La síndrome de l'impostor. per Graciela Vidal

Després d’uns mesos escrivint a la Revista de Vic, en aquest vuitè article, m’agradaria compartir amb tots vosaltres certa informació sobre un fenomen psicològic, la síndrome de l’impostor. Potser n’heu sentit a parlar, o és possible que si llegiu aquest article us sentiu identificats o identificades amb aquesta experiència psicològica. Tot seguit, us explico en què consisteix.

La síndrome de l’impostor és un fenomen psicològic presentat l’any 1978 per dues psicòlogues clíniques, Pauline Clance i Suzanne Imes. Segons aquestes, consisteix en el fet que una persona amb una carrera professional d’èxit, que ha dedicat gran part de la seva vida a la formació acadèmica i professional i que ha rebut reconeixements per tot això, se sent com un impostor o impostora. Això és degut a que aquesta persona pensa que tot el què li ha passat ha estat sort, ha tingut sort a la vida, o ho atribueix a causes externes, i no a aptituds pròpies o a una capacitat pròpia per a poder realitzar tot allò que es proposa.

Arrel de tot això, aquestes persones viuen en situacions de por constant, ja que pensen que un dia tot es descobrirà i les persones que composen el seu entorn s’adonaran que són un frau.

Per tant, estem parlant de persones que no poden reconèixer l’èxit com a propi, és a dir, quan tenen reconeixements i èxits, pensen que és degut a la sort o a casualitats de la vida, tot i que puguin tenir elements externs que els hi demostrin que valen i que ho fan molt bé, no s’ho acaben de creure i pensen que no mereixen l’èxit que han aconseguit.

Un cop explicat què és la síndrome de l’impostor, segurament us preguntareu per què podem arribar a sentir-nos així. Un estudi realitzat al 1978, va demostrar que els impostors, segons la situació familiar viscuda, podien classificar-se en dos grups diferents:

> Una família amb dos fills o filles, un sempre treu bones notes i la família l’etiqueta com a l’intel·ligent, el que arribarà molt lluny, mentre que l’altre, queda en un segon pla i és el simpàtic o té altres habilitats que no tenen un valor tant alt. Així, aquest creu allò que li diuen, dubta de les seves pròpies capacitats i se sent un impostor.

> Una família que té un fill, i sempre li diuen que és el més intel·ligent, que és superior als altres. Aquest nen o nena, quan es fa gran, s’adona que a la vida també s’haurà d’esforçar per aconseguir allò que vol, i sent que no és tot allò que l’hi havien dit de petit, té por a decebre a la seva família, i se sent un impostor.

Així doncs, per acabar, tal i com afirma el psicòleg Alberto Soler, intentar superar aquesta síndrome pot resultar difícil i és probable que la persona necessiti ajuda professional, ja que pot ser que arrossegui aquests pensaments, aquestes creences limitants des de la infantesa.

Quan pateixes aquesta síndrome, no t’estàs mostrant tal i com ets, no expresses allò que penses realment, i fas i dius el que creus que esperen de tu. Per tant, hi ha un component social de por al rebuig, d’aconseguir constantment l’aprovació dels altres.

Per aquest motiu, és important i necessari aprendre a reconèixer les pròpies capacitats, i treballar en aquest sentit amb l’ajuda d’un o d’una professional de la psicologia, per intentar valorar-nos a nosaltres mateixos igual que valorem als altres, estimar-nos i valorar-nos tal i com som.