La síndrome de l'impostor. per Graciela Vidal

Després d’uns mesos escrivint a la Revista de Vic, en aquest vuitè article, m’agradaria compartir amb tots vosaltres certa informació sobre un fenomen psicològic, la síndrome de l’impostor. Potser n’heu sentit a parlar, o és possible que si llegiu aquest article us sentiu identificats o identificades amb aquesta experiència psicològica. Tot seguit, us explico en què consisteix.

La síndrome de l’impostor és un fenomen psicològic presentat l’any 1978 per dues psicòlogues clíniques, Pauline Clance i Suzanne Imes. Segons aquestes, consisteix en el fet que una persona amb una carrera professional d’èxit, que ha dedicat gran part de la seva vida a la formació acadèmica i professional i que ha rebut reconeixements per tot això, se sent com un impostor o impostora. Això és degut a que aquesta persona pensa que tot el què li ha passat ha estat sort, ha tingut sort a la vida, o ho atribueix a causes externes, i no a aptituds pròpies o a una capacitat pròpia per a poder realitzar tot allò que es proposa.

Arrel de tot això, aquestes persones viuen en situacions de por constant, ja que pensen que un dia tot es descobrirà i les persones que composen el seu entorn s’adonaran que són un frau.

Per tant, estem parlant de persones que no poden reconèixer l’èxit com a propi, és a dir, quan tenen reconeixements i èxits, pensen que és degut a la sort o a casualitats de la vida, tot i que puguin tenir elements externs que els hi demostrin que valen i que ho fan molt bé, no s’ho acaben de creure i pensen que no mereixen l’èxit que han aconseguit.

Un cop explicat què és la síndrome de l’impostor, segurament us preguntareu per què podem arribar a sentir-nos així. Un estudi realitzat al 1978, va demostrar que els impostors, segons la situació familiar viscuda, podien classificar-se en dos grups diferents:

> Una família amb dos fills o filles, un sempre treu bones notes i la família l’etiqueta com a l’intel·ligent, el que arribarà molt lluny, mentre que l’altre, queda en un segon pla i és el simpàtic o té altres habilitats que no tenen un valor tant alt. Així, aquest creu allò que li diuen, dubta de les seves pròpies capacitats i se sent un impostor.

> Una família que té un fill, i sempre li diuen que és el més intel·ligent, que és superior als altres. Aquest nen o nena, quan es fa gran, s’adona que a la vida també s’haurà d’esforçar per aconseguir allò que vol, i sent que no és tot allò que l’hi havien dit de petit, té por a decebre a la seva família, i se sent un impostor.

Així doncs, per acabar, tal i com afirma el psicòleg Alberto Soler, intentar superar aquesta síndrome pot resultar difícil i és probable que la persona necessiti ajuda professional, ja que pot ser que arrossegui aquests pensaments, aquestes creences limitants des de la infantesa.

Quan pateixes aquesta síndrome, no t’estàs mostrant tal i com ets, no expresses allò que penses realment, i fas i dius el que creus que esperen de tu. Per tant, hi ha un component social de por al rebuig, d’aconseguir constantment l’aprovació dels altres.

Per aquest motiu, és important i necessari aprendre a reconèixer les pròpies capacitats, i treballar en aquest sentit amb l’ajuda d’un o d’una professional de la psicologia, per intentar valorar-nos a nosaltres mateixos igual que valorem als altres, estimar-nos i valorar-nos tal i com som.

Parlem de l’autocura, el cuidar-nos a nosaltres mateixos. Per Graciela Vidal

En aquest setè article amb el qual col·laboro a la Revista de Vic, m'agradaria parlar de l'autocura, del temps que ens dediquem a nosaltres mateixos, de la presa de consciència de com estem i què podem fer per millorar. En definitiva, de la cerca del benestar.

Així doncs, en una societat que pateix cada dia més malalties cròniques, sobretot de caràcter psicològic, em sembla interessant poder aprofundir en el perquè de tot això i en com les persones poden augmentar el seu benestar tant físic com psicològic.

Amb el terme autocura, vull fer referència al conjunt d'activitats o decisions que pren una persona per tal de millorar o mantenir la seva salut, entenent el concepte de salut a escala global, format per la salut física, mental, emocional i també social.

Amb tot això, alguns psiquiatres com Marian Rojas Estapé, afirmen que les emocions són la causa d'algunes malalties, a causa de la debilitació del sistema immunològic i com a conseqüència, a la inflamació de l'organisme. És a dir, Rojas Estapé assenyala que si una persona té una predisposició ansiosa, té amb més freqüència, pensaments que li generen ansietat i aquest estat d'alerta constant del cos genera més cortisol del compte, fet que provoca un desgast en el sistema immunològic de les persones.

Amb això, vull dir que és important tenir en compte el nostre patró de pensament, escoltar com pensem i quin tipus d'afirmacions utilitzem més sovint. Poso un exemple, en algunes ocasions em sento malament perquè penso que em podria haver esforçat molt més per fer la meva feina ben feta, millor del que ja està, sóc auto exigent. En aquesta situació, una persona pot tenir pensaments agressius cap a ella mateixa com "No es fer res bé", "Em podria haver esforçat molt més", "No ho dono tot de mi perquè sempre ho deixo per l'últim moment" entre d'altres similars. D'altra banda, els pensaments poden tenir connotacions positives, com per exemple: "He entregat la feina tan bé com he pogut", "Estic satisfeta amb què he fet" o bé "He pogut aprendre d'aquesta entrega, i a la pròxima ho faré millor".

Com podem observar, els patrons de pensament són totalment diferents i està clar que el primer ens fa sentir malament amb nosaltres mateixos. Per tant, és important saber què pensem, com són els nostres pensaments, i cada vegada que ens trobem tenint un pensament que ens fa sentir malament, substituir-lo per un de més positiu.

D'altra banda, és important també buscar motivacions, fer coses que ens agradin i que gaudim, com per exemple, voluntariats o apuntar-nos a un curs d'anglès, cadascú el què li agradi. És essencial per a les persones trobar motivacions a la vida, saber si ens agrada o no la nostra feina, dedicar-nos un temps al dia per estar sols o per compartir un cafè amb un amic o amiga, o amb la nostra parella. A més, les relacions també són importants, el cervell segrega oxitocina, una hormona que promou el sentiment de pertinença a un grup, fonamental per a l'espècie humana.

Per acabar, potser tot això sembla una utopia, i quan llegeixis aquest article penses que és molt fàcil dir-ho, però molt difícil fer-ho. No és fàcil, en cap moment he volgut transmetre aquesta sensació, modificar el patró de pensament i canviar hàbits requereix esforç, intentar-ho dia rere dia fins que el nostre cervell aprengui, gràcies a la plasticitat neuronal, a crear nous patrons més positius i al cap i a la fi, més beneficiosos per a nosaltres mateixos.

EMDR - Dessensibilització i Reprocessament per moviments oculars

Has sentit a parlar de l'EMDR? Probablement si no estàs dins del món de la psicologia, no hagis escoltat mai aquestes sigles. Tot seguit, t'explico en què consisteix aquesta teràpia i fem una mica de reflexió entorn de l'ajuda que ens pot oferir un professional de la psicologia.

Per començar, EMDR són les sigles que s'utilitzen per abreujar el procés de Dessensibilització i Reprocessament per moviments oculars. Es tracta d'una teràpia utilitzada en psicologia, que treballa sobre el mateix sistema de processament de la informació dels pacients, amb l'objectiu de desbloquejar-lo i de reduir uns determinats símptomes.

Dit amb altres paraules, l'EMDR es basa en un model on una determinada situació no s'ha processat del tot bé a escala cerebral, com podria ser per exemple, un fet traumàtic, com viure la mort d'un familiar molt proper o el fet d'haver viscut una catàstrofe natural. Aquestes situacions impactants per les persones, no s'han processat bé i estan produint una sèrie de símptomes com podria ser ansietat, angoixa, pors irracionals o creences que ens limiten, com el fet de pensar que no servim per res, o que no podem aconseguir allò que ens proposem.

Així doncs, per tal de millorar aquesta situació que pot acabar ocasionant diferents trastorns mentals, com Trastorn Depressiu Major, Trastorn d'Ansietat Generalitzada o consum de tòxics, es treballa de la següent manera:

1. El pacient descriu l'incident traumàtic, sempre amb l'ajuda del terapeuta que dóna les pautes perquè la persona pugui seleccionar aquella part més dolorosa i que li està generant més ansietat.

2. Mentre això succeeix, el terapeuta dur a terme l'estimulació bilateral, és a dir, guia al pacient perquè aquest mogui els ulls d'un costat a l'altre, o bé fa que aquest escolti un so d'una orella a l'altre, o li dóna cops a les espatlles o a les mans alternant dreta i esquerra. En tots tres casos, es tracta d'una estimulació bilateral.

3. Aquest procediment permet al pacient processar correctament la informació, el cervell es desbloqueja i comença a integrar allò que va passar.

4. És una teràpia que treballa en el passat, en el present i també en el futur. Recollint els fets traumàtics que ja han ocorregut, els estímuls que poden activar els símptomes com per exemple una olor, o el fet de visitar la platja per exemple si vas viure un tsunami, i prepara al pacient perquè pugui gestionar situacions futures i aprengui a abordar els problemes superant la por i sentint-se més segur d'ell mateix.

Així doncs, per concloure amb aquest sisè article, m'agradaria comentar que avui en dia encara hi ha persones que no creuen en l'ajuda que pot proporcionar un psicòleg o psicòloga, és a dir, existeix avui en dia un cert estigma envers la professió. Però en la majoria dels casos, els i les professionals disposen de recursos diferents, de teràpies diferents per ajudar a una persona a superar una determinada situació.

Per tant, si estàs vivint una situació complicada, si tens símptomes ansiosos, com taquicàrdies o pensaments recurrents que et generen angoixa... et recomano que busquis ajuda professional, algú que et doni suport i que t'ofereixi les eines per gestionar la situació. Per què sentir-se malament no ha de generar una sensació de culpa, o de vergonya, la vida és un llarg procés d'aprenentatge, i cada dia podem integrar nous aprenentatges que ens ajudin a créixer com a persones.

El nou fenomen viral a la xarxa, parlem de l’ASMR

Actualment existeix un fenomen a xarxes socials, sobretot a la plataforma Youtube, que fa pocs mesos s’ha convertit en un moviment viral. Estic parlant de l’ASMR, i en aquest cinquè article t’explico en què consisteix aquesta nova moda.
ASMR són les sigles de Resposta Sensorial Meridiana Autònoma, concepte que apareix per primera vegada l’any 2017, descrita com una sensació estranya que et fa sentir bé, és com un formigueig que recorre tot el cos. Aquesta sensació tant agradable, és provocada per contingut audiovisual, estímuls visuals, tàctils i auditius que provoquen en l’espectador una sensació de formigueig que recorre la nuca, el cap, l’esquena o fins i tot els braços. Tot seguit, aquesta sensació produeix en els espectadors un estat de relaxació profunda.

Actualment, el contingut ASMR és un dels més visitats a la plataforma de vídeos Youtube i els canals que tracten aquesta temàtica aconsegueixen milers de subscriptors ràpidament.
A més, els usuaris i usuàries que consumeixen aquest material audiovisual l’utilitzen habitualment per dormir, però no tothom és capaç de sentir el formigueig. De fet, hi ha persones que ho senten i d’altres que no, estimen que 1 de cada 1000 persones senten aquestes “pessigolles cerebrals”.

D’altra banda, diverses fonts asseguren que es tracta d’una sensació semblant a la que se sent segons abans d’un orgasme i és per això que s’anomena també “Orgasme cerebral”. Però no es tracta d’això, de fet, no té cap relació amb tot allò de caràcter sexual. Últimament, en alguns canals de Youtube, les creadores del contingut visual ho fan de forma sensual, però per experimentar aquesta sensació de ASMR no és necessari induir cap tipus d’estimulació sensual.
Tractant aquest tema des d’un punt de vista científic, l’estudi de major rigor científic que s’ha publicat fins ara sobre ASMR va ser escrit per dos psicòlegs de la Universitat de Swansea, Gran Bretanya. La principal conclusió a la que varen arribar a través d’aquesta investigació va ser que l’ASMR pot proporcionar alleujament dels símptomes de manera temporal a persones que pateixen depressió, i d’altres individus asseguren que poden sentir que el seu estat d’ànim i la sensació de dolor milloren amb la reproducció d’aquest contingut audiovisual.
Per concloure, m’agradaria comentar que és un article únicament per presentar el tema, però si us ha interessat, o si us ha despertat una mica la curiositat, podeu fer un cop d’ull a les xarxes a veure que us sembla. Cal destacar que es tracta d’un tema poc estudiat fins al moment, i per tant, encara no hi ha una explicació científica per a aquesta reacció psicofisiològica tant relaxant.

Psicologia Positiva amb nens i nenes

Fins ara, tots els articles que he escrit en aquesta revista han estat destinats a adults, en aquest quart, m’agradaria parlar dels més petits de casa, proposant jocs ben divertits i que ajudaran als nens i nenes a desenvolupar habilitats de Psicologia Positiva. Comencem primer de tot, per introduir i presentar un mica a què es refereix aquest concepte. Som-hi!

> Què és la Psicologia Positiva?

La Psicologia Positiva és una de les corrents més recents utilitzades en Psicologia, i es caracteritza per la focalització de l’atenció en les emociones positives. És a dir, aquesta disciplina psicològica es centra en l’estudi del benestar psicològic, de la felicitat de les persones i de les seves fortaleses i virtuts. Per tant, es tracta d’una corrent que es desvia una mica de l’estudi psicològic més habitual, centrat en allò negatiu, els aspectes patològics de les persones.
Un cop tenim la definició de Psicologia Positiva, passem a la part pràctica. És a dir, a com podem treballar-la, en aquest cas amb nens i nenes per tal de potenciar els beneficis del pensament positiu, així com la gestió de les emocions, la promoció de les relacions socials i amb tot això, augmentar el seu benestar.
Per fer-ho, presento un joc que es pot practicar a casa, amb els pares per exemple, per tal de treballar els aspectes esmentats.

* Joc 1: Ens diem coses maques. Aquest joc que es proposa és recomanable que es practiqui amb la família o amb un grup d’amics i amigues. Per poder jugar-hi, cadascuna de les persones del grup necessitarà un full de paper i un retolador i un cop tinguem el material preparat ja podem començar. Primer de tot, escollim a una de les persones del grup, i tot seguit, apuntem al full 5 coses positives d’aquella persona, adjectius que descriguin com és aquella persona i perquè em fa sentir bé. Un cop ho tinguem escrit al full, ho compartirem amb el grup, i li direm a la persona que hem escollit quines són les 5 coses bones que hem pensat sobre ella.
Amb aquest joc tan simple i de curta durada, uns 15 o 20 minuts aproximadament, estem fomentant l’autoestima de l’infant, que està aprenent a reconèixer els aspectes positius. D’altra banda, entén també que està fent un bé als altres, que els altres se sentiran bé amb les seves paraules, per tant, la generositat emocional cap als altres membres del grup és també un aspecte important a destacar.
Com aquest joc, n’hi ha molts d’altres que es poden fer a casa i que tenen un cost econòmic i de temps baix. Per tant, es tracta d’un recurs que es pot utilitzar sovint per potenciar aquests aspectes
positius que comentava anteriorment, i considero que val la pena dedicar-li una estoneta cada dia o el cap de setmana, per poder ensenyar als més petits aspectes positius que poden ajudar en la construcció d’una societat més “sana”, millorar les relacions entre les persones i fomentar individus menys egoistes i que tinguin una visió més àmplia de la comunitat.
Potser és una utopia, o potser no, però considero que és important treballar-ho des de casa i també des de l’escola, perquè estem fomentant relacions competitives entre infants, qui és el millor, qui arribarà més amunt i qui serà menys i no servirà per res. Ens passem la vida posant etiquetes que ens pesaran per sempre més, que ens faran mal i ens limitaran. És per això que em sembla molt important aquest treball, per poder construir una societat més unida i menys individualista.
Contacte: graciela.vidal@uvic.cat