El grup català, Els Catarres reivindiquen més de 10 anys de música després de l'èxit de Jennifer. Parlem amb Èric Vergés, Roser Cruells i Jan Riera de la seva trajectòria, la seva última col·laboració amb el grup valencià La Fúmiga, i els missatges que ens transmet el seu últim disc Diamants.
Després de més de deu anys de trajectòria recordeu com van ser els vostres inicis?
Èric: Els Catarres va començar a finals del 2010. Realment va ser molt improvisat, i alhora molt ràpid. A mitjan 2011 vam treure Jennifer amb el videoclip i es va fer viral. En qüestió de mesos vam ser un grup que havíem començat a tocar fent un concert a una fira d'aigua freda i al cap de sis mesos estàvem tocant en concerts amb milers de persones. Va ser molt de sobte, era un projecte sense massa pretensió, i al final vam deixar les nostres feines per dedicar-nos-hi al cent per cent. El projecte des de llavors ha evolucionat moltíssim. Hem passat de ser els tres, a tenir una banda enorme. Podríem considerar que el projecte ha estat una constant evolució.
Com es viralitza una cançó que es va estrenar fa deu anys, quan no existia el fenomen actual de les xarxes?
Jan: Crec que va ser una de les primeres cançons virals en català, i va ser a través de Facebook. En aquell moment acabava d'aparèixer YouTube, i veníem de xarxes com MySpace. Però va ser a través de la novetat de Facebook que es va començar a compartir, fins al punt de viralitzar-se.
Èric: Ja hi havia algunes xarxes socials, però aquell era just el moment de l'expansió de Facebook. Va ser el moment adequat.
Jan: De fet, nosaltres havíem penjat una versió antiga de Jennifer, mal gravada, a MySpace. Però, tot i això, havíem vist que tenia molta repercussió. A partir d'aquí vam fer el vídeo i el vam penjar. Just l'endemà vaig veure que tothom compartia la cançó, i les visites a YouTube s'havien disparat.
Si tornéssiu a fer Jennifer en aquests moments, quines estratègies recolliríeu?
Jan: Crec que actualment la viralització ha perdut força. Tot el que és viral, mort molt ràpid. Abans no hi havia tantes coses, i llavors duraven més temps. Com a grup de música està bé aconseguir la viralitat, però realment el que necessites és emocionar la gent. A vegades la cosa viral té poc contingut, o és poc profund.
Èric: Ara és més fragmentat, però nosaltres tampoc ho vam ser expressament. Va ser molt natural, molt orgànic.
Jan: De fet, planejar una planificació és pràcticament impossible -a no ser que tinguis molt pressupost i siguis molt conegut, com la Shakira-. La viralització passa de manera natural, i a vegades no saps el perquè.
En alguna ocasió heu dit que fer-vos grans us duu a parlar de temes més complexos, i potser menys banals. De quins temes ens parla el disc Diamants?
Roser: En el nostre últim disc es tracta molt la nostra essència. Al final nosaltres parlem molt des de l'amor, les relacions humanes i personals, i des d'un prisma que busca la part bonica de les històries i les coses. Encara que tinguem experiències que potser no són agradables a la vida, intentem buscar les parts lluminoses. Aquells moments que ens permeten aprendre alguna cosa del que ens està passant. Potser és el disc que parla d'aquestes emocions des d'una perspectiva més profunda, més adulta -tot i que no ens agrada dir gaire aquest concepte més madur!-. La veritat és que creixem, ens passen experiències noves i llargues en el temps, i que són de més recorregut. Sempre intentem cantar a l'amor, a la part feliç de la vida, i ho hem intentat mantenir sempre.
Després de més de deu anys de música en català, quina direcció creieu que està agafant la música en català ara mateix?
Èric: Ara sembla que hi ha una onada de música més urbana, però això no garanteix que sigui el futur. Ens trobem que hi ha una fragmentació molt més gran, i, en canvi, abans tots els grups tendien més a anar cap a la mateixa línia perquè és el que funcionava. Actualment, hi ha més opcions: el de sempre, el rap, el rock... i que hi hagi de tot és la gràcia.
Roser: Jo crec que així també és com es consolida una llengua. La música és una eina molt gran per expandir la cultura, i també per normalitzar una llengua; una manera de comunicar-te, de sentir...
Per tant, cantar en català és també una reivindicació cap a la llengua?
Roser: Sí.
Jan: És una manera de defensar-la.
Èric: És bàsic per la llengua. Si no la parles, no la cantes... Quin sentit té?
Jan: No sé si és un mode de reivindicació, nosaltres cantem en català de manera natural, perquè és la nostra llengua materna, però alhora és una militància.
Èric: Al final tenim la circumstància que tenim al país. Si un cantant únicament fa negoci, possiblement no cantarà en català; perquè no guanyes diners. Ho fas perquè ho sents, perquè a vegades cantar en català comporta reduir-te a tu mateix el públic. Principalment, jo canto en català perquè és el meu idioma, perquè ho sento, però després hi ha una segona reflexió: si ningú canta en català, el perdem.
Com sorgeix l'última col·laboració que heu fet amb La Fúmiga, Cançons d'Amor? Busca, també, normalitzar el català arreu dels Països Catalans?
Jan: Amb La Fúmiga decidim col·laborar perquè ens cauen molt bé, i tenim ganes de fer alguna cosa amb un altre grup. De poder seure i compondre una cançó junts, a veure què passava.
Èric: Compondre a quatre mans, per entendre'ns, era una cosa nova que no havíem fet mai. Sortir una mica de la zona de confort és guai.
Jan: Tot i que no té una finalitat directa pel que fa a la llengua, però acaba rebotant. I és positiu que a la ràdio també sonin grups valencians.
I de què ens parla aquesta cançó que heu fet conjuntament amb La Fúmiga?
Èric: La cançó es diu cançons d'amor. El títol ho diu tot. El que és interessant d'aquesta cançó són els paral·lelismes entre La Fúmiga i Els Catarres. Especialment al País Valencià molts grups de música estan polititzats. En aquest sentit, ells no en parlen gaire de política, i nosaltres tampoc. Se centren més en les experiències vitals, en l'amor, les relacions... Al final pensàvem que havíem d'anar a buscar aquesta conjunció, i on es creuaven els nostres camins eren en aquestes cançons d'amor. A partir d'aquí hem agafat un trosset d'aquí, un d'allà, de les seves cançons, de les nostres... i n'hem construït una de nova. Al final és molt divertit, és com un joc.
Jan: És una cançó d'amor, de cançons d'amor.
Èric: Com una meta-cançó d'amor! Que et permet fins i tot descobrir cançons que no sabies.
Com valoreu aquest any de gira, després de la parada?
Roser: Està essent molt guai. Crec que és important remarcar que, després de la pandèmia, quan vam tornar a començar, vam pensar que era molt potent poder-nos dedicar a això, i poder pujar als escenaris i que hi hagi gent que vingui a veure'ns. És tornar a agrair a les nostres carreres fins on hem arribat, i recordar-nos la sort que tenim de dedicar-nos a això i que cada matí puguem estar fent això. Després de deu anys ja normalitzes situacions, és la nostra feina i treballem molt, però tenim clar que és una feina privilegiada. Fer una feina que et permeti fer feliç a la gent, emocionar, escoltar històries de la gent amb la nostra música... és molt potent.
Jan: I teníem moltes ganes de tornar.
Roser: Sí, i aquest any ha estat com recordar tot això a cada concert. Al final som un grup molt transversal, que compartim la música amb tota la família de casa i ara ho podem tornar a fer amb normalitat.
I si parlem de futur, que ens espera aquest any?
Jan: La idea és continuar aquesta gira, però reformant-la. Qui hagi vingut als últims concerts veurà que és una cosa totalment diferent. Volem canviar l'escenografia, donar una volta a les cançons, a la manera de tocar-les, de comunicar-les... També volem incorporar cançons noves al repertori, i en definitiva intentar tenir el millor directe que hem fet mai. Sempre es pot fer més.
I a tall de curiositat: Quantes vegades heu tocat Jennifer?
Jan: si comptem entre els directes, els assajos, a les ràdios... un miler de vegades!
Èric: I passem aquesta xifra, tranquil·lament. L'hem fet a cada concert, i al principi la tocàvem inclús dues vegades.
Roser: i ja portem més de 600 concerts, comptant totes les gires.
Èric: Gairebé tota una vida, i fins i tot l'hem arribat a cantar amb Jordi Pujol, imagina't!
Roser: I aquesta última que dius conta per moltes vegades, ha, ha, ha!
Després de més de deu anys de trajectòria recordeu com van ser els vostres inicis?
Èric: Els Catarres va començar a finals del 2010. Realment va ser molt improvisat, i alhora molt ràpid. A mitjan 2011 vam treure Jennifer amb el videoclip i es va fer viral. En qüestió de mesos vam ser un grup que havíem començat a tocar fent un concert a una fira d'aigua freda i al cap de sis mesos estàvem tocant en concerts amb milers de persones. Va ser molt de sobte, era un projecte sense massa pretensió, i al final vam deixar les nostres feines per dedicar-nos-hi al cent per cent. El projecte des de llavors ha evolucionat moltíssim. Hem passat de ser els tres, a tenir una banda enorme. Podríem considerar que el projecte ha estat una constant evolució.
Com es viralitza una cançó que es va estrenar fa deu anys, quan no existia el fenomen actual de les xarxes?
Jan: Crec que va ser una de les primeres cançons virals en català, i va ser a través de Facebook. En aquell moment acabava d'aparèixer YouTube, i veníem de xarxes com MySpace. Però va ser a través de la novetat de Facebook que es va començar a compartir, fins al punt de viralitzar-se.
Èric: Ja hi havia algunes xarxes socials, però aquell era just el moment de l'expansió de Facebook. Va ser el moment adequat.
Jan: De fet, nosaltres havíem penjat una versió antiga de Jennifer, mal gravada, a MySpace. Però, tot i això, havíem vist que tenia molta repercussió. A partir d'aquí vam fer el vídeo i el vam penjar. Just l'endemà vaig veure que tothom compartia la cançó, i les visites a YouTube s'havien disparat.
Si tornéssiu a fer Jennifer en aquests moments, quines estratègies recolliríeu?
Jan: Crec que actualment la viralització ha perdut força. Tot el que és viral, mort molt ràpid. Abans no hi havia tantes coses, i llavors duraven més temps. Com a grup de música està bé aconseguir la viralitat, però realment el que necessites és emocionar la gent. A vegades la cosa viral té poc contingut, o és poc profund.
Èric: Ara és més fragmentat, però nosaltres tampoc ho vam ser expressament. Va ser molt natural, molt orgànic.
Jan: De fet, planejar una planificació és pràcticament impossible -a no ser que tinguis molt pressupost i siguis molt conegut, com la Shakira-. La viralització passa de manera natural, i a vegades no saps el perquè.
En alguna ocasió heu dit que fer-vos grans us duu a parlar de temes més complexos, i potser menys banals. De quins temes ens parla el disc Diamants?
Roser: En el nostre últim disc es tracta molt la nostra essència. Al final nosaltres parlem molt des de l'amor, les relacions humanes i personals, i des d'un prisma que busca la part bonica de les històries i les coses. Encara que tinguem experiències que potser no són agradables a la vida, intentem buscar les parts lluminoses. Aquells moments que ens permeten aprendre alguna cosa del que ens està passant. Potser és el disc que parla d'aquestes emocions des d'una perspectiva més profunda, més adulta -tot i que no ens agrada dir gaire aquest concepte més madur!-. La veritat és que creixem, ens passen experiències noves i llargues en el temps, i que són de més recorregut. Sempre intentem cantar a l'amor, a la part feliç de la vida, i ho hem intentat mantenir sempre.
Després de més de deu anys de música en català, quina direcció creieu que està agafant la música en català ara mateix?
Èric: Ara sembla que hi ha una onada de música més urbana, però això no garanteix que sigui el futur. Ens trobem que hi ha una fragmentació molt més gran, i, en canvi, abans tots els grups tendien més a anar cap a la mateixa línia perquè és el que funcionava. Actualment, hi ha més opcions: el de sempre, el rap, el rock... i que hi hagi de tot és la gràcia.
Roser: Jo crec que així també és com es consolida una llengua. La música és una eina molt gran per expandir la cultura, i també per normalitzar una llengua; una manera de comunicar-te, de sentir...
Per tant, cantar en català és també una reivindicació cap a la llengua?
Roser: Sí.
Jan: És una manera de defensar-la.
Èric: És bàsic per la llengua. Si no la parles, no la cantes... Quin sentit té?
Jan: No sé si és un mode de reivindicació, nosaltres cantem en català de manera natural, perquè és la nostra llengua materna, però alhora és una militància.
Èric: Al final tenim la circumstància que tenim al país. Si un cantant únicament fa negoci, possiblement no cantarà en català; perquè no guanyes diners. Ho fas perquè ho sents, perquè a vegades cantar en català comporta reduir-te a tu mateix el públic. Principalment, jo canto en català perquè és el meu idioma, perquè ho sento, però després hi ha una segona reflexió: si ningú canta en català, el perdem.
Com sorgeix l'última col·laboració que heu fet amb La Fúmiga, Cançons d'Amor? Busca, també, normalitzar el català arreu dels Països Catalans?
Jan: Amb La Fúmiga decidim col·laborar perquè ens cauen molt bé, i tenim ganes de fer alguna cosa amb un altre grup. De poder seure i compondre una cançó junts, a veure què passava.
Èric: Compondre a quatre mans, per entendre'ns, era una cosa nova que no havíem fet mai. Sortir una mica de la zona de confort és guai.
Jan: Tot i que no té una finalitat directa pel que fa a la llengua, però acaba rebotant. I és positiu que a la ràdio també sonin grups valencians.
I de què ens parla aquesta cançó que heu fet conjuntament amb La Fúmiga?
Èric: La cançó es diu cançons d'amor. El títol ho diu tot. El que és interessant d'aquesta cançó són els paral·lelismes entre La Fúmiga i Els Catarres. Especialment al País Valencià molts grups de música estan polititzats. En aquest sentit, ells no en parlen gaire de política, i nosaltres tampoc. Se centren més en les experiències vitals, en l'amor, les relacions... Al final pensàvem que havíem d'anar a buscar aquesta conjunció, i on es creuaven els nostres camins eren en aquestes cançons d'amor. A partir d'aquí hem agafat un trosset d'aquí, un d'allà, de les seves cançons, de les nostres... i n'hem construït una de nova. Al final és molt divertit, és com un joc.
Jan: És una cançó d'amor, de cançons d'amor.
Èric: Com una meta-cançó d'amor! Que et permet fins i tot descobrir cançons que no sabies.
Com valoreu aquest any de gira, després de la parada?
Roser: Està essent molt guai. Crec que és important remarcar que, després de la pandèmia, quan vam tornar a començar, vam pensar que era molt potent poder-nos dedicar a això, i poder pujar als escenaris i que hi hagi gent que vingui a veure'ns. És tornar a agrair a les nostres carreres fins on hem arribat, i recordar-nos la sort que tenim de dedicar-nos a això i que cada matí puguem estar fent això. Després de deu anys ja normalitzes situacions, és la nostra feina i treballem molt, però tenim clar que és una feina privilegiada. Fer una feina que et permeti fer feliç a la gent, emocionar, escoltar històries de la gent amb la nostra música... és molt potent.
Jan: I teníem moltes ganes de tornar.
Roser: Sí, i aquest any ha estat com recordar tot això a cada concert. Al final som un grup molt transversal, que compartim la música amb tota la família de casa i ara ho podem tornar a fer amb normalitat.
I si parlem de futur, que ens espera aquest any?
Jan: La idea és continuar aquesta gira, però reformant-la. Qui hagi vingut als últims concerts veurà que és una cosa totalment diferent. Volem canviar l'escenografia, donar una volta a les cançons, a la manera de tocar-les, de comunicar-les... També volem incorporar cançons noves al repertori, i en definitiva intentar tenir el millor directe que hem fet mai. Sempre es pot fer més.
I a tall de curiositat: Quantes vegades heu tocat Jennifer?
Jan: si comptem entre els directes, els assajos, a les ràdios... un miler de vegades!
Èric: I passem aquesta xifra, tranquil·lament. L'hem fet a cada concert, i al principi la tocàvem inclús dues vegades.
Roser: i ja portem més de 600 concerts, comptant totes les gires.
Èric: Gairebé tota una vida, i fins i tot l'hem arribat a cantar amb Jordi Pujol, imagina't!
Roser: I aquesta última que dius conta per moltes vegades, ha, ha, ha!
Text: Arcadi Martín - El Monocle / Imatges: Aina Pizarro - El Monocle