Ernest Codina. L'osonenc líder de la ràdio matinal

 Xavi Ruiz conversa amb una de les veus més reconegudes i estimades de la Ràdio catalana, Ernest Codina, locutor i periodista de gran trajectòria. ha captivat audiències amb la seva presència a l’aire i la seva profunda passió pel món de la comunicació. Actualment lidera el programa Matina Codina de l’emissora RAC 105, de 6 a 11 del matí de dilluns a divendres. Aquesta entrevista ens donarà una oportunitat única de conèixer més sobre la seva carrera, les seves motivacions i les seves perspectives sobre el futur del periodisme.

– Com estàs?
Molt bé, molt satisfet d’haver arrencat ja la temporada, una mica esgotat, però tirant molt de la il·lusió de millorar el programa que estem fent. I intentar aconseguir que cada dia més catalans es despertin amb nosaltres vull dir que bé.

– Ens podries explicar una miqueta com vas entrar en el món del periodisme i la ràdio i que t’inspira continuar en aquesta professió? 
Home jo crec que si la vocació existeix déu ser alguna cosa semblant a la que vaig viure jo no? Des de petit em vaig sentir atret pels micròfons. Ja quan fèiem la festa major del poble, ja que era el típic que volia provar el micròfon tota l’estona. I va haver-hi un fet circumstancial que va canviar les coses que és que quan era petit em van regalar una gravadora d’aquestes Fisher-Price i va ser la meva joguina preferida durant molt de temps i allà vaig adonar-me que m’encantava comunicar que m’agradava parlar i que si la Ràdio era una feina, doncs havia de lluitar per aconseguir que fos la meva. I de ben jove ja vaig començar a la Ràdio local de Taradell, després a Manlleu, i més tard em vaig presentar a un càsting al Grup Flaix i aquí és on vaig començar professionalment quan em van agafar i res pas a pas i anar millorant, anar perfeccionant, fent hores de vol, creixent, polint i vas obtenint un progrés i una millora i he obtingut fer realitat la meva il·lusió que era presentar un programa matinal d’entreteniment i humor. No sé ben bé com ha arribat, però ha arribat i suposo que ha sigut base de moltes hores i de fer bé les coses.

Foto Toni Lladó

– La teva veu ha estat una companya constant per als oients. Com descriuries el teu estil i quina creus que és la clau per connectar amb l’audiència?
Naturalitat! Jo a la Ràdio intento ser jo evidentment amb un punt d’exageració hipèrbole, intentant aprendre al llarg de molts anys d’escoltar ràdio dels millors comunicadors, el Toni clapés, en Basté, en el seu moment també el Vador Lladó, en Llucià Ferrer… gent que han assolit arribar a una gran audiència i al final el que t’adones que el que enganxa a la gent són les històries reals, l’actualitat explicada amb certa gràcia, i generar moments radiofònics. Has de tenir un bon equip, i equilibrar molt bé tots els aspectes de la faceta radiofònica. Al final és comunicació i és simpatitzar i connectar amb l’audiència tocant temes supertransversals. Molt reals molt de la vida quotidiana. Acostant l’actualitat sense que sigui espessa, no sé, són, molts factors, però sobretot veus pròximes, un toc natural i ja està, com parlem amb els amics al bar i això és el que fa que la gent t’acabi agafant carinyo i t’escolti cada dia.

– Hi ha hagut molts canvis en el món del periodisme i la ràdio. Com veus l’evolució de la professió i quines són les principals oportunitats i desafiaments que veus en el futur?
Jo tinc la sensació que la ràdio és un mitjà extremadament viu, per un tema de la immediatesa i que amb un botó pots saber què està passant. Pots connectar amb uns locutors que viuen el dia a dia igual que tu i que també continua funcionant el tema de la prescripció musical en el cas de la ràdio musical. Per tant, jo crec que en el que és habitat ràdio tot està una mica inventat i l’únic que has d’anar fent és adaptar-te i intentar ser enginyós i divertit, després, la ràdio ha de conviure amb altres suports. Les xarxes socials, per exemple, ja ho sabem que la gent, més enllà de seguir-te per la ràdio, pot seguir-te per altres plataformes, però sempre han de ser un complement i han de servir per impulsar els continguts que tu fas a la ràdio o per oferir un contingut diguem-ne prèmium, poder ensenyar la cara B, explicar, la intrahistòria o l’entre bambolines a la ràdio. La meva sensació és que la ràdio ha de continuar sent el que és i ha de descobrir evidentment talent nou.

– A part de la ràdio has estat involucrat en altres projectes de comunicació, com ara l’escriptura i xarxes socials. Com gestiones aquestes diverses facetes?
Bé, les altres facetes les he abandonat, sí que diguem-ne que em van servir de trampolí per desenvolupar altres habilitats que pugui tenir, no com ha de ser intentar explicar coses que a la ràdio funcionen a les xarxes socials, però ja et dic, la ràdio és la ràdio. Jo sempre dic que hem de fer bona ràdio i que després les xarxes ens han de servir per ampliar l’audiència o per fer arribar continguts que potser la gent no ha pogut escoltar en directe a través de les xarxes o a través d’un vídeo. A la gent li agrada veure les cares dels locutors, com es mouen, jo crec que tot són avantatges. Sí, potser és veritat que evidentment, per exemple, Spotify ens pot haver tret algun oient al matí i que en general, el consum de ràdio pot haver baixat una mica. És possible perquè hi ha gent que al matí potser només vol música i vol la seva música. Però jo crec que el factor sorpresa i la prescripció de la Ràdio musical, continua sent primordial. I llavors crec que la ràdio encara és una opció molt, molt ferma.

– Encara estarà viva durant molts anys Ernest.
Sí, jo crec que sí, perquè sí que hi ha gent que es posa pòdcast, però és que tú la sensació d’estar escoltant ràdio en directe, en aquell moment, és bon senyal que avui han dit que Tomeu Penya estava mort, i després s’ha desmentit i viure això en directe de la reacció d’un grup de persones que estan fent ràdio i que la gent pugui connectar amb aquesta reacció i que pugui explicar les notícies, que puguis comentar continguts que són d’interès general. No sé si això t’ho dona res més. No té res més. A més a més, estàs en una retenció o estàs fastiguejat cap a la feina, així que és important tenir música i tenir unes veus que et resultin familiars. Bé, no ho sé. Jo crec que la ràdio no té una competència. Com a mitjà aquella hora del matí, difícil.

– Quins consells tens per aquells que aspiren a seguir una carrera en el periodisme i la comunicació.
Que practiquin molt, que llegeixin molt, que es formin, que escoltin molta ràdio i sobretot, jo penso que aquesta professió, com la gran majoria de professions, demanen moltes hores de vol, de perdre la por al micro. Has de veure el millor dels teus referents i practicar i perfeccionar un estil propi, a l’hora de fer ràdio o escriure articles o a la tele o el que sigui. Les coses s’aprenen posant-les en pràctica i fent-les molt, i llavors anar polint, anar veient tot, escoltant el teu propi producte. A veure què fan els altres, el que estàs fent tu. I tenint una idea d’on t’agradaria anar i estar, i sobretot molta tenacitat, molta constància i “curru” ningú et regala res.

10 preguntes ràpides

Foto Toni Lladó

– I ara per acabar fem 10 preguntes ràpides; començarem pel teu color preferit.
Jo et diria, per exemple, soc molt estrany, però a mi m’agrada molt vestir amb el color negre, però per exemple el meu cotxe no és negre. Llavors jo tinc un cotxe que és color vi per entendre’ns, color bordeus. M’agrada bastant això dels tons una mica foscos. Un blau fosc, un vermell granat, un lila. Aquests colors m’agrada força.

– Cançó preferida?
La meva cançó que més he escoltat és La gent que estimo d’Oques Grasses, perquè em sembla d’una altra dimensió. Musicalment, la lletra, la interpretació, l’harmonia. Em sembla. Un himne que ha marcat un abans i un després.

– Llibre que et va impactar?
No recordo ara l’autor, però un llibre que m’ha marcat molt és un que es diu: La bona sort, sí que t’ensenya que la sort no existeix, que la sort l’has de buscar tu i que la reculls a base de bones actituds i que l’univers et torna el que li donen. Bàsicament, va d’això.

– Una ciutat preferida per viatjar?
La ciutat on més vegades he estat fora de Catalunya és Londres. M’encanta la seva arquitectura, els costums britànics, que són una mica… Fins i tot et diria la grisor, la grisor anglesa, les cases victorianes, les tradicions del te, de què ho foten tot al revés, que condueixen per l’altra banda, aquestes coses. M’atreu molt, molt.

– Un pla preferit?
Sortir a sopar amb els amics.

– Esport o activitat preferida?
Bicicleta de carretera i gimnàs.

– Cita o refrany favorit?
N’hi ha un que, és molt tòpica i molt tonta, però és veritat: El sentit comú és el menys comú dels sentits.

– Una sèrie de televisió preferida?
Recomano molt una que es diu Derec, d’un humorista britànic.

– Un lloc màgic de Catalunya?
A mi m’agrada molt, no seré gaire original, però jo crec que els paisatges de Tavertet són espectaculars.

– I per finalitzar, l’última pregunta és: Un somni per complir?
Jo el que vull és pau jo pau per tothom, però no en terminologia de guerra o pau, sinó de què m’agradaria que la gent visqués tranquil·la. Jo penso que el meu somni real és no viure angoixat per res, viure tranquil amb una feina que m’agradi i amb una gent de qualitat al meu entorn i penso que la gent vivim estressats i m’agradaria molt que poguessin viure tots una mica més tranquils, sincerament.

Entrevistem a Maria Hein: “Cada vegada hi ha més talent femení”

Autor: Jordi Bianciotto

Mallorquina de Felanitx assentada a Barcelona des de fa tres anys, Maria Hein ha esdevingut amb molt poc temps un dels valors en alça més rutilants del nou pop en català. Un encreuament de cantautora folk amb diva electrònica que enguany s’ha mostrat a tota classe d’escenaris i festivals de Catalunya i Balears, i que ha fet arquejar les celles amb la seva adaptació d’‘Alenar’, de Maria del Mar Bonet. Ara, Maria Hein paeix amb serenor de tot el que ha passat i ens prepara per al seu tercer àlbum, que publicarà l’any que ve.

Aquest any ha estat força vertiginós per a tu. Com et sents?

Estic en un bon moment, fent allò que em ve de gust fer, cantar i fer cançons. De vegades hi ha hagut moments d’inseguretat, però no em sent atabalada per tot això, sinó contenta i orgullosa amb el que estic fent.

Acabes de fer 21 anys, però tens al darrere tot un camí estudiant música a l’Aula del Liceu i al Taller de Músics, i molt aviat van contactar amb tu de Hidden Track, el segell barceloní que publica els discs d’artistes com Ferran Palau, Anna Andreu o Clara Andrés.

Vaig començar a fer cançons quan vivia Mallorca. Feia el batxiller i el meu somni era venir a Barcelona a estudiar música, i justament llavors se’m va donar l’oportunitat de gravar amb aquest segell. El que jo feia era molt petit encara. Ells em van demanar si la música per mi era un hobbie o si volia dedicar-m’hi, i els vaig dir que volia que durés i que fos una ocupació professional. Vaig gravar el primer disc després de fer la selectivitat, i ja vaig començar a fer concerts. No he tingut una vida d’estudiant normal, però això és diferent i divertit.

De petita, eres una nena que als Reis els demanava que li portessin micròfons.

Un cop, quan devia tenir cinc anys, em van portar un micro rosa de plàstic, i més tard una guitarra petita, i un karaoke, i cada any anava demanant instruments i micròfons per cantar. Sempre m’ha agradat fer shows. Era l’única nina de la casa i el centre d’atenció. Em feia uns outfits i unes disfresses, i m’imaginava dalt d’un escenari.

Amb quina música vas créixer?

Les sèries ‘Hannah Montana’ i ‘Camp Rock’, i la pel·lícula ‘High school musical’ em va marcar moltíssim quan tenia sis o set anys. A casa s’escoltava Frank Sinatra, pel meu pare. I amb nou o deu anys vaig descobrir les dives del pop: Rihanna, Beyoncé, Britney Spears, Lorde...

Però en la teva manera de cantar hi ha ressons d’un melisma tradicional mediterrani.

Això va venir més tard. Amb catorze anys o així vaig començar a escoltar música en català: Antònia Font, Txarango... I quan vaig començar a fer les meves pròpies cançons, hi ha unes cantants que són les que més em van influir: un gran referent com és Maria del Mar Bonet, i després, Sílvia Pérez Cruz, Núria Graham i Amaia Romero.

Què vols comunicar amb les teves cançons?

Els grans temes són l’amor i el desamor. Vivències personals amb les quals la gent crec que pot connectar, però a tots ens passen coses molt semblants. M’agradaria que la gent s’emocionés amb ses cançons que faig, perquè a mi em passa. Pensar que algú s’emocioni amb una cançó meva em fa molt feliç.

El teu primer àlbum, ‘Continent i contingut’ (2021), era molt acústic, i en el segon, ‘Tot allò que no sap ningú’ (2023), hi juga un paper important l’electrònica. Com ha anat aquesta evolució?

Quan componia el primer disc no pensava en l’electrònica, el primer era la guitarra o el piano. Vaig pensar a començar amb un disc clàssic i a partir d’aquí ja aniria jugant. Ferran (Palau) em proposava a vegades ficar-hi un sintetitzador, i jo li deia “no, no, vull que sigui tot molt orgànic i clàssic”. En el segon ja vaig entrar en contacte amb la música més electrònica i digital. Vaig aprendre moltes coses amb Julieta i amb el productor mallorquí Plan-ET, i vaig voler fer el disc amb Ferran i també amb Sr. Chen, perquè volia conservar certes coses i alhora innovar.

En els darrers temps, a cançons com ‘Hana’, hi ha un influx del k-pop, el pop coreà.

Això ja m’ha passat una mica, però continuo mirant cap a orient en l'àmbit estilístic i d’imatge. Aquest mes de setembre he estat quinze dies al Japó, un país que trob totalment estètic. M’agraden molt les pel·lícules japoneses o ambientades al Japó.

T’has relacionat amb cantants de la teva quinta com ara Julieta, Mushkaa, Ariox o Socunbohemio. Et sents part d’una regeneració en el pop en català?

És molt guai que ara hi hagi aquesta escena. Quan vaig arribar a Barcelona coneixia molt poca gent de la meva edat que fes música, a part de Reïna o Maria Jaume, que ja mos coneixíem de Mallorca. Se’m va acollir molt bé, però és important tenir diversos punts de vista, poder intercanviar impressions amb algú que fa música com tu.

Hi ha una tendència que irrita als adults: aquests concerts del nou pop urbà sense instrumentistes, amb pistes pregravades, i on es prioritzen els ballarins i les projeccions. Com ho veus?

Jo he fet una gira amb músics i una altra només amb Joan Lupi, que és a la taula amb les seqüències i que també toca guitarra, trompeta i una mica de sintetitzadors. He fet les dues coses. Enyor una mica anar de gira amb tot un grup. Si tot va bé, la pròxima vegada ho tornaré a fer. Però Rihanna fa molts anys que fa concerts amb poca música tocada en directe i és un altre tipus d’espectacle. Les dues formes de fer són vàlides.

Com expliques que darrerament hagin sortit tantes dones de Mallorca i Balears amb propostes sòlides? Maria Jaume, Júlia Colom, Clara Fiol (del grup Marala), la menorquina Anna Ferrer...

Doncs no ho sé! Hi ha també les Pitxorines, nou al·lotes que fan una música increïble. Fa vint anys no hi havia tantes dones fent música. És molt guai que cada vegada hi hagi més talent femení, perquè així les dones que en el futur vulguin fer música tindran on emmirallar-se.

Aquest estiu vas publicar una versió d’‘Alenar’, de Maria del Mar Bonet. Per què aquesta cançó?

No sabia si fer ‘Alenar’, o ‘Mercè’, o ‘Què volen aquesta gent’, però ‘Alenar’ sempre m’ha remogut alguna cosa que no sé explicar. Em transmet molt. Em feia una mica de respecte i de por versionar-la, pensava que algú podria pensar que era un insult fer-la així, amb una mica d’electrònica, i que no l’estava respectant. Però va sortir una versió coherent amb el que estic fent ara. Ha agradat força i això em fa feliç.

Arribarà un moment en què fitxaràs per una multinacional amb seu a Madrid i cantaràs en castellà?

De moment no m’ho planteig. És cert que estic anant a Madrid i a vegades estàs xerrant amb un productor durant deu hores en castellà i t’arriben a sortir coses en aquesta llengua. Si estic cinc dies a Madrid em surten cançons en castellà. Però el català és la llengua en què pens i amb la que tinc més facilitat.

¿Com serà el tercer àlbum i quan sortirà?

Ja està gairebé acabat. Serà un disc bastant diferent. He intentat fusionar tot el que em representa ara mateix, amb una imatge visual molt potent. Tindrà coses molt urbanes, però conservant sempre l’essència més íntima, ja sigui en cançons pop, en balades o amb temes més experimentals. Vull pensar que sortirà de cara a la primavera de 2025. 

Per Jordi Bianciotto / AMIC 

Entrevista a Maria del Mar Bonet: "No defenso la llengua per política, sinó perquè és l'ànima del meu país"

Autor: Jordi Bianciotto

Maria del Mar Bonet ens rep a casa seva, a Ses Salines (Mallorca), a una cambra plena de llibres, alguns heretats del seu pare, el periodista, escriptor i crític literari Joan Bonet, i on reposen una guitarra i un guitarró. Es troba en un moment ple d'estímuls, amb canvis en el seu grup, un concert important a la vista (la presentació del nou espectacle 'L'aigua no cansa', el 7 de desembre a l'Auditorium de Palma) i novetats discogràfiques en camí.

Et veiem plenament activa i amb molts plans. Com et sents?

Fa mig any que estic fent canvis, introduint dos músics en el meu grup, Toni Pastor i ara també Marc Grasas. No és una cosa molt premeditada, però quan has fet molts discos, recitals, col·laboracions..., arriba un moment que et planteges noves fites. Ara em sento amb ganes de dir coses noves amb sa veu i amb sa poesia, i que això es noti en el nou disc.

Sempre t'ha agradat que en els teus àlbums i concerts hi hagi diferents colors, no pas una tonalitat única.

En el pròxim hi haurà poesia de Blai Bonet, cançons meves noves i lletres meves sobre cançons populars. Hi haurà peces del cançoner popular del pare Ginard i enregistraré una nova versió de 'Sempre hi ha vent', més llarga, amb més text i arreglada d'una altra manera, com un arbre que creix.

Ja en el teu primer àlbum, del 1970, feies cançons de treball com ara 'Cançó d'es segar' o 'Cançó d'es collir olives'. Ara molts artistes joves recuperen aquests repertoris. Què va matar les cançons de treball, la ràdio o els tractors?

Una mica tot. I el turisme. Madò Buades o Biel des Cantó encara cantaven al camp, quan jo començava, i eren una torre de saviesa. Què en sabem, ara, del camp? El cant de treball anava amb les estacions: l'hora de sembrar, de recollir, de podar els arbres, de tapar els formiguers... El camp era un lloc de silenci, sense motors. Jo encara ho he vist, això. El Biel cantant mentre trencava les rames seques dels ametllers, netejant l'arbre i agafant les ametlles que s'havien quedat enganxades. Hi havia temporers que venien de Múrcia, o d'Andalusia, o d'Algèria... Això, abans de la guerra. I cantaven cançons del seu país, i es picaven els uns als altres: "ara canta-li això!"

Prepares per a l'any que ve una reedició de l'àlbum 'A l'Olympia', que farà cinquanta anys. Què representa per tu aquest disc?

Aquell concert va ser una fita molt especial, que vam compartir amb l'Ovidi (Montllor) i el Toti (Soler) en una matinal a París, amb una part cadascú. Van venir-hi Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Lluís Serrahima... He volgut rescatar-lo perquè hi havia uns músics molt bons, com Albert i Jordi Moraleda, i Josep Maria Bardagí, que poc després se'n van anar amb Serrat. L'he arreglat un poc, afegint-hi cançons del mateix recital que no s'havien inclòs i polint l'enregistrament.

Autor: Jordi Bianciotto

Et senties més acompanyada en altres èpoques, en l'ambient de la cançó, que en l'actualitat?

Si no hagués entrat a Els Setze Jutges, crec que no hauria cantat mai, i sempre em vaig sentir acompanyada per ells. Però jo ja era un ocell diferent. Em van agafar perquè jo cantava cançó popular de les illes i estava un poc apartada de la cançó francesa o italiana. A mi sempre m'ha interessat molt la part de Mallorca que mira cap a orient. Però, de fet, en Els Setze Jutges tots érem molt diferents.

I ara potser voldries que Lluís Llach, Raimon i Serrat continuessin fent recitals, que no s'haguessin retirat mai.

No dic que haguessin de tornar a trepitjar tots els escenaris del país, però potser sí alguns. Sempre m'ha agradat com cantaven, també a les darreres èpoques. Tots tenim una edat en què la veu es va convertint en una altra cosa a poc a poc. Però la part artística és molt important. Hi ha uns veterans que no hauria deixat mai d'anar-los a veure. Són molt importants, i allò que van representar no s'ha tornat a donar més en aquest país, tot i que ara també hi ha veus molt bones, com Roger Mas.

Moltes cantants femenines joves, sobretot a Mallorca, et reivindiquen o fins i tot adapten les teves cançons. Maria Hein i Júlia Colom són les més clares.

Des de fa uns anys sento que hi ha una generació de dones que ho fan molt bé, però cadascú és cadascú. També són diferents entre elles. Totes aquestes noves cantants diuen que jo soc un referent seu, i jo els ho agraeixo, és bonic, però veig que elles tenen el seu estil, que és molt diferent. Ara n'hi ha unes que es diuen Pitxorines que són divertides i estan molt bé, fent repertori popular. Hi ha un moviment musical a Mallorca que no hi era quan jo començava.

Després de fer la major part de la teva carrera a Barcelona, fa una dècada vas decidir tornar a viure a Mallorca. I no a Palma, on vas néixer i créixer, sinó a Ses Salines.

El meu avi patern era de Santanyí, aquí al costat, i hi tinc família encara. Reconec unes arrels aquí. Les arrels de ma mare a Catalunya també van ser molt importants. Però va arribar un dia que tenia ganes de tornar, d'estar a prop del meu germà, de la família, i també perquè un gran amic, Toni Catany, hi volia fer la seva fundació.

La teva figura i obra representen els lligams històrics entre catalans, balears i valencians. Entens que alguns tornin a negar la unitat de la llengua?

Són uns 'analfabèsties', com jo els dic. Volen rebentar-ho tot i com més baralles hi hagi, millor. A Mallorca, vas a Santanyí i parlen d'una manera, i a Inca d'una altra, i a Sóller... És una llengua tan variada i rica com vulguem a cada lloc. I hi ha gent que això ho utilitza per desinformar i fragmentar. Aquesta llengo mallorquina, qui l'hauria portat aquí, llavors? Els àrabs? A l'Estat espanyol hi ha gallec, basc i català. Català de Mallorca i de Balears, i de València, de Catalunya... Dels Països Catalans. Jo hi crec molt, en aquest nom. Tenim una llengua que és minoritària i que hem de defensar, i jo això no ho faig per política, sinó perquè és l'ànima del meu país.

Per Jordi Bianciotto / AMIC 

Emma Vilarasau estrena 'Casa en flames'

Emma Vilarasau a 'Casa en flames'

Emma Vilarasau estrena ‘Casa en flames’, “poder tornar al cinema, tornar amb aquesta pel·lícula, tornar amb aquest personatge, és un regal immens.”

Entrevistem a l'actriu Emma Vilarasau amb motiu de l'estrena als cinemes de 'Casa en flames' de Dani de la Orden. Veterana dona de teatre, popular per papers televisius a les sèries de TV3 'Nissaga de poder' (1996) o 'Ventdelplà' (2005), col·labora ara amb el cineasta barceloní del díptic format per 'Barcelona, nit d'estiu' (2013) i 'Barcelona, nit d'hivern' (2015). Emma Vilarasau, que compta amb escasses incursions cinematogràfiques, excel·leix a 'Casa en flames' ficant-se en el paper de la Montse, una mare que ha dipositat totes les seves esperances en reunir a la seva família un cap de setmana d'estiu a la casa que tenen a Cadaqués i que no vol que ningú li esguerri els seus plans.

-Com és aquesta mare que vol reagrupar la seva família al preu que sigui?

"Aquesta mare té una necessitat important de tornar a tenir la seva gent a la vora - els seus fills, la seva família - i tornar-se a sentir una mica necessària per algú. Intenta que aquesta trobada surti bé, sigui com sigui. A mi el Dani em va dir quan em va oferir el paper, "aquesta dona té una depressió, però no vull que es vegi, està a sota de tot el que fa". Per tant, ella no pot renunciar a aquest cap de setmana, li ha costat molt muntar-lo, és impossible renunciar-hi. Passa un fet que faria renunciar a aquest cap de setmana, però no pot, és superior a ella, necessita tornar-los a tenir. I després necessita ser útil, necessita que la tinguin en compte, necessita que li valorin una mica el que ha fet. I com que això no es produeix doncs tot va cap avall. Tots tenen els seus problemes, que déu-n'hi-do, i tot va petant per tots cantons. És un vaixell que s'enfonsa i no hi ha manera de mantenir-lo bé."

-Com t'has preparat per a aquest paper tan difícil, ple de matisos, de registres?

"Sí, amb tantes capes, tantes cares..., Bé, doncs anar fent seqüència a seqüència i tenint molt clar el fil interior de saber què significa per a ella tot. I vam assajar, també vam improvisar, Dani és molt d'improvisar. Això també ens ha ajudat a fer un molt bon equip, tots, és un repartiment meravellós, tothom està molt bé, és molt fàcil, molt agradable de treballar-hi. A més, la pel·lícula són seqüències llargues, seqüències corals, que no és normal. És un format de pel·lícula diferent, perquè normalment les seqüències són seqüències de dos. Jo, que normalment no m'agrado, que quan vas a veure una cosa que has fet sempre estàs espantada pel que pugui ser, perquè quan la vaig veure, vaig pensar, "doncs, mira, no està malament".

-Més enllà del retrat d'aquesta mare singular també veiem que és un retrat familiar amb ingredients teatrals també?

"Sí, sí. Perquè és una família en una casa. Hi ha algunes escenes exteriors, però, bàsicament, tot passa allà dintre. I és aquesta família de la burgesia catalana que no se sap dir les coses, que no es diuen, que tots pensen en ells, que són incapaços de posar-se en el lloc de l'altre. I que són una mica tòxics tots plegats. El que passa és que te'ls acabes estimant perquè també són molt entranyables. Perquè, no és que siguin mala gent, sinó que simplement no en saben més. I la vida els supera a tots."

-Aquesta pel·lícula familiar farcida de retrets ens recorda una obra de teatre com 'Agost' de Tracy Letts que tu també has representat als escenaris?

"És que totes les famílies s'assemblen. Els problemes en les famílies acaben sent molt semblants, els pares amb els fills, els germans, els nets. De fet, les obres de teatre de temàtica familiar, com un sopar familiar, és diana segur, perquè sí, perquè és que totes les famílies tenen molt de suc. I si està ben escrit i ben fet, encara millor. A més, connecten amb la gent perquè pares en tenim tots, germans també, tots hem viscut trobades familiars nefastes. I bé, hi ha alguna cosa que ens connecta. Però penso que, tot i que les famílies s'assemblen, no sé si en una burgesia d'un altre lloc, la burgesia madrilenya per exemple, s'expressaria igual que en aquesta pel·lícula que és burgesia catalana. Perquè totes tenen les seves característiques, són diferents."

-"Casa en flames" és una comèdia, però sembla també un drama, no?

"És una barreja. Jo crec que té aquest to tan difícil de trobar i tan bonic quan es troba. És una comèdia-drama. Perquè quan agafes una mica d'emoció de seguida t'ho trenquen amb una situació més de comèdia. Però ni la comèdia és estrafeta ni el drama és pesant. Les dues coses conviuen bé. I té un to que costa de trobar en el cinema espanyol, potser és un to difícil, potser és més de cinema francès. És bonic, realment, es manté en aquesta línia i aconsegueix mantenir un equilibri important. No decau mai cap a una banda ni cap a l'altre. I bé, no és fàcil aconseguir això i crec que el Dani ho ha aconseguit. I està molt bé."

- Tenint en compte el teu paper esplèndid a 'Casa en flames', sobta la teva poca presència en el cinema. Com ha estat això?

"No ho sé. Ha anat així. No és que jo hagi tingut mil ofertes que jo hagi rebutjat, evidentment, sinó que, potser, en algun moment de la meva vida jo potser hauria d'haver pres una decisió i anar-me'n a Madrid i no ho vaig fer, perquè tenia els nens petits i perquè no em venia de gust. Potser, no ho sé. Ha anat així. No sé dir-te molt el perquè."

-Hi ha alguna semblança del teu paper a 'Casa en flames' amb la mare patidora del teu film 'Els sense nom' (1999, Jaume Balagueró) en un registre cinematogràfic completament diferent?

"No crec que tinguin res a veure. Aquella era una pel·lícula de terror i la situació d'aquella mare era terrorífica. Entrava dintre d'un altre gènere i era molt més intensa. En aquesta hi ha molts punts de comèdia i el drama mai és pesant. Aquell paper era d'una gran profunditat. No tenen res a veure. Després també vaig fer una altra pel·lícula, que vaig estar molt feliç de fer-la, i que va ser l'última de Fernando Fernán Gómez, 'Para que no me olvides' (2005, Patricia Ferreira), on hi havia una altra mare que perdia el seu fill, allà també era mare i filla, i era també un "dramon". Jo crec que 'Casa en flames' és com la primera comèdia que faig. I ha estat molt divertit."

-Com ha estat treballar amb un cineasta com Dani de la Orden?

"Treballar amb el Dani ha sigut molt bonic. Als assaigs em vaig acollonir perquè demanava molta improvisació. Jo pensava, "Déu meu, no hem de seguir un guió o què?". És una mica caòtic, però en el rodatge el veies superconcentrat, amb la seva llibreta de notetes, sempre proposant alguna cosa que havia pensat durant la nit, alguna cosa nova a fer. No sé si hi ha alguna persona amb trenta-cinc anys, com té ell, que hagi fet onze pel·lícules com ha fet ell. Té el cinema a les venes. I com a persona és un amor. Tot i el seu caos."

-I com ha estat rodar una pel·lícula amb un repartiment espectacular que compta amb actors com Enric Auquer, Clara Segura o Maria Rodríguez Soto?

"Es va fer un equipàs. Vam assajar dues setmanes abans de rodar. La primera setmana vam rodar en exteriors i coses així més disperses. I la segona setmana ja ens vam tancar a la casa i es va produir allò que passa quan treballes amb bons actors, que sempre hi són, que sigui la presa de qui sigui els altres sempre hi són. No és allò de dir "jo ja he fet la meva presa i me'n vaig" sinó que, sempre, tothom donava el cent per cent, que l'escolta era molt bona. Ens vam començar a fusionar. I tot i que som actors molt diferents, tots, vam començar a agafar coses els uns dels altres. Al final, érem una família, absolutament. Després, clar, tenint la Clara Segura, tenint l'Alberto San Juan, tenint l'Enric Auquer, tenint la Maria Rodríguez Soto... I la Macarena García, que és una persona meravellosa, plena de llum. Vam passar situacions difícils, tots, de rodatges de nit, de molt de fred, amb vestidets d'estiu, però mai va haver-hi una situació difícil, sempre tot es treia amb sentit de l'humor. Vull dir que va ser un rodatge molt bonic."

-Com a dona de teatre, sobretot, com et prens aquest festeig puntual amb el cinema?

"Molt bé. Mira, aquesta pel·lícula és un regal, és un regalàs. Perquè aquest any he fet seixanta-cinc anys i jo tinc una carrera de quaranta anys de professional, porto moltes obres a l'esquena. I crec, penso, que tot el que em vingui a partir d'ara, és un regal que se'm fa. I poder tornar al cinema, tornar amb aquesta pel·lícula, tornar amb aquest personatge, és un regal immens. I és com ho he viscut, i com ho estic vivint, perquè els passis de la pel·lícula són tots molt bonics. Doncs, un regal, un regal per mi."

-Precisament et volia preguntar sobre aquesta qüestió, sobre les dificultats per trobar papers per actrius madures?

"Sí. És molt complicat, a partir d'aquesta edat no s'escriuen papers. És una cosa que crec que està començant a canviar. I estaria bé que canviés. Perquè no només tenen coses importants a dir i a viure persones d'aquesta edat, sinó que, tard o d'hora, hi arribareu tots a aquesta edat. Potser estaria bé tenir algun referent. Tenim molts referents dels vint, dels trenta, dels quaranta, i d'aquesta edat, no. Què diuen les dones a aquesta edat? I els homes? Què els hi passa, què passa quan t'enfrontes, a una edat bastant madura, que et dius "em queden quinze anys al davant", què et passa, no? Tothom hi arribarà. Estaria bé que algú ho pogués escriure i tenir un referent de què se sent o es viu a aquesta edat. Suposo que canviarà amb el temps. Està canviant, eh, però serà lent."

-Enhorabona per aquest gran paper en una pel·lícula destinada a ser una de les més importants del cinema català d'enguany.

"A veure si és veritat. Esperem. I que la gent la vagi a veure en versió original, sobretot. Això també s'hauria de dir per què s'ha doblat al castellà i estaria bé veure-la en versió original. Perquè és bilingüe, perquè és important en la pel·lícula, ja que és una trama més on els personatges es parlen en català i castellà. I anul·lar això, doblant-ho tot al castellà, que s'ha exigit per les plataformes, crec que és un error. Per favor, que la gent la vegi en versió original."

Per Joan Millaret i Valls | @joanmillaret / AMIC

The Tyets: "Cinc anys enrere pensàvem que arribàvem tard al món de la música urbana"

El duet musical The Tyets se supera a cada nou pas. Des de fusionar sardanes amb reggaeton, a guanyar un Enderrock per a la millor cançó de l’any 2022. Aquests són alguns dels reptes que el grup mataroní ens ha deixat en aquests últims mesos. Ara han estrenat el seu nou disc Èpic Solete, on també es destaquen col·laboracions d’altres artistes catalans emergents.

1. Fa menys d'una setmana heu tret disc nou: Èpic Solete. Què hi podem trobar?
Oriol de Ramon: Diuen que els discs són principis o finals d'etapa, i no sabem ben bé quin cas és aquest. Però hem estat cinc anys fent música, ha evolucionat molt i el que ens trobem ara a Èpic Solete és so dels The Tyets ara mateix. Hi ha bastant de reggaeton, però hem intentat donar-li un parell de voltes i anar més enllà amb altres sonoritats dels anys vuitanta, més indies, acústiques...
Xavier Coca: Es tracta una mica d'amenitzar el disc per a tothom. Fer una cançó per cada moment del dia, per cada estat d'ànim i per cada persona amb el seu propi tarannà.

2. Parlem també de les col·laboracions que trobem al disc, és intencionat ajudar a fer el salt a artistes emergents?
XC: Vam començar fa cinc anys, pensant-nos que arribàvem tard dins el món de la música urbana. Estàvem una mica entre tot allò que havia arribat feia deu anys, i alhora les propostes més underground que ens trobem ara al panorama català. No ens sentíem identificats ni amb els uns ni amb els altres. Ha estat una mica amb el pas del temps, i concebent aquest àlbum que hem trobat el que jo anomeno "els amics del pati". És a dir, si anéssim tota la indústria catalana a una escola, amb qui m'ajuntaria alhora del pati. I el resultat és tota aquesta gent amb qui recentment hem col·laborat. Potser per "quinta" d'edat ens trobem a prop, però també per maneres de fer, de pensar...
OdR: I per potencial! Perquè són grups que ens encanten, els tenim molt a prop i era pràcticament impossible que no féssim una col·laboració. Vam creure òptim ajuntar-les totes en aquest disc, perquè també és dir que la música urbana és aquí i va cap amunt.

També fem altres col·laboracions més rares, com els Amics de les Arts, els Manolo, Ferran Palau... amb la concepció d'intentar trencar una mica els esquemes de la gent.

XC: I les col·laboracions del disc transcendeixen més enllà de la simple col·laboració, perquè hem creat una amistat entre tots que va més enllà de la música.

3. Del nou disc podem comentar diverses coses. Una cosa que ens pot sorprendre és que hi ha un solo de cadascun de vosaltres. Com ha estat això de no cantar junts per primer cop?
OdR: hi ha molts grups de parelles que se separen, i a mi em sembla un error d'estratègia. Els tyets som les dues veus, però també està bé que hi hagi nous estímuls. Aquests dos temes han sortit de forma natural, en cap moment vam dir de fer temes per separat. En el meu cas una situació personal em va dur a escriure la cançó, i al Xavi el mateix.
XC: No vam planejar fer cançons separades, sinó que van néixer paral·lelament fa un any aproximadament i no sabíem si serien un single, si entrarien al disc... era simplement explicar una situació personal de cadascú i ja està. I clar, no hauria tingut sentit que jo cantés Olívia, perquè no m'interpel·la, ni hagués tingut sentit que l'Oriol hagués cantat desembre perquè tampoc l'interpel·la.
OdR: Ens fem "coritos" i ens ajudem una mica.

4. Hem aconseguit normalitzar el català i així hem passat de demanar referents a ja generar aquests referents?
XC: La militància del català ha de ser constant i continua, que perduri en el temps perquè si no arribarà un moment on la llengua desapareixerà. Però crec que alhora ens hem d'adaptar a les noves maneres de parlar. Recentment, he llegit un "tio" que deia que l'art en si no ha de respectar el purisme, en la llengua i en qualsevol altre sentit, sinó que l'hem de mantenir viva. El fet que hàgim agafat el català que parlem amb els nostres amics i l'hàgim traslladat a altra gent, i aquesta se senti identificada, doncs crec que suma. Tota aquesta gent que ho està fent ara, a la seva manera, l'únic que fan és ajudar al fet que la llengua es mantingui viva.

OdR: Ara estan sortint molts projectes en català. La música s'ha democratitzat molt, i a casa teva et pots gravar les teves cançons. Això fa que no sigui necessari crear un projecte des de zero. Aquest procés potser provocava un canvi de llengua al castellà. Estan sortint moltes propostes noves, n'hi ha que "tiren" més, n'hi ha que "tiren" menys... però s'està fent molta música en català.

XC: Potser el problema també és la fuga de talent que tenim. És obvi que el talent que tenim aquí és molt i és molt bo. Però alhora si ens fixem en el panorama espanyol, la gran majoria d'artistes top, són catalans, i catalanoparlants. Però després venen a Barcelona, fan un concert al Palau Sant Jordi i no visibilitzen suficient la seva llengua.

5. Heu fet un pas més enllà, ja no només normalitzeu la llengua sinó que amb Coti x Coti us heu atrevit a introduir sons com la sardana. D'on surt la idea?
O.D: Podríem dir que la idea va sortir una mica sense voler, com tot el que ens passa. No ben bé sense voler, però el fet és que la cançó no tenia sardana. En el moment en què vam fer la tornada, on ara mateix sí que hi ha la sardana, ens va venir el ritme de cobla al cap. Ens vam mirar i vam dir: posem una sardana. I vam decidir gravar-la, va venir en Jordi Montasell, que és de Mataró, i va portar un conegut seu de la Cobla Sant Jordi. I va ser gravar-ho i quedar super bé, estàvem molt contents. I després s'hi va sumar la creació del videoclip. Aquests són dos factors que quan es van ajuntar, van crear un producte global, que és molt guai. El videoclip combina la tradició catalana. A mi em recorda com si el poble on ho vam gravar fessin Pastorets, perquè era tot un poble implicat, en una mateixa cosa. Ells fan un Pessebre Vivent cada any, i a mi em va recordar als Pastorets que he vist sempre a Mataró. En definitiva, són moltes coses que passen a la cultura catalana i estem agafant les arrels també d'aquesta cultura per barrejar-les amb el reggaeton, que és el que sona ara mateix. És un còctel explosiu.

6. Un altre tema que veiem molt a les vostres cançons és l'arrelament al territori. Parleu de Mataró, del Maresme... Èpic Solete és una mica lliure i tropical. Com influeix al vostre contingut?
XC: Òbviament. Jo penso que és inherent a la nostra personalitat. Tant com a individus separats, com a grup. Si no haguéssim tingut aquesta referència de la "Califòrnia Catalana". I aquest imaginari, que no hem creat nosaltres sinó que l'hem encunyat de tota la cultura popular maresmenca, no hauríem encaminat la nostra carrera musical cap a aquest estil més tropical, més maresmenc, que tant ens caracteritzen.

OdR: Sempre hem parlat del bus que ens portava de festa per la costa, de les festes majors, de ser darrere l'ajuntament fent concerts...

XC: I de fet aquest imaginari és la realitat de la nostra adolescència.

OdR: Al final és un so bastant de platja, amb un toc caribeny... Que et porta a les "palmeretes" que pots veure a les platges del Maresme.

7. Del 2018, amb Santrap, a ara, quina part de l'essència dels The Tyets manteniu?
XC: Hi ha hagut una evolució òbvia, en el sentit de dominar molt més l'edició, la manera de tocar, les estratègies, els recursos dels quals disposem... Però l'essència, la manera en com creem la música, encara és la mateixa.

OdR: Ens continuem deixant endur bastant pels impulsos, per primeres impressions.

XC: I per pluges d'idees esbojarrades.

OdR: És el no tenir por de fer les coses, de provar i equivocar-nos. I esborrar-ho i canviar-ho. Una mica mantenim el fet de continuar jugant amb la música.

8. En menys de cinc anys heu passat d'actuar al Casal de Mataró, a fer-ho en grans escenaris i fent plens! Com heu treballat aquest salt a la fama? I quina creieu que és la clau de l'èxit?
XC: Ha estat molt orgànic, no hem tingut la sensació que amb una setmana hàgim passat a ser dues persones que fan un concert al Casal de Mataró, a omplir estadis i fer sold outs. Ha estat una cosa molt gradual, d'anar fent, de sempre treballar amb la mateixa constància, el mateix rigor... tot això ha anat essent sempre igual. I al final, com qualsevol feina, si la fas ben feta et dona els seus fruits. Però també sabem que hem estat en el lloc adequat i en moment adequat, per molt que nosaltres, en un inici, ens penséssim que arribàvem tardíssim en aquesta escena. Potser la clau ha estat la por a no perdre res, a començar fent això perquè ens divertia. Primer veiem que ens escoltava algú de Girona, després algú de Matadepera... I et preguntes: com li ha arribat la cançó o algú d'allà? O de Solsona... I de mica en mica veus que això és més gros. I que tens un sentit de responsabilitat molt gran, i s'han de mantenir els peus a terra, i tenir el cap ben moblat i no deixar que se t'endugui tot el que està passant. Perquè, en certa manera, això és efímer. Potser arriba un dia en què per edat, o per gustos musicals de la gent, potser ja no encaixem. I això ho has de tenir sempre present.

OdR: També ho hem intentat treballar tot sempre des del principi amb la intenció d'anar-ho a fer gran. Encara que no ens conegués molta gent, volíem fer una cosa professional. Perquè quan la gent ens conegués ja tinguéssim un nivell, i un què que captives. I de mica en mica, al final, treus una cançó que creus que és bona, arriba a gent, i estàs content. Però a la següent cançó arriba encara a més gent, i al final és com una escala que vas pujant, vas fidelitzant a la gent de cada concert. També pensem en estratègies, la presència a xarxes... però el grup es basa en les cançons, i el que ens fa créixer és això amb els bolos. I al final, com a qualsevol lloc, l'equip ho és tot i si et rodeges de bona gent pots fer coses grans.

9. Heu estat dels artistes més nominats als XXV Premis Enderrock per votació popular. Com rebeu aquest tipus de notícies?
XC: És una situació que, cinc anys enrere, no ens haguéssim imaginat. Potser ho veiem molt lluny, o inaccessible. Perquè fèiem música perquè ens agradava, sense cap pretensió. El fet d'anar encadenant, ens ha dut al primer any ser-hi nominats, no guanyar res, sense cap problema, el segon any guanyar l'Enderrock per l'Animalari Urbà i ja vam veure que anava de debò. I aquest any amb les nominacions ja notes que t'estan reconeixent.

OdR: Que et nominin com a millor cançó de l'any és un reconeixement increïble.

XC. I estem superagraïts.

Text: Regina Rigau - El Monocle / Imatges: Aina Pizarro - El Monocle / AMIC 

Els Catarres: "Nosaltres cantem en català de manera natural, perquè és la nostra llengua materna, però alhora és una militància"

El grup català, Els Catarres reivindiquen més de 10 anys de música després de l'èxit de Jennifer. Parlem amb Èric Vergés, Roser Cruells i Jan Riera de la seva trajectòria, la seva última col·laboració amb el grup valencià La Fúmiga, i els missatges que ens transmet el seu últim disc Diamants.

Després de més de deu anys de trajectòria recordeu com van ser els vostres inicis?

Èric: Els Catarres va començar a finals del 2010. Realment va ser molt improvisat, i alhora molt ràpid. A mitjan 2011 vam treure Jennifer amb el videoclip i es va fer viral. En qüestió de mesos vam ser un grup que havíem començat a tocar fent un concert a una fira d'aigua freda i al cap de sis mesos estàvem tocant en concerts amb milers de persones. Va ser molt de sobte, era un projecte sense massa pretensió, i al final vam deixar les nostres feines per dedicar-nos-hi al cent per cent. El projecte des de llavors ha evolucionat moltíssim. Hem passat de ser els tres, a tenir una banda enorme. Podríem considerar que el projecte ha estat una constant evolució.

Com es viralitza una cançó que es va estrenar fa deu anys, quan no existia el fenomen actual de les xarxes?

Jan: Crec que va ser una de les primeres cançons virals en català, i va ser a través de Facebook. En aquell moment acabava d'aparèixer YouTube, i veníem de xarxes com MySpace. Però va ser a través de la novetat de Facebook que es va començar a compartir, fins al punt de viralitzar-se.

Èric: Ja hi havia algunes xarxes socials, però aquell era just el moment de l'expansió de Facebook. Va ser el moment adequat.

Jan: De fet, nosaltres havíem penjat una versió antiga de Jennifer, mal gravada, a MySpace. Però, tot i això, havíem vist que tenia molta repercussió. A partir d'aquí vam fer el vídeo i el vam penjar. Just l'endemà vaig veure que tothom compartia la cançó, i les visites a YouTube s'havien disparat.

Si tornéssiu a fer Jennifer en aquests moments, quines estratègies recolliríeu?

Jan: Crec que actualment la viralització ha perdut força. Tot el que és viral, mort molt ràpid. Abans no hi havia tantes coses, i llavors duraven més temps. Com a grup de música està bé aconseguir la viralitat, però realment el que necessites és emocionar la gent. A vegades la cosa viral té poc contingut, o és poc profund.

Èric: Ara és més fragmentat, però nosaltres tampoc ho vam ser expressament. Va ser molt natural, molt orgànic.

Jan: De fet, planejar una planificació és pràcticament impossible -a no ser que tinguis molt pressupost i siguis molt conegut, com la Shakira-. La viralització passa de manera natural, i a vegades no saps el perquè.

En alguna ocasió heu dit que fer-vos grans us duu a parlar de temes més complexos, i potser menys banals. De quins temes ens parla el disc Diamants?

Roser: En el nostre últim disc es tracta molt la nostra essència. Al final nosaltres parlem molt des de l'amor, les relacions humanes i personals, i des d'un prisma que busca la part bonica de les històries i les coses. Encara que tinguem experiències que potser no són agradables a la vida, intentem buscar les parts lluminoses. Aquells moments que ens permeten aprendre alguna cosa del que ens està passant. Potser és el disc que parla d'aquestes emocions des d'una perspectiva més profunda, més adulta -tot i que no ens agrada dir gaire aquest concepte més madur!-. La veritat és que creixem, ens passen experiències noves i llargues en el temps, i que són de més recorregut. Sempre intentem cantar a l'amor, a la part feliç de la vida, i ho hem intentat mantenir sempre.

Després de més de deu anys de música en català, quina direcció creieu que està agafant la música en català ara mateix?

Èric: Ara sembla que hi ha una onada de música més urbana, però això no garanteix que sigui el futur. Ens trobem que hi ha una fragmentació molt més gran, i, en canvi, abans tots els grups tendien més a anar cap a la mateixa línia perquè és el que funcionava. Actualment, hi ha més opcions: el de sempre, el rap, el rock... i que hi hagi de tot és la gràcia.

Roser: Jo crec que així també és com es consolida una llengua. La música és una eina molt gran per expandir la cultura, i també per normalitzar una llengua; una manera de comunicar-te, de sentir...

Per tant, cantar en català és també una reivindicació cap a la llengua?

Roser: Sí.

Jan: És una manera de defensar-la.

Èric: És bàsic per la llengua. Si no la parles, no la cantes... Quin sentit té?

Jan: No sé si és un mode de reivindicació, nosaltres cantem en català de manera natural, perquè és la nostra llengua materna, però alhora és una militància.

Èric: Al final tenim la circumstància que tenim al país. Si un cantant únicament fa negoci, possiblement no cantarà en català; perquè no guanyes diners. Ho fas perquè ho sents, perquè a vegades cantar en català comporta reduir-te a tu mateix el públic. Principalment, jo canto en català perquè és el meu idioma, perquè ho sento, però després hi ha una segona reflexió: si ningú canta en català, el perdem.

Com sorgeix l'última col·laboració que heu fet amb La Fúmiga, Cançons d'Amor? Busca, també, normalitzar el català arreu dels Països Catalans?

Jan: Amb La Fúmiga decidim col·laborar perquè ens cauen molt bé, i tenim ganes de fer alguna cosa amb un altre grup. De poder seure i compondre una cançó junts, a veure què passava.

Èric: Compondre a quatre mans, per entendre'ns, era una cosa nova que no havíem fet mai. Sortir una mica de la zona de confort és guai.

Jan: Tot i que no té una finalitat directa pel que fa a la llengua, però acaba rebotant. I és positiu que a la ràdio també sonin grups valencians.

I de què ens parla aquesta cançó que heu fet conjuntament amb La Fúmiga?

Èric: La cançó es diu cançons d'amor. El títol ho diu tot. El que és interessant d'aquesta cançó són els paral·lelismes entre La Fúmiga i Els Catarres. Especialment al País Valencià molts grups de música estan polititzats. En aquest sentit, ells no en parlen gaire de política, i nosaltres tampoc. Se centren més en les experiències vitals, en l'amor, les relacions... Al final pensàvem que havíem d'anar a buscar aquesta conjunció, i on es creuaven els nostres camins eren en aquestes cançons d'amor. A partir d'aquí hem agafat un trosset d'aquí, un d'allà, de les seves cançons, de les nostres... i n'hem construït una de nova. Al final és molt divertit, és com un joc.

Jan: És una cançó d'amor, de cançons d'amor.

Èric: Com una meta-cançó d'amor! Que et permet fins i tot descobrir cançons que no sabies.

Com valoreu aquest any de gira, després de la parada?

Roser: Està essent molt guai. Crec que és important remarcar que, després de la pandèmia, quan vam tornar a començar, vam pensar que era molt potent poder-nos dedicar a això, i poder pujar als escenaris i que hi hagi gent que vingui a veure'ns. És tornar a agrair a les nostres carreres fins on hem arribat, i recordar-nos la sort que tenim de dedicar-nos a això i que cada matí puguem estar fent això. Després de deu anys ja normalitzes situacions, és la nostra feina i treballem molt, però tenim clar que és una feina privilegiada. Fer una feina que et permeti fer feliç a la gent, emocionar, escoltar històries de la gent amb la nostra música... és molt potent.

Jan: I teníem moltes ganes de tornar.

Roser: Sí, i aquest any ha estat com recordar tot això a cada concert. Al final som un grup molt transversal, que compartim la música amb tota la família de casa i ara ho podem tornar a fer amb normalitat.

I si parlem de futur, que ens espera aquest any?

Jan: La idea és continuar aquesta gira, però reformant-la. Qui hagi vingut als últims concerts veurà que és una cosa totalment diferent. Volem canviar l'escenografia, donar una volta a les cançons, a la manera de tocar-les, de comunicar-les... També volem incorporar cançons noves al repertori, i en definitiva intentar tenir el millor directe que hem fet mai. Sempre es pot fer més.

I a tall de curiositat: Quantes vegades heu tocat Jennifer?

Jan: si comptem entre els directes, els assajos, a les ràdios... un miler de vegades!

Èric: I passem aquesta xifra, tranquil·lament. L'hem fet a cada concert, i al principi la tocàvem inclús dues vegades.

Roser: i ja portem més de 600 concerts, comptant totes les gires.

Èric: Gairebé tota una vida, i fins i tot l'hem arribat a cantar amb Jordi Pujol, imagina't!

Roser: I aquesta última que dius conta per moltes vegades, ha, ha, ha!

Text: Arcadi Martín - El Monocle  / Imatges: Aina Pizarro - El Monocle