Qui més qui menys coneix i ha jugat al joc dels “Disbarats” o "El telèfon". Aquell joc en el qual un comença amb una paraula o frase i la va dient a l'orella del company veí del costat de joc. A poc a poc la frase o paraula va canviant, intencionadament o no, i... com més llarga és la fila de jugadors més sol canviar més la paraula o frase.
La frase que podia haver començat com “Les patates rosses són molt bones” pot acabar en el millor dels casos en “Les muntanyes russes són molt planes” o en qualsevol altra frase d'un surrealisme total.
Igual passa amb les històries, llegendes, rondalles i facècies o com li vulguem dir a fets que es trameten només per tradició oral, sense que n'hi hagi constància escrita que els fixi. “ Scripta manent” deien els antics.
Les narracions orals són “éssers vius” mentre es narren, però a poc a poc, si no s'expliquen cauen en l'oblit, i això és la seva desaparició, la seva mort.
Dic tot això perquè vull deixar per escrit tota una sèrie d'històries, totes elles prou enginyoses i divertides que havia sentit explicar, i fins i tot, si no recordo malament, potser haver llegit sobre“Els Estudiants de Vic”.
Avui en dia n'he buscat constància escrita i no n'he pogut, no n'he sabut o no he tingut la sort de trobar-ne. Per això, abans no caiguin en l'oblit, miraré d'escriure el que recordi i convido a qui en sàpiga més o en conegui altres versions que les aporti sigui per escrit o oralment que ja les transcriurem.
Cal mantenir-les vives, és el que deia més amunt, “Scripta manent”
Una altra de les característiques de la narració oral és que d'una mateixa història poden haver-n'hi múltiples versions i variants. Fet ben normal. Això no ens ha d'espantar i sorprendre totes elles són prou vàlides, i cada versió és per si mateixa enriquidora. Cada narrador hi aporta la seva visió, interpretació i les mateixes paraules i expressions. El fet generador és el mateix, però a poc a poc va canviant de forma i potser fins i tot es modifica poc o molt el contingut. Per dir-ho clar i ras tothom ho poleix i arrodoneix tal com sap.
El que proposo i m'agradaria fer amb aquest petit recull d'històries, les que en aquest moment recordo, un esforç de memòria col·lectiu d'una figura tan entranyable pels vigatans de la que se n'han fet estàtues i a més a més de la seva figura hi ha d'un gegant i un ball. Aquest que es balla sobretot per la festa major de Sant Miquel i en altres celebracions festives.
Tot aquest llarg preàmbul és per justificar-me. Parlo de relats que havia sentit, escoltat, de petit. Han passat molts anys i ja se sap la memòria poleix, arrodoneix i fins i tot, potser modifica.
En aquesta època l'església va fer un paper important de suplència a les mancances socials de l'Estat. L'ensenyament públic era altament deficient o senzillament inexistent a moltes ciutats i del tot inexistent a les zones rurals. Motiu pel qual moltes famílies a fi de donar una bona instrucció als seus fills, sobretot els nois que sortissin “ben instruïts” com deien llavors els portaven al seminari. Eren molt conscients que no tots en sortirien capellans, però sí que tindrien una bona instrucció la Deixar el seminari no era gens malvist, sinó un pas normal i lògic, molt d'acord amb la finalitat que els hi havien portat.
Qui era l'Estudiant de Vic
Fem una mica d'història.
Vic té una llarga tradició d'estudis superiors, mil·lenària. Fet plenament documentat pels estudiants que hi passaren, ja en els segles X. El més famós de tots és el monjo Gerbert d'Orlhac que va venir a Vic a estudiar durant tres anys, entre els anys 967 – 970. Va estudiar a "L'escriptori i Escola Catedralícia de Vic, regida pel bisbe Ató (960-972)". El bisbe Ató en va ser el mestre.
Gerbert d'Orlhac reconegut home de ciència en els camps de la teologia, matemàtiques (va ser qui va introduir el número zero a la numeració aràbiga i que la va popularitzar), filosofia, astronomia, astrologia (camp que va ser causa d'alguns greus problemes) entre molts altres sabers.
Va ser mestre del fill de l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic Otó II entre altres personatges nous i influents de la seva època.
De manera pràcticament ininterrompuda, amb alguns entrebancs la vida estudiantil s'ha mantingut a Vic fins al dia d'avui.
L'Escriptori i Escola Catedralícia va evolucionar en L'Estudi General de Vic que posteriorment es convertí en la Universitat Iteraria de Vic el segle XVII. Pel decret de Nova Planta la Universitat de Vic va desaparèixer.
Vic es quedà sense estudis superiors fins a l'any 1749 en què es va fundar el Seminari.
Cito textualment el que ens diu la Web del Seminari:
El Seminari de Vic és hereu d’una llarga tradició formativa, arrelada al bisbat de Vic de forma continuada des de l’any 1749, moment en què el bisbe Manuel Muñoz-Gil va fundar de forma definitiva el Seminari Conciliar de Vic acollint-se al decret de formació de seminaris instaurat pel concili de Trento del segle XVI. Durant 275 anys, el Seminari de Vic, sota l’estima, la protecció i la direcció dels bisbes de la diòcesi, ha estat al servei de la formació de generacions de joves d’arreu del bisbat, i a vegades de bisbats veïns.
Al llarg del segle XVIII i especialment durant tot el segle XIX, el Seminari es va convertir en el principal, i en alguns moments, únic espai de formació dels nois de la ciutat, de la comarca i de molts joves provinents de les parròquies de la diòcesi. A mitjan segle XIX, va superar els 1.200 estudiants. El Seminari acollia nois d’edats ben diverses que realitzaven estudis de primeres lletres, de gramàtica, de filosofia i, finalment, de teologia.
En aquest punt a mitjan segle XIX la figura de l'Estudiant de Vic pren tota la seva rellevància. En aquesta època l'església va fer un paper important de suplència les mancances socials de l'estat. L'ensenyament públic era altament deficient o senzillament inexistent en moltes zones rurals. Motiu pel qual moltes famílies a fi de donar una bona instrucció als seus fills, sobretot els nois que sortissin “ben instruïts”, com deien llavors, els portaven al seminari. Eren molt conscients que no tots en sortirien capellans, però sí una bona instrucció la tindrien.
El seminari menor de Vic, Conegut com el col·legi de St. Josep, era on hi ha l'actual museu Episcopal. Tota la història, inicis, evolució i consolidació, ho explica molt bé el llibre " Els estudiants de Vic i el Col·legi de Sant Josep" de Ramon Ordeig.
Se l'anomenava enginyosament i metafòricament la “Panissa” Nom enginyós que li van posar als estudiants en comparació del gra petit amb què es coneixia popularment el gra de mill i tal com és dia a Vic aquesta grana. Es diu que ells mateixos deien “A la Panissa molts de petits i pocs de grans”. Fent referència al fet que molts eren portats al seminari, no per esdevenir capellans sinó per a sortir-ne ben “ensenyats”. La majoria continuaven al seminari fins ben entrada l'adolescència, moment en què tenien la capacitat per decidir. Deixar el seminari no era gens malvist, sinó un pas normal i lògic, molt d'acord amb la finalitat que els hi havien portat.
Estàtua de L'estudiant de Vic amb la vestimenta característica:
- Vestit negre
- Capa amb valona
- Barret de Copa alta, conegut també com a Tarot
Els estudiants de Filosofia i Teologia, el que era el Seminari Major, eren els coneguts com: "Els Estudiants de Vic", sobretot per la seva manera característica de vestir que els distingia del comú de la població:
Vestit negre, Capa amb valona i Tarot o barret de copa alta.
Com ja s'ha comentat, el paper de suplència que en l'ensenyament deficient de l'Estat el feia l'Església via seminari. Eren molts els "escolars-seminaristes".
En ser una comunitat tan nombrosa en els seus millors temps van superar el nombre de 1200 no tots cabien al seminari com interns i es van trobar i buscar solucions molt enginyoses. Un grup vivien com a interns al seminari. Altres estaven allotjats a diferents cases de la ciutat que els acollien o hi estaven a dispesa. Alguna família que ja tenien una casa a Vic encara que ells vivien a la seva masia a pagès, havia comprat o llogat una casa a Vic i s'hi instal·laven diversos estudiants germans o de la mateixa família cosins, parents o coneguts en el que avui en diríem un “pis d'estudiants”. Altres vivien dispersos en les diferents cases de pagès dels voltants de Vic. Molts d'ells hi feien el que avui en diríem “au pair” és a dir hi tenien estada de franc amb el compromís i obligació de fer de mestre de la canalla de la casa. Aquestes masies no estaven massa allunyades de Vic, i hi anaven i tornaven a peu amb un temps prudencial. Recordem que mossèn Cinto Verdaguer Quan anava a estudiar a Vic des de casa seva de Folgueroles ho feia a peu, uns 5 o 6 km. Diuen que gran part del camí el feia descalç per no gastar les espardenyes.
A mi se'm fa difícil d'imaginar com devia ser Vic amb aquella munió d'estudiants quan la població total en aquells moments no sobrepassava els 12.000 o 13.000 habitants. Els estudiants, sobretot en l'època del curs eren un percentatge molt elevat entre la població. Una població flotant de joves inquiets, amb un bon nivell de formació, creativitat i amb ganes de gresca i “sana diversió” tal com ho exigia la professió a la qual aspiraven, el sacerdoci.
Amb la seva vestimenta tan peculiar eren un conjunt molt vistós i característic de la ciutat. Es feia notar no sols a escala visual sinó també en l'aspecte social i vital de la ciutat. D'aquí la gran quantitat d'anècdotes que protagonitzaren i algunes encara es recorden.
Anècdotes
Com he dit en la presentació inicial no he pogut trobar massa material escrit i n'apunto algunes que recordo d'haver-les sentit explicar. Convido a qui en sàpiga alguna més o que la versió encara que similar tingui un desenllaç diferent les aporti per a deixar constància escrita d'unes històries tan nostres a punt de desaparèixer.
La Capa
“Contradictio in terminis”
(Contradicció o oxímoron)
Es diu que la famosa endevinalla que en si mateixa sembla portat una contradicció va néixer entre “Els Estudiants de Vic”.
L'endevinalla diu així:
Com més n'hi ha menys pesa. Què és?
En aquella època la roba era cara, les possibilitats econòmiques escasses, gran part de la població no nedava en l'abundància que diguem, una peça de roba com la Capa d'Estudiant, obligatòria i només útil, en el millor dels casos, per un període de temps no superior als set anys i usada només a l'hivern passava de mà en mà, o venuda o regalada. Amb el temps la roba es deteriorava, es gastava i s'hi feien forats. Malgrat que els forats la capa continuava fent el seu ús.
D'aquí que amb molt d'humor i sense preocupar-se massa pel seu aspecte deien els estudiants:
“Com més n'hi menys pesa”.
Ho deien amb tota la raó bo i referir-se als forats que hi havia a la capa.
La barretada
S'explica que hi havia una autoritat civil, ara no sabria dir si un jutge o un notari, que acostumava a passar pel carrer de Sant Hipòlit (l'actual carrer de sant Miquel dels Sants).
Coincidien cada dia per anar a dinar a l'hora que els estudien sortien de classe, però molt pocs el saludaven com ell esperava i hauria volgut, se sentia menystingut i ofès. Així que va anar a queixar-se al Sr. Bisbe de l'actitud dels estudiants (seminaristes). El senyor Bisbe va cridar al rector del Seminari i li va comentar la queixa rebuda i va recomanant que advertís als estudiants. Després de rebre l'avís els estudiants van organitzar-se per a fer una salutació ben protocol·lària.
Alhora que havia de passar el Sr. Jutge o el Sr. notari se'n van posar un al costat de l'altre a llarg i a banda i banda de tot el carrer de sant Hipòlit i quan va venir el senyor en qüestió un darrere l'altre es treia el barret i fent una profunda inclinació i fent tocar el tarot a terra deia:
- “que tingui bon dia Senyor…”
Imatge 15
El Tarot
Naturalment, el Senyor Jutge o notari es va sentir greument ofès per la burla mofa i befa que considerava haver rebut. Li va faltar temps per tornar a anar a veure al Senyor Bisbe per manifestar el greuge patit.
El Senyor Bisbe cridar de nou al rector del seminari i li va comentar el fet. El rector va dir que ja fària una amonestació ben seriosa als estudiants per aquell fet, però el Senyor Bisbe li ho va prohibir i va dir que sols i únicament els digués en públic de part seva aquestes paraules.
“De part de l'Excel·lentíssim i Reverendíssim Senyor Bisbe us dic:
Nihil nimis (de res massa).
O potser ho va dir d'altra manera però amb el mateix significat
Ne quid nimis (de res massa)
Ja que ells són prou intel·ligents ho entendran.
Els burots
Fins a mitjan segle XX hi havia a les ciutats i majoria de pobles una figura força mal vista i sovint odiada. Eren els burots, anomenats també amb el malnom d'esbirros. Eren funcionaris municipals encarregats de cobrar per a les mercaderies que entraven a la ciutat.
Sovint eren causants de forts malentesos entre la ciutadania i ells, malgrat complir amb la normativa establerta. Recordem el cas històric més famós el de Joan Fivaller conseller en cap de Barcelona i el rei Ferran I pel vectigal de la carn (segle XIV).
Doncs bé amb els estudiants que vivien a les masies dels voltants de Vic sovint hi havia trifurques amb els estudiants, ja que aquest sovint o normalment portaven alguns queviures per dinar tals com cansalada, botifarra o similars. Diuen també que alguna vegada també aprofitaven portar determinats queviures per fer un petit negoci o ajudar la mestressa de la casa a poder vendre sense haver de pagar.
Davant aquestes petites trifurques que sovint acabaven en un no res, els estudiants en van pensar una per a provocar-los i fer-los quedar malament, es van reunir tota una colla fora ciutat i ajuntant tots una bona quantitat de menjar el que s'havia de pagar es van dirigir cap a l'entrada de Vic on hi havia els burots i mostraren ostensiblement tot el menjar que portaven. Volien provocar una trifurca i ho van aconseguir…
Heu de pagar per tot això que porteu, van dir els burots.
Doncs no pensem pagar, van dir els estudiants
- De cap manera ho passareu si no pagueu o us decomissarem, deien els burots
- Doncs ara veureu com ho passem i no pagarem
Llavors es van asseure tots en rotllana i van començar a repartir-se el menjar entre ells I van començar un banquet davant dels burots, als qui per provocar-los convidaven també menjar.
Els burots treien foc pels queixals. Els estudiants més que tips, ben farts, es van aixecar I van passar davant els burots mentre es tocaven la panxa i tot rient els deien Veieu com ho passem i no ens podreu cobrar. La broma es va fer famosa per haver deixat la mal vistos burots en ridícul.
Els llibres a la figuera.
Hi ha una vella dita que diu:
Aquell, el tal, ha penjat els hàbits, la sotana o els llibres a la figuera quan algú deixa de ser frare, capellà o d'estudiar.
Expliquen que un pagès tenia llogada una casa amb un pati al darrere, i en el pati hi havia una figuera. La casa l'havia llogada perquè els seus fills i nebots i els d'algun altre conegut o parent estudies al seminari. Ell hi tenia 4 fills, de tant en tant, quan anava a mercat a Vic aprofitava per visitar-los i portar-los menjar.
El fill gran feia temps que barrinava com dir al pare que allò d'estudiar per capellà no era el seu i que volia plegar, fins que un dia va tenir la feliç idea de dir-li al pare simbòlicament i sense paraules , així s'evitaria el mal tràngol d'haver-li de dir a la cara i de viva veu.
El dia que sabia que havia de venir el seu pare va penjar els llibres ben lligats a la figuera. Quan el pare va arribar, després de les salutacions habituals el noi va dir al pare. :
- No voldríeu pas unes figues que a la figuera ara n'hi ha de grosses i molt bones. Porteu-ne també a la mare que li agrada molt.
- Prou, va dir el pare, i van anar tots dos a collir-ne.
Al ser sota la figuera el pare es va quedar ben quiet i mirant ara al noi, ara els llibres que hi penjaven va dir molt seriosament:
-Vols plegar d'estudiar, no? Ja ho he entès noi. Però m'ho podies haver dit la cara, que no n'hi ha, per tant. . Acaba aquests anys i a l'estiu cap a casa. Ja saps la feina que et toca, i jo m'estalviaré de llogar un altre mosso, ara que a l'estiu i a feina i en sobra.
L'exemple del germà gran el van seguir els altres tres germans que també estudiaven al seminari. Dels 4 fills que tenia cap va arribar a ser capellà.
El pare sempre es deia tot lamentant-se: .
- Almenys un de tots quatre…
El pintor
En aquella època la gent d'ofici ben poc de lletra sabia, el justet per anar tirant i amb això se'n sortia com podia.
Expliquen que pels voltants del Seminari hi vivia un pintor.
A més a més de pintar parets, si li encarregaven, també pintava cartells “lletreros” per les botigues. Tot s'havia de fer en castellà, tal com la llei manava. El pobre pintor sovint quan havia de fer un “lletrero” dubtava de com s'escrivia.
El seu honor no li permetia cometre errades i alhora li feia vergonya de preguntar o no sabia a qui fer-ho si el cartell que escrivia estava bé o tenia errades. Així és que va trobar la manera de ser corregit el cartell si així s'esqueia.
Quan sabia que era l'hora que els estudiants plegaven posava els cartells a mig fer donant la porta del taller, simulant que s'assecava. Ell s'amagava i quan els estudiants passaven molt atent escoltava. Si res estava mal escrit sempre hi havia algú que ho criticava.
Ell, el pintor, en prenia bona nota i ben prest ho ratificava.
Havia après aprofitar-se de la saviesa dels altres.
Bibliografia
Alguns llibres que ens donen una visió de l'època
Ordeig i Mata Ramon: “Els Estudiants de Vic i el col·legi de Sant Josep” (Vic E.H. 1997)
Collell Bancells: Jaume “Memòries d'un noi de Vic” Patronat d'estudis Osonencs (1996)
Collell Bancells: Jaume “Del meu fadrinatge” Gazeta de Vich (1920)
Genis Martí: “Sota un Tarot” Ed. Poliglota (1930)
Puntí i Collell Joan: “Memòries d'un Panissaire”, Barcelona Balmes (1952)
Solsona Cardona Ramon “Con capa y chistera” Igualada Imp. Poncell (1945).