Els Catarres: "Nosaltres cantem en català de manera natural, perquè és la nostra llengua materna, però alhora és una militància"

El grup català, Els Catarres reivindiquen més de 10 anys de música després de l'èxit de Jennifer. Parlem amb Èric Vergés, Roser Cruells i Jan Riera de la seva trajectòria, la seva última col·laboració amb el grup valencià La Fúmiga, i els missatges que ens transmet el seu últim disc Diamants.

Després de més de deu anys de trajectòria recordeu com van ser els vostres inicis?

Èric: Els Catarres va començar a finals del 2010. Realment va ser molt improvisat, i alhora molt ràpid. A mitjan 2011 vam treure Jennifer amb el videoclip i es va fer viral. En qüestió de mesos vam ser un grup que havíem començat a tocar fent un concert a una fira d'aigua freda i al cap de sis mesos estàvem tocant en concerts amb milers de persones. Va ser molt de sobte, era un projecte sense massa pretensió, i al final vam deixar les nostres feines per dedicar-nos-hi al cent per cent. El projecte des de llavors ha evolucionat moltíssim. Hem passat de ser els tres, a tenir una banda enorme. Podríem considerar que el projecte ha estat una constant evolució.

Com es viralitza una cançó que es va estrenar fa deu anys, quan no existia el fenomen actual de les xarxes?

Jan: Crec que va ser una de les primeres cançons virals en català, i va ser a través de Facebook. En aquell moment acabava d'aparèixer YouTube, i veníem de xarxes com MySpace. Però va ser a través de la novetat de Facebook que es va començar a compartir, fins al punt de viralitzar-se.

Èric: Ja hi havia algunes xarxes socials, però aquell era just el moment de l'expansió de Facebook. Va ser el moment adequat.

Jan: De fet, nosaltres havíem penjat una versió antiga de Jennifer, mal gravada, a MySpace. Però, tot i això, havíem vist que tenia molta repercussió. A partir d'aquí vam fer el vídeo i el vam penjar. Just l'endemà vaig veure que tothom compartia la cançó, i les visites a YouTube s'havien disparat.

Si tornéssiu a fer Jennifer en aquests moments, quines estratègies recolliríeu?

Jan: Crec que actualment la viralització ha perdut força. Tot el que és viral, mort molt ràpid. Abans no hi havia tantes coses, i llavors duraven més temps. Com a grup de música està bé aconseguir la viralitat, però realment el que necessites és emocionar la gent. A vegades la cosa viral té poc contingut, o és poc profund.

Èric: Ara és més fragmentat, però nosaltres tampoc ho vam ser expressament. Va ser molt natural, molt orgànic.

Jan: De fet, planejar una planificació és pràcticament impossible -a no ser que tinguis molt pressupost i siguis molt conegut, com la Shakira-. La viralització passa de manera natural, i a vegades no saps el perquè.

En alguna ocasió heu dit que fer-vos grans us duu a parlar de temes més complexos, i potser menys banals. De quins temes ens parla el disc Diamants?

Roser: En el nostre últim disc es tracta molt la nostra essència. Al final nosaltres parlem molt des de l'amor, les relacions humanes i personals, i des d'un prisma que busca la part bonica de les històries i les coses. Encara que tinguem experiències que potser no són agradables a la vida, intentem buscar les parts lluminoses. Aquells moments que ens permeten aprendre alguna cosa del que ens està passant. Potser és el disc que parla d'aquestes emocions des d'una perspectiva més profunda, més adulta -tot i que no ens agrada dir gaire aquest concepte més madur!-. La veritat és que creixem, ens passen experiències noves i llargues en el temps, i que són de més recorregut. Sempre intentem cantar a l'amor, a la part feliç de la vida, i ho hem intentat mantenir sempre.

Després de més de deu anys de música en català, quina direcció creieu que està agafant la música en català ara mateix?

Èric: Ara sembla que hi ha una onada de música més urbana, però això no garanteix que sigui el futur. Ens trobem que hi ha una fragmentació molt més gran, i, en canvi, abans tots els grups tendien més a anar cap a la mateixa línia perquè és el que funcionava. Actualment, hi ha més opcions: el de sempre, el rap, el rock... i que hi hagi de tot és la gràcia.

Roser: Jo crec que així també és com es consolida una llengua. La música és una eina molt gran per expandir la cultura, i també per normalitzar una llengua; una manera de comunicar-te, de sentir...

Per tant, cantar en català és també una reivindicació cap a la llengua?

Roser: Sí.

Jan: És una manera de defensar-la.

Èric: És bàsic per la llengua. Si no la parles, no la cantes... Quin sentit té?

Jan: No sé si és un mode de reivindicació, nosaltres cantem en català de manera natural, perquè és la nostra llengua materna, però alhora és una militància.

Èric: Al final tenim la circumstància que tenim al país. Si un cantant únicament fa negoci, possiblement no cantarà en català; perquè no guanyes diners. Ho fas perquè ho sents, perquè a vegades cantar en català comporta reduir-te a tu mateix el públic. Principalment, jo canto en català perquè és el meu idioma, perquè ho sento, però després hi ha una segona reflexió: si ningú canta en català, el perdem.

Com sorgeix l'última col·laboració que heu fet amb La Fúmiga, Cançons d'Amor? Busca, també, normalitzar el català arreu dels Països Catalans?

Jan: Amb La Fúmiga decidim col·laborar perquè ens cauen molt bé, i tenim ganes de fer alguna cosa amb un altre grup. De poder seure i compondre una cançó junts, a veure què passava.

Èric: Compondre a quatre mans, per entendre'ns, era una cosa nova que no havíem fet mai. Sortir una mica de la zona de confort és guai.

Jan: Tot i que no té una finalitat directa pel que fa a la llengua, però acaba rebotant. I és positiu que a la ràdio també sonin grups valencians.

I de què ens parla aquesta cançó que heu fet conjuntament amb La Fúmiga?

Èric: La cançó es diu cançons d'amor. El títol ho diu tot. El que és interessant d'aquesta cançó són els paral·lelismes entre La Fúmiga i Els Catarres. Especialment al País Valencià molts grups de música estan polititzats. En aquest sentit, ells no en parlen gaire de política, i nosaltres tampoc. Se centren més en les experiències vitals, en l'amor, les relacions... Al final pensàvem que havíem d'anar a buscar aquesta conjunció, i on es creuaven els nostres camins eren en aquestes cançons d'amor. A partir d'aquí hem agafat un trosset d'aquí, un d'allà, de les seves cançons, de les nostres... i n'hem construït una de nova. Al final és molt divertit, és com un joc.

Jan: És una cançó d'amor, de cançons d'amor.

Èric: Com una meta-cançó d'amor! Que et permet fins i tot descobrir cançons que no sabies.

Com valoreu aquest any de gira, després de la parada?

Roser: Està essent molt guai. Crec que és important remarcar que, després de la pandèmia, quan vam tornar a començar, vam pensar que era molt potent poder-nos dedicar a això, i poder pujar als escenaris i que hi hagi gent que vingui a veure'ns. És tornar a agrair a les nostres carreres fins on hem arribat, i recordar-nos la sort que tenim de dedicar-nos a això i que cada matí puguem estar fent això. Després de deu anys ja normalitzes situacions, és la nostra feina i treballem molt, però tenim clar que és una feina privilegiada. Fer una feina que et permeti fer feliç a la gent, emocionar, escoltar històries de la gent amb la nostra música... és molt potent.

Jan: I teníem moltes ganes de tornar.

Roser: Sí, i aquest any ha estat com recordar tot això a cada concert. Al final som un grup molt transversal, que compartim la música amb tota la família de casa i ara ho podem tornar a fer amb normalitat.

I si parlem de futur, que ens espera aquest any?

Jan: La idea és continuar aquesta gira, però reformant-la. Qui hagi vingut als últims concerts veurà que és una cosa totalment diferent. Volem canviar l'escenografia, donar una volta a les cançons, a la manera de tocar-les, de comunicar-les... També volem incorporar cançons noves al repertori, i en definitiva intentar tenir el millor directe que hem fet mai. Sempre es pot fer més.

I a tall de curiositat: Quantes vegades heu tocat Jennifer?

Jan: si comptem entre els directes, els assajos, a les ràdios... un miler de vegades!

Èric: I passem aquesta xifra, tranquil·lament. L'hem fet a cada concert, i al principi la tocàvem inclús dues vegades.

Roser: i ja portem més de 600 concerts, comptant totes les gires.

Èric: Gairebé tota una vida, i fins i tot l'hem arribat a cantar amb Jordi Pujol, imagina't!

Roser: I aquesta última que dius conta per moltes vegades, ha, ha, ha!

Text: Arcadi Martín - El Monocle  / Imatges: Aina Pizarro - El Monocle

Entrevistem a: Els Catarres

Els Catarres ens reben a Centelles, d’on és Roser Cruells, en una breu treva dins la nova gira que aquest estiu els ha portat per tot al país i que s’allargarà, encara, fins a finals d’any.  Després de divuit mesos fora dels escenaris, aquesta primavera van presentar el seu nou disc, ‘Tots els meus principis’, un àlbum amb un gir a una sonoritat més electrònica que el seu públic, ansiós pel seu retorn, ha acollit molt bé. L’Èric Vergés és qui porta la veu cantant de l’entrevista, amb acotacions de la Roser i en Jan Riera.

Després d’acomiadar-vos del públic el 2016, amb aquest nou disc ‘Tots els meus principis’ heu començat una nova gira. Com ha anat la tornada als escenaris? 
La tornada als escenaris ha anat molt bé, ha estat fantàstica. Realment no ens esperàvem l’acollida que ha tingut aquest nou disc, perquè després d’un any i mig gairebé fora... mai saps com reaccionarà la gent, si ha perdut l'interès en nosaltres, si  vol sentir més Catarres, si no… I realment hi havia molta gent esperant-nos. El canvi d’estil -que crec que es nota bastant en el disc- el públic l’ha entomat molt bé, se l’ha fet seu de seguida, no hem tingut cap queixa… Teníem una mica de por en aquest sentit, a veure què passarà quan la Roser no toqui el contrabaix, quan sentin el so elèctric aquest més contundent. Però ha agradat molt i estem molt contents perquè en els directes la gent canta molt les cançons, tan les antigues com les noves.

Ja fa uns quants anys que la música festiva de Els Catarres fa de banda sonora dels estius a Catalunya. Com us fa sentir això? 
Ens fa sentir molt bé, o sigui, molt afortunats que la gent ens consideri la seva banda sonora, ja no només dels seus estius sinó que també ens arriben cada dia missatges i correus electrònics de gent que ens explica la seva vida, com va conèixer la seva parella, com van tenir el seu primer fill, com l’integren a la seva vida, a les seves històries... i llavors ens ho fan arribar. I és molt maco, no, això? Perquè no hi ha res millor per un músic que el fet que la gent es faci seves les cançons així, no només que les ballin i les cantin en un concert, sinó que les incorporin en el seu dia a dia. Jo crec que això és el privilegi més gran que pot haver-hi.
Què creieu que és allò que fa que connecteu tant amb el públic català?
El que fa que connectem amb el públic català no sé exactament què és... suposo que una combinació de factors: que cantem amb honestedat, de temes que, una mica, ens poden tocar a tots. Som d’aquí, és una música amable, que no és estrident, no som molt radicals en cap sentit, però a la vegada tenim certs ideals i som ferms amb els que tenim. Som honestos amb el que fem i tampoc som pretensiosos... i penso que les cançons són una mica bones, o tenen alguna cosa, no ho sé. Suposo, vaja… [riu].

Com és la vida de gira, la rutina de tenir un concert gairebé cada dia?
Hi ha molta varietat, és una vida poc rutinària però si que hi ha unes certes rutines dins el propi concert. Has d’agafar el cotxe, anar cap al poble o ciutat que et toqui -a vegades està més a prop, o més lluny- i cada poble té les seves coses. Però si que has de fer les proves de so, llavors vas a sopar, després fas el concert, i... és divertit, és una feina molt divertida però a la  vegada també és molt dura, et crema molt, perquè mai estàs a casa, no coincideixes mai amb horaris amb els amics, amb la família, perquè els concerts sempre acaben sent el cap de setmana, quan la gent té temps lliure i nosaltres no en tenim... però alhora és una feina que et recompensa moltíssim: quan tens milions de persones cantant les teves cançons dia si i dia també, doncs és una cosa que t’omple molt i t’enganxa molt també. Quan no tens concerts, ho trobes molt a faltar.

Com veieu la indústria musical catalana? Creieu que està en bona forma? 
Penso que la indústria catalana de la música està en bona forma i cada vegada ho està més. Crec que hi ha un ressorgiment des de fa ja uns anys. Quan vam començar nosaltres començava tota aquesta història del ressorgiment de la música en català que va començar una mica, des del meu punt de vista, amb Antònia Font, Manel, Els Amics de les Arts… I llavors ja ens hi hem afegit al darrere grups més festius, més de festa major, que hem recuperat aquest espai de les festes majors més de grups d’aquí. Cada cop n’hi ha més de grups que estan triomfant, que canten en català; s’està obrint molt, aquest mercat i és fantàstic; és beneficiós per tothom.

Tots els vostres discos es poden descarregar lliurement a la vostra web. Per què vau decidir fer aquesta aposta?
Tots els nostres discos es poden descarregar lliurement a la nostra web des del principi, des del primer disc que vam fer, des de la primera maqueta, de fet. Primer perquè creiem que ha de ser així, que és una mica inútil aquest concepte de posar barreres a internet perquè no se’n poden posar. La gent trobarà igualment el disc i posats a que el trobin per un altre costat més val que se’l baixin de la nostra web, amb la qualitat que nosaltres volem que tingui i també perquè ara mateix la música, al final, s’escolta quasi tota per Spotify o plataformes d’Streaming. Tampoc vendrem més discos si ho deixem de regalar. És més, creiem que en vendrem menys, perquè al final la gent et compra el disc, avui en dia, per tenir un record, per tenir una mena de peça del grup, un enllaç emocional amb el grup; la música no l’escoltem en CD gairebé. I també perquè creiem que la música per internet ha de ser lliure; a nosaltres ens interessa que sigui així i sempre ho serà.

Què els diríeu als grups que comencen? 
Jo els diria que siguin honestos amb ells mateixos, que facin la música que ells volen fer, encara que sembli que no ha de triomfar. Al final els grups que triomfen són els que tenen un so propi, un llenguatge propi i una imatge pròpia. I llavors, darrera, venen molts grups amb aquella estela. Jo crec que el més important és ser honest amb el que fas i fer el que tu vols fer perquè sinó, a la llarga, és molt cansat ser una persona que no ets.

Quina és la vostra marca, quina és l’essència ‘Catarra’?
La nostra marca suposo que són les lletres, el “bon rotllo”, no? Tenim unes lletres molt positives, que intenten donar sempre la volta a les coses i buscar la llum a les situacions. I el so, també és un so amable, són cançons que entren fàcil. La senzillesa és la paraula. Ens basem més en les cançons que en el que se’n diu la producció, el com es vesteix la cançó. Potser aquest disc és el que més hem produït perquè també ens venia de gust fer una cosa diferent, però en els altres discos es nota molt que són cançons molt senzilles a l’hora de tocar-les, són cançons que tothom pot tocar, encara que no sàpigues tocar gaire bé la guitarra, pots agafar una guitarra i tocar cançons de Els Catarres, són fàcils. Però no vol dir que sigui fàcil composar-les, fer cançons senzilles també és difícil, el més fàcil és caure en carregar molt les coses per semblar que en saps més. A vegades trobar el camí més recte i senzill és difícil.

Què en queda set anys després de la ‘Jenifer’, cançó de l’estiu del 2011? Com veieu la vostra evolució al llarg d’aquests anys?
Sembla que faci encara més temps que set anys, de la Jennifer. No ho sé… en queda tot, no? Vull dir no ens avergonyeix gens, estem molt orgullosos d’aquesta cançó, i la seguim i seguirem fent als concerts. El que ens agrada és donar-li la volta, fer-la diferent, canviar-li una mica el vestit, però, si no fos per la Jenifer no estaríem aquí. No tindríem aquesta feina, no estaríem vivint com estem vivint tots aquests anys. Estem molt contents d’haver tingut l’idea de fer-la en aquell moment, i no només de la Jennifer, el grup també, perquè fer el grup i fer la Jennifer... van anar de bracet. També el que hagués pogut passar és que era una cançó que ho va petar tan fort i tan ràpid que hagués pogut fer ombra a tota la resta de coses que féssim després. I això ho vam tenir clar des del principi, també perquè portàvem molts anys tenint grups de música i sabíem que no era tan fàcil tot plegat, i que no teníem res garantit. Llavors vam començar a treballar en altres cançons com bojos perquè no ens eclipsés l’èxit de la Jenifer i poguéssim seguir, tenir una carrera més llarga, fer més discos i que la gent se’ls escoltés com a Catarres, no com “els de la Jenifer”. Perquè també era un risc caure en aquest parany. I bé... crec que ens n’hem sortit prou bé.