Propietats immobiliàries de l’església de la Pietat de Vic - Dr. Oscar Farrerons Vidal

La Pietat és una església de la ciutat de Vic, declarada Bé Cultural d'Interès Local (BCIL), amb una gran nau central, orientada de nord a sud, i capelles laterals. La façana oest conté l'antic portal de la pretèrita església romànica de Sant Sadurní. Al segle XVII, l'església de Sant Sadurní va ser subsistida per la construcció de la nova i majestuosa església de la Pietat. La Pietat es va començar a edificar al 1664 sota les directrius del mestre d'obra vigatà Josep Morató. 

A principis de segle XVIII la comunitat de l’església de la Pietat havia acumulat capitals financers, com moltes altres institucions eclesiàstiques, gràcies a generoses deixes i altres beneficis fiscals. Era un capital immobilitzat que calia invertir, i que les esglésies empraven en la compra de censals o de finques (agràries i boscanes principalment) que produïssin rendes segures. Amb els censals en aquella època s’aconseguien rendibilitats al voltant del 5%. La compra de les finques estava destinada a arrendaments, per aconseguir suculentes rendes anuals, si les tasques agràries i boscanes no havien anat malament aquell any. 

A la vegada que l’Església catòlica estava curulla de capital financer, molts del masos montsenyencs estaven en crisi i endeutament profund.  La confluència d’aquestes dues circumstàncies, va donar lloc a que la comunitat de beneficiats de l’església de la Pietat de Vic acumulés un gran i ric patrimoni territorial al vessant nord del Montseny, en els municipis de Seva i Viladrau. A inicis del nostre segle, l’historiador Rafel Ginebra va fer un treball d’estudi detallat sobre les adquisicions de finques forestals al Montseny per part de l’església de la Pietat, estudi portat a terme a partir de l’Arxiu Episcopal de Vic i l’Arxiu de la Pietat de Vic. El treball fou publicat al 2004, de manera extensa, al volum 19 de les Monografies del Montseny. En aquest article comentarem les dades més importants exposades per Ginebra, i conclourem amb l’estratègia que va portar a la comunitat de beneficiats de l’església de la Pietat de Vic a convertir-se en una gran terratinent, comprant cinc importants finques montsenyenques contigües: Sobrevia, la Fàbrega, el Virgili, la Sala, i Espinzella. 

Sobrevia, i la Fàbrega

Sobrevia és dels grans masos del vessant nord del Montseny, situat a l’antiga quadra de Terrassola, avui en dia pertanyent al municipi de Seva. És una enorme finca, que limita pel costat de llevant amb les heretats de la Sala i d’Espinzella (també protagonistes d’aquest article).

La família Sobrevia va patir un procés d’endeutament progressiu, degut a un deteriorament de la base econòmica de la finca, i als condicionants financers del moment. Molts d’aquests deutes de la família foren assumits amb la comunitat de preveres de l’església de la Pietat de Vic. Al primer terç del segle XVIII, l’hereu Josep Sobrevia no va poder pagar, i la finca va ser posada públicament a subhasta el 3 d’agost de 1736, per ordre del tribunal de la cúria reial de Vic. Ningú va fer cap oferta pel mas, que finalment, el 11 de juliol de 1737, fou assignat als administradors de la Pietat, per un preu de 4500 lliures. En la subhasta s’inclogué tota la finca, juntament amb els masos units a Sobrevia: mas Rubials i mas Colom, però se n’exclogué el mas Fàbrega, on passà a residir Josep Sobrevia, l’hereu que no havia pogut pagar els deutes.

Al 1768, Ignasi Sobrevia, fill de Josep Sobrevia, resident al mas Fàbrega, encara amb deutes pendents, acabarà venent el que en aquell moment era la seva residència a la comunitat de la Pietat, segons un contracte signat el 29 d’agost de 1768. Del preu pagat pels eclesiàstics vigatans, 1400 lliures, l’hereu Sobrevia no en rebé res, ja que tot va ser dedicat a cancel·lar els deutes pendents. D’aquesta manera Sobrevia i la Fàbrega tornaren a estar units, ara sota la propietat de la Pietat.

El Virgili

El mas Virgili (també pertanyent a Seva) és veí de Sobrevia pel costat sud. De manera similar al que va passar amb els seus veïns, l’endeutament va ofegar les possibilitats de la família. L’hereu Virgili va marxar fora de Catalunya, i la finca també va ser subhastada, amb el mateix resultat desert, i assignat a la Pietat de Vic (per ser el més gran creditor), per una quantitat de 300 lliures, segons venda escripturada el 30 de novembre de 1747. En deu anys, la Pietat ja tenia en propietat dos finques agroforestals contigües.

La Sala

Mas la Sala de Viladrau, situada a ponent del nucli urbà, és una masia de gran importància històrica, on va néixer Serrallonga. És declarada Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN). La Sala està assentada sobre un turó de roca, esdevenint una gran domus d’aspecte impenetrable. Tot i que la construcció que podem veure avui data dels segles XVII-XVIII, l’origen de la masia es troba en un document de 1226. La família Sala, original del mas, va vendre a la família Molins de Viladrau la finca sencera, al 1648. Cent anys més tard, Josep Molins i Fontanelles, va vendre la Sala a la comunitat de beneficiats de l’església de la Pietat; l’acta notarial de venda va ser signada el 28 d’agost de 1748. Els Molins van haver de vendre la gran finca per tots els deutes que tenien acumulats, que els era impossible de pagar. El preu pactat de venda fou de 7650 lliures, tot i que els Molins sols reberen 530 lliures, perquè la resta fou reservada pels administradors de la Pietat per liquidar els deutes que hipotecaven la finca. Com que la Pietat tenia força poder econòmic, van poder pagar tot les deutes en menys de sis mesos.

Espinzella

Espinzella és una masia d’origen romànic, situada a l’extrem occidental del terme municipal de Viladrau, actualment declarada BCIN. És documentada com a lloc rural el 966 i com a fortalesa des del 1180. És un conjunt compacte d’edificacions de tres èpoques ben diferents, però totes situades dins de les muralles de l’antiga domus. Tenim la primera fase romànica corresponent a la capella dedicada a Sant Miquel, i també les muralles originals. La segona fase és una construcció gòtica que acull el casal de planta rectangular, situat al punt més encimbellat. I finalment la tercera època, que correspon a les edificacions del cantó sud-occidental, principalment dedicades a la nova residència aixecada al segle XIX. A Espinzella hi visqueren, des de mitjan segle XII, els senyors de la baronia de Taradell-Viladrau. 

A més del mas, la finca Espinzella és una heretat de més de 30 hectàrees, situada a la vall del riu de Mules, configurada al nord per Roques Pastores, i a sud pel turó del Bosc Gran i la castanyeda d’Espinzella. En aquesta finca també podem trobar el molí Espatllat i els seus petits embassaments.

Abans que l’església de la Pietat comprés Espinzella, hi va haver una altre contracte de compra-venda entre terratinents laics (com havia passat a la Sala). El 28 de setembre de 1728 la família Gat de Viladrau, aleshores propietaris d’Espinzella, acorralats per deutes diversos (censals que sumaven 4170 lliures) venen la finca a Maria Oliveres, vídua de Francesc de Saleta i Morgadès, juntament amb el seu fill Francesc de Saleta Morgadès i Oliveres. Tots els deutes que tenia la família Gat eren en mans d’institucions eclesiàstiques i benèfiques. La vídua Oliveres i el seu fill pagaren 7000 lliures per tota la finca Espinzella, i també assumiren part dels deutes. Al 1731 els Saleta encara estaven liquidant deutes dels Gat, i venen unes cases de la seva propietat al carrer Montcada de Barcelona, i un terrenys de Sant Andreu de Palomar per eixugar les obligacions financeres. Tot i així, els Saleta no aconsegueixen pagar tots els deutes i, finalment, al 1750 venen la finca Espinzella als administradors de l’església de la Pietat. 

Francesc de Saleta Morgadès i Oliveres, i el seu fill Joan de Saleta Morgadès i Puigrobí, opten per vendre Espinzella per poder redimir els deutes acumulats, que en l’acta notarial de venda són detallats en fins a 19 punts. Els Saleta feia casi 15 anys que no atenien les seves obligacions financeres, i la venda els permetrà cancel·lar tots els deutes. El preu de la venda són 9000 lliures, tal com especifica l’acta notarial del 15 de juny de 1750. Quinze dies després de la venda, els representants de l’església de la Pietat de Vic prenen possessió d’Espinzella. El 31 de juliol d’aquell any, Francesc Salvador de Bournonville, marquès de Rupit, Taradell i Viladrau, lloa la venda i reconeix haver rebut 1300 lliures per part dels administradors de la Pietat. Com que la comunitat de beneficiats de la Pietat tenia capitals acumulats, en menys de dos mesos havien liquidat pràcticament la totalitat dels deutes que havien assumit dels Saleta. Segons reconeixen els administradors de la Pietat, el cost de la compra total, tenint en compte els deutes, va ser de 10470 lliures.

Conclusió

La comunitat de preveres de la Pietat de Vic comprà la finca montsenyenca de Sobrevia al 1738, el Virgili el 1747, la Sala el 1748, Espinzella el 1750, i mas la Fàbrega al 1768. En poc temps la Pietat es convertí en el propietari més important del vessant nord del Montseny, amb unes propietats coherents i limítrofs, que foren una gran inversió. En tots els casos, el poder financer de la Pietat va ser determinant, en algun cas comprant les finques, i en d’altres assumint la seva propietat, ja que eren els principals creditors, i van ser atorgades després de subhastes sense ofertes. 

No va ser casual que la Pietat de Vic tingués puixança econòmica, ni que la majoria dels masos estiguessin ofegats per deutes, sinó que era una conseqüència de les polítiques fiscals del moment, afavorides per circumstàncies socioeconòmiques. Però si que va ser casual que la majoria dels deutes fossin respecte a la comunitat de la Pietat, el que va empènyer a que aquesta institució eclesiàstica acabés sent la propietària de la finca unitària més gran del vessant nord del Montseny. Però la unitat d’explotació econòmica de Sobrevia, la Fàbrega, el Virgili, la Sala, i Espinzella, es va trencar a mitjan segle XIX, arran de les polítiques de desamortització. Les finques foren de nou venudes de manera individual, i des d’aleshores van anar passant per diferents propietaris, de vegades adinerades famílies barcelonines. Per exemple la família Terrades va comprar Sobrevia, i va encarregar a l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch el xalet modernista que avui presideix la finca, però això ja és una altra història.

Bibliografia

Farrerons, Oscar. (2024). Espinzella, una domus dels barons de Taradell. Excursionisme 440, pàg. 12-17. Edita: Unió Excursionista de Catalunya.

Ginebra, Rafel. (2004). Inversions de la comunitat de beneficats de la Pietat de Vic al Montseny al segle XVIII. Monografies del Montseny 19, pàg. 81-106. Associació Amics del Montseny. 

Pladevall, Antoni. (1986). La Sala de Viladrau. Monografies del Montseny 1, pàg. 183-215. Associació Amics del Montseny. 

El frontal romànic de Sant Vicenç d'Espinelves

Espinelves és un municipi osonenc situat al límit est de la comarca, ja a la província de Girona. És un poble de muntanya d’uns 200 habitants, que sempre ha sigut terra de pas entre les Guilleries i la plana de Vic. La primera notícia històrica sobre Espinelves és de l’any 943, època en què hi havia la primitiva església romànica dedicada a Sant Vicenç. L’actual església fou consagrada al 1187, moment en que es va construir la nova nau adossada al costat de migdia. Aquest fet ha donat lloc a la característica imatge de Sant Vicenç d’Espinelves, amb dues naus romàniques amb els seus respectius absis enfinestrats orientats a llevant. D’aquest mateix any 1187 es pot datar una obra mestre de la pintura romànica del Montseny, no massa abundant al massís. Es tracta del frontal de l’altar de l’església d’Espinelves, també anomenat frontal de la Mare de Déu i els Sis Profetes, una obra de 147 centímetres de llarg per 88 de pintura al tremp sobre fusta. El frontal és un element de mobiliari sacre que decorava la part davantera de l’altar de les esglésies cristianes. El frontal d’Espinelves té la configuració típica de la pintura romànica, que en una posició central hi ha la Mare de Déu i el nen Jesús, i la resta es divideix en quatre parts. Dels dos compartiments superiors, a l'esquerre hi ha l'escena de l'Adoració dels tres Reis Mags guiats pel gran estel de vuit puntes, i a la dreta l'entrada de Jesús a la ciutat de Jerusalem. Als dos compartiments inferiors, organitzats cadascun amb tres arcuacions, s’hi troben els sis profetes (Isaïes, Jeremies, David, Ezequiel, Daniel i Zacaries) que van predir la vinguda del Messies, i que donen nom a aquest frontal.

Hom creu que aquest frontal fou especialment pintat per ornamentar l’altar d’Espinelves, i que fou produït a un taller pictòric de Vic per l’anomenat Mestre de Vic o Mestre d’Espinelves (es desconeix el nom de l’artista). El frontal d’Espinelves està relacionat amb la litúrgia i paralitúrgia que es duia a terme a la catedral romànica de Vic a la segona meitat del segle XII. El frontal, donat el seu extraordinari valor històric i pictòric, va ser adquirit el juliol de 1880 per Jaume Collell, Antoni d'Espona, Joaquim d'Abadal i Francesc Febrer, i dipositat al Museu del Cercle Literari de Vic. Donada la seva vàlua, va ser una mostra de l'Exposició Universal de Barcelona de l'any 1888. Com la resta de les obres d'art del Cercle Literari, formà part del fons inicial del Museu Episcopal de Vic (MEV) inaugurat el 1891. L'any 1902 es mostra a l'Exposició d'Art Antic de Barcelona. Actualment forma part de la col·lecció permanent que s’exposa a la sala 4 del MEV (planta baixa), al meu criteri una de les obres claus del romànic del museu. A l’obra original exposada s’observa la part mitja inferior dels sis profetes amb la pintura desgastada. Al Mestre de Vic també se li atribueix, per les mateixes característiques pictòriques, les pintures murals dedicades a sant Tomàs Becket de l’església de Santa Maria de Terrassa.

L’església de Sant Vicenç d’Espinelves avui en dia es conserva en bon estat gràcies a les restauracions que s’hi van dur a terme durant la dècada de 1970 que, tot i haver estat força discutides en el seu moment, han permès destacar la part romànica original. Quan actualment entrem a l’església, sembla que entrem a l’edifici original del segle XII, amb la seva atmosfera frescal i ombrejada, i a l’altar podem veure el famós frontal, una bona reproducció de l’altar original que, si ningú no ens ho explica passaria per l’original. Hi ha un detall però, que el diferencia de l’original exposat al MEV, i és que la part desgastada del frontal original aquí es mostra sencera, de manera que podem veure perfectament l’abillament inferior del sis profetes, com també es mostra perfectament la sanefa perimetral que emmarca el frontal. La part més significativa d’aquesta pintura reconstruïda és als peus de l’ametlla mística que engloba la Mare de Déu i el nen Jesús, en que en l’original no s’aprecia res i en aquesta còpia d’Espinelves es veu que és sostinguda a l’esquerre per un lleó, símbol de l'evangelista Marc, i a la dreta per un toro, símbol de l'evangelista Lluc.

En el frontal podem veure com la comitiva del Reis Mags és encapçalada per Melcior, que ofereix una copa a la Mare de Déu, sortint de les mans del seu àmbit per apropar-les a l’ametlla central. Melcior inclina el cap en senyal de reverència cap al nen Jesús, i la seva corona queda suspesa a l’aire. El rei que apareix a la part central del conjunt de Reis Mags és Baltasar, que té el cap girat cap al tercer rei, Gaspar, que el segueix, i amb la ma Baltasar senyala l’estrella de vuit puntes indicant que van pel bon camí. L’ordre en què al frontal d’Espinelves han estat disposats els tres reis no és el mateix que trobem en altres representacions de l’adoració dels Reis Mags. Gaspar i Baltasar també porten copes però no es veu la ma que les subjecta perquè en ambdós casos està amagada per la seva pròpia capa. Un altre detall curiós del frontal d’Espinelves és que Melcior i Gaspar porten una capa prou curta i oberta, tal que deixa veure l’acabament de les mitges i la lligacama amb que estan subjectades. Tots tres reis porten corones amb pedreria. Melcior i Gaspar porten els cabells recollits amb una trena. Gaspar és l’únic rei representat sense barba, amb una imatge d’un home més jove que els altres dos reis.

Tal i com hem explicat, en el compartiment superior dret del frontal d’Espinelves hi ha l’episodi de l’entrada de Jesús a Jerusalem, un tema que malgrat és important per la seva iconografia, no és molt representat en pintura romànica. A tocar l’ametlla central hi ha representada la ciutat Jerusalem amb habitants mirant per les finestres mentre altres estenen les seves túniques al terra en forma de catifes. A la dreta del frontal hi ha Jesús muntant en una somera pintada de color blau. Amb la ma dreta beneeix, mentre que amb l’esquerra sosté un llibre amb el monograma IHS, i les regnes de la somera. Darrera de Jesús apareixen sis apòstols, en dues fileres de tres, un d’ells assenyalant Jesús.

En conclusió, afirmem que malgrat que hi ha restes d’altres pintures romàniques o preromàniques en algun temple montsenyenc, per exemple a Sant Pere Desplà o a l’antiga església de Santa Maria de Breda, sols podem trobar una autèntica obra d’art de pintura romànica a Sant Vicenç d’Espinelves, tal i com van reconèixer els fundadors del Museu del Cercle Literari de Vic, origen de l’actual Museu Episcopal de Vic. Avui en dia hom pot gaudir de l’original del frontal d’Espinelves al MEV, on el podem apreciar amb bona il·luminació i ben conservat, o de la rèplica a l’església d’Espinelves en la seva posició primigènia, al peu de l’altar, mentre escoltem la missa de les 12 del migdia de diumenge (únic moment en que l’església es oberta), celebració litúrgica que per cert se celebra en part en llatí, com si ens volguéssim transportar al segle XII.

Bibliografia

Beltran, M. (2011). El frontal d’altar de Sant Vicenç d’Espinelves. Drames litúrgics al voltant de la figura de la Verge Maria. Quaderns del MEV V, 2011-2012, p .21-47.

Farrerons, O. (2020). Romànic i Montseny. Editorial Omniabooks.

Farrerons, O. (2023). Romànic de Viladrau, Espinelves i Arbúcies. Catàleg exposició. http://hdl.handle.net/2117/393504 

Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. (2023). Sant Vicenç d’Espinelves. https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/22621 

SARRI, Jordi et altri. (1986). https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-vicenc-despinelves

Peus de foto:

1- Original del frontal d’Espinelves (foto Museu Episcopal de Vic)

2- Rèplica del frontal d’Espinelves (foto Oscar Farrerons, juliol 2024)

3- Altar i absis de l’església de Sant Vicenç d’Espinelves (foto Oscar Farrerons, juliol 2024)

Dr. Oscar Farrerons Vidal

Esglésies romàniques montsenyenques del bisbat de Vic, una altra empremta de l’abat Oliba

Oscar Farrerons Vidal

Dr. Arquitecte. Universitat Politècnica de Catalunya.

Introducció

El Montseny ha estat un massís poblat des de temps immemorial, en el període ibèric es comencen a ocupar els turons, mentre que en l’època romana el poblament s’estabilitza al voltant de la Via Ausa i la Via Augusta. Però és a l’Edat Mitjana quan es generalitzen els establiments interiors al Montseny i s’intensifica l’explotació dels recursos naturals. Al segle X s’inicia una expansió demogràfica propiciada pel desenvolupament de la producció agrícola i que l’abat Oliba aconseguirà consolidar amb els decrets de Pau i Treva per evitar situacions de rapinya i espoli. És just a les darreries del segle X que s’inicia una gran construcció d’esglésies repartides per tot el territori montsenyenc, fixant aquesta població que s’ha llençat a la colonització del massís. La característica principal d’aquestes esglésies és la solidesa que les ha permès arribar fins als nostres temps. El període romànic és pot definir des de finals del segle X fins a inicis del XIII, de manera que sota aquesta denominació podrem trobar edificis de característiques diferents. L’abat Oliba propiciarà una gran tasca de reconstrucció a Catalunya, restaurant Manresa i Cardona (després de la destrucció del 1003 per Abd-al-Malik), construint la nova catedral de Sant Pere de Vic i fundant Montserrat. No gens menys important és la construcció de petites esglésies romàniques per tota la seu del bisbat, en importància al Montseny nord.

Les esglésies romàniques del bisbat de Vic al Montseny

L'abat Oliba (nascut al Conflent l’any 971) va ser nomenat bisbe de Vic l’any 1018, en l’inici de l’expansió del romànic al Montseny.  Oliba va ser una de les figures amb més influència i rellevància del seu temps, en la gestació de la cultura catalana, i fou un dels impulsors de les esglésies romàniques en tot el bisbat, en especial al Montseny.

L’art romànic del Montseny posseeix trets comuns que es solen repetir (orientació a l’est de l’absis, l’accés amb porta de mig arc per migdia...) Això és més o menys visible en funció que l’església hagi mantingut l’estat actual o s’hagi reconstruït seguint els estils de l’època. Però hi ha una característica que no s’ha perdut mai, un qualitat única que li dona continuïtat fins als nostres dies. L’element que caracteritza la construcció romànica al Montseny és la implantació al lloc. Cap de les esglésies romàniques del bisbat al Montseny estan emplaçades de manera atzarosa, com no podia ser de cap altre manera, quan el fet de bastir l’església suposava  la “conquesta” del terreny. Totes elles tenen una situació especial al lloc, ja sigui perquè estan en el punt culminat d’un turó que els permet controlar l’entorn, o el lloc de trobada del masos del poble. La seva situació ha fet que avui el paisatge sigui irrecognoscible sense elles. Els mestres d’obra que les van aixecar sabien que la relació de l’obra arquitectònica amb l’entorn és fonamental. 

Oliba mor el 30 d'octubre del 1046 a Sant Miquel de Cuixà a la seva comarca natalícia del Conflent, deixant en herència una empremta inesborrable arreu de Catalunya, i nou esglésies romàniques  a l’arxiprestat de Guilleries-Congost del bisbat de Vic al Montseny septentrional.

Sant Martí del Brull

Es col·loca en una posició privilegiada de la carretera de coll Formic a Seva, al peu del puig on es troben les ruïnes del castell del Brull. Els vescomtes d’Osona i Cardona tenien l’advocació de Santa Maria al castell abans de la construcció de l’església de Sant Marti. Sant Martí és una església de nau única amb absis semicircular a llevant i coberta de teula àrab a dues vessants. L'absis és cobert amb volta de quart d'esfera, la volta de canó té llunetes i està reforçada amb arcs torals. La porta principal actual és a ponent. L’església ha sofert el pas del temps, incorporant diferents estils arquitectònics, però conservant encara vestigis de l’època romànica, com l’entrada original a migdia i l’orientació de l’absis a l’est. Els canvis soferts al llarg dels temps, i els seus murs originals romànics repujats, li donen un aspecte propi del segle XVIII. L'església de Sant Martí fou es troba documentada ja al 1029, va ser consagrada entre els anys 1048 i 1060 pel bisbe Guillem de Balsareny. El 1062 va ser dotada amb delmes pel vescomte Ramon Folc I i la seva muller Ermesenda. 

Sant Jaume de Viladrover

Parròquia que aglutina el nucli de població dispersa de l’oest del terme municipal del Brull. Es tracta d’un territori pla, amb predomini de l’agricultura i on l’església sembla posada al millor lloc per presidir els camps, tant ara com fa mil anys. Amb una nau i arcs torals, amb absis a la capçalera i un campanar de planta quadrada a ponent. La porta original romànica era a migdia, i encara avui  es conserva malgrat l’accés principal situat a ponent. El campanar de tres pisos d'alçada descansa sobre la volta a l'extrem oest de la nau. Al mur de ponent es pot veure la porta oberta al segle XVII i una finestra en forma de creu. L'absis, reconstruït al segle XX amb tècnica i rigor estètic, presenta dents de serra i arcuacions llombardes perfectament imitades. La primera notícia documental del temple data del 1029. Originàriament de propietat privada, al 1372 va ser venuda al canonge vigatà Pere Berenguer. El 1685 va ser renovada per complet la volta i el 1689 es va construir una capella a tramuntana. 

Sant Cristòfol de la Castanya

Situada al vessant solei del Brull, organitzant el veïnat de la Castanya, entre camps de pastura i murs de pedra seca. El conjunt de bancals queda ordenat entre Sant Cristòfol a llevant i el Castanyer del Boscàs a ponent. Església romànica de petites dimensions que forma un conjunt harmònic amb la sagristia que li fou adossada. És una construcció d'una sola nau amb tres arcs torals, coberta amb volta d'aresta. Ha desaparegut l'absis antic, substituït per una construcció trapezoïdal. Al fons de l'església hi ha un pou al costat de la pica baptismal. El mur de tramuntana és el més ben conservat. S'accedeix a l'interior de l'església per la porta original romànica coberta per un arc de mig punt. El campanar, del que destaca la seva finestra geminada, va ser adossat al segle XII a l'església. Es tenen notícies documentals d'aquesta església des de 1025, tot i que va ser consagrada el 1082 pel bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà. Al seu interior es conservava un retaule fet expressament pel pintor Bertran Badia, que va ser posteriorment substituït per un altre de barroc.

Sant Martí de Viladrau

Sobre un turó de 840 metres d’altitud, l’església de Sant Martí s’erigí contemplant el Matagalls i tenint la riera Major als peus. A partir del segle XJV la població de Viladrau comença a créixer al voltant de la sagrera i constituirà l’actual poble. Queden poques evidències romàniques, però en canvi, la seva posició singular continua sent cabdal al poble. De l’original església romànica sols en resta dues arcades de mig punt i pilars dobles i capitells amb decoració típica del romànic, de trenes i mitges esferes. La primitiva església sols tenia nau central, posteriorment s’hi afegiren les capelles de la Mare de Deu i Sant Joan, fins que en reformes posteriors s’unificaren els espais per donar l’actual aparença d’església de tres naus. Apareix documentada per primer cop l’any 908, en un document en que Argila i Elisia compren unes terres de regadiu a la parròquia de Sant Martí. El topònim Viladrau serà posterior i no apareix fins  1042, amb un acta notarial amb el nom de Sant Martí de Vilaredral. La parròquia de Sant Martí de Viladrau formava part del domini del Castell de Taradell.

Sant Miquel d’Espinzella

Església situada al conjunt fortificat d’Espinzella, en un petit turó dominant la vall que va de Viladrau a Seva. El conjunt mostra una potent integració amb el paisatge. El període romànic correspon a la capella dedicada a Sant Miquel i a les muralles. A la zona sud si enclavà la porta principal fortificada que donava pas al pati interior del recinte. Aquests murs s'estenen cap a l'est coincidint amb l'absis de la capella, que podria haver estat una antiga torre de defensa. És l’única església del Montseny que manté una cripta dempeus, tot i que no se li coneixen funcions religioses, sinó que fou usada com a presó, amagatall i inclús com a cort per al bestiar. La trobem documentada a partir de 1181. El casal d'Espinzella és un conjunt de construccions aixecades en tres èpoques ben diferenciades, si bé totes elles estan inscrites dins de les muralles perimetrals. La primera fase correspon a l’època romànica, la segona a la gòtica i la tercera a la moderna. 

Sant Marçal del Montseny

Antic monestir entre Matagalls i les Agudes, que tot i pertànyer al terme municipal del Montseny, la relació amb Viladrau sempre ha estat important. L’església està conformada per una nau única amb volta de canó i doble accés. Pel migdia entraven els monjos (avui porta tapiada) i pel frontal hi accedien feligresos, sota el doble campanar d’espadanya. Les successives restauracions portades a terme no han malmès l’estil original romànic. Sant Marçal va construir-se amb pedra de carreus irregulars i amb una gran diversitat de mides, no té ni cornises ni arcuacions perquè, malgrat la seva voluntat d’esdevenir abadia, sempre va ser una comunitat pobre. Surt esmentat per primera vegada l'any 1053 , vinculat al castell de les Agudes, tot i que no és fins 1066 que és consagrada l’església i passa a ser abadia. A finals del segle XI Sant Marçal havia perdut l'empenta inicial i la categoria d’abadia per convertir-se en simple priorat. Al segle XIV entra en declivi, fins la desamortització de 1837, en que va considerar el monestir una simple finca agrària.

Santa Maria de Seva

És origen del traçat medieval del poble, ja que al segle XIV la primitiva sagrera es va fortificar. El campanar  és el veritable pal de paller que ordena el centre de Seva, no sols el medieval, sinó que el modern nucli urbà es reconeix sempre lligat a la seva majestuosa silueta.  És un campanar de base quadrada de 6m. i una alçada de sis nivells, que concentra la poca decoració que té a les obertures. Es va conservar per disposició expressa del bisbe Veyan de l’any 1786, reconeixent aquest valor singular com a far de la petita plana que rebia el nom de territori Sevedano. La primera data històrica de Santa Maria apareix en un document de compra de vinyes l’any 952. El que resta de l’antic temple romànic és la façana i l’inici del presbiteri. L’original església romànica es va modificar per convertir-la en un temple de planta de creu llatina, tot i que al mur sud encara es conserva un fris d'arcuacions cegues. Al segle XVII malauradament fou suprimit l’absis i es va sobrealçar el temple. L’interior es troba totalment renovat, sense mantenir cap origen romànic. L'any 1915 es va fer la portalada neoromànica.

Sant Vicenç d’Espinelves

L’església és un mirador privilegiat de les Agudes, però a la vegada la seva situació enclavada sobre un petit promontori de la resta del poble, converteixen el campanar amb un element singular cabdal per entendre la vila, de silueta inconfusible. El portal primitiu a migdia es conserva en part a l’interior i en part traslladat a la nau afegida al segle XII. L’actual portal presenta un àbac treballat, dos capitells amb figura humana i fulles. Destaca el seu magnífic campanar de tres pisos de planta quadrada, amb finestres bessones i capitells trapezoïdals. Trobem arcuacions llombardes als dos absis i als dos primers pisos del campanar. La primera notícia històrica sobre Espinelves és de l’any 943, època en què hi havia la primitiva església romànica dedicada a Sant Vicenç. L’actual església fou consagrada al 1187, moment en que es va construir la nova nau adossada al costat de migdia. Aquest fet ha donat lloc a la característica imatge de Sant Vicenç d’Espinelves, amb dues naus romàniques amb els seus respectius absis enfinestrats orientats a llevant.

Sant Cristòfol de Cerdans

Tot i pertànyer al municipi d’Arbúcies és part del bisbat de Vic i no pas del de Girona. L’església històricament ha estat el nucli aglutinador del veïnat de masos dispersos de Cerdans, en una posició topogràfica singular i preeminent. Tot i les modificacions posteriors, encara podem gaudir de la façana d’origen romànic, amb detalls d’arcs llombards i el seu accés amb arc de mig punt pel costat de migdia. L’absis, com correspon a una església romànica, és orientat a llevant, però no es pot visualitzar perquè queda annexat a la rectoria. L'església es bastí vers el 1153, mentre que el primer document testimonial data de 1181. A l’original temple romànic si afegí més tard dues capelles per donar forma de creuer, amb un acabat d’obra molt més pobre, i un campanar de torre. Al 1319 la parròquia fou cedida amb tota la demarcació i drets al monestir de Sant Llorenç del Munt. Durant el segle XIV fou regida per un canonge d'aquest monestir, i al segle XV fou confiada a rectors d'Espinelves. 

Conclusions

Les esglésies romàniques del bisbat de Vic al Montseny són senzilles i humils, però tenen una implantació al lloc que les fa úniques, irrepetibles, necessàries per entendre el paisatge. Ja sigui perquè han aglutinat la vida rural del masos de la parròquia, o perquè la seva sagrera ha estat el rovell d’ou que ha permès néixer els pobles actuals, o perquè suposaven un punt de domini del territori circumdant. Sigui quina sigui la raó, totes aquestes esglésies es caracteritzen primerament per aquesta connexió al terreny de manera inexcusable. 

A més d’aquesta connexió al terreny, les esglésies en general mantenen els trets comuns del romànic, com la orientació a l’est de l’absis, l’accés pel costat de migdia, i les petites i senzilles decoracions romàniques. Tot i això, a pesar de ser fàcilment recognoscibles i pertanyents a la mateixa família arquitectònica, cada una d’elles té una personalitat pròpia i intransferible.

L’expansió del romànic a inicis a inicis de segle X pel vessant vigatà del Montseny es deuen a varis factors,  un dels més importants és l’obra de l’abat Oliba, que ja des d’abans de ser nomenat bisbe de Vic dedica molt dels seus esforços a defensar els béns i drets de les esglésies. La seva ingent obra es troba a Santa Maria de Ripoll, Sant Miquel de Cuixà, Sant Martí del Canigó, Vic, Manera i Cardona, però també a les modestes esglésies romàniques del Montseny septentrional.