La Pietat és una església de la ciutat de Vic, declarada Bé Cultural d'Interès Local (BCIL), amb una gran nau central, orientada de nord a sud, i capelles laterals. La façana oest conté l'antic portal de la pretèrita església romànica de Sant Sadurní. Al segle XVII, l'església de Sant Sadurní va ser subsistida per la construcció de la nova i majestuosa església de la Pietat. La Pietat es va començar a edificar al 1664 sota les directrius del mestre d'obra vigatà Josep Morató.
A principis de segle XVIII la comunitat de l’església de la Pietat havia acumulat capitals financers, com moltes altres institucions eclesiàstiques, gràcies a generoses deixes i altres beneficis fiscals. Era un capital immobilitzat que calia invertir, i que les esglésies empraven en la compra de censals o de finques (agràries i boscanes principalment) que produïssin rendes segures. Amb els censals en aquella època s’aconseguien rendibilitats al voltant del 5%. La compra de les finques estava destinada a arrendaments, per aconseguir suculentes rendes anuals, si les tasques agràries i boscanes no havien anat malament aquell any.
A la vegada que l’Església catòlica estava curulla de capital financer, molts del masos montsenyencs estaven en crisi i endeutament profund. La confluència d’aquestes dues circumstàncies, va donar lloc a que la comunitat de beneficiats de l’església de la Pietat de Vic acumulés un gran i ric patrimoni territorial al vessant nord del Montseny, en els municipis de Seva i Viladrau. A inicis del nostre segle, l’historiador Rafel Ginebra va fer un treball d’estudi detallat sobre les adquisicions de finques forestals al Montseny per part de l’església de la Pietat, estudi portat a terme a partir de l’Arxiu Episcopal de Vic i l’Arxiu de la Pietat de Vic. El treball fou publicat al 2004, de manera extensa, al volum 19 de les Monografies del Montseny. En aquest article comentarem les dades més importants exposades per Ginebra, i conclourem amb l’estratègia que va portar a la comunitat de beneficiats de l’església de la Pietat de Vic a convertir-se en una gran terratinent, comprant cinc importants finques montsenyenques contigües: Sobrevia, la Fàbrega, el Virgili, la Sala, i Espinzella.
Sobrevia, i la Fàbrega
Sobrevia és dels grans masos del vessant nord del Montseny, situat a l’antiga quadra de Terrassola, avui en dia pertanyent al municipi de Seva. És una enorme finca, que limita pel costat de llevant amb les heretats de la Sala i d’Espinzella (també protagonistes d’aquest article).
La família Sobrevia va patir un procés d’endeutament progressiu, degut a un deteriorament de la base econòmica de la finca, i als condicionants financers del moment. Molts d’aquests deutes de la família foren assumits amb la comunitat de preveres de l’església de la Pietat de Vic. Al primer terç del segle XVIII, l’hereu Josep Sobrevia no va poder pagar, i la finca va ser posada públicament a subhasta el 3 d’agost de 1736, per ordre del tribunal de la cúria reial de Vic. Ningú va fer cap oferta pel mas, que finalment, el 11 de juliol de 1737, fou assignat als administradors de la Pietat, per un preu de 4500 lliures. En la subhasta s’inclogué tota la finca, juntament amb els masos units a Sobrevia: mas Rubials i mas Colom, però se n’exclogué el mas Fàbrega, on passà a residir Josep Sobrevia, l’hereu que no havia pogut pagar els deutes.
Al 1768, Ignasi Sobrevia, fill de Josep Sobrevia, resident al mas Fàbrega, encara amb deutes pendents, acabarà venent el que en aquell moment era la seva residència a la comunitat de la Pietat, segons un contracte signat el 29 d’agost de 1768. Del preu pagat pels eclesiàstics vigatans, 1400 lliures, l’hereu Sobrevia no en rebé res, ja que tot va ser dedicat a cancel·lar els deutes pendents. D’aquesta manera Sobrevia i la Fàbrega tornaren a estar units, ara sota la propietat de la Pietat.
El Virgili
El mas Virgili (també pertanyent a Seva) és veí de Sobrevia pel costat sud. De manera similar al que va passar amb els seus veïns, l’endeutament va ofegar les possibilitats de la família. L’hereu Virgili va marxar fora de Catalunya, i la finca també va ser subhastada, amb el mateix resultat desert, i assignat a la Pietat de Vic (per ser el més gran creditor), per una quantitat de 300 lliures, segons venda escripturada el 30 de novembre de 1747. En deu anys, la Pietat ja tenia en propietat dos finques agroforestals contigües.
La Sala
Mas la Sala de Viladrau, situada a ponent del nucli urbà, és una masia de gran importància històrica, on va néixer Serrallonga. És declarada Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN). La Sala està assentada sobre un turó de roca, esdevenint una gran domus d’aspecte impenetrable. Tot i que la construcció que podem veure avui data dels segles XVII-XVIII, l’origen de la masia es troba en un document de 1226. La família Sala, original del mas, va vendre a la família Molins de Viladrau la finca sencera, al 1648. Cent anys més tard, Josep Molins i Fontanelles, va vendre la Sala a la comunitat de beneficiats de l’església de la Pietat; l’acta notarial de venda va ser signada el 28 d’agost de 1748. Els Molins van haver de vendre la gran finca per tots els deutes que tenien acumulats, que els era impossible de pagar. El preu pactat de venda fou de 7650 lliures, tot i que els Molins sols reberen 530 lliures, perquè la resta fou reservada pels administradors de la Pietat per liquidar els deutes que hipotecaven la finca. Com que la Pietat tenia força poder econòmic, van poder pagar tot les deutes en menys de sis mesos.
Espinzella
Espinzella és una masia d’origen romànic, situada a l’extrem occidental del terme municipal de Viladrau, actualment declarada BCIN. És documentada com a lloc rural el 966 i com a fortalesa des del 1180. És un conjunt compacte d’edificacions de tres èpoques ben diferents, però totes situades dins de les muralles de l’antiga domus. Tenim la primera fase romànica corresponent a la capella dedicada a Sant Miquel, i també les muralles originals. La segona fase és una construcció gòtica que acull el casal de planta rectangular, situat al punt més encimbellat. I finalment la tercera època, que correspon a les edificacions del cantó sud-occidental, principalment dedicades a la nova residència aixecada al segle XIX. A Espinzella hi visqueren, des de mitjan segle XII, els senyors de la baronia de Taradell-Viladrau.
A més del mas, la finca Espinzella és una heretat de més de 30 hectàrees, situada a la vall del riu de Mules, configurada al nord per Roques Pastores, i a sud pel turó del Bosc Gran i la castanyeda d’Espinzella. En aquesta finca també podem trobar el molí Espatllat i els seus petits embassaments.
Abans que l’església de la Pietat comprés Espinzella, hi va haver una altre contracte de compra-venda entre terratinents laics (com havia passat a la Sala). El 28 de setembre de 1728 la família Gat de Viladrau, aleshores propietaris d’Espinzella, acorralats per deutes diversos (censals que sumaven 4170 lliures) venen la finca a Maria Oliveres, vídua de Francesc de Saleta i Morgadès, juntament amb el seu fill Francesc de Saleta Morgadès i Oliveres. Tots els deutes que tenia la família Gat eren en mans d’institucions eclesiàstiques i benèfiques. La vídua Oliveres i el seu fill pagaren 7000 lliures per tota la finca Espinzella, i també assumiren part dels deutes. Al 1731 els Saleta encara estaven liquidant deutes dels Gat, i venen unes cases de la seva propietat al carrer Montcada de Barcelona, i un terrenys de Sant Andreu de Palomar per eixugar les obligacions financeres. Tot i així, els Saleta no aconsegueixen pagar tots els deutes i, finalment, al 1750 venen la finca Espinzella als administradors de l’església de la Pietat.
Francesc de Saleta Morgadès i Oliveres, i el seu fill Joan de Saleta Morgadès i Puigrobí, opten per vendre Espinzella per poder redimir els deutes acumulats, que en l’acta notarial de venda són detallats en fins a 19 punts. Els Saleta feia casi 15 anys que no atenien les seves obligacions financeres, i la venda els permetrà cancel·lar tots els deutes. El preu de la venda són 9000 lliures, tal com especifica l’acta notarial del 15 de juny de 1750. Quinze dies després de la venda, els representants de l’església de la Pietat de Vic prenen possessió d’Espinzella. El 31 de juliol d’aquell any, Francesc Salvador de Bournonville, marquès de Rupit, Taradell i Viladrau, lloa la venda i reconeix haver rebut 1300 lliures per part dels administradors de la Pietat. Com que la comunitat de beneficiats de la Pietat tenia capitals acumulats, en menys de dos mesos havien liquidat pràcticament la totalitat dels deutes que havien assumit dels Saleta. Segons reconeixen els administradors de la Pietat, el cost de la compra total, tenint en compte els deutes, va ser de 10470 lliures.
Conclusió
La comunitat de preveres de la Pietat de Vic comprà la finca montsenyenca de Sobrevia al 1738, el Virgili el 1747, la Sala el 1748, Espinzella el 1750, i mas la Fàbrega al 1768. En poc temps la Pietat es convertí en el propietari més important del vessant nord del Montseny, amb unes propietats coherents i limítrofs, que foren una gran inversió. En tots els casos, el poder financer de la Pietat va ser determinant, en algun cas comprant les finques, i en d’altres assumint la seva propietat, ja que eren els principals creditors, i van ser atorgades després de subhastes sense ofertes.
No va ser casual que la Pietat de Vic tingués puixança econòmica, ni que la majoria dels masos estiguessin ofegats per deutes, sinó que era una conseqüència de les polítiques fiscals del moment, afavorides per circumstàncies socioeconòmiques. Però si que va ser casual que la majoria dels deutes fossin respecte a la comunitat de la Pietat, el que va empènyer a que aquesta institució eclesiàstica acabés sent la propietària de la finca unitària més gran del vessant nord del Montseny. Però la unitat d’explotació econòmica de Sobrevia, la Fàbrega, el Virgili, la Sala, i Espinzella, es va trencar a mitjan segle XIX, arran de les polítiques de desamortització. Les finques foren de nou venudes de manera individual, i des d’aleshores van anar passant per diferents propietaris, de vegades adinerades famílies barcelonines. Per exemple la família Terrades va comprar Sobrevia, i va encarregar a l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch el xalet modernista que avui presideix la finca, però això ja és una altra història.
Bibliografia
Farrerons, Oscar. (2024). Espinzella, una domus dels barons de Taradell. Excursionisme 440, pàg. 12-17. Edita: Unió Excursionista de Catalunya.
Ginebra, Rafel. (2004). Inversions de la comunitat de beneficats de la Pietat de Vic al Montseny al segle XVIII. Monografies del Montseny 19, pàg. 81-106. Associació Amics del Montseny.
Pladevall, Antoni. (1986). La Sala de Viladrau. Monografies del Montseny 1, pàg. 183-215. Associació Amics del Montseny.
