Els Estudiants de Vic - per Joan Ortiz i Castells

Qui més qui menys coneix i ha jugat al joc dels “Disbarats” o "El telèfon". Aquell joc en el qual un comença amb una paraula o frase i la va dient a l'orella del company veí del costat de joc. A poc a poc la frase o paraula va canviant, intencionadament o no, i... com més llarga és la fila de jugadors més sol canviar més la paraula o frase.

La frase que podia haver començat com “Les patates rosses són molt bones” pot acabar en el millor dels casos en “Les muntanyes russes són molt planes” o en qualsevol altra frase d'un surrealisme total.

Igual passa amb les històries, llegendes, rondalles i facècies o com li vulguem dir a fets que es trameten només per tradició oral, sense que n'hi hagi constància escrita que els fixi. “ Scripta manent” deien els antics.

Les narracions orals són “éssers vius” mentre es narren, però a poc a poc, si no s'expliquen cauen en l'oblit, i això és la seva desaparició, la seva mort.

Dic tot això perquè vull deixar per escrit tota una sèrie d'històries, totes elles prou enginyoses i divertides que havia sentit explicar, i fins i tot, si no recordo malament, potser haver llegit sobre“Els Estudiants de Vic”.

Avui en dia n'he buscat constància escrita i no n'he pogut, no n'he sabut o no he tingut la sort de trobar-ne. Per això, abans no caiguin en l'oblit, miraré d'escriure el que recordi i convido a qui en sàpiga més o en conegui altres versions que les aporti sigui per escrit o oralment que ja les transcriurem.

Cal mantenir-les vives, és el que deia més amunt, “Scripta manent”

Una altra de les característiques de la narració oral és que d'una mateixa història poden haver-n'hi múltiples versions i variants. Fet ben normal. Això no ens ha d'espantar i sorprendre totes elles són prou vàlides, i cada versió és per si mateixa enriquidora. Cada narrador hi aporta la seva visió, interpretació i les mateixes paraules i expressions. El fet generador és el mateix, però a poc a poc va canviant de forma i potser fins i tot es modifica poc o molt el contingut. Per dir-ho clar i ras tothom ho poleix i arrodoneix tal com sap.

El que proposo i m'agradaria fer amb aquest petit recull d'històries, les que en aquest moment recordo, un esforç de memòria col·lectiu d'una figura tan entranyable pels vigatans de la que se n'han fet estàtues i a més a més de la seva figura hi ha d'un gegant i un ball. Aquest que es balla sobretot per la festa major de Sant Miquel i en altres celebracions festives.

Tot aquest llarg preàmbul és per justificar-me. Parlo de relats que havia sentit, escoltat, de petit. Han passat molts anys i ja se sap la memòria poleix, arrodoneix i fins i tot, potser modifica.

En aquesta època l'església va fer un paper important de suplència a les mancances socials de l'Estat. L'ensenyament públic era altament deficient o senzillament inexistent a moltes ciutats i del tot inexistent a les zones rurals. Motiu pel qual moltes famílies a fi de donar una bona instrucció als seus fills, sobretot els nois que sortissin “ben instruïts” com deien llavors els portaven al seminari. Eren molt conscients que no tots en sortirien capellans, però sí que tindrien una bona instrucció la Deixar el seminari no era gens malvist, sinó un pas normal i lògic, molt d'acord amb la finalitat que els hi havien portat.

Qui era l'Estudiant de Vic

Fem una mica d'història.

Vic té una llarga tradició d'estudis superiors, mil·lenària. Fet plenament documentat pels estudiants que hi passaren, ja en els segles X. El més famós de tots és el monjo Gerbert d'Orlhac que va venir a Vic a estudiar durant tres anys, entre els anys 967 – 970. Va estudiar a "L'escriptori i Escola Catedralícia de Vic, regida pel bisbe Ató (960-972)". El bisbe Ató en va ser el mestre.

Gerbert d'Orlhac reconegut home de ciència en els camps de la teologia, matemàtiques (va ser qui va introduir el número zero a la numeració aràbiga i que la va popularitzar), filosofia, astronomia, astrologia (camp que va ser causa d'alguns greus problemes) entre molts altres sabers.

Va ser mestre del fill de l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic Otó II entre altres personatges nous i influents de la seva època.

De manera pràcticament ininterrompuda, amb alguns entrebancs la vida estudiantil s'ha mantingut a Vic fins al dia d'avui.

L'Escriptori i Escola Catedralícia va evolucionar en L'Estudi General de Vic que posteriorment es convertí en la Universitat Iteraria de Vic el segle XVII. Pel decret de Nova Planta la Universitat de Vic va desaparèixer.

Vic es quedà sense estudis superiors fins a l'any 1749 en què es va fundar el Seminari. 

Cito textualment el que ens diu la Web del Seminari:

El Seminari de Vic és hereu d’una llarga tradició formativa, arrelada al bisbat de Vic de forma continuada des de l’any 1749, moment en què el bisbe Manuel Muñoz-Gil va fundar de forma definitiva el Seminari Conciliar de Vic acollint-se al decret de formació de seminaris instaurat pel concili de Trento del segle XVI. Durant 275 anys, el Seminari de Vic, sota l’estima, la protecció i la direcció dels bisbes de la diòcesi, ha estat al servei de la formació de generacions de joves d’arreu del bisbat, i a vegades de bisbats veïns.

Al llarg del segle XVIII i especialment durant tot el segle XIX, el Seminari es va convertir en el principal, i en alguns moments, únic espai de formació dels nois de la ciutat, de la comarca i de molts joves provinents de les parròquies de la diòcesi. A mitjan segle XIX, va superar els 1.200 estudiants. El Seminari acollia nois d’edats ben diverses que realitzaven estudis de primeres lletres, de gramàtica, de filosofia i, finalment, de teologia.

En aquest punt a mitjan segle XIX la figura de l'Estudiant de Vic pren tota la seva rellevància. En aquesta època l'església va fer un paper important de suplència les mancances socials de l'estat. L'ensenyament públic era altament deficient o senzillament inexistent en moltes zones rurals. Motiu pel qual moltes famílies a fi de donar una bona instrucció als seus fills, sobretot els nois que sortissin “ben instruïts”, com deien llavors, els portaven al seminari. Eren molt conscients que no tots en sortirien capellans, però sí una bona instrucció la tindrien.

El seminari menor de Vic, Conegut com el col·legi de St. Josep, era on hi ha l'actual museu Episcopal. Tota la història, inicis, evolució i consolidació, ho explica molt bé el llibre " Els estudiants de Vic i el Col·legi de Sant Josep" de Ramon Ordeig.

Se l'anomenava enginyosament i metafòricament la “Panissa” Nom enginyós que li van posar als estudiants en comparació del gra petit amb què es coneixia popularment el gra de mill i tal com és dia a Vic aquesta grana. Es diu que ells mateixos deien “A la Panissa molts de petits i pocs de grans”. Fent referència al fet que molts eren portats al seminari, no per esdevenir capellans sinó per a sortir-ne ben “ensenyats”. La majoria continuaven al seminari fins ben entrada l'adolescència, moment en què tenien la capacitat per decidir. Deixar el seminari no era gens malvist, sinó un pas normal i lògic, molt d'acord amb la finalitat que els hi havien portat.

Estàtua de L'estudiant de Vic amb la vestimenta característica:

- Vestit negre 

- Capa amb valona

- Barret de Copa alta, conegut també com a Tarot

Els estudiants de Filosofia i Teologia, el que era el Seminari Major, eren els coneguts com: "Els Estudiants de Vic", sobretot per la seva manera característica de vestir que els distingia del comú de la població:

Vestit negre, Capa amb valona i Tarot o barret de copa alta.

Com ja s'ha comentat, el paper de suplència que en l'ensenyament deficient de l'Estat el feia l'Església via seminari. Eren molts els "escolars-seminaristes".

En ser una comunitat tan nombrosa en els seus millors temps van superar el nombre de 1200 no tots cabien al seminari com interns i es van trobar i buscar solucions molt enginyoses. Un grup vivien com a interns al seminari. Altres estaven allotjats a diferents cases de la ciutat que els acollien o hi estaven a dispesa. Alguna família que ja tenien una casa a Vic encara que ells vivien a la seva masia a pagès, havia comprat o llogat una casa a Vic i s'hi instal·laven diversos estudiants germans o de la mateixa família cosins, parents o coneguts en el que avui en diríem un “pis d'estudiants”. Altres vivien dispersos en les diferents cases de pagès dels voltants de Vic. Molts d'ells hi feien el que avui en diríem “au pair” és a dir hi tenien estada de franc amb el compromís i obligació de fer de mestre de la canalla de la casa. Aquestes masies no estaven massa allunyades de Vic, i hi anaven i tornaven a peu amb un temps prudencial. Recordem que mossèn Cinto Verdaguer Quan anava a estudiar a Vic des de casa seva de Folgueroles ho feia a peu, uns 5 o 6 km. Diuen que gran part del camí el feia descalç per no gastar les espardenyes.

A mi se'm fa difícil d'imaginar com devia ser Vic amb aquella munió d'estudiants quan la població total en aquells moments no sobrepassava els 12.000 o 13.000 habitants. Els estudiants, sobretot en l'època del curs eren un percentatge molt elevat entre la població. Una població flotant de joves inquiets, amb un bon nivell de formació, creativitat i amb ganes de gresca i “sana diversió” tal com ho exigia la professió a la qual aspiraven, el sacerdoci.

Amb la seva vestimenta tan peculiar eren un conjunt molt vistós i característic de la ciutat. Es feia notar no sols a escala visual sinó també en l'aspecte social i vital de la ciutat. D'aquí la gran quantitat d'anècdotes que protagonitzaren i algunes encara es recorden.

Anècdotes

Com he dit en la presentació inicial no he pogut trobar massa material escrit i n'apunto algunes que recordo d'haver-les sentit explicar. Convido a qui en sàpiga alguna més o que la versió encara que similar tingui un desenllaç diferent les aporti per a deixar constància escrita d'unes històries tan nostres a punt de desaparèixer.

La Capa

“Contradictio in terminis”

(Contradicció o oxímoron)

Es diu que la famosa endevinalla que en si mateixa sembla portat una contradicció va néixer entre “Els Estudiants de Vic”.

L'endevinalla diu així:

Com més n'hi ha menys pesa. Què és?

En aquella època la roba era cara, les possibilitats econòmiques escasses, gran part de la població no nedava en l'abundància que diguem, una peça de roba com la Capa d'Estudiant, obligatòria i només útil, en el millor dels casos, per un període de temps no superior als set anys i usada només a l'hivern passava de mà en mà, o venuda o regalada. Amb el temps la roba es deteriorava, es gastava i s'hi feien forats. Malgrat que els forats la capa continuava fent el seu ús.

D'aquí que amb molt d'humor i sense preocupar-se massa pel seu aspecte deien els estudiants:

“Com més n'hi menys pesa”.

Ho deien amb tota la raó bo i referir-se als forats que hi havia a la capa.

La barretada

S'explica que hi havia una autoritat civil, ara no sabria dir si un jutge o un notari, que acostumava a passar pel carrer de Sant Hipòlit (l'actual carrer de sant Miquel dels Sants).

Coincidien cada dia per anar a dinar a l'hora que els estudien sortien de classe, però molt pocs el saludaven com ell esperava i hauria volgut, se sentia menystingut i ofès. Així que va anar a queixar-se al Sr. Bisbe de l'actitud dels estudiants (seminaristes). El senyor Bisbe va cridar al rector del Seminari i li va comentar la queixa rebuda i va recomanant que advertís als estudiants. Després de rebre l'avís els estudiants van organitzar-se per a fer una salutació ben protocol·lària.

Alhora que havia de passar el Sr. Jutge o el Sr. notari se'n van posar un al costat de l'altre a llarg i a banda i banda de tot el carrer de sant Hipòlit i quan va venir el senyor en qüestió un darrere l'altre es treia el barret i fent una profunda inclinació i fent tocar el tarot a terra deia:

- “que tingui bon dia Senyor…”

Imatge 15

El Tarot

Naturalment, el Senyor Jutge o notari es va sentir greument ofès per la burla mofa i befa que considerava haver rebut. Li va faltar temps per tornar a anar a veure al Senyor Bisbe per manifestar el greuge patit.

El Senyor Bisbe cridar de nou al rector del seminari i li va comentar el fet. El rector va dir que ja fària una amonestació ben seriosa als estudiants per aquell fet, però el Senyor Bisbe li ho va prohibir i va dir que sols i únicament els digués en públic de part seva aquestes paraules.

“De part de l'Excel·lentíssim i Reverendíssim Senyor Bisbe us dic:

Nihil nimis (de res massa).

O potser ho va dir d'altra manera però amb el mateix significat

Ne quid nimis (de res massa)

Ja que ells són prou intel·ligents ho entendran.

Els burots

Fins a mitjan segle XX hi havia a les ciutats i majoria de pobles una figura força mal vista i sovint odiada. Eren els burots, anomenats també amb el malnom d'esbirros. Eren funcionaris municipals encarregats de cobrar per a les mercaderies que entraven a la ciutat.

Sovint eren causants de forts malentesos entre la ciutadania i ells, malgrat complir amb la normativa establerta. Recordem el cas històric més famós el de Joan Fivaller conseller en cap de Barcelona i el rei Ferran I pel vectigal de la carn (segle XIV).

Doncs bé amb els estudiants que vivien a les masies dels voltants de Vic sovint hi havia trifurques amb els estudiants, ja que aquest sovint o normalment portaven alguns queviures per dinar tals com cansalada, botifarra o similars. Diuen també que alguna vegada també aprofitaven portar determinats queviures per fer un petit negoci o ajudar la mestressa de la casa a poder vendre sense haver de pagar.

Davant aquestes petites trifurques que sovint acabaven en un no res, els estudiants en van pensar una per a provocar-los i fer-los quedar malament, es van reunir tota una colla fora ciutat i ajuntant tots una bona quantitat de menjar el que s'havia de pagar es van dirigir cap a l'entrada de Vic on hi havia els burots i mostraren ostensiblement tot el menjar que portaven. Volien provocar una trifurca i ho van aconseguir…

• Heu de pagar per tot això que porteu, van dir els burots.

• Doncs no pensem pagar, van dir els estudiants

  - De cap manera ho passareu si no pagueu o us decomissarem, deien els burots

- Doncs ara veureu com ho passem i no pagarem

Llavors es van asseure tots en rotllana i van començar a repartir-se el menjar entre ells I van començar un banquet davant dels burots, als qui per provocar-los convidaven també menjar.

Els burots treien foc pels queixals. Els estudiants més que tips, ben farts, es van aixecar I van passar davant els burots mentre es tocaven la panxa i tot rient els deien Veieu com ho passem i no ens podreu cobrar. La broma es va fer famosa per haver deixat la mal vistos burots en ridícul.

Els llibres a la figuera.

Hi ha una vella dita que diu:

• Aquell, el tal, ha penjat els hàbits, la sotana o els llibres a la figuera quan algú deixa de ser frare, capellà o d'estudiar.

Expliquen que un pagès tenia llogada una casa amb un pati al darrere, i en el pati hi havia una figuera. La casa l'havia llogada perquè els seus fills i nebots i els d'algun altre conegut o parent estudies al seminari. Ell hi tenia 4 fills, de tant en tant, quan anava a mercat a Vic aprofitava per visitar-los i portar-los menjar.

El fill gran feia temps que barrinava com dir al pare que allò d'estudiar per capellà no era el seu i que volia plegar, fins que un dia va tenir la feliç idea de dir-li al pare simbòlicament i sense paraules , així s'evitaria el mal tràngol d'haver-li de dir a la cara i de viva veu.

El dia que sabia que havia de venir el seu pare va penjar els llibres ben lligats a la figuera. Quan el pare va arribar, després de les salutacions habituals el noi va dir al pare. :

- No voldríeu pas unes figues que a la figuera ara n'hi ha de grosses i molt bones. Porteu-ne també a la mare que li agrada molt.

- Prou, va dir el pare, i van anar tots dos a collir-ne.

Al ser sota la figuera el pare es va quedar ben quiet i mirant ara al noi, ara els llibres que hi penjaven va dir molt seriosament:

-Vols plegar d'estudiar, no? Ja ho he entès noi. Però m'ho podies haver dit la cara, que no n'hi ha, per tant. . Acaba aquests anys i a l'estiu cap a casa. Ja saps la feina que et toca, i jo m'estalviaré de llogar un altre mosso, ara que a l'estiu i a feina i en sobra.

L'exemple del germà gran el van seguir els altres tres germans que també estudiaven al seminari. Dels 4 fills que tenia cap va arribar a ser capellà.

El pare sempre es deia tot lamentant-se: .

- Almenys un de tots quatre…

El pintor

En aquella època la gent d'ofici ben poc de lletra sabia, el justet per anar tirant i amb això se'n sortia com podia.

Expliquen que pels voltants del Seminari hi vivia un pintor.

A més a més de pintar parets, si li encarregaven, també pintava cartells “lletreros” per les botigues. Tot s'havia de fer en castellà, tal com la llei manava. El pobre pintor sovint quan havia de fer un “lletrero” dubtava de com s'escrivia.

El seu honor no li permetia cometre errades i alhora li feia vergonya de preguntar o no sabia a qui fer-ho si el cartell que escrivia estava bé o tenia errades. Així és que va trobar la manera de ser corregit el cartell si així s'esqueia.

Quan sabia que era l'hora que els estudiants plegaven posava els cartells a mig fer donant la porta del taller, simulant que s'assecava. Ell s'amagava i quan els estudiants passaven molt atent escoltava. Si res estava mal escrit sempre hi havia algú que ho criticava.

Ell, el pintor, en prenia bona nota i ben prest ho ratificava.

Havia après aprofitar-se de la saviesa dels altres.

Bibliografia

Alguns llibres que ens donen una visió de l'època

Ordeig i Mata Ramon: “Els Estudiants de Vic i el col·legi de Sant Josep” (Vic E.H. 1997)
Collell Bancells: Jaume “Memòries d'un noi de Vic” Patronat d'estudis Osonencs (1996)
Collell Bancells: Jaume “Del meu fadrinatge” Gazeta de Vich (1920)
Genis Martí: “Sota un Tarot” Ed. Poliglota (1930)
Puntí i Collell Joan: “Memòries d'un Panissaire”, Barcelona Balmes (1952)
Solsona Cardona Ramon “Con capa y chistera” Igualada Imp. Poncell (1945).

La regla dels 5 segons: una tècnica senzilla que pot canviar la teva vida

Vivim envoltats de decisions: des de triar què fer el cap de setmana fins a decidir iniciar un nou hàbit saludable o avançar en un projecte professional. Però, moltes vegades, el que sap greu no és la decisió en si, sinó l’angoixa i la por que ens porta a postergar-la. Aquí és on entra en joc una tècnica sorprenentment simple però poderosa: la regla dels 5 segons.

Què és la regla dels 5 segons?

La regla dels 5 segons és un mètode ideat per Mel Robbins, autora i coach de desenvolupament personal, que proposa una solució pràctica per superar la procrastinació, les excuses i el dubte quotidià. La idea és molt clara: quan tens una intuïció o impuls per fer alguna cosa que saps que et beneficiaria, comptes cap enrere de 5 a 1 i actues immediatament.

Aquest breu marge de temps —només cinc segons— impedeix que la teva ment racional (ple de pors, dubtes i racionalitzacions) t’aturi abans que puguis fer la primera acció. És, en essència, un pont entre el que vols fer i el que fas de veritat.

Per què funciona?

La regla es basa en el fet que la ment humana tendeix a protegir-se del desconegut, la qual cosa sovint es tradueix en excuses del tipus “Potser millor després…” o “No estic preparat…”. Comptar enrere interromp aquesta paràlisi mental i et obliga a moure’t abans que la por s’instal·li.

A més, aquesta tècnica ha ajudat moltes persones a:

• Superar la postergació i començar tasques que sempre han deixat per després.

• Millorar la presa de decisions en l’àmbit professional i personal.

• Canviar hàbits alimentaris i d’activitat física, simplement perquè actuen abans de deixar-se portar per l’hàbit antic.

• Enfrontar pors i dubtes, com reservar un viatge o parlar en públic.

Com aplicar-la en la vida diària

Aplicar la regla és molt senzill, però requereix constància. A continuació tens els passos bàsics:

1. Reconeix el moment en què tens una idea o impuls.
   Per exemple: “És hora de deixar el sofà i sortir a córrer”.

2. Compta enrere de 5 a 1: 5-4-3-2-1.
   Aquest comptatge et porta fora del pensament obsessiu i t’obliga a actuar.

3. Actua immediatament.
   Fes el primer pas —pot ser tan senzill com posar-te l’equip de fer esport, enviar un correu important o aixecar-te del llit quan sona l’alarma.

No és només impulsivitat… sinó acció conscient

És important entendre que aquesta regla no et diu que actuïs impulsivament ni sense pensar, sinó que et ajuda a fer la transició entre pensament i acció sense quedar atrapat en excuses internes. La clau és utilitzar aquesta tècnica en decisions que ja saps que t’ajudaran, però que tendeixes a posposar per por o dubte.

Conclusió

La regla dels 5 segons és una eina pràctica i potent per superar la indecisió, vèncer la procrastinació i apropar-te als teus objectius. No requereix coneixements complexos ni tecnologia, només voluntat de seguir aquest petit ritual mental cada vegada que cal fer un pas endavant. I, com moltes persones han experimentat, aquest petit canvi pot transformar la teva vida de manera profunda.

---

Propietats immobiliàries de l’església de la Pietat de Vic - Dr. Oscar Farrerons Vidal

La Pietat és una església de la ciutat de Vic, declarada Bé Cultural d'Interès Local (BCIL), amb una gran nau central, orientada de nord a sud, i capelles laterals. La façana oest conté l'antic portal de la pretèrita església romànica de Sant Sadurní. Al segle XVII, l'església de Sant Sadurní va ser subsistida per la construcció de la nova i majestuosa església de la Pietat. La Pietat es va començar a edificar al 1664 sota les directrius del mestre d'obra vigatà Josep Morató. 

A principis de segle XVIII la comunitat de l’església de la Pietat havia acumulat capitals financers, com moltes altres institucions eclesiàstiques, gràcies a generoses deixes i altres beneficis fiscals. Era un capital immobilitzat que calia invertir, i que les esglésies empraven en la compra de censals o de finques (agràries i boscanes principalment) que produïssin rendes segures. Amb els censals en aquella època s’aconseguien rendibilitats al voltant del 5%. La compra de les finques estava destinada a arrendaments, per aconseguir suculentes rendes anuals, si les tasques agràries i boscanes no havien anat malament aquell any. 

A la vegada que l’Església catòlica estava curulla de capital financer, molts del masos montsenyencs estaven en crisi i endeutament profund.  La confluència d’aquestes dues circumstàncies, va donar lloc a que la comunitat de beneficiats de l’església de la Pietat de Vic acumulés un gran i ric patrimoni territorial al vessant nord del Montseny, en els municipis de Seva i Viladrau. A inicis del nostre segle, l’historiador Rafel Ginebra va fer un treball d’estudi detallat sobre les adquisicions de finques forestals al Montseny per part de l’església de la Pietat, estudi portat a terme a partir de l’Arxiu Episcopal de Vic i l’Arxiu de la Pietat de Vic. El treball fou publicat al 2004, de manera extensa, al volum 19 de les Monografies del Montseny. En aquest article comentarem les dades més importants exposades per Ginebra, i conclourem amb l’estratègia que va portar a la comunitat de beneficiats de l’església de la Pietat de Vic a convertir-se en una gran terratinent, comprant cinc importants finques montsenyenques contigües: Sobrevia, la Fàbrega, el Virgili, la Sala, i Espinzella. 

Sobrevia, i la Fàbrega

Sobrevia és dels grans masos del vessant nord del Montseny, situat a l’antiga quadra de Terrassola, avui en dia pertanyent al municipi de Seva. És una enorme finca, que limita pel costat de llevant amb les heretats de la Sala i d’Espinzella (també protagonistes d’aquest article).

La família Sobrevia va patir un procés d’endeutament progressiu, degut a un deteriorament de la base econòmica de la finca, i als condicionants financers del moment. Molts d’aquests deutes de la família foren assumits amb la comunitat de preveres de l’església de la Pietat de Vic. Al primer terç del segle XVIII, l’hereu Josep Sobrevia no va poder pagar, i la finca va ser posada públicament a subhasta el 3 d’agost de 1736, per ordre del tribunal de la cúria reial de Vic. Ningú va fer cap oferta pel mas, que finalment, el 11 de juliol de 1737, fou assignat als administradors de la Pietat, per un preu de 4500 lliures. En la subhasta s’inclogué tota la finca, juntament amb els masos units a Sobrevia: mas Rubials i mas Colom, però se n’exclogué el mas Fàbrega, on passà a residir Josep Sobrevia, l’hereu que no havia pogut pagar els deutes.

Al 1768, Ignasi Sobrevia, fill de Josep Sobrevia, resident al mas Fàbrega, encara amb deutes pendents, acabarà venent el que en aquell moment era la seva residència a la comunitat de la Pietat, segons un contracte signat el 29 d’agost de 1768. Del preu pagat pels eclesiàstics vigatans, 1400 lliures, l’hereu Sobrevia no en rebé res, ja que tot va ser dedicat a cancel·lar els deutes pendents. D’aquesta manera Sobrevia i la Fàbrega tornaren a estar units, ara sota la propietat de la Pietat.

El Virgili

El mas Virgili (també pertanyent a Seva) és veí de Sobrevia pel costat sud. De manera similar al que va passar amb els seus veïns, l’endeutament va ofegar les possibilitats de la família. L’hereu Virgili va marxar fora de Catalunya, i la finca també va ser subhastada, amb el mateix resultat desert, i assignat a la Pietat de Vic (per ser el més gran creditor), per una quantitat de 300 lliures, segons venda escripturada el 30 de novembre de 1747. En deu anys, la Pietat ja tenia en propietat dos finques agroforestals contigües.

La Sala

Mas la Sala de Viladrau, situada a ponent del nucli urbà, és una masia de gran importància històrica, on va néixer Serrallonga. És declarada Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN). La Sala està assentada sobre un turó de roca, esdevenint una gran domus d’aspecte impenetrable. Tot i que la construcció que podem veure avui data dels segles XVII-XVIII, l’origen de la masia es troba en un document de 1226. La família Sala, original del mas, va vendre a la família Molins de Viladrau la finca sencera, al 1648. Cent anys més tard, Josep Molins i Fontanelles, va vendre la Sala a la comunitat de beneficiats de l’església de la Pietat; l’acta notarial de venda va ser signada el 28 d’agost de 1748. Els Molins van haver de vendre la gran finca per tots els deutes que tenien acumulats, que els era impossible de pagar. El preu pactat de venda fou de 7650 lliures, tot i que els Molins sols reberen 530 lliures, perquè la resta fou reservada pels administradors de la Pietat per liquidar els deutes que hipotecaven la finca. Com que la Pietat tenia força poder econòmic, van poder pagar tot les deutes en menys de sis mesos.

Espinzella

Espinzella és una masia d’origen romànic, situada a l’extrem occidental del terme municipal de Viladrau, actualment declarada BCIN. És documentada com a lloc rural el 966 i com a fortalesa des del 1180. És un conjunt compacte d’edificacions de tres èpoques ben diferents, però totes situades dins de les muralles de l’antiga domus. Tenim la primera fase romànica corresponent a la capella dedicada a Sant Miquel, i també les muralles originals. La segona fase és una construcció gòtica que acull el casal de planta rectangular, situat al punt més encimbellat. I finalment la tercera època, que correspon a les edificacions del cantó sud-occidental, principalment dedicades a la nova residència aixecada al segle XIX. A Espinzella hi visqueren, des de mitjan segle XII, els senyors de la baronia de Taradell-Viladrau. 

A més del mas, la finca Espinzella és una heretat de més de 30 hectàrees, situada a la vall del riu de Mules, configurada al nord per Roques Pastores, i a sud pel turó del Bosc Gran i la castanyeda d’Espinzella. En aquesta finca també podem trobar el molí Espatllat i els seus petits embassaments.

Abans que l’església de la Pietat comprés Espinzella, hi va haver una altre contracte de compra-venda entre terratinents laics (com havia passat a la Sala). El 28 de setembre de 1728 la família Gat de Viladrau, aleshores propietaris d’Espinzella, acorralats per deutes diversos (censals que sumaven 4170 lliures) venen la finca a Maria Oliveres, vídua de Francesc de Saleta i Morgadès, juntament amb el seu fill Francesc de Saleta Morgadès i Oliveres. Tots els deutes que tenia la família Gat eren en mans d’institucions eclesiàstiques i benèfiques. La vídua Oliveres i el seu fill pagaren 7000 lliures per tota la finca Espinzella, i també assumiren part dels deutes. Al 1731 els Saleta encara estaven liquidant deutes dels Gat, i venen unes cases de la seva propietat al carrer Montcada de Barcelona, i un terrenys de Sant Andreu de Palomar per eixugar les obligacions financeres. Tot i així, els Saleta no aconsegueixen pagar tots els deutes i, finalment, al 1750 venen la finca Espinzella als administradors de l’església de la Pietat. 

Francesc de Saleta Morgadès i Oliveres, i el seu fill Joan de Saleta Morgadès i Puigrobí, opten per vendre Espinzella per poder redimir els deutes acumulats, que en l’acta notarial de venda són detallats en fins a 19 punts. Els Saleta feia casi 15 anys que no atenien les seves obligacions financeres, i la venda els permetrà cancel·lar tots els deutes. El preu de la venda són 9000 lliures, tal com especifica l’acta notarial del 15 de juny de 1750. Quinze dies després de la venda, els representants de l’església de la Pietat de Vic prenen possessió d’Espinzella. El 31 de juliol d’aquell any, Francesc Salvador de Bournonville, marquès de Rupit, Taradell i Viladrau, lloa la venda i reconeix haver rebut 1300 lliures per part dels administradors de la Pietat. Com que la comunitat de beneficiats de la Pietat tenia capitals acumulats, en menys de dos mesos havien liquidat pràcticament la totalitat dels deutes que havien assumit dels Saleta. Segons reconeixen els administradors de la Pietat, el cost de la compra total, tenint en compte els deutes, va ser de 10470 lliures.

Conclusió

La comunitat de preveres de la Pietat de Vic comprà la finca montsenyenca de Sobrevia al 1738, el Virgili el 1747, la Sala el 1748, Espinzella el 1750, i mas la Fàbrega al 1768. En poc temps la Pietat es convertí en el propietari més important del vessant nord del Montseny, amb unes propietats coherents i limítrofs, que foren una gran inversió. En tots els casos, el poder financer de la Pietat va ser determinant, en algun cas comprant les finques, i en d’altres assumint la seva propietat, ja que eren els principals creditors, i van ser atorgades després de subhastes sense ofertes. 

No va ser casual que la Pietat de Vic tingués puixança econòmica, ni que la majoria dels masos estiguessin ofegats per deutes, sinó que era una conseqüència de les polítiques fiscals del moment, afavorides per circumstàncies socioeconòmiques. Però si que va ser casual que la majoria dels deutes fossin respecte a la comunitat de la Pietat, el que va empènyer a que aquesta institució eclesiàstica acabés sent la propietària de la finca unitària més gran del vessant nord del Montseny. Però la unitat d’explotació econòmica de Sobrevia, la Fàbrega, el Virgili, la Sala, i Espinzella, es va trencar a mitjan segle XIX, arran de les polítiques de desamortització. Les finques foren de nou venudes de manera individual, i des d’aleshores van anar passant per diferents propietaris, de vegades adinerades famílies barcelonines. Per exemple la família Terrades va comprar Sobrevia, i va encarregar a l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch el xalet modernista que avui presideix la finca, però això ja és una altra història.

Bibliografia

Farrerons, Oscar. (2024). Espinzella, una domus dels barons de Taradell. Excursionisme 440, pàg. 12-17. Edita: Unió Excursionista de Catalunya.

Ginebra, Rafel. (2004). Inversions de la comunitat de beneficats de la Pietat de Vic al Montseny al segle XVIII. Monografies del Montseny 19, pàg. 81-106. Associació Amics del Montseny. 

Pladevall, Antoni. (1986). La Sala de Viladrau. Monografies del Montseny 1, pàg. 183-215. Associació Amics del Montseny. 

Vida en ordre per Carla Arguimbau. Quan l'agenda pesa més que l'armari

AGENDA 2026 BLACKIE BOOKS

Hi ha una frase que ens han venut com si fos una veritat revelada:

“Si t’organitzes bé, arribes a tot.”

Bé… deixa’m dir-t'ho suau: és mentida podrida. Ni amb tres agendes, quatre apps de productivitat i un cafè intravenós.

Cada dia sembla que hi ha més coses per fer. I, de pas, la societat ens recorda que, per ser “completes”, hem de: meditar, menjar sa, dormir vuit hores, treballar, fer esport, llegir, quedar amb amics, tenir converses profundes amb els fills, cites romàntiques, tenir la casa impecable, banyar-nos en aigua gelada, estar al dia de les modes, cuidar-nos, veure l’últim capítol de la sèrie del moment… i encara falta afegir fer-te les celles i escriure el pròxim best-seller. Només de pensar-ho, ja necessito una migdiada.

Tu també tens aquesta sensació?

---

Aprendre a dir que no

No dic que aquestes coses no siguin importants (excepte potser el bany d’aigua glaçada… amb això no em trobareu). Però no totes alhora. I fer-ne només una part ja pot deixar-te esgotada, amb un remolí de culpa xiuxiuejant-te que no ets suficient. Jo també m’hi he trobat.

Amb el temps, he après a dir que no. Sí, fins i tot a plans que em venien de gust, només perquè necessito descansar. Potser no és tan “trend” com fer mil coses, però descansar és molt més vital del que sembla (encara que a Instagram no en facin reels).

Així que, quan no medito o em menjo una pizza congelada… res de culpa. Respira. Tot està bé. La vida no s’acaba.

---

El pes de la pressió social

Però la pressió social no s’atura mai. Segueix i segueix: baixar quilos, anar al gimnàs, fer muntanyisme, tenir la casa de revista, recordar aniversaris, ser coherent 24 hores al dia…

A vegades sembla que si no pots amb tot, has fracassat com a persona. I et mires al mirall pensant: “Clar, si no faig tot això, no sóc suficient… mentre la resta del món sembla que sí.” És esgotador.

---

La clau? Prioritzar i ordenar

La clau? Prioritzar. Tria què és urgent i què és important i deixa la resta.

I aquí arriba la meva part preferida: l’ordre i l’espai. Sí, l’ordre no només serveix per tenir els armaris bonics. Igual que a casa no hi cap tot, a la vida tampoc. Si l’armari és ple a vessar, què fas? Renuncies al que no necessites, deixes anar, alliberes espai. Idèntic amb el temps: no pots fer-ho tot, així que deixa anar el que no t’aporta res i concentra’t en allò que et fa sentir bé.

Pensa-hi: quan tens una habitació plena de coses que no utilitzes, què passa? Que tot és caòtic, no trobes res i et sents atrapada. Passa el mateix amb les obligacions i plans que acumulem. Renunciar a coses no és fracassar, és sobreviure. És respirar. És recuperar energia per fer allò que realment importa.

---

Viure sense culpa

I sí, a vegades costa molt. Penses: “Però i si em perdo alguna cosa? I si em quedo fora del projecte, de la festa, del cafè amb l’amiga, del curs d’anglès…?” Doncs res. No passa res.

La vida no es mesura pel volum de coses que fas, sinó per tot el que gaudeixes fent —i pel que et deixa viure amb calma (i migdiada, si pot ser).

He après a fer renúncies i encara em fa mandra cada vegada que dic “no”, però quan ho faig, respiro. És com buidar un armari ple: primer costa, després arriba la satisfacció.

Cal deixar espai als nostres armaris per tenir una visió clara del que hi ha dins. A la vida és igual: si atapeïm cada minut amb activitats, no deixem lloc ni per pensar si realment les volem fer o si tenen sentit.

I cal recordar que cada vegada que dius que sí —a un pla, a una cosa, a un curs que no et ve de gust—, estàs dient que no a una altra. Val la pena pensar bé on invertim el nostre temps, l’energia i l’espai.

---

Deixar anar per guanyar espai

Quan sentis que no arribes a tot, recorda: cada renúncia és un espai guanyat, tant a casa com a la vida. Deixa anar el que no t’aporta res, allibera’t del que pesa i centra’t en el que et fa sentir bé.

La perfecció és un monstre que no cal alimentar. No cal tenir la casa impecable, ni la vida ideal, ni el cos perfecte. Ni tan sols cal arribar a tot. La vida real ja és prou bonica, divertida i sorprenent quan la vivim al nostre ritme.

És evident que hem de complir amb les nostres responsabilitats, cuidar la salut i els vincles, formar-nos… però sense caure en el pilot automàtic que ens arrossega a una espiral de productivitat.

---

Per acabar…

Respira. Repassa amb mirada crítica les llistes interminables de “hauries de fer”, menja’t la pizza sense culpa, mira Netflix sense sentir-te malament, fes la migdiada que et demana el cos…

I recorda: una vida plena no depèn de fer-ho tot, sinó de saber què deixar anar.

L’ordre no és només una qüestió d’armaris, és una filosofia: deixa anar el que no necessites i fes espai al que sí. Espai per a la calma, per a la diversió, per a tu.

I així, mica en mica, aprenem a gaudir del que realment importa, sense pressió, sense culpa i amb molt sentit de l’humor.

“Una casa ordenada no et donarà la felicitat, però una de caòtica te la pot robar. I això també val per a l’agenda.”

---

Osona, la locomotora econòmica de primera divisió

 

Si Girona és la paraula de moda pels excel·lents resultats de l'equip de futbol a primera divisió, la comarca d'Osona no es queda enrere. I, en aquesta ocasió, no té a veure amb l'esport, sinó amb la lliga d'or de l'àmbit empresarial. Companyies de la talla de Bon Preu, La Farga o Casa Tarradellas formen part del selecte club osonenc que s'ha convertit en una de les locomotores econòmiques de la província de Barcelona, juntament amb el Barcelonès, Vallès Oriental i Vallès Occidental. Tot gràcies a una facturació anual de més de 1.000 milions d'euros per companyia, plantilles formades per centenars de treballadors o amb plans d'expansió arreu del país. Enmig d'una plana, diversos turons i amb una boira característica com la del Segrià, s'alcen fàbriques i magatzems que van des dels serveis fins a la indústria alimentària, amb els embotits i els porcs com els autèntics "reis" de la comarca. Osona no s'entén sense una privilegiada ubicació, una restauració amb productes autòctons i un majoritari sentiment independentista, en què durant l'època del procés tots els municipis es van adherir a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI). Així mateix, compten amb l'Esquirol, el poble més independentista de Catalunya (92% dels vots) i que ha despertat la curiositat de diversos mitjans internacionals, com ara la BBC, que li ha dedicat un ampli reportatge. Ideologia a part, la comarca està situada al nord-est de Catalunya i limita amb el Ripollès, la Garrotxa, la Selva, el Moianès i el Lluçanès. Coneguda per a molts per ser un lloc de pas per accedir als Pirineus, fer camí cap a la frontera francesa o gaudir del turisme rural, té una població de 164.555 habitants i 42 municipis. L'economia d'Osona ha estat tradicionalment lligada durant el segle XX a l'agricultura i la ramaderia, tot i que durant les darreres dècades ha experimentat un creixement en sectors com la indústria i els serveis. La producció agrícola inclou cereals, llegums i fruites. També és coneguda per la producció d'embotits, especialment el fuet. Si se'n va al detall, la zona es caracteritza per comptar majoritàriament amb empreses de serveis (68,5%), indústria (16,8%), construcció (10,3%) i agricultura (4,3%), tal com detalla l'Informe trimestral del teixit empresarial i mercat del treball del 2023 elaborat per la Cambra de Comerç d'Osona. Pel que fa a la grandària de les companyies, majoritàriament són pimes, ja que el 80% d'elles no arriba a 9 treballadors, mentre que només hi ha 27 empreses que tinguin més de 250 empleats a la comarca, que correspon al 0,5% del total. Un 'top 10' de luxe La comarca no s'entendria sense emblemes com ara Bon Preu, La Farga, Casa Tarradellas, Costa Food Meat, Patel, Grup Baucells, Seidor, Mafriges, Seidor Consulting i Alacer Mas, que conformen el top 10 del llistat d'empreses amb seu a la comarca segons els ingressos d'explotació, tal com detalla la Cambra d'Osona. A continuació, un repàs de les 10 companyies més importants. 1. Bon Preu i la radiografia d'una expansió curosa Bon Preu està d'enhorabona el 2023. Després de tancar el 2022 amb una facturació de 2.076 milions d'euros i convertir-se en un dels principals líders del rànquing de supermercats, genera més de 22.900 llocs de treball, de forma directa i indirecta a Catalunya. Una aposta de creixement en anys de màxima complexitat en el sector de la distribució per l'augment de preus i la inflació dels aliments, que no els ha frenat en la construcció d'una nova central logística a Montblanc, per estendre's al sud de Catalunya, un dels deures pendents. I, sense ocultar tampoc els seus orígens, com és "l'orgull osonenc" amb l'obertura d'un ambiciós supermercat al municipi de Tona, de 8.100 habitants, amb una inversió de 6,5 milions d'euros i 26 llocs de treball a la històrica Plaça Major. Els orígens del que avui és un dels grups de distribució més importants amb seu a Catalunya no estan molt lluny de Tona, tal com detallen des de la companyia a VIA Empresa. Tot va començar al carrer del Pont, a Torelló (Osona), quan el president i únic propietari de Bon Preu, Joan Font (1951) es va incorporar des de ben petit al negoci que regentaven els seus pares, coneguts com els bacallaners Font. Després de diversos viatges per Europa i haver vist noves formes de comerç, amb tan sols vint-i-tres anys va obrir el 1974 el seu primer supermercat a la població veïna de Manlleu. El seu germà Josep, que era dos anys més jove, es va incorporar al negoci que quedaria repartit a meitats. Amb el pas dels anys van obrir un nou servei a Vic i, poc després, a Vilafranca del Penedès amb el primer hipermercat amb l'ensenya Esclat. Com a curiositat, en el cas osonenc va haver d'intervenir la Guàrdia Civil durant el primer dia d'obertura fruit de la gran expectació popular desfermada que va obligar els agents a haver de posar ordre al carrer. Cal destacar que, amb el pas dels anys, un dels motius del seu creixement té a veure amb l'obertura de nous establiments. Com a adquisicions, només han comprat les xarxes d'Orangután i Intermarché.   Font ha impregnat Bon Preu amb una militància activa en favor de la llengua i la cultura catalanes, fins a convertir-se en símbol de l'empresariat que ha donat suport a l'independentisme Entre les principals característiques del model de negoci destaca la varietat de productes, la majoria de quilòmetres zero i la importància del català en tots els productes i en l'atenció del client. De fet, molts treballadors d'origen estranger que treballen a la cadena de supermercats confessen que "han après de forma exprés l'idioma per l'èmfasi en utilitzar el català en totes les comunicacions". Encara més, Font ha impregnat la marca amb una militància activa en favor de la llengua i la cultura catalanes, fins a convertir-se en símbol de l'empresariat que ha donat suport a l'independentisme. A més, Joan Font té un gran paper al lobby empresarial Femcat, com a patró i cara més mediàtica. 2. La Farga i els reis del coure Qui també pertany al lobby empresarial Femcat és Oriol Guixà, qui ha liderat durant més de quaranta-dos anys La Farga. De fet, l'empresa metal·lúrgica especialitzada en coure de les Masies de Voltregà (Osona), va disparar la facturació el 2021 fins als 1.499 milions d'euros, un 38,5% més que els 921 milions del 2020 i un 32,5% que els 1.011 milions del 2019, abans de la pandèmia.   El volum de vendes a l'estranger de La Farga equival aproximadament a l'1% de les exportacions catalanes Quan es pregunta per l'èxit de La Farga, des de l'organització recorden que és una empresa amb dos-cents quinze anys d'existència i que el seu volum de vendes a l'estranger equival aproximadament a l'1% de les exportacions catalanes. Així li ho van recordar al llavors conseller d'Economia, Jaume Giró, quan va visitar les instal·lacions el juny de 2022. El 49% de les vendes del 2021 van ser exportacions a 74 països, si bé el gruix va anar cap a la Unió Europea. És una empresa metal·lúrgica especialitzada en la fabricació de semielaborats de coure i els seus aliatges pels mercats elèctrics, envasos metàl·lics, ferroviari, tubs, automoció i conductors especials. Però el seu tret diferencial és l'aposta pel reciclatge: són líders mundials en tecnologia de reciclatge del coure. Han venut la seva tecnologia a més d'una trentena de plantes metal·lúrgiques de tot el món. La Farga és una empresa familiar liderada per Oriol Guixà, president del consell d'administració, i per la seva filla Inka Guixà, que n'és la CEO. La directora general va entrar en l'última edició del rànquing de les millors CEO d'Espanya que elabora la revista Forbes. 3. Casa Tarradellas: l'imperi de l'alimentació dels 1.100 milions d'euros Casa Tarradellas és possiblement una de les companyies més conegudes de Catalunya i de la resta d'Espanya. A més, compten amb bones notícies, ja que van tancar el 2022 amb una facturació de 1.161 milions d'euros, un 8,5% més si es compara amb el 2021. Els pròxims mesos s'anunciaran els resultats del 2023. Malgrat que el context inflacionista ha afectat el preu de les matèries primeres i de l'energia, des de la companyia apunten que "han assumit aquest augment dels costos per evitar una pujada de preus i impacte al consumidor". Els objectius a curt i mitjà termini: inversions en projectes d'innovació i sostenibilitat.   El catapultador de Casa Tarradellas ha estat l'aliança amb Mercadona, com a proveïdor de la marca blanca Hacendado per a les pizzes, que li ha permès arribar a més de 1.600 supermercats de la companyia valenciana Qui hi ha a darrere d'aquest imperi de l'alimentació? Tal com indica el nom, es pot trobar a Josep Terradellas i a la seva esposa Anna Falgueras, que el 1976 van crear l'Hostal d'Osona a Vic, un petit obrador dedicat a l'elaboració de productes càrnics que comptava amb una fàbrica, una botiga i un petit restaurant. D'aquí en va sorgir el fuet Espetec, un embotit en barra que s'ha popularitzat i ha situat la ciutat dels Sants com un referent al mercat. A causa de l'èxit, va passar a denominar-se Casa Tarradellas el 1985. Van instaurar un petit canvi ortogràfic a la primera vocal, canviant la "e" per la "a", per fer-ho més "comercial". Una altra data per emmarcar al seu calendari va ser el 1996, ja que van impulsar la pizza fresca que va créixer tant que va preocupar, i molt, a la competència, que només en venia de congelades. No obstant això, el catapultador definitiu va ser l'aliança amb Mercadona, primer com a proveïdor de la marca blanca Hacendado per a les pizzes, que li va permetre arribar a més de 1.600 supermercats de la companyia valenciana. Tanmateix, només té algunes taques a l'expedient: les conserves. No van triomfar i les van haver de retirar als anys noranta. I també algun boicot pel seu "suposat suport al procés independentista", pel qual mai s'han pronunciat públicament ni preveuen fer-ho, ja que el 89% del seu negoci correspon al mercat estatal, segons publiquen diferents mitjans. Malgrat l'entrada de capital privat en diverses ocasions, Casa Tarradellas segueix en mans de la família fundadora. En aquest cas, el CEO de la companyia és Josep Tarradellas Falgueras, fill dels fundadors i que exerceix el càrrec des del 2006. 4. Costa Food Meat El Grup Costa va entrar a Osona després de comprar el 2016 l'antiga Cárnicas Toni Josep, una empresa creada el 1978 pels germans Ramisa, que es va convertir en Costa Food Meat, que és alhora la pota osonenca del grup aragonès Costa Food Group. Costa Food Meat té tres centres productius, un a Gurb, un a Roda de Ter i un a Vic, amb un gran polígon amb gran quantitat d'escorxadors, sales de desfer i altres empreses agroalimentàries, a més d'altres sectors. El complex industrial de Costa Food a Osona ocupa 27.000 metres quadrats, on es produeixen 170 milions de quilos de carn de porc a l'any i s'exporten a més de 56 països. En total, tenen 553 treballadors, segons detalla la Cambra d'Osona. L'origen del hòlding carni Costa Food Group està lligat al naixement a Osca de Piensos Costa el 1966 i a la família Costa. Com expliquen en els seus espais corporatius, l'empresa va començar la seva activitat amb la compravenda de cereals, i des d'aleshores, ha aplicat "models d'integració, expansió i creixement". Avui, el Grup Costa, del que depèn Costa Food Group, està present a un centenar de països, factura uns 1.700 milions anuals i té al voltant d'unes 4.000 persones treballadores. 5. El cas de Patel i el Grup Vall Companys Patel és la marca comercial dels productes de porcí del Grup Vall Companys, que compta amb quatre escorxadors propis i quatre sales d'especejament i genera a l'any més de 300.000 tones de carn fresca de porc, que exporta als mercats internacionals més exigents. Segons apunta la Cambra d'Osona, la companyia va finalitzar el 2021 amb 338.912 euros d'explotació i té 197 treballadors a la comarca. La seu osonenca es troba a l'Esquirol. Entre els principals productes destaca el pernil, les espatlles, cansalada, llonza i llom, magres, greixos i menuts. Per altra banda, la companyia manté un perfil baix en l'àmbit comunicatiu i és difícil conèixer més detalls. La resta del top 10 està format per Grup Baucells, que és una càrnia que va tancar amb unes pèrdues de 5,8 milions el 2022 i té 455 treballadors. El seu amo és el gegant aragonès Grupo Jorge, que ja té tres potents indústries processadores del porc a la Catalunya central. Al rànquing la segueix Seidor, impulsada pel seu CEO Josep Benito, que és una consultora de gestió de software que arriba a un rècord d'ingressos de 750 milions el 2022 per la seva política d'adquisicions, que ha continuat el 2023 amb la integració de cinc empreses del sector. El grup preveu arribar als 1.000 milions amb grans clients i l'entrada a nous mercats. Seidor també ocupa la vuitena posició amb la branca de Seidor Consulting. Finalment, també destaca en novena posició Mafriges que es va constituir el 1984 amb el nom d'EscorxadorFrigorífic del Ges per iniciativa de Francisco Javier Puigvila Bigas. El negoci és dirigit avui pel fill Jordi Puigvila Barcons. Des dels inicis de la firma, la fàbrica es va ubicar a Sant Vicenç de Torelló i en aquests moments hi treballen 285 empleats. Les instal·lacions estan dotades de capacitat per sacrificar 17.000 porcs setmanals. A més, hi ha sales d'especejament i empaquetat, així com un magatzem frigorífic. Mafriges surt a majoristes i detallistes. Per últim, hi ha el cas d'Alacer Mas, que va facturar 140 milions i en va guanyar 14 el 2022. Ramon Mas, el propietari, va vendre el negoci al començament del 2023 per una suma multimilionària. Els inicis de la companyia es remunten al 1978, quan es funda AlacerOsona. Alacer és la unió abreujada d'alumini i acer. L'empresa va tancar les portes el 1982 i en va prendre el relleu l'empresari vigatà Ramón Mas, que constitueix Alacer Mas. Mas va impulsar la companyia durant quaranta anys i la va projectar a la resta d'Espanya.    Gemma Fontseca. Cap de redacció / AMIC

La creu de Gurb

·       07a: El turó de la creu de Gurb des dels Terressos Blancs.

La creu de Gurb és un monument religiós instal·lat al cim del turó de Gurb, de 842 metres d'altitud. El cim està coronat per la creu, però també hi podem trobar les restes del castell de Gurb, una bonica taula d'orientació i un esvelt màstil amb una estelada onejant al vent. La creu de Gurb és un element molt vistós des de Vic, en general des de tota la Plana, i una fita a l'horitzó osonenc, en qualsevol estació de l'any, però encara molt més durant els dies de les festes Nadal, en què s'instal·la a la creu una estrella de grans dimensions, que resta il·luminada durant la nit. Una estrella que sempre m'ha captivat.
Gurb és un municipi situat al nord de Vic, de 52 km² de superfície, el més gran d'Osona, tot i que escassament poblat per 2700 habitants censats. Els gurbetans solen pujar a la creu des de la parròquia de Sant Andreu de Gurb, església d'origen romànic situada al peu del turó. Per pujar des de Sant Andreu se segueix el PR C-41, passant pel Bosc Encantat, el Puig, i Sant Roc, en un recorregut de 2,9 km i un desnivell de 304 metres. Força vigatans solen pujar-hi aproximant-se des de l'avinguda d'Olímpia, direcció ponent, passant per davant el club Tenis Vic, per sobre la C-17 i per sota la C-25 fins a arribar al rec de l'Esperança, més amunt la caseta dels Plans i després va seguir el camí senyalitzat fins al turó. En total són 4,4 km des de l'institut Jaume Callís, amb un desnivell de 328 metres.
Però des de Vic hi ha força més camins per pujar a la creu de Gurb, evitant al màxim les pistes asfaltades, i gaudint d'un gran patrimoni natural i cultural que s'hi desenvolupa al seu voltant. Per trescar alguna d'aquestes rutes, hem quedat amb els amics Jordi i Montse, vigatans de soca-rel que es coneixen molt bé l'entorn i han pujat a la creu de Gurb infinitat de vegades. Sortim de Vic pel parc de darrere de l'institut Jaume Callís, passant pel club Atlètic Vic, el pavelló Ausoneta, i pel camí del Maset travessem per sota la C-17 i la C-25. Caminem entre camps treballats, presidits pel mas Baranera, impressionat construcció tradicional catalana. Just aquí hi ha una torre d'Alta Tensió que serà el punt per on després retornarem pel costat sud-oest, mentre que ara continuem direcció nord. Prosseguint el corriol, entre alzines i roures, arribem al pla de les Bruixes, un entorn natural de margues blavoses erosionades, record del període eocènic. Si ens entretenim un moment, entre les pedres soltes del terra en trobem alguna amb un fòssil ben marcat. Els estudiosos dels fòssils han arribat a la conclusió que les margues de Gurb es van dipositar en un medi marí de poca profunditat i d'aigües càlides i poc agitades.
Prosseguim en direcció nord-oest fins a arribar als Terressos Blancs, una formació natural similar a la que hem vist anteriorment però de molta més envergadura. Sembla que estiguem caminant per un paisatge lunar, però presidits pel turó de la creu de Gurb. Els Terressos Blancs són un exemple dels turons testimoni de la Plana de Vic, un lloc bellíssim on caminarem per carenes impossibles, no aptes per a persones amb vertigen. Estem entrant a l'Espai Natural Protegit de la Plana Ausetana, que pretén conservar les mostres representatives de la fauna, la flora i els hàbitats propis del territori, gestionant l'espai de manera sostenible.

·       11a: La creu de Gurb amb l’estrella afegida per Nadal, i al fons la plana de Vic.

Al voltant dels Terressos Blancs veiem les joncedes, prats de gran diversitat florística, amb plantes com la jonça, el fenàs, l'herba rodona, la cerverina, la farigola, l'argelaga o la sajolida. Continuem ascendint per la soleia del turó fins a entrar en una pineda de pi blanc, amb garrigues i llistonars al sotabosc. Fins aquí no hem seguit cap itinerari assenyalat, però ara sí que trobem les marques blanques i groc del PR C-41, que provenen de Sant Andreu de Gurb, i senyalitzen un costerut viaró que ascendeix força vertical per la pineda. A mesura que ascendim el bosc té cada cop més roures, alzines i pins roigs, i si ens hi fixem, trobem algun exemplar d'auró, blada i moixera. Finalment, arribem al collet que ens porta al turó, una zona seca de garrigues i llistonars. Els garrics, uns arbustos de fulla perenne molt resistent a l'eixut estival, han estat esporgats formant una gran estelada vegetal arrapada al marge del turó.
La vista des del turó de Gurb és impressionant. Per l'est Sau, Puig el Far, Sant Llorenç; a sud-est les Agudes, Matagalls i el pla de la Calma; a sud el castell de Tona, l'ermita de Sant Sebastià... Als nostres peus la petita església de Sant Andreu de Gurb, i una mica més enllà la gran ciutat de Vic. El turó de Gurb manifesta la seva esplendor des d'aquí dalt. La taula d'orientació, sobre un cilindre de pedres, és un cercle de metall que marca totes les poblacions i els cims en 360 graus a la rodona. Va ser construïda l'any 2000, en commemoració del centenari de la col·locació de la creu de Gurb.
Al cim podem trobar tancats amb estaques i cordes les restes del castell de Gurb, bàsicament algunes bases dels murs, l'arrencada d'una torre i una cisterna. Malgrat això és l'únic que resta, el 1949 va ser protegit com a bé cultural d'interès nacional (BCIN) amb el número de registre 935-MH. El castell apareix documentat per primer cop al 886 com en un escrit com "castrum Gorbi". Hom creu que el castell s'erigí sobre un indret habitat ja des dels temps més remots de l'època ibèrica, tot i que no hi ha constància històrica. Sí que està documentat que el castell va ser habitat fins al segle XV.
La gran creu de ferro, sobre una base pètria en forma de petit zigurat, és el monument més destacat del cim des de fa més de cent anys, quan es va erigir. La creu original va ser estimbada el 1936, durant el període revolucionari, i recol·locada el 1939. Un temporal va doblegar la Creu de Gurb el 1962, però un grup de veïns la varen adreçar i reforçar tal com la veiem ara. La rellevància de la creu és tal que el cim també rep a vegades en nom de turó de la creu de Gurb. Per les festes de Nadal s'hi adossa una gran estrella de cinc puntes, construïda en perfils metàl·lics, que augmenta la mida de la creu. A la nit, s'encenen 36 bombetes blanques que perimetrejen la creu, alimentades per un generador elèctric situat uns metres més avall. Molts vigatans hi pugen durant aquestes dates, per veure la creu il·luminada sobre la plana de Vic, tot i que des de la ciutat la vista també és esplèndida.
Una altra vista molt bonica és quan hi ha boira a la Plana de Vic, i al pujar al turó la boira queda als nostres peus: un mar de boires que serveix de base a un paisatge de muntanyes esplèndides assolellades. També és espectacular la baixada de teies de Gurb, que s'organitza des del 2011 des d'aquest cim cada solstici d'hivern (entre el 20 i el 23 de desembre) en record d'una festa pagana, i que acaba el recorregut a la plaça 1 d'octubre de Gurb. El cost de la inscripció és en benefici de l'associació d'Osona contra el càncer.
Ara ens toca descendir de la creu de Gurb, per un corriol senyalitzat direcció sud. Passem per un alzinar, i al final arribem als camps conreats, exemple predominant a tota la Plana de Vic. Els camps estan situats en sòls rics i humits, antigues rouredes abans de l'explotació agrícola, i solen estar plantats amb cereals de secà. I entre els camps apareixen les masies disperses pel territori, com mas els Plans i la caseta del Romeu. En creuar el rec de l'Esperança, abandonem la pista que porta en línia recta a Vic, per resseguir el viarany al costat del torrent. Hi podem observar el bosc de ribera, format per arbres caducifolis com els pollancres, els àlbers i els salzes. També destaca la bonica font del Güell, encara que malauradament seca; veiem la data 1994 marcada en pedretes blanques sobre la paret vertical de l'obra fontinal. Seguint el caminoi, creuem el rec del Romeu fins a arribar altra vegada a l'entroncament del mas Baranera, on reprendrem la tornada a Vic desfent el camí inicial.
Mantenir l'entorn natural de les nostres ciutats és imprescindible, no sols per conservar la biodiversitat que ens envolta, sinó també el patrimoni històric, cultural i etnològic que li està íntimament relacionat. La ciutadania hem d'exigir a les administracions que el desenvolupament econòmic de les zones urbanes no sigui a costa del seu entorn, hem de demanar un desenvolupament sostenible, d'acord amb els objectius marcats a l'Agenda 2030 de l'ONU. En aquest sentit, mantenir el turó de la creu de Gurb, els corriols que li donen accés, i tot l'entorn natural i socioeconòmic, és de gran importància per Vic i per tota la Plana.

Dr. Oscar Farrerons Vidal

Universitat Politècnica de Catalunya