|
| AGENDA 2026 BLACKIE BOOKS |
Hi ha una frase que ens han venut com si fos una veritat revelada:
“Si t’organitzes bé, arribes a tot.”
Bé… deixa’m dir-t'ho suau: és mentida podrida. Ni amb tres agendes, quatre apps de productivitat i un cafè intravenós.
Cada dia sembla que hi ha més coses per fer. I, de pas, la societat ens recorda que, per ser “completes”, hem de: meditar, menjar sa, dormir vuit hores, treballar, fer esport, llegir, quedar amb amics, tenir converses profundes amb els fills, cites romàntiques, tenir la casa impecable, banyar-nos en aigua gelada, estar al dia de les modes, cuidar-nos, veure l’últim capítol de la sèrie del moment… i encara falta afegir fer-te les celles i escriure el pròxim best-seller. Només de pensar-ho, ja necessito una migdiada.
Tu també tens aquesta sensació?
Aprendre a dir que no
No dic que aquestes coses no siguin importants (excepte potser el bany d’aigua glaçada… amb això no em trobareu). Però no totes alhora. I fer-ne només una part ja pot deixar-te esgotada, amb un remolí de culpa xiuxiuejant-te que no ets suficient. Jo també m’hi he trobat.
Amb el temps, he après a dir que no. Sí, fins i tot a plans que em venien de gust, només perquè necessito descansar. Potser no és tan “trend” com fer mil coses, però descansar és molt més vital del que sembla (encara que a Instagram no en facin reels).
Així que, quan no medito o em menjo una pizza congelada… res de culpa. Respira. Tot està bé. La vida no s’acaba.
El pes de la pressió social
Però la pressió social no s’atura mai. Segueix i segueix: baixar quilos, anar al gimnàs, fer muntanyisme, tenir la casa de revista, recordar aniversaris, ser coherent 24 hores al dia…
A vegades sembla que si no pots amb tot, has fracassat com a persona. I et mires al mirall pensant: “Clar, si no faig tot això, no sóc suficient… mentre la resta del món sembla que sí.” És esgotador.
La clau? Prioritzar i ordenar
La clau? Prioritzar. Tria què és urgent i què és important i deixa la resta.
I aquí arriba la meva part preferida: l’ordre i l’espai. Sí, l’ordre no només serveix per tenir els armaris bonics. Igual que a casa no hi cap tot, a la vida tampoc. Si l’armari és ple a vessar, què fas? Renuncies al que no necessites, deixes anar, alliberes espai. Idèntic amb el temps: no pots fer-ho tot, així que deixa anar el que no t’aporta res i concentra’t en allò que et fa sentir bé.
Pensa-hi: quan tens una habitació plena de coses que no utilitzes, què passa? Que tot és caòtic, no trobes res i et sents atrapada. Passa el mateix amb les obligacions i plans que acumulem. Renunciar a coses no és fracassar, és sobreviure. És respirar. És recuperar energia per fer allò que realment importa.
Viure sense culpa
I sí, a vegades costa molt. Penses: “Però i si em perdo alguna cosa? I si em quedo fora del projecte, de la festa, del cafè amb l’amiga, del curs d’anglès…?” Doncs res. No passa res.
La vida no es mesura pel volum de coses que fas, sinó per tot el que gaudeixes fent —i pel que et deixa viure amb calma (i migdiada, si pot ser).
He après a fer renúncies i encara em fa mandra cada vegada que dic “no”, però quan ho faig, respiro. És com buidar un armari ple: primer costa, després arriba la satisfacció.
Cal deixar espai als nostres armaris per tenir una visió clara del que hi ha dins. A la vida és igual: si atapeïm cada minut amb activitats, no deixem lloc ni per pensar si realment les volem fer o si tenen sentit.
I cal recordar que cada vegada que dius que sí —a un pla, a una cosa, a un curs que no et ve de gust—, estàs dient que no a una altra. Val la pena pensar bé on invertim el nostre temps, l’energia i l’espai.
Deixar anar per guanyar espai
Quan sentis que no arribes a tot, recorda: cada renúncia és un espai guanyat, tant a casa com a la vida. Deixa anar el que no t’aporta res, allibera’t del que pesa i centra’t en el que et fa sentir bé.
La perfecció és un monstre que no cal alimentar. No cal tenir la casa impecable, ni la vida ideal, ni el cos perfecte. Ni tan sols cal arribar a tot. La vida real ja és prou bonica, divertida i sorprenent quan la vivim al nostre ritme.
És evident que hem de complir amb les nostres responsabilitats, cuidar la salut i els vincles, formar-nos… però sense caure en el pilot automàtic que ens arrossega a una espiral de productivitat.
Per acabar…
Respira. Repassa amb mirada crítica les llistes interminables de “hauries de fer”, menja’t la pizza sense culpa, mira Netflix sense sentir-te malament, fes la migdiada que et demana el cos…
I recorda: una vida plena no depèn de fer-ho tot, sinó de saber què deixar anar.
L’ordre no és només una qüestió d’armaris, és una filosofia: deixa anar el que no necessites i fes espai al que sí. Espai per a la calma, per a la diversió, per a tu.
I així, mica en mica, aprenem a gaudir del que realment importa, sense pressió, sense culpa i amb molt sentit de l’humor.
“Una casa ordenada no et donarà la felicitat, però una de caòtica te la pot robar. I això també val per a l’agenda.”
