La síndrome de l'impostor. per Graciela Vidal

Després d’uns mesos escrivint a la Revista de Vic, en aquest vuitè article, m’agradaria compartir amb tots vosaltres certa informació sobre un fenomen psicològic, la síndrome de l’impostor. Potser n’heu sentit a parlar, o és possible que si llegiu aquest article us sentiu identificats o identificades amb aquesta experiència psicològica. Tot seguit, us explico en què consisteix.

La síndrome de l’impostor és un fenomen psicològic presentat l’any 1978 per dues psicòlogues clíniques, Pauline Clance i Suzanne Imes. Segons aquestes, consisteix en el fet que una persona amb una carrera professional d’èxit, que ha dedicat gran part de la seva vida a la formació acadèmica i professional i que ha rebut reconeixements per tot això, se sent com un impostor o impostora. Això és degut a que aquesta persona pensa que tot el què li ha passat ha estat sort, ha tingut sort a la vida, o ho atribueix a causes externes, i no a aptituds pròpies o a una capacitat pròpia per a poder realitzar tot allò que es proposa.

Arrel de tot això, aquestes persones viuen en situacions de por constant, ja que pensen que un dia tot es descobrirà i les persones que composen el seu entorn s’adonaran que són un frau.

Per tant, estem parlant de persones que no poden reconèixer l’èxit com a propi, és a dir, quan tenen reconeixements i èxits, pensen que és degut a la sort o a casualitats de la vida, tot i que puguin tenir elements externs que els hi demostrin que valen i que ho fan molt bé, no s’ho acaben de creure i pensen que no mereixen l’èxit que han aconseguit.

Un cop explicat què és la síndrome de l’impostor, segurament us preguntareu per què podem arribar a sentir-nos així. Un estudi realitzat al 1978, va demostrar que els impostors, segons la situació familiar viscuda, podien classificar-se en dos grups diferents:

> Una família amb dos fills o filles, un sempre treu bones notes i la família l’etiqueta com a l’intel·ligent, el que arribarà molt lluny, mentre que l’altre, queda en un segon pla i és el simpàtic o té altres habilitats que no tenen un valor tant alt. Així, aquest creu allò que li diuen, dubta de les seves pròpies capacitats i se sent un impostor.

> Una família que té un fill, i sempre li diuen que és el més intel·ligent, que és superior als altres. Aquest nen o nena, quan es fa gran, s’adona que a la vida també s’haurà d’esforçar per aconseguir allò que vol, i sent que no és tot allò que l’hi havien dit de petit, té por a decebre a la seva família, i se sent un impostor.

Així doncs, per acabar, tal i com afirma el psicòleg Alberto Soler, intentar superar aquesta síndrome pot resultar difícil i és probable que la persona necessiti ajuda professional, ja que pot ser que arrossegui aquests pensaments, aquestes creences limitants des de la infantesa.

Quan pateixes aquesta síndrome, no t’estàs mostrant tal i com ets, no expresses allò que penses realment, i fas i dius el que creus que esperen de tu. Per tant, hi ha un component social de por al rebuig, d’aconseguir constantment l’aprovació dels altres.

Per aquest motiu, és important i necessari aprendre a reconèixer les pròpies capacitats, i treballar en aquest sentit amb l’ajuda d’un o d’una professional de la psicologia, per intentar valorar-nos a nosaltres mateixos igual que valorem als altres, estimar-nos i valorar-nos tal i com som.

Gelosia entre germans. per Ariadna Jutglar

No fa gaire, vaig estar treballant en un cas on una mare estava molt preocupada per les conductes del seu fill, ell "havia canviat": deia més mentides, tenia un humor més irritable, amb rebequeries constants... Fent l'exploració psicopatològica i l'anamnesi del cas, ens vam adonar que l'inici d'aquestes conductes problema coincidia amb el naixement d'un germà petit. Ell estava gelós!!!

Sovint associem a la gelosia a una reacció negativa, però en realitat és una emoció totalment normal i natural que pot sentir un infant davant l'arribada d'un nou membre a la família. Cal que entenguem que és un moment de canvi pel nostre fill/a. Els gelós, per poder gestionar-los primer cal detectar-los, entendre'ls i aprendre a expressar-los.

Quins senyals ens poden ajudar a detectar-los?

- Canvis de comportament dirigits a cridar l'atenció

- Presència de rebequeries

- Disminució de la tolerància a la frustració

- Conductes regressives (descontrol d'esfínters, llenguatge més infantil...)

- Alteració d'hàbits: menjar, son..

És important que davant d'aquests senyals, els pares actuïn donat que tot això indica la presència de malestar en el nostre fill/a. Per aquest motiu, a continuació us deixo algunes indicacions per poder ajudar a disminuir les conductes de gelosia:

- Implicar al nostre fill/a des del principi de l'embaràs. Explicar-li que suposarà l'arribada d'un nadó a la família. Cal que aquesta explicació sigui realista, no fantasiosa.

- No fer comparacions. Hem d'evitar fer comparacions, ni positives ni negatives. Això afecta directament a la seva autoestima, autoconcepte i percepció d'autoconfiança...

- Involucrar al germà gran en les tasques diàries del més petit (sempre adequades a l'edat i les capacitats del nen, evitant donar responsabilitats excessives). Això ajudarà a augmentar la percepció d'autoeficàcia i autoestima, fent que se senti important i útil. Altrament, també estaràs fomentant una relació positiva entre germans.

- Buscar moments per a cada fill/a (atenció individualitzada). És rellevant que busquem moments en el nostre dia a dia per tal de poder passar temps amb ells conjuntament però també per separat per jugar, parlar... en resum, compartir temps de QUALITAT.

- Fomentar l'expressió i el diàleg emocional. Per tal de gestionar les emocions de l'infant, cal que l'ajudem a posar paraules a com se sent.

Com sempre, si ho necessites, no dubtis en contactar amb mi o visita'm al nou Centre Ajutglar Psicologia de Folgueroles (08519).

Ariadna Jutglar Anglada

Psicòloga General Sanitària

Col. 27065

Psicologia on-line. Escriu a ajutglaranglada@gmail.com

Instagram:  @psicologiaajutglar 

EMDR - Dessensibilització i Reprocessament per moviments oculars

Has sentit a parlar de l'EMDR? Probablement si no estàs dins del món de la psicologia, no hagis escoltat mai aquestes sigles. Tot seguit, t'explico en què consisteix aquesta teràpia i fem una mica de reflexió entorn de l'ajuda que ens pot oferir un professional de la psicologia.

Per començar, EMDR són les sigles que s'utilitzen per abreujar el procés de Dessensibilització i Reprocessament per moviments oculars. Es tracta d'una teràpia utilitzada en psicologia, que treballa sobre el mateix sistema de processament de la informació dels pacients, amb l'objectiu de desbloquejar-lo i de reduir uns determinats símptomes.

Dit amb altres paraules, l'EMDR es basa en un model on una determinada situació no s'ha processat del tot bé a escala cerebral, com podria ser per exemple, un fet traumàtic, com viure la mort d'un familiar molt proper o el fet d'haver viscut una catàstrofe natural. Aquestes situacions impactants per les persones, no s'han processat bé i estan produint una sèrie de símptomes com podria ser ansietat, angoixa, pors irracionals o creences que ens limiten, com el fet de pensar que no servim per res, o que no podem aconseguir allò que ens proposem.

Així doncs, per tal de millorar aquesta situació que pot acabar ocasionant diferents trastorns mentals, com Trastorn Depressiu Major, Trastorn d'Ansietat Generalitzada o consum de tòxics, es treballa de la següent manera:

1. El pacient descriu l'incident traumàtic, sempre amb l'ajuda del terapeuta que dóna les pautes perquè la persona pugui seleccionar aquella part més dolorosa i que li està generant més ansietat.

2. Mentre això succeeix, el terapeuta dur a terme l'estimulació bilateral, és a dir, guia al pacient perquè aquest mogui els ulls d'un costat a l'altre, o bé fa que aquest escolti un so d'una orella a l'altre, o li dóna cops a les espatlles o a les mans alternant dreta i esquerra. En tots tres casos, es tracta d'una estimulació bilateral.

3. Aquest procediment permet al pacient processar correctament la informació, el cervell es desbloqueja i comença a integrar allò que va passar.

4. És una teràpia que treballa en el passat, en el present i també en el futur. Recollint els fets traumàtics que ja han ocorregut, els estímuls que poden activar els símptomes com per exemple una olor, o el fet de visitar la platja per exemple si vas viure un tsunami, i prepara al pacient perquè pugui gestionar situacions futures i aprengui a abordar els problemes superant la por i sentint-se més segur d'ell mateix.

Així doncs, per concloure amb aquest sisè article, m'agradaria comentar que avui en dia encara hi ha persones que no creuen en l'ajuda que pot proporcionar un psicòleg o psicòloga, és a dir, existeix avui en dia un cert estigma envers la professió. Però en la majoria dels casos, els i les professionals disposen de recursos diferents, de teràpies diferents per ajudar a una persona a superar una determinada situació.

Per tant, si estàs vivint una situació complicada, si tens símptomes ansiosos, com taquicàrdies o pensaments recurrents que et generen angoixa... et recomano que busquis ajuda professional, algú que et doni suport i que t'ofereixi les eines per gestionar la situació. Per què sentir-se malament no ha de generar una sensació de culpa, o de vergonya, la vida és un llarg procés d'aprenentatge, i cada dia podem integrar nous aprenentatges que ens ajudin a créixer com a persones.

Psicologia Positiva amb nens i nenes

Fins ara, tots els articles que he escrit en aquesta revista han estat destinats a adults, en aquest quart, m’agradaria parlar dels més petits de casa, proposant jocs ben divertits i que ajudaran als nens i nenes a desenvolupar habilitats de Psicologia Positiva. Comencem primer de tot, per introduir i presentar un mica a què es refereix aquest concepte. Som-hi!

> Què és la Psicologia Positiva?

La Psicologia Positiva és una de les corrents més recents utilitzades en Psicologia, i es caracteritza per la focalització de l’atenció en les emociones positives. És a dir, aquesta disciplina psicològica es centra en l’estudi del benestar psicològic, de la felicitat de les persones i de les seves fortaleses i virtuts. Per tant, es tracta d’una corrent que es desvia una mica de l’estudi psicològic més habitual, centrat en allò negatiu, els aspectes patològics de les persones.
Un cop tenim la definició de Psicologia Positiva, passem a la part pràctica. És a dir, a com podem treballar-la, en aquest cas amb nens i nenes per tal de potenciar els beneficis del pensament positiu, així com la gestió de les emocions, la promoció de les relacions socials i amb tot això, augmentar el seu benestar.
Per fer-ho, presento un joc que es pot practicar a casa, amb els pares per exemple, per tal de treballar els aspectes esmentats.

* Joc 1: Ens diem coses maques. Aquest joc que es proposa és recomanable que es practiqui amb la família o amb un grup d’amics i amigues. Per poder jugar-hi, cadascuna de les persones del grup necessitarà un full de paper i un retolador i un cop tinguem el material preparat ja podem començar. Primer de tot, escollim a una de les persones del grup, i tot seguit, apuntem al full 5 coses positives d’aquella persona, adjectius que descriguin com és aquella persona i perquè em fa sentir bé. Un cop ho tinguem escrit al full, ho compartirem amb el grup, i li direm a la persona que hem escollit quines són les 5 coses bones que hem pensat sobre ella.
Amb aquest joc tan simple i de curta durada, uns 15 o 20 minuts aproximadament, estem fomentant l’autoestima de l’infant, que està aprenent a reconèixer els aspectes positius. D’altra banda, entén també que està fent un bé als altres, que els altres se sentiran bé amb les seves paraules, per tant, la generositat emocional cap als altres membres del grup és també un aspecte important a destacar.
Com aquest joc, n’hi ha molts d’altres que es poden fer a casa i que tenen un cost econòmic i de temps baix. Per tant, es tracta d’un recurs que es pot utilitzar sovint per potenciar aquests aspectes
positius que comentava anteriorment, i considero que val la pena dedicar-li una estoneta cada dia o el cap de setmana, per poder ensenyar als més petits aspectes positius que poden ajudar en la construcció d’una societat més “sana”, millorar les relacions entre les persones i fomentar individus menys egoistes i que tinguin una visió més àmplia de la comunitat.
Potser és una utopia, o potser no, però considero que és important treballar-ho des de casa i també des de l’escola, perquè estem fomentant relacions competitives entre infants, qui és el millor, qui arribarà més amunt i qui serà menys i no servirà per res. Ens passem la vida posant etiquetes que ens pesaran per sempre més, que ens faran mal i ens limitaran. És per això que em sembla molt important aquest treball, per poder construir una societat més unida i menys individualista.
Contacte: graciela.vidal@uvic.cat