Maria Hein: “Aquest disc em representa molt”

 

Aquest divendres 28 de març es publica en digital KATANA, el tercer disc de la cantautora Maria Hein. El llançament en format físic està previst per al 12 d’abril. Després d’un any de treball de producció, sessions a Madrid i gravacions a Japó, l’artista presenta un àlbum que defineix com el més madur de la seva trajectòria. Amb KATANA, Hein tanca una etapa de creació iniciada el febrer del 2024 i enceta un nou període marcat per la gira de presentació.

Des de Barcelona, on resideix actualment, Maria Hein parla amb UEP! Mallorca sobre el disc, els processos personals que l’han acompanyada i les referències estètiques i emocionals que han donat forma al projecte.

Un disc que uneix mons: de Mallorca a Japó

Alenar va ser una de les primeres cançons que es va fer pública. És també una de les més íntimes. Té un tempo pausat, una línia vocal despullada i una producció senzilla. “És una cançó que em va sortir en un moment molt concret. Estava fent feina amb gent que no coneixia de res, a Madrid, i va sorgir d’un sentiment molt profund. Va ser de les primeres que vaig incloure al disc i va marcar una línia.”

La Sibil·la, en canvi, és una peça amb més càrrega simbòlica. Parteix de la figura tradicional que es canta a Mallorca per Nadal, però reinterpretada des d’una mirada contemporània. “La Sibil·la és una figura molt poderosa, que anuncia la fi del món. Té una aura mística. Quan vaig pensar en ella, em va venir la imatge de cantar-la amb una katana a la mà. Em va semblar que hi havia un enllaç visual i emocional molt potent.”

Hein no veu aquestes referències com a exercicis estètics, sinó com una manera de situar-se en el món. D’entendre d’on ve i què vol dir el que fa. “Per jo era important que aquest disc no fos només cançons que m’agradaven. Volia que digués coses de jo, que tingués una coherència, encara que les cançons fossin diferents entre elles.”

El disc no segueix un sol estil musical. Inclou cançons que combinen la música urbana amb elements folklòrics mallorquins, textures electròniques i melodies que parteixen de la cançó d’autor. “Volia que les cançons urbanes tinguessin lletres i melodies que connectassin amb la part més folk, i les tradicionals, en canvi, tenen bases electròniques o samplers perquè tot s’ajunti.”

"Aquest disc és una forma de dir: aquí estic, i no m’aturaràs"

– Maria Hein

Maria Hein: “Aquest disc em representa molt”

Intimitat i pèrdua: la memòria del pare

Un dels eixos centrals de KATANA és la figura del pare de l’artista, mort quan ella tenia 11 anys. La cançó Katanas i pianos neix d’aquest record. “Aquest disc no l’hauria fet si no hagués estat per ell”, diu Maria Hein. Durant el procés de creació va començar a connectar amb una fascinació per la cultura japonesa que, a mesura que indagava, li va revelar una connexió personal inesperada: el seu pare era un apassionat de les arts marcials i de Bruce Lee.

“A ca nostra hi havia dues catanes decoratives que eren seves. Jo sempre les havia vist allà, però no hi havia caigut mai. Quan vaig començar a demanar a ma mare i a la padrina, em van contar que ell era molt fanàtic d’aquesta cultura.” Així es tanca el cercle que dona sentit simbòlic i emocional al disc.

Desamor i revenja: referències a Kill Bill

El disc també inclou cançons que parteixen d'experiències de desamor. Maria Hein reconeix que hi ha elements autobiogràfics, però també construcció simbòlica inspirada en el cinema. Kill Bill i el personatge de la núvia interpretat per Uma Thurman són una referència clau. “Aquest disc és una forma de dir: aquí estic, i no m’aturaràs. Hi ha part de ficció, però també hi ha passat meu. I crec que aquest disc és la manera d’expressar-ho.”

Cançons com Creu d'or mostren aquest procés de resposta emocional. “Vaig voler narrar una història de ruptura on jo recupero el control, on jo decideixo volar.”

Cançons en castellà i col·laboracions a Madrid

Tot i que la majoria del disc és en català, KATANA també inclou fragments en castellà. Hein explica que això es va donar de manera natural durant el procés de gravació a Madrid o en sessions amb productors que no parlen català. “Quan estàs treballant amb gent que només parla castellà, hi ha idees que surten en aquest idioma. Si m’haguessin sortit en català, serien en català, però em va sortir així.”

Un procés llarg, un disc esperat

L’àlbum es va començar a gravar el febrer del 2024 i es va acabar al novembre. Durant aquest temps, es van publicar algunes cançons com a avançament, com Alenar, Geisha, Betta i Nonadas. L’espera per al disc complet ha estat llarga. “Ho he passat fatal. S’ha de tenir molta paciència. Però crec que també m’ha ajudat a valorar-ho més.”

Durant el darrer tram del procés, Hein va viatjar al Japó per enregistrar els videoclips i fer sessions de fotos. Ara, ja amb el disc a punt de sortir, es prepara per fer-lo arribar al públic.

Maria Hein: “Aquest disc em representa molt”

“És el disc més madur que he fet. I crec que mai havia fet res que em representàs tant.”

– Maria Hein

Presentació a Mallorca i gira de 2025

El primer concert de presentació a Mallorca serà el 5 d’abril a Felanitx, dins l'Acampallengua. A Barcelona, on viu actualment, també es preveu una presentació propera. L’any 2025 es planteja com l’inici de la gira i la promoció total del disc. “Volem ensenyar aquest directe que estem preparant i que el disc agafi vida.”

Hein valora que el fet d’estar a la Península li ha obert més oportunitats: “És dur anar i venir constantment. A Barcelona hi ha més equips i més escenes. A Mallorca n’hi ha, però no tantes. Si no hagués vingut aquí, no estaria on estic ara.”

Un punt d’inflexió

Per a Maria Hein, KATANA marca un abans i un després. “És el disc més madur que he fet. I crec que mai havia fet res que em representàs tant.” El nou àlbum arriba després de dos treballs previs, i consolida una veu pròpia que combina l’arrel i la modernitat, l’experiència personal i l’exploració artística.

Amb la sortida digital aquest divendres i el format físic previst per al 12 d’abril, comença una nova etapa per a l’artista felanitxera.

Fotos: PantäPer Tino Martínez / AMIC - Uepmallorcapp 

Entrevistem a Maria Hein: “Cada vegada hi ha més talent femení”

Autor: Jordi Bianciotto

Mallorquina de Felanitx assentada a Barcelona des de fa tres anys, Maria Hein ha esdevingut amb molt poc temps un dels valors en alça més rutilants del nou pop en català. Un encreuament de cantautora folk amb diva electrònica que enguany s’ha mostrat a tota classe d’escenaris i festivals de Catalunya i Balears, i que ha fet arquejar les celles amb la seva adaptació d’‘Alenar’, de Maria del Mar Bonet. Ara, Maria Hein paeix amb serenor de tot el que ha passat i ens prepara per al seu tercer àlbum, que publicarà l’any que ve.

Aquest any ha estat força vertiginós per a tu. Com et sents?

Estic en un bon moment, fent allò que em ve de gust fer, cantar i fer cançons. De vegades hi ha hagut moments d’inseguretat, però no em sent atabalada per tot això, sinó contenta i orgullosa amb el que estic fent.

Acabes de fer 21 anys, però tens al darrere tot un camí estudiant música a l’Aula del Liceu i al Taller de Músics, i molt aviat van contactar amb tu de Hidden Track, el segell barceloní que publica els discs d’artistes com Ferran Palau, Anna Andreu o Clara Andrés.

Vaig començar a fer cançons quan vivia Mallorca. Feia el batxiller i el meu somni era venir a Barcelona a estudiar música, i justament llavors se’m va donar l’oportunitat de gravar amb aquest segell. El que jo feia era molt petit encara. Ells em van demanar si la música per mi era un hobbie o si volia dedicar-m’hi, i els vaig dir que volia que durés i que fos una ocupació professional. Vaig gravar el primer disc després de fer la selectivitat, i ja vaig començar a fer concerts. No he tingut una vida d’estudiant normal, però això és diferent i divertit.

De petita, eres una nena que als Reis els demanava que li portessin micròfons.

Un cop, quan devia tenir cinc anys, em van portar un micro rosa de plàstic, i més tard una guitarra petita, i un karaoke, i cada any anava demanant instruments i micròfons per cantar. Sempre m’ha agradat fer shows. Era l’única nina de la casa i el centre d’atenció. Em feia uns outfits i unes disfresses, i m’imaginava dalt d’un escenari.

Amb quina música vas créixer?

Les sèries ‘Hannah Montana’ i ‘Camp Rock’, i la pel·lícula ‘High school musical’ em va marcar moltíssim quan tenia sis o set anys. A casa s’escoltava Frank Sinatra, pel meu pare. I amb nou o deu anys vaig descobrir les dives del pop: Rihanna, Beyoncé, Britney Spears, Lorde...

Però en la teva manera de cantar hi ha ressons d’un melisma tradicional mediterrani.

Això va venir més tard. Amb catorze anys o així vaig començar a escoltar música en català: Antònia Font, Txarango... I quan vaig començar a fer les meves pròpies cançons, hi ha unes cantants que són les que més em van influir: un gran referent com és Maria del Mar Bonet, i després, Sílvia Pérez Cruz, Núria Graham i Amaia Romero.

Què vols comunicar amb les teves cançons?

Els grans temes són l’amor i el desamor. Vivències personals amb les quals la gent crec que pot connectar, però a tots ens passen coses molt semblants. M’agradaria que la gent s’emocionés amb ses cançons que faig, perquè a mi em passa. Pensar que algú s’emocioni amb una cançó meva em fa molt feliç.

El teu primer àlbum, ‘Continent i contingut’ (2021), era molt acústic, i en el segon, ‘Tot allò que no sap ningú’ (2023), hi juga un paper important l’electrònica. Com ha anat aquesta evolució?

Quan componia el primer disc no pensava en l’electrònica, el primer era la guitarra o el piano. Vaig pensar a començar amb un disc clàssic i a partir d’aquí ja aniria jugant. Ferran (Palau) em proposava a vegades ficar-hi un sintetitzador, i jo li deia “no, no, vull que sigui tot molt orgànic i clàssic”. En el segon ja vaig entrar en contacte amb la música més electrònica i digital. Vaig aprendre moltes coses amb Julieta i amb el productor mallorquí Plan-ET, i vaig voler fer el disc amb Ferran i també amb Sr. Chen, perquè volia conservar certes coses i alhora innovar.

En els darrers temps, a cançons com ‘Hana’, hi ha un influx del k-pop, el pop coreà.

Això ja m’ha passat una mica, però continuo mirant cap a orient en l'àmbit estilístic i d’imatge. Aquest mes de setembre he estat quinze dies al Japó, un país que trob totalment estètic. M’agraden molt les pel·lícules japoneses o ambientades al Japó.

T’has relacionat amb cantants de la teva quinta com ara Julieta, Mushkaa, Ariox o Socunbohemio. Et sents part d’una regeneració en el pop en català?

És molt guai que ara hi hagi aquesta escena. Quan vaig arribar a Barcelona coneixia molt poca gent de la meva edat que fes música, a part de Reïna o Maria Jaume, que ja mos coneixíem de Mallorca. Se’m va acollir molt bé, però és important tenir diversos punts de vista, poder intercanviar impressions amb algú que fa música com tu.

Hi ha una tendència que irrita als adults: aquests concerts del nou pop urbà sense instrumentistes, amb pistes pregravades, i on es prioritzen els ballarins i les projeccions. Com ho veus?

Jo he fet una gira amb músics i una altra només amb Joan Lupi, que és a la taula amb les seqüències i que també toca guitarra, trompeta i una mica de sintetitzadors. He fet les dues coses. Enyor una mica anar de gira amb tot un grup. Si tot va bé, la pròxima vegada ho tornaré a fer. Però Rihanna fa molts anys que fa concerts amb poca música tocada en directe i és un altre tipus d’espectacle. Les dues formes de fer són vàlides.

Com expliques que darrerament hagin sortit tantes dones de Mallorca i Balears amb propostes sòlides? Maria Jaume, Júlia Colom, Clara Fiol (del grup Marala), la menorquina Anna Ferrer...

Doncs no ho sé! Hi ha també les Pitxorines, nou al·lotes que fan una música increïble. Fa vint anys no hi havia tantes dones fent música. És molt guai que cada vegada hi hagi més talent femení, perquè així les dones que en el futur vulguin fer música tindran on emmirallar-se.

Aquest estiu vas publicar una versió d’‘Alenar’, de Maria del Mar Bonet. Per què aquesta cançó?

No sabia si fer ‘Alenar’, o ‘Mercè’, o ‘Què volen aquesta gent’, però ‘Alenar’ sempre m’ha remogut alguna cosa que no sé explicar. Em transmet molt. Em feia una mica de respecte i de por versionar-la, pensava que algú podria pensar que era un insult fer-la així, amb una mica d’electrònica, i que no l’estava respectant. Però va sortir una versió coherent amb el que estic fent ara. Ha agradat força i això em fa feliç.

Arribarà un moment en què fitxaràs per una multinacional amb seu a Madrid i cantaràs en castellà?

De moment no m’ho planteig. És cert que estic anant a Madrid i a vegades estàs xerrant amb un productor durant deu hores en castellà i t’arriben a sortir coses en aquesta llengua. Si estic cinc dies a Madrid em surten cançons en castellà. Però el català és la llengua en què pens i amb la que tinc més facilitat.

¿Com serà el tercer àlbum i quan sortirà?

Ja està gairebé acabat. Serà un disc bastant diferent. He intentat fusionar tot el que em representa ara mateix, amb una imatge visual molt potent. Tindrà coses molt urbanes, però conservant sempre l’essència més íntima, ja sigui en cançons pop, en balades o amb temes més experimentals. Vull pensar que sortirà de cara a la primavera de 2025. 

Per Jordi Bianciotto / AMIC