuperar el relat del moviment artístic i cultural a Vic entre els segles XVIII i principis del XIX.

Per part del Bisbat de Vic, el delegat Episcopal per al Patrimoni Cultural, Dani Font, ressalta que la restauració integral del cambril dels Sants Màrtirs és la culminació d'un procés complicat, que va començar fa 30 anys amb les esquerdes aparegudes a la nau central. Després de consolidar el model de col·laboració amb l'Ajuntament de Vic, segons Font, han recuperat la parròquia i han donat vida a l'església també com a equipament cultural i de serveis. El cambril era un espai desconegut fins ara, igual que la figura de Marià Colomer, i la restauració d'aquest espai, iniciada el 2020, ha permès descobrir un pintor incansable i amb molta obra en molts punts del Bisbat de Vic. Una de les singularitats de la restauració és que en l'última fase, quan només quedava tornar a pintar de verd l'interior de la cúpula del cambril, van aparèixer unes pintures originals de Marià Colomer que eren del tot desconegudes, fet que completa la història que vol explicar el cambril a través de les pintures.

Finalment, el comissari de l'exposició, el Dr. Francesc Miralpeix, recorda que Marià Colomer era un nom que no apareixia en la història de l'art de Catalunya, i amb la recerca feta en els últims anys han constatat que no se'l podien permetre deixar en l'oblit. Si fa una dècada només es coneixien una desena d'obres de l'artista, ara ja s'arriba gairebé al centenar de creacions, i mostren un pintor barroc amb molta activitat i qualitat. En concret a la Pietat de Vic, l'obra de Colomer explica com es vivia la religiositat a la ciutat, i pel que fa a la història de l'art, mostra un pintor barroc en el moment de la fi del barroc.

Una exposició de gran format

L'exposició Marià Colomer, els últims barrocs. Marià Colomer i Parés (1743-1831) i la pintura a la diòcesi de Vic, comissariada pel Dr. Francesc Miralpeix, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, reuneix una trentena d'obres procedents de museus, arxius i col·leccions particulars d'arreu de Catalunya.

La mostra de gran format s'estén per la nau central de l'església, el cambril, la sagristia i el cor, i s'articula en quatre capítols. El primer situa Vic en el context del segle XVIII: una ciutat en expansió urbanística i intel·lectual, marcada per la construcció de la nova catedral i per una activitat artística d'una envergadura que fins ara no havia estat plenament documentada.

El segon capítol aborda la dimensió espiritual de la ciutat —la canonització de sant Bernat Calbó, la beatificació de sant Miquel dels Sants, les grans celebracions festives— com a marc que explica la demanda constant d'encàrrecs religiosos a la qual Colomer va donar resposta durant més de mig segle. El tercer capítol pren com a eix el cambril dels Sants Màrtirs, el conjunt pictòric de major envergadura del pintor i el gran protagonista de tota la proposta. El quart es centra en la vida i l'obra de Colomer: un pintor artesà circumscrit a Vic i a la seva diòcesi, continuador de la gran tradició del llenguatge barroc i narrador per excel·lència de la devoció. El seu estil, ancorat en temes i formes que els seus contemporanis ja consideraven superats, va saber trobar una clientela fidel entre els cercles eclesiàstics i les elits municipals vigatanes fins als primers decennis del segle XIX.

L'expressió els últims barrocs, que dona títol a l'exposició, la devem al crític d'art Raimon Casellas (1855–1910), que la va emprar en una sèrie d'articles apareguts entre 1907 i 1908 a la revista Empori, pioners en la valoració d'una producció artística vilipendiada durant més d'un segle. Marià Colomer n'és un dels darrers representants: format en la tradició del taller familiar, la seva obra va del retrat de bisbes al cicle monumental del cambril de la Pietat, dels encàrrecs per a parròquies de tota la diòcesi a les grans teles de la Congregació dels Dolors de Girona.

El cambril restaurat, una de les joies del barroc català

El cambril dels Sants Màrtirs és un espai independent situat al fons de l'església parroquial de la Pietat. L'any 2020 s'inicià la restauració integral de les pintures que el decoren completament, i s'ha culminat aquest 2026.

Amb cinc fases d'intervenció, ha tingut una inversió total de 178.583 euros. El projecte ha actuat sobre 800 metres quadrats de pintura mural, escultura i elements decoratius, i ha deparat una troballa inesperada: en la quarta fase, sota una capa de pintura verda que cobria la cúpula, van aparèixer les pintures originals de Colomer que es consideraven desaparegudes. Es tracta de vuit figures de grans dimensions que representen les virtuts cardinals i teologals, i que completen el programa iconogràfic del conjunt. La restauració ha estat finançada per la Parròquia de la Pietat de Vic, la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya i la Fundació Puig-Porret.

El cambril, dissenyat per l'arquitecte barceloní Nicolau Traver a finals del segle XVIII i completament cobert amb pintura mural de Colomer, constitueix un dels exemples més rellevants de religió cívica de l'art barroc a Catalunya. Les tres grans escenes de les parets narren els episodis fundacionals de la devoció als Sants Màrtirs Llucià i Marcià —patrons de la ciutat des de la troballa miraculosa de les seves relíquies l'any 1050—, mentre les figures dels apòstols, els evangelistes i el santoral local completen un programa iconogràfic que presenta les elits municipals vigatanes com a garants de la protecció divina sobre la seva ciutat.

Un oratori per al segle XXI

A més de l'exposició i la restauració del cambril, el programa també inclou moltes altres activitats complementàries com és la creació d'un nou oratori dedicat als Sants Màrtirs, que s'estrenarà a la Pietat el 2027. L'encàrrec recupera un gènere amb tradició directa en aquest espai: a finals del segle XVIII, mentre Colomer decorava el cambril, es van compondre a Vic almenys dos oratoris en honor dels sants patrons, la música dels quals es va perdre en l'incendi de l'arxiu de la catedral el 1936. El text del nou oratori és a càrrec de l'escriptor vigatà Jordi Lara i la música del compositor i director coral igualadí Carles Prat. L'obra trasllladarà la llegenda de Llucià i Marcià, els dos Sants Màrtirs, al món contemporani mantenint l'estructura interna dels oratoris barrocs.

També s'han programat moltes altres activitats com visites ordinàries diàries a l'exposició (gratuïtes, sense reserva), visites extraordinàries a càrrec del comissari Francesc Miralpeix, itineraris per l'obra de Colomer a Vic i fora de la ciutat, i el cicle de conferències Dimarts barrocs, quatre sessions acadèmiques gratuïtes a la Sala de la Columna de l'Ajuntament de Vic al llarg del mes de setembre. Les activitats de pagament es reserven a www.vicpuntzero.cat.

---

FITXA TÈCNICA

Exposició: Marià Colomer, els últims barrocs. Marià Colomer i Parés (1743-1831) i la pintura a la diòcesi de Vic
Lloc: Església de la Pietat, Vic
Dates: Del 20 de juny al 27 de setembre de 2026
Horaris: De dimecres a dissabte, d'11 del matí a 2/4 de 2 del migdia, i de 2/4 de 5 a 8 del vespre. Diumenges i festius, d'11 del matí a 2 del migdia
Entrada: Gratuïta
Comissari: Francesc Miralpeix (Universitat Autònoma de Barcelona)
Organitzen: Ajuntament de Vic, Bisbat de Vic i Parròquia de la Pietat de Vic
Amb el suport de: Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya
Programa: Primavera Barroca
Més informació i reserves: www.vicpuntzero.cat

“VIC d’Ahir” obrirà les portes l’1 de juliol per fer reviure les botigues i la vida de barri dels anys seixanta

Bel Cuixeres a l'entrada de Vic d'Ahir

Vic comptarà a partir de l’1 de juliol amb un nou espai immersiu dedicat a la memòria col·lectiva. Es tracta de “VIC d’Ahir”, una proposta que transportarà els visitants als anys seixanta a través de la recreació fidel de diferents comerços i espais quotidians que van marcar una època.

Ubicat al número 8 del carrer Call Nou de Vic, el projecte ha estat impulsat per Bel Cuixeres i Rius amb l’objectiu de recuperar i preservar el record del petit comerç, la vida de barri i els valors que caracteritzaven la societat d’aquells anys.

L’espai recrea vuit escenaris emblemàtics: un quiosc, una farmàcia, una drogueria, una modista, un colmado, una fusteria de joguines, un racó de carrer i un pati interior. Tots ells han estat ambientats amb objectes originals i una acurada recreació històrica que permet als visitants endinsar-se en l’atmosfera de la dècada dels seixanta.

Més enllà de la recreació històrica, “VIC d’Ahir” vol posar en valor la memòria del petit comerç i la cultura de barri, així com uns valors de comunitat, sostenibilitat i aprofitament que van marcar tota una generació.

Recreació d'un Quiosc de l'època a l'espai Vic d'Ahir.

L’obertura oficial tindrà lloc el dimecres 1 de juliol a les 18.00 hores. L’acte servirà per presentar aquest nou equipament cultural que aspira a convertir-se en un punt de trobada per a totes aquelles persones que vulguin reconnectar amb els records de la seva infància o descobrir com era la vida quotidiana de fa més de mig segle.

Les persones interessades poden obtenir més informació o fer la seva reserva trucant al telèfon 621 29 05 14.

Amb aquesta iniciativa, Vic incorpora un nou espai de divulgació històrica i patrimonial que pretén mantenir viva la memòria d’uns comerços i uns carrers que formen part de la història sentimental de la ciutat i de moltes generacions de catalans.

Sant Jordi torna a omplir Vic de llibres, roses i vida al carrer

Vic ja respira Sant Jordi. Carrers plens, parades que es munten amb presses però amb il·lusió, olor de llibre nou i roses acabades de tallar. La ciutat es prepara per viure una de les jornades més emblemàtiques de l’any, on la cultura surt al carrer i es barreja amb la quotidianitat.

La ciutat es transforma per un dia

El centre de Vic es convertirà, un cop més, en un gran eix cultural a l’aire lliure. Espais com la Plaça Major de Vic o els carrers del nucli antic seran l’escenari principal d’una jornada que combina tradició, cultura i activitat comercial.

Llibreries, editorials, entitats i escoles ocuparan l’espai públic amb parades de llibres i roses, en una imatge que ja forma part de la identitat col·lectiva del país.

Més enllà de la tradició

Sant Jordi a Vic no és només una diada simbòlica. És també un motor cultural i econòmic. Per a moltes llibreries i editors, representa una part important de la facturació anual. I per a la ciutat, és una oportunitat per reivindicar el seu paper com a pol cultural d’Osona.

A més, la jornada arriba carregada d’activitats: signatures d’autors, presentacions de llibres, actuacions i propostes familiars que ompliran el dia de moviment constant.

Una festa que connecta generacions

Un dels grans valors de Sant Jordi és la seva capacitat de connectar generacions. Des dels més petits, que descobreixen els primers contes, fins als lectors habituals que busquen novetats o aquell llibre que feia temps que esperaven.

La combinació de llibre i rosa continua funcionant com un símbol potent, capaç de mantenir-se viu en una època dominada pel digital.

Vic, ciutat de llibres

En una ciutat amb una tradició editorial i cultural com Vic, Sant Jordi pren una dimensió especial. No és només una festa: és una reafirmació del teixit cultural local, del comerç de proximitat i de la importància de la lectura.

En un moment en què tot sembla anar de pressa, Sant Jordi ofereix una pausa. Una excusa per sortir al carrer, mirar, remenar llibres i, sobretot, compartir.

Un dia que va més enllà del 23 d’abril

Perquè Sant Jordi no és només una data al calendari. És una manera d’entendre la cultura. I a Vic, això es nota.

La ciutat tornarà a omplir-se de vida, de paraules i d’històries. I, com cada any, recordarà que els llibres —i les roses— continuen tenint un lloc imprescindible en el nostre dia a dia.

---

Vic 1863–1930 Targetes Postals de la Cristina Masramon

 

Hi ha llibres que es llegeixen… i n’hi ha que es miren. I després n’hi ha alguns, com Vic 1863–1930. Targetes postals, que es viuen.

Amb aquesta nova publicació d’Efadós, la historiadora vigatana Cristina Masramon ens proposa un viatge en el temps a través d’un format tan senzill com potent: la postal. Un objecte petit, gairebé oblidat avui, però que durant dècades va ser la manera més directa de dir “soc aquí” o “penso en tu”.

Aquest llibre és molt més que un recull d’imatges. És una finestra oberta a la ciutat de Vic entre finals del segle XIX i principis del XX. Una ciutat que es transforma, que creix, que respira entre carrers de terra, places plenes de vida i edificis que avui ja no existeixen.

A través de les postals, descobrim un Vic que molts només hem sentit explicar als avis. Hi apareixen espais desapareguts com la casa Rusconi, els fanals de Gaudí o la plaça de toros. Però també hi reconeixem llocs que encara avui formen part del paisatge quotidià, com la Biblioteca Balmes, la Catedral o la plaça Major.

Les imatges no només mostren arquitectura. També capturen vida: mercats, festes majors, correbous, escenes quotidianes… moments congelats que ens expliquen com vestia la gent, com es relacionava i com entenia el món.

Un dels elements més fascinants del llibre són les anotacions manuscrites que acompanyen moltes d’aquestes postals. Frases curtes, records, missatges íntims… petites peces de vida real que converteixen cada imatge en una història.

Autors com Blancafort, Robert o Bach —entre molts altres— deixen constància d’una època on la comunicació era lenta, però potser més humana.

Entre totes les imatges, n’hi ha una que destaca especialment: la de l’aiguat de 1863, considerada la primera fotografia conservada de la ciutat. Un document excepcional que mostra una Vic colpejada per la riuada, amb carrers inundats i una ciutat que lluita per recuperar-se.

Encara avui, aquest episodi forma part de la memòria col·lectiva, amb plaques i senyals que en recorden l’impacte.

Vic 1863–1930. Targetes postals no és només un llibre per als amants de la història. És un llibre per a tothom qui vulgui entendre d’on venim. Perquè conèixer la ciutat d’abans és, en el fons, entendre una mica millor la d’avui.

La presentació de l’obra tindrà lloc el divendres 10 d’abril a les 19:00 h al Centre Cultural – Casa Pratdesaba (carrer de l’Escola, 12).

Una cita imprescindible per redescobrir Vic a través de la mirada dels qui la van viure… i la van enviar per correu.

“Tot allò que callem”: La novel·la debut de Maria Valldeneu

Enmig de les moltes veus que habiten avui la literatura catalana, hi ha autors que trenquen esquemes amb senzillesa, honestedat i una profunditat que no es veu a primera vista. Aquest és el cas de Tot allò que callem, la novel·la debut de Maria Valldeneu Barrero, una escriptora vigatana que ha aconseguit —amb paraules clares i sensibles— posar llum sobre tot allò que sovint evitem dir.

Publicat per El Punt Volat el 2025, aquest llibre ens introdueix en la vida de Rita, una dona que transita entre les expectatives socials que pesen sobre ella i el seu propi anhel d’autenticitat. La història, ambientada entre Vic i Barcelona, explora les tensions de la vida quotidiana, les relacions familiars i l’amor, però també —i sobretot— el pes silenciós de les convencions i del patriarcat que, durant molt de temps, han deixat les dones en un segon pla.

Una mirada íntima i coral al silenci

Allò que fa especial Tot allò que callem és la seva capacitat de convertir el silenci en una força narrativa. Les paraules de la Rita —amb tota la seva vulnerabilitat i complexitat— esdevenen un reflex de les moltes veus que han estat guardades o ignorades. El títol mateix ja és una invitació: pensar en tot allò que amaguem dins nostre, i que sovint no ens atrevim a expressar.

La novel·la va més enllà d’un relat sobre una vida personal; parla de la pressió d’ajustar-se a normes que no sempre ens representen, de la recerca de la mateixa veu, i de la necessitat de transformar el dolor en paraula. És una obra que, malgrat la seva proximitat emocional, reivindica una mirada crítica sobre el rol de la dona en la societat.

Maria Valldeneu Barrero: una veu Vigatana amb profunditat

El que fa encara més interessant aquesta obra és la trajectòria personal de l'autora. Maria Valldeneu Barrero no arriba des del món literari tradicional; és periodista i gestora de comunitats, i ha anat forjant la seva veu narrativa des de la quotidianitat i l’experiència personal. Veïna de Centelles, però amb forta vinculació a Vic, Valldeneu ha sabut traslladar al paper una veu íntima que alhora ressona col·lectivament.

Aquest debut —format per gairebé 178 pàgines— s’ha presentat com un projecte personal i valent, amb un tiratge inicial modest però carregat de significat. L’obra es pot considerar part del ric teixit d’autors locals que estan aportant noves perspectives a la narrativa en català.

Un llibre que convida a parlar

En un moment en què la literatura busca connectar amb les experiències reals i les emocions compartides. Tot allò que callem brilla per la seva capacitat d’obrir diàlegs sobre temes que, sovint, romanen en silenci. És una lectura que et demana implicació emocional, que et fa reflexionar i que —en molts moments— et reconforta perquè parla de qüestions universals amb una sensibilitat molt humana.

Si estimes la literatura que no només explica una història sinó que també escolta la teva pròpia veu interior, aquest llibre no et deixarà indiferent.

La trilogia medieval de Maria Dolors Farrés: Una immersió literària en l’Osona del segle XIV-XV

La trilogia de novel·les medievals de l’escriptora catalana Maria Dolors Farrés és una de les aportacions més destacades de la narrativa catalana contemporània que té com a escenari central l’entorn del monestir de Sant Llorenç del Munt, a les Guilleries osonenques. Aquesta saga, treballada per l’autora durant més de tres dècades, està formada per tres títols que es poden llegir de forma independent però que, junts, ofereixen un retrat ric i complex de la societat medieval: El Càstig, L’hora quieta i El Gran desordre.

1. El Càstig

Publicada l’any 2016, El Càstig s’endinsa en la vida d’un jove noble del segle XIV, Galzeran de Monsingle, que lluita amb les expectatives de la seva família, el seu intel·lecte extraordinari i la seva pròpia sexualitat. Tot i ser de noblesa, Galzeran troba incomprensió en una societat rígida i conservadora, i el llibre explora de forma incisiva com aquestes tensions entre identitat personal i imposicions socials afecten el seu destí. La novel·la és alhora una preqüela d’altres obres de Farrés i una obra amb veu pròpia, capaç d’atreure el lector pel seu enfocament profundament humà de conflictes universals en un context històric distant però sorprenentment contemporani en les seves preocupacions.

2. L’hora quieta

El segon volum de la trilogia, L’hora quieta, situa l’acció dins del monestir de Sant Llorenç a partir de l’any 1378, en plena convulsió del Cisma d’Occident i amb l’amenaça permanent de la Pesta Negra. Aquí Farrés aprofundeix en les tensionades relacions personals dins de la vida monàstica, especialment a través de la relació amorosa entre dos frares, Galzeran de Monsingle i Berenguer de Vallclara, que hauran de confrontar no només les seves pròpies consciències sinó també les normes del celibat religiós i les dificultats d’un món dividit. L’obra combina una ambientació històrica acurada amb una introspecció emocional que fa que els protagonistes siguin tan memorables com complexes.

Aquest llibre, que també es va publicar amb el títol El monestir de l’amor secret en edicions anteriors, va ser finalista del Premi Sant Jordi de Novel·la l’any 2007 i la seva versió íntegra va veure la llum posteriorment, recuperant l’extensió i profunditat original pensades per l’autora.

3. El Gran desordre

Tancant la trilogia, El Gran desordre relata el lent final del monestir de Sant Llorenç entre els segles XIV i XV, quan les pressions externes – com les epidèmies repetides de pesta, la inestabilitat social i els conflictes dins de l’Església – porten a una crisi d’identitat tant per als frares com per a la societat que els envolta. La novel·la retrata com aquest monestir ja famós de la comarca entra en una època de desordre creixent, amb un grup reduït de frares que lluiten per sobreviure i trobar sentit en un món que canvia radicalment. Farrés, amb una prosa elegant i documentada, aprofita aquest marc per oferir reflexions sobre el lloc de la dona, la fragilitat de les institucions religioses i les tensions humanes dins d’un context històric profundament traumàtic.

Una contribució notable a la literatura catalana

L’obra de Maria Dolors Farrés destaca per la seva ambientació històrica rigorosa, la profunditat psicològica dels personatges i la capacitat de fer que esdeveniments i conflictes del passat ressonin amb preocupacions actuals. Tot i que cadascun dels títols té una entitat pròpia, la lectura conjunta de la trilogia permet traçar un recorregut complet pels altibaixos de l’Edat Mitjana a l’entorn d’Osona, desafiant les convencions i connectant amb temes universals com l’amor, la identitat, la fe i la resistència davant la incertesa.

Els Estudiants de Vic - per Joan Ortiz i Castells

Qui més qui menys coneix i ha jugat al joc dels “Disbarats” o "El telèfon". Aquell joc en el qual un comença amb una paraula o frase i la va dient a l'orella del company veí del costat de joc. A poc a poc la frase o paraula va canviant, intencionadament o no, i... com més llarga és la fila de jugadors més sol canviar més la paraula o frase.

La frase que podia haver començat com “Les patates rosses són molt bones” pot acabar en el millor dels casos en “Les muntanyes russes són molt planes” o en qualsevol altra frase d'un surrealisme total.

Igual passa amb les històries, llegendes, rondalles i facècies o com li vulguem dir a fets que es trameten només per tradició oral, sense que n'hi hagi constància escrita que els fixi. “ Scripta manent” deien els antics.

Les narracions orals són “éssers vius” mentre es narren, però a poc a poc, si no s'expliquen cauen en l'oblit, i això és la seva desaparició, la seva mort.

Dic tot això perquè vull deixar per escrit tota una sèrie d'històries, totes elles prou enginyoses i divertides que havia sentit explicar, i fins i tot, si no recordo malament, potser haver llegit sobre“Els Estudiants de Vic”.

Avui en dia n'he buscat constància escrita i no n'he pogut, no n'he sabut o no he tingut la sort de trobar-ne. Per això, abans no caiguin en l'oblit, miraré d'escriure el que recordi i convido a qui en sàpiga més o en conegui altres versions que les aporti sigui per escrit o oralment que ja les transcriurem.

Cal mantenir-les vives, és el que deia més amunt, “Scripta manent”

Una altra de les característiques de la narració oral és que d'una mateixa història poden haver-n'hi múltiples versions i variants. Fet ben normal. Això no ens ha d'espantar i sorprendre totes elles són prou vàlides, i cada versió és per si mateixa enriquidora. Cada narrador hi aporta la seva visió, interpretació i les mateixes paraules i expressions. El fet generador és el mateix, però a poc a poc va canviant de forma i potser fins i tot es modifica poc o molt el contingut. Per dir-ho clar i ras tothom ho poleix i arrodoneix tal com sap.

El que proposo i m'agradaria fer amb aquest petit recull d'històries, les que en aquest moment recordo, un esforç de memòria col·lectiu d'una figura tan entranyable pels vigatans de la que se n'han fet estàtues i a més a més de la seva figura hi ha d'un gegant i un ball. Aquest que es balla sobretot per la festa major de Sant Miquel i en altres celebracions festives.

Tot aquest llarg preàmbul és per justificar-me. Parlo de relats que havia sentit, escoltat, de petit. Han passat molts anys i ja se sap la memòria poleix, arrodoneix i fins i tot, potser modifica.

En aquesta època l'església va fer un paper important de suplència a les mancances socials de l'Estat. L'ensenyament públic era altament deficient o senzillament inexistent a moltes ciutats i del tot inexistent a les zones rurals. Motiu pel qual moltes famílies a fi de donar una bona instrucció als seus fills, sobretot els nois que sortissin “ben instruïts” com deien llavors els portaven al seminari. Eren molt conscients que no tots en sortirien capellans, però sí que tindrien una bona instrucció la Deixar el seminari no era gens malvist, sinó un pas normal i lògic, molt d'acord amb la finalitat que els hi havien portat.

Qui era l'Estudiant de Vic

Fem una mica d'història.

Vic té una llarga tradició d'estudis superiors, mil·lenària. Fet plenament documentat pels estudiants que hi passaren, ja en els segles X. El més famós de tots és el monjo Gerbert d'Orlhac que va venir a Vic a estudiar durant tres anys, entre els anys 967 – 970. Va estudiar a "L'escriptori i Escola Catedralícia de Vic, regida pel bisbe Ató (960-972)". El bisbe Ató en va ser el mestre.

Gerbert d'Orlhac reconegut home de ciència en els camps de la teologia, matemàtiques (va ser qui va introduir el número zero a la numeració aràbiga i que la va popularitzar), filosofia, astronomia, astrologia (camp que va ser causa d'alguns greus problemes) entre molts altres sabers.

Va ser mestre del fill de l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic Otó II entre altres personatges nous i influents de la seva època.

De manera pràcticament ininterrompuda, amb alguns entrebancs la vida estudiantil s'ha mantingut a Vic fins al dia d'avui.

L'Escriptori i Escola Catedralícia va evolucionar en L'Estudi General de Vic que posteriorment es convertí en la Universitat Iteraria de Vic el segle XVII. Pel decret de Nova Planta la Universitat de Vic va desaparèixer.

Vic es quedà sense estudis superiors fins a l'any 1749 en què es va fundar el Seminari. 

Cito textualment el que ens diu la Web del Seminari:

El Seminari de Vic és hereu d’una llarga tradició formativa, arrelada al bisbat de Vic de forma continuada des de l’any 1749, moment en què el bisbe Manuel Muñoz-Gil va fundar de forma definitiva el Seminari Conciliar de Vic acollint-se al decret de formació de seminaris instaurat pel concili de Trento del segle XVI. Durant 275 anys, el Seminari de Vic, sota l’estima, la protecció i la direcció dels bisbes de la diòcesi, ha estat al servei de la formació de generacions de joves d’arreu del bisbat, i a vegades de bisbats veïns.

Al llarg del segle XVIII i especialment durant tot el segle XIX, el Seminari es va convertir en el principal, i en alguns moments, únic espai de formació dels nois de la ciutat, de la comarca i de molts joves provinents de les parròquies de la diòcesi. A mitjan segle XIX, va superar els 1.200 estudiants. El Seminari acollia nois d’edats ben diverses que realitzaven estudis de primeres lletres, de gramàtica, de filosofia i, finalment, de teologia.

En aquest punt a mitjan segle XIX la figura de l'Estudiant de Vic pren tota la seva rellevància. En aquesta època l'església va fer un paper important de suplència les mancances socials de l'estat. L'ensenyament públic era altament deficient o senzillament inexistent en moltes zones rurals. Motiu pel qual moltes famílies a fi de donar una bona instrucció als seus fills, sobretot els nois que sortissin “ben instruïts”, com deien llavors, els portaven al seminari. Eren molt conscients que no tots en sortirien capellans, però sí una bona instrucció la tindrien.

El seminari menor de Vic, Conegut com el col·legi de St. Josep, era on hi ha l'actual museu Episcopal. Tota la història, inicis, evolució i consolidació, ho explica molt bé el llibre " Els estudiants de Vic i el Col·legi de Sant Josep" de Ramon Ordeig.

Se l'anomenava enginyosament i metafòricament la “Panissa” Nom enginyós que li van posar als estudiants en comparació del gra petit amb què es coneixia popularment el gra de mill i tal com és dia a Vic aquesta grana. Es diu que ells mateixos deien “A la Panissa molts de petits i pocs de grans”. Fent referència al fet que molts eren portats al seminari, no per esdevenir capellans sinó per a sortir-ne ben “ensenyats”. La majoria continuaven al seminari fins ben entrada l'adolescència, moment en què tenien la capacitat per decidir. Deixar el seminari no era gens malvist, sinó un pas normal i lògic, molt d'acord amb la finalitat que els hi havien portat.

Estàtua de L'estudiant de Vic amb la vestimenta característica:

- Vestit negre 

- Capa amb valona

- Barret de Copa alta, conegut també com a Tarot

Els estudiants de Filosofia i Teologia, el que era el Seminari Major, eren els coneguts com: "Els Estudiants de Vic", sobretot per la seva manera característica de vestir que els distingia del comú de la població:

Vestit negre, Capa amb valona i Tarot o barret de copa alta.

Com ja s'ha comentat, el paper de suplència que en l'ensenyament deficient de l'Estat el feia l'Església via seminari. Eren molts els "escolars-seminaristes".

En ser una comunitat tan nombrosa en els seus millors temps van superar el nombre de 1200 no tots cabien al seminari com interns i es van trobar i buscar solucions molt enginyoses. Un grup vivien com a interns al seminari. Altres estaven allotjats a diferents cases de la ciutat que els acollien o hi estaven a dispesa. Alguna família que ja tenien una casa a Vic encara que ells vivien a la seva masia a pagès, havia comprat o llogat una casa a Vic i s'hi instal·laven diversos estudiants germans o de la mateixa família cosins, parents o coneguts en el que avui en diríem un “pis d'estudiants”. Altres vivien dispersos en les diferents cases de pagès dels voltants de Vic. Molts d'ells hi feien el que avui en diríem “au pair” és a dir hi tenien estada de franc amb el compromís i obligació de fer de mestre de la canalla de la casa. Aquestes masies no estaven massa allunyades de Vic, i hi anaven i tornaven a peu amb un temps prudencial. Recordem que mossèn Cinto Verdaguer Quan anava a estudiar a Vic des de casa seva de Folgueroles ho feia a peu, uns 5 o 6 km. Diuen que gran part del camí el feia descalç per no gastar les espardenyes.

A mi se'm fa difícil d'imaginar com devia ser Vic amb aquella munió d'estudiants quan la població total en aquells moments no sobrepassava els 12.000 o 13.000 habitants. Els estudiants, sobretot en l'època del curs eren un percentatge molt elevat entre la població. Una població flotant de joves inquiets, amb un bon nivell de formació, creativitat i amb ganes de gresca i “sana diversió” tal com ho exigia la professió a la qual aspiraven, el sacerdoci.

Amb la seva vestimenta tan peculiar eren un conjunt molt vistós i característic de la ciutat. Es feia notar no sols a escala visual sinó també en l'aspecte social i vital de la ciutat. D'aquí la gran quantitat d'anècdotes que protagonitzaren i algunes encara es recorden.

Anècdotes

Com he dit en la presentació inicial no he pogut trobar massa material escrit i n'apunto algunes que recordo d'haver-les sentit explicar. Convido a qui en sàpiga alguna més o que la versió encara que similar tingui un desenllaç diferent les aporti per a deixar constància escrita d'unes històries tan nostres a punt de desaparèixer.

La Capa

“Contradictio in terminis”

(Contradicció o oxímoron)

Es diu que la famosa endevinalla que en si mateixa sembla portat una contradicció va néixer entre “Els Estudiants de Vic”.

L'endevinalla diu així:

Com més n'hi ha menys pesa. Què és?

En aquella època la roba era cara, les possibilitats econòmiques escasses, gran part de la població no nedava en l'abundància que diguem, una peça de roba com la Capa d'Estudiant, obligatòria i només útil, en el millor dels casos, per un període de temps no superior als set anys i usada només a l'hivern passava de mà en mà, o venuda o regalada. Amb el temps la roba es deteriorava, es gastava i s'hi feien forats. Malgrat que els forats la capa continuava fent el seu ús.

D'aquí que amb molt d'humor i sense preocupar-se massa pel seu aspecte deien els estudiants:

“Com més n'hi menys pesa”.

Ho deien amb tota la raó bo i referir-se als forats que hi havia a la capa.

La barretada

S'explica que hi havia una autoritat civil, ara no sabria dir si un jutge o un notari, que acostumava a passar pel carrer de Sant Hipòlit (l'actual carrer de sant Miquel dels Sants).

Coincidien cada dia per anar a dinar a l'hora que els estudien sortien de classe, però molt pocs el saludaven com ell esperava i hauria volgut, se sentia menystingut i ofès. Així que va anar a queixar-se al Sr. Bisbe de l'actitud dels estudiants (seminaristes). El senyor Bisbe va cridar al rector del Seminari i li va comentar la queixa rebuda i va recomanant que advertís als estudiants. Després de rebre l'avís els estudiants van organitzar-se per a fer una salutació ben protocol·lària.

Alhora que havia de passar el Sr. Jutge o el Sr. notari se'n van posar un al costat de l'altre a llarg i a banda i banda de tot el carrer de sant Hipòlit i quan va venir el senyor en qüestió un darrere l'altre es treia el barret i fent una profunda inclinació i fent tocar el tarot a terra deia:

- “que tingui bon dia Senyor…”

Imatge 15

El Tarot

Naturalment, el Senyor Jutge o notari es va sentir greument ofès per la burla mofa i befa que considerava haver rebut. Li va faltar temps per tornar a anar a veure al Senyor Bisbe per manifestar el greuge patit.

El Senyor Bisbe cridar de nou al rector del seminari i li va comentar el fet. El rector va dir que ja fària una amonestació ben seriosa als estudiants per aquell fet, però el Senyor Bisbe li ho va prohibir i va dir que sols i únicament els digués en públic de part seva aquestes paraules.

“De part de l'Excel·lentíssim i Reverendíssim Senyor Bisbe us dic:

Nihil nimis (de res massa).

O potser ho va dir d'altra manera però amb el mateix significat

Ne quid nimis (de res massa)

Ja que ells són prou intel·ligents ho entendran.

Els burots

Fins a mitjan segle XX hi havia a les ciutats i majoria de pobles una figura força mal vista i sovint odiada. Eren els burots, anomenats també amb el malnom d'esbirros. Eren funcionaris municipals encarregats de cobrar per a les mercaderies que entraven a la ciutat.

Sovint eren causants de forts malentesos entre la ciutadania i ells, malgrat complir amb la normativa establerta. Recordem el cas històric més famós el de Joan Fivaller conseller en cap de Barcelona i el rei Ferran I pel vectigal de la carn (segle XIV).

Doncs bé amb els estudiants que vivien a les masies dels voltants de Vic sovint hi havia trifurques amb els estudiants, ja que aquest sovint o normalment portaven alguns queviures per dinar tals com cansalada, botifarra o similars. Diuen també que alguna vegada també aprofitaven portar determinats queviures per fer un petit negoci o ajudar la mestressa de la casa a poder vendre sense haver de pagar.

Davant aquestes petites trifurques que sovint acabaven en un no res, els estudiants en van pensar una per a provocar-los i fer-los quedar malament, es van reunir tota una colla fora ciutat i ajuntant tots una bona quantitat de menjar el que s'havia de pagar es van dirigir cap a l'entrada de Vic on hi havia els burots i mostraren ostensiblement tot el menjar que portaven. Volien provocar una trifurca i ho van aconseguir…

• Heu de pagar per tot això que porteu, van dir els burots.

• Doncs no pensem pagar, van dir els estudiants

  - De cap manera ho passareu si no pagueu o us decomissarem, deien els burots

- Doncs ara veureu com ho passem i no pagarem

Llavors es van asseure tots en rotllana i van començar a repartir-se el menjar entre ells I van començar un banquet davant dels burots, als qui per provocar-los convidaven també menjar.

Els burots treien foc pels queixals. Els estudiants més que tips, ben farts, es van aixecar I van passar davant els burots mentre es tocaven la panxa i tot rient els deien Veieu com ho passem i no ens podreu cobrar. La broma es va fer famosa per haver deixat la mal vistos burots en ridícul.

Els llibres a la figuera.

Hi ha una vella dita que diu:

• Aquell, el tal, ha penjat els hàbits, la sotana o els llibres a la figuera quan algú deixa de ser frare, capellà o d'estudiar.

Expliquen que un pagès tenia llogada una casa amb un pati al darrere, i en el pati hi havia una figuera. La casa l'havia llogada perquè els seus fills i nebots i els d'algun altre conegut o parent estudies al seminari. Ell hi tenia 4 fills, de tant en tant, quan anava a mercat a Vic aprofitava per visitar-los i portar-los menjar.

El fill gran feia temps que barrinava com dir al pare que allò d'estudiar per capellà no era el seu i que volia plegar, fins que un dia va tenir la feliç idea de dir-li al pare simbòlicament i sense paraules , així s'evitaria el mal tràngol d'haver-li de dir a la cara i de viva veu.

El dia que sabia que havia de venir el seu pare va penjar els llibres ben lligats a la figuera. Quan el pare va arribar, després de les salutacions habituals el noi va dir al pare. :

- No voldríeu pas unes figues que a la figuera ara n'hi ha de grosses i molt bones. Porteu-ne també a la mare que li agrada molt.

- Prou, va dir el pare, i van anar tots dos a collir-ne.

Al ser sota la figuera el pare es va quedar ben quiet i mirant ara al noi, ara els llibres que hi penjaven va dir molt seriosament:

-Vols plegar d'estudiar, no? Ja ho he entès noi. Però m'ho podies haver dit la cara, que no n'hi ha, per tant. . Acaba aquests anys i a l'estiu cap a casa. Ja saps la feina que et toca, i jo m'estalviaré de llogar un altre mosso, ara que a l'estiu i a feina i en sobra.

L'exemple del germà gran el van seguir els altres tres germans que també estudiaven al seminari. Dels 4 fills que tenia cap va arribar a ser capellà.

El pare sempre es deia tot lamentant-se: .

- Almenys un de tots quatre…

El pintor

En aquella època la gent d'ofici ben poc de lletra sabia, el justet per anar tirant i amb això se'n sortia com podia.

Expliquen que pels voltants del Seminari hi vivia un pintor.

A més a més de pintar parets, si li encarregaven, també pintava cartells “lletreros” per les botigues. Tot s'havia de fer en castellà, tal com la llei manava. El pobre pintor sovint quan havia de fer un “lletrero” dubtava de com s'escrivia.

El seu honor no li permetia cometre errades i alhora li feia vergonya de preguntar o no sabia a qui fer-ho si el cartell que escrivia estava bé o tenia errades. Així és que va trobar la manera de ser corregit el cartell si així s'esqueia.

Quan sabia que era l'hora que els estudiants plegaven posava els cartells a mig fer donant la porta del taller, simulant que s'assecava. Ell s'amagava i quan els estudiants passaven molt atent escoltava. Si res estava mal escrit sempre hi havia algú que ho criticava.

Ell, el pintor, en prenia bona nota i ben prest ho ratificava.

Havia après aprofitar-se de la saviesa dels altres.

Bibliografia

Alguns llibres que ens donen una visió de l'època

Ordeig i Mata Ramon: “Els Estudiants de Vic i el col·legi de Sant Josep” (Vic E.H. 1997)
Collell Bancells: Jaume “Memòries d'un noi de Vic” Patronat d'estudis Osonencs (1996)
Collell Bancells: Jaume “Del meu fadrinatge” Gazeta de Vich (1920)
Genis Martí: “Sota un Tarot” Ed. Poliglota (1930)
Puntí i Collell Joan: “Memòries d'un Panissaire”, Barcelona Balmes (1952)
Solsona Cardona Ramon “Con capa y chistera” Igualada Imp. Poncell (1945).

Neix Canalla!, el nou Festival del Llibre Infantil i Juvenil de Vic

Vic estrenarà aquest octubre un nou esdeveniment cultural dedicat a la literatura infantil i juvenil. Es tracta de Canalla!, el Festival del Llibre Infantil i Juvenil de Vic, que se celebrarà per primera vegada els dies 23, 24 i 25 d’octubre amb la voluntat de convertir-se en una cita anual de referència per al sector i per al públic familiar.

El festival està impulsat per l’Ajuntament de Vic, a través de l’Àrea de Cultura i l’Àrea de Fires i Mercats, conjuntament amb la Biblioteca Pilarin Bayés, i compta amb el suport de nombroses entitats i organismes vinculats al món del llibre, la il·lustració i el foment de la lectura

Canalla! neix en un context especialment favorable. Vic, amb més de 50.000 habitants i 12 llibreries, se situa entre les ciutats amb més densitat de llibreries de Catalunya i d’Europa, una ràtio molt superior a la mitjana catalana. Aquest ecosistema cultural es veu reforçat per equipaments com la Biblioteca Pilarin Bayés, inaugurada el 2022 i consolidada com a biblioteca de referència, així com per la presència de l’Editorial Eumo, l’Eartvic i l’ACVIC Centre d’Arts Contemporànies

La ciutat també manté un fort vincle amb la il·lustració, essent el lloc de residència de la dibuixant Pilarin Bayés, referent indiscutible del sector amb més de mil llibres publicats. A més, l’any passat Vic va acollir les jornades Vic Il·lustra, amb la participació de més de 400 alumnes d’escoles d’art d’arreu de Catalunya, fet que consolida la capital osonenca com un entorn idoni per acollir un festival d’aquestes característiques

El festival s’adreça principalment a infants de 0 a 12 anys, nucli central del projecte, amb activitats adaptades a cada franja d’edat i una àmplia oferta de llibres i contes il·lustrats. També hi tindran un paper destacat els adolescents i joves de 12 a 18 anys, que disposaran d’un espai propi amb clubs de lectura, trobades amb autors i tallers de còmic, manga i narrativa gràfica. Canalla! també vol interpel·lar famílies, comunitat educativa i professionals del sector del llibre i la il·lustració

El programa del festival s’estendrà al llarg de tres jornades. El divendres es preveu una inauguració institucional amb un espectacle familiar, mentre que el dissabte i el diumenge es concentraran les activitats obertes al públic, com ara estands de llibreries i editorials, tallers creatius, contacontes, presentacions, signatures d’autors, espectacles infantils i exposicions. Paral·lelament, també s’organitzaran jornades professionals adreçades a editors, llibreters, bibliotecaris, mestres, il·lustradors i autors

Amb aquesta primera edició, Canalla! vol fomentar la lectura en infants i joves i consolidar Vic com a pol cultural i literari, tot aprofitant el bon moment que viu la literatura infantil i juvenil tant en creació com en edició.

Cesc Cornet, considerat el rei indiscutible de la novel·la negra catalana, publica Les ombres que ens acompanyen

L’escriptor Cesc Cornet consolida el seu paper com una de les veus més potents del panorama literari català amb la publicació de Les ombres que ens acompanyen, una nova novel·la negra que ja ha començat a generar comparacions amb grans noms del thriller europeu com Joël Dicker.

La novel·la arrenca pocs dies després que la família de la Maia presenciï un estrany accident de cotxe a prop de Bilbao. Paral·lelament, dos fets sacsegen l’actualitat mediàtica a Barcelona: la desaparició d’Elvira Minota, una popular presentadora de televisió, i la troballa d’un cadàver a casa del prestigiós cirurgià Jordi Mauler. Tres casos sense cap connexió aparent que acabaran revelant molts més vincles dels que inicialment semblava.

Ambientada entre Barcelona i Biscaia, Les ombres que ens acompanyen desplega una trama intensa, amb un ritme cinematogràfic i un crescendo narratiu constant que no dona treva al lector. La història avança inexorablement cap a un desenllaç inesperat, amb una dosi d’adrenalina que confirma el domini absolut de Cornet del gènere negre.

Nascut a Anglès (Girona) l’any 1979, Cesc Cornet es va donar a conèixer amb Fins aquí, una novel·la que es va reeditar tres vegades en només dos mesos i va ser nominada a millor novel·la al Festival de Novel·la Negra de Lloret (2022). Amb Vides en cercle va guanyar el Premi Vilassar de Noir 2022 i va ser nominada a millor novel·la negra en català al festival València Negra (2023).

Posteriorment, amb On és la Marta? i la seva continuació On és la Júlia?, va fer el salt a la literatura juvenil de la mà de Fanbooks (Grup62), situant-se entre els e-books més venuts en català a Amazon.

Amb aquesta trajectòria, Cornet s’ha guanyat el reconeixement de lectors i crítics, que el situen ja com el rei de la novel·la negra catalana, destacant la seva capacitat per combinar intriga, profunditat psicològica i una estructura narrativa moderna, comparable a la dels grans best-sellers internacionals.

Les ombres que ens acompanyen confirma Cesc Cornet com un autor imprescindible del gènere i reforça una carrera literària que no para de créixer, amb una obra que mira de tu a tu les grans novel·les negres europees.

Torna a estar disponible una obra clàssica sobre la història de Vic "La ciutat de Vic i la seva història"

Una de les obres de referència sobre la història de la ciutat de Vic torna a estar disponible després d’anys en què era difícil de trobar. Es tracta del llibre La ciutat de Vic i la seva història, de l’historiador Eduard Junyent, un volum que durant dècades ha estat una peça fonamental per comprendre l’evolució històrica, urbana i social de la capital d’Osona.

La reedició del llibre s’emmarca en una iniciativa de recuperació del patrimoni bibliogràfic local impulsada per l’escriptor vigatà Xavi Ruiz, amb l’objectiu de tornar a posar a l’abast del públic obres que han tingut un paper clau en la construcció del relat històric de la ciutat. La voluntat és preservar aquests textos i facilitar-ne l’accés tant a les noves generacions com als lectors que, al llarg dels anys, n’havien buscat algun exemplar sense èxit.

Publicada originalment al segle XX, l’obra d’Eduard Junyent destaca per la seva capacitat de combinar rigor historiogràfic amb un llenguatge entenedor, fet que la va convertir en una lectura habitual tant en l’àmbit acadèmic com entre el públic general interessat en la història local. El llibre recorre els principals moments de l’evolució de Vic, des dels seus orígens fins a la seva consolidació com a centre religiós, polític i econòmic del territori.

Entre els episodis més rellevants que s’hi tracten hi ha la reinstauració de la diòcesi al segle IX, un fet determinant per al desenvolupament de la ciutat, així com el creixement urbà al voltant de l’activitat menestral i artesanal. Junyent també posa el focus en la formació dels gremis, el procés d’independència municipal i els canvis demogràfics que van marcar el caràcter de Vic al llarg dels segles.

La nova edició manté l’esperit original de l’obra i permet recuperar una mirada global sobre la ciutat, en un moment en què l’interès pel passat i la identitat local continua ben viu. En aquest sentit, la iniciativa s’inscriu en una línia de treball que aposta per la divulgació cultural i la posada en valor de la memòria històrica vigatana, entenent els llibres com una eina clau per preservar i transmetre aquest llegat.

Amb aquesta reedició, La ciutat de Vic i la seva història torna a ocupar el lloc que li correspon dins la bibliografia essencial sobre la ciutat. El volum ja es pot adquirir novament i esdevé una lectura imprescindible tant per a investigadors i estudiants com per a qualsevol persona que vulgui aprofundir en el coneixement del passat de Vic i entendre millor la seva evolució fins als nostres dies.

Enllaç de compra: https://www.amazon.es/ciutat-Vic-seva-hist%C3%B2ria/dp/B0BSY4QHRK

Malesànimes, de Sebastià Bennasar: un “western de neu” que despulla el costat fosc del rerepaís

Hi ha novel·les que et fan avançar amb la neu fins al genoll, amb el fred clavat als ossos i la certesa que, a la primera cantonada, algú trencarà el silenci. Malesànimes —la nova obra de Sebastià Bennasar— és exactament això: un “western de neu” situat a la Catalunya interior, on els diners fàcils, la lleialtat de bar i el tret abans de la pregunta marquen les regles d’un joc brut. 

Cinc malnoms i una redempció impossible

A pocs quilòmetres d’una capital comarcal, “La Gran Timba” es prepara com una traca final que tot ho pot canviar. Cinc homes que es fan dir els Malesànimes cerquen la seva causa per redimir-se, atrapats entre l’ambició i la supervivència, la fidelitat i la traïció. En aquest escenari glaçat i corrosiu, ningú no és del tot innocent, i la corrupció i la violència s’entortolliguen amb els somnis fràgils d’una vida millor.

NdP. MALESÀNIMES de Sebastià …

Bennasar construeix un rural noir d’estil àcid, amb humor negre i una prosa tallant que retrata sense maquillatge la vida al rerepaís contemporani. El ritme és tens i contingut, amb personatges que es mouen entre la misèria i la dignitat, obligats a decidir fins on estan disposats a arribar quan la neu ho tapa tot… excepte els deutes. 

Temes i atmosfera

El llibre respira pols de bar, carreteres secundàries i una moralitat grisa: la lleialtat es compra, la paraula pesa però es trenca, i la comunitat, aparentment compacta, amaga esquerdes profundes. L’“epopeia mínima” que proposa l’autor converteix els espais familiars —la plaça, el bar, el taller, el camí forestal— en un tauler de jocs perduts d’antuvi. És una novel·la sobre la temptació del diner ràpid i la violència com a llenguatge, però sobretot sobre el preu íntim de cada decisió. 

L’autor, un instigador del gènere

Sebastià Bennasar (Palma, 1976) és una de les veus més prolífiques i versàtils del panorama en català: escriptor, periodista, editor, traductor, professor i agitador cultural, amb una cinquantena llarga de títols publicats. A l’editorial Delicte ja hi havia signat Les mans del drac, La reina de diamants (amb Salvador Macip, Llort i Marc Moreno) i Quinqui connection. Amb Malesànimes aprofundeix en el seu interès pel crim com a mirall social i porta el noir als marges freds de la geografia i de la consciència. 

Per què llegir-la

• Perquè ofereix una mirada punyent —gèlida i corrosiva— sobre el món rural d’avui, lluny del folklorisme. 

• Per la seva estructura de tensió contínua i l’ús d’un humor negre que talla i, alhora, humanitza.

• Perquè els cinc Malesànimes són un gran estudi de personatges: perdedors obstinats, capaços de tot per una darrera oportunitat. 

Dades d’edició

• Títol: Malesànimes

• Autor: Sebastià Bennasar

• Gènere: novel·la negra (rural noir)

• Publicació: 3 de novembre de 2025

• Editorial: Delicte

• Pàgines: 174

• ISBN: 978-84-19415-52-3

• PVP: 19,50 € Veredicte

Malesànimes és un tret net, directe i sense contemplacions que ressona llargament. Un western de neu que confirma Bennasar com un narrador que sap fer parlar el paisatge i despullar els personatges. Ideal per a qui busca un noir de proximitat, intens i sense anestèsia. 

Sebastià Bennasar qui és?

Sebastià Bennasar (Palma, 1976) és escriptor, periodista, traductor i crític literari. Es va llicenciar en Humanitats a la UPF i hi va cursar el màster en Història del Món. Després d’onze anys a redaccions balears, va combinar la feina cultural amb la docència i la divulgació del gènere negre. Des del 2019 viu a Olot.

És una de les veus més actives del noir en català, tant com a autor com a agitador cultural: va impulsar el festival Tiana Negra, pensat per prestigiar la novel·la negra catalana i donar visibilitat a autors i obres del país. En la seva obra i en entrevistes defensa una idea clau: la novel·la negra és, sobretot, novel·la social.

Entre una bibliografia extensa, sobresurten títols com L’imperi dels lleons (premi València Negra 2017), El país dels crepuscles, L’amant secreta i altres treballs que han anat consolidant un univers criminal molt documentat i arrelat a contextos reals.

Bennasar escriu un rural/urban noir de tall social: violència plausible, humor negre sec, ritme tens i personatges que es mouen en grisos morals —del perdedor obstinat al mafiós de províncies— amb una gran atenció al territori i a la memòria recent. Ell mateix reivindica referents clàssics (Hammett) i l’ús del crim com a mirall del nostre temps.

Amb Malesànimes reprèn el fil del noir de proximitat —paisatges freds, diners fàcils i decisions que es paguen cares— i confirma una constant de la seva obra: fer de la intriga un mecanisme per mirar la societat de cara.

Revista de Vic 134 El rellotge de Can Girbal

LLEGIR NÚMERO EN LÍNIA

Enmig de la plaça Major de Vic, pot passar desapercebut per a molts ulls, però allà penja —literalment— un rellotge de pedra que parla del pas del temps, de l'artesania local i de l'evolució urbana. És el rellotge de Can Girbal —una peça senzilla en aparença, però carregada de significat— que llueix al clau d'una volta sota les arcades de la plaça. Aquest rellotge de penjoll en pedra, datat l'any 1909, va ser instal·lat per en Joan Girbal, que tenia un taller de rellotgeria en aquell edifici.

A la façana se li llegeixen les hores traçades amb un fris floral i, al revers, la data de construcció.

Més que un element decoratiu: una fita patrimonial

No és només un element decoratiu. Aquest rellotge és una fita històrica i testimonial. Representa un moment en què l'artesà i el comerç local deixaven empremta en el disseny urbà quotidià, quan cada façana parlava de qui vivia allí, de quines activitats es feien i de quina rellevància social tenia un rellotger al mig de la plaça.

LLEGIR NÚMERO EN LÍNIA

Amb el pas dels anys, les transformacions de la plaça, les exigències urbanístiques i el trànsit visual dels turistes i del mercat fan que aquest petit símbol quedi eclipsat. Pocs s'aturen a mirar cap amunt, a llegir les xifres gravades, ni a imaginar qui va tenir la iniciativa de fixar aquell rellotge en pedra sota l'arc.

El rellotge com a recordatori del valor local

Un rellotge funciona per mesurar el temps, però el rellotge de Can Girbal ens recorda que el temps també marca el patrimoni, les històries locals, les presències que sobreviuen en el món d'avui. Preservar-lo, fer-lo visible, cuidar-ne la llegibilitat i la integritat són gestos necessaris per reivindicar la memòria urbana.

LLEGIR NÚMERO EN LÍNIA

L'ajuntament, les entitats locals i els ciutadans tenen una responsabilitat: que aquest rellotge no sigui només un element oblidable, sinó que torni a ser un punt de contemplació i orgull. Recuperar la visibilitat del rellotge pot passar per senyalística discreta, il·luminació suau, una fitxa informativa a la plaça, o inclús una campanya local que el situï en les rutes patrimonials de Vic.

LLEGIR NÚMERO EN LÍNIA