Fem-la ballar! La nova etapa de la Mulassa, amb la Núria Sellés al capdavant

Després de molt de temps sense sortir, la Mulassa de Vic enceta una nova temporada amb un relleu de cap de colla i molts projectes a la vista. 

“Fem-la ballar” és el lema que encapçala la nova etapa de la Mulassa de Vic, marcada per diferents canvis. Quins han estat? Bé, en primer lloc, hi ha hagut un relleu del cap de colla de la Mulassa de Vic. Fins ara estava liderada per Jaume Miquel March, qui ara ocupa el càrrec de sots-cap de colla, passant a ser Núria Sellés la cap de colla actual i convertint-se en la primera dona que ocupa aquest càrrec.

I en segon lloc, i darrere de l’eslògan “Fem-la ballar!”, cobra sentit la nova realitat de la Mulassa, que encara el 2021 amb nous projectes engrescadors. 

De cara al Mercat del Ram tenim previst participar, juntament amb la imatgeria de la Ciutat, als actes que organitza l’Ajuntament de Vic. El diumenge 16 de maig anirem com a convidats a Montblanc per celebrar el 40è aniversari de la seva Mulassa. 

Ens fa una especial il·lusió anunciar que la Mulassa de Vic ha estat seleccionada per participar en el 33è Aplec Internacional 2021 a l’Alguer (Sardenya) que organitza Adifolk, i que tindrà lloc els propers 24, 25 i 26 de setembre d’enguany. L’Aplec és una mostra de cultura popular catalana que cada any es fa en un lloc diferent del món, i que té per objectiu donar a conèixer la nostra cultura popular arreu. 

La nostra agenda no s’acaba aquí. També hi ha altres actes previstos tant a Vic com fora de la Ciutat, els quals anirem desvetllant més endavant. Així doncs, la farem ballar, i molt.

Per tal que podeu conèixer totes les novetats, el nostre passat, present i futur, engeguem una campanya de difusió de la Mulassa de Vic a través de les XXSS amb el hashtag #femlaballar a Instagram (@mulassadevic) i Facebook (Mulassa de Vic). Per començar, el dia 8 de març celebrant el dia de la dona penjarem una foto de totes les dones mulasseres i gralleres i durant la setmana les anirem donant a conèixer.

REFRESQUEM LA MEMÒRIA

D’on ve la nostra Mulassa? Tenim constància que a Vic hi havia una Mulassa des de l’any 1604 i era portada per la Confraria dels Paraires, però no va ser fins al 2006 que des dels Sagals d’Osona va sortir la idea de recuperar-la. Així que la nova Mulassa va ser construïda, batejada per la Festa Major del 2007 a la Plaça de la Catedral i apadrinada per la Mulassa de Tarragona. 

Des de llavors, ha sortit a ballar sempre pel Mercat del Ram, per Festa Major, alguna vegada per Mercat Medieval i també ha fet algunes sortides fora de la ciutat.

La Mulassa és de titularitat municipal, gestionada des de la seva recuperació per l’Associació Cultural Sagals d’Osona i acompanyada sempre pels grallers dels Sagals.

Núria Pradas: 'Escriure em deslliura de tot el que m'envolta'

Amb el llibre 'Tota una vida per recordar', l’escriptora Núria Pradas (Barcelona, 1 de setembre de 1954) ha guanyat la quarantena edició del Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull (2020). L'obra té com a protagonista Sophie Simmons, una jove animadora de dibuixos que obté una beca per a treballar en els estudis cinematogràfics de Disney.

En primer lloc, enhorabona! Com valores haver estat guardonada amb aquest premi destacat?
És un honor i un orgull. Per a mi, vull pensar-ho així, no és un premi a una novel·la (tot i que també ho és) sinó a una trajectòria que va començar fa més de vint anys enrere.

Per què vas decidir centrar l'obra en un personatge tan interessant com la Sophie?
Tenia clar que en aquesta novel·la parlaria de la lluita de les dones per convertir-se en animadores. És una lluita real, un camí que van començar a obrir dones artistes als anys 30 i 40. La Sophie és una d’elles.

Curiosament, et vas inspirar en la vida de dues animadores reals.
Sí, en la trajectòria professional de la Mary Blair i la Reta Scott. Totes dues van treballar durant una època de la seva vida a Disney Studios i m’he basat en la feina que hi van fer per crear el personatge de la Sophie.

A més, l'acció es desenvolupa entre la creació de 'La Blancaneu i els set nans' (1937) i l'estrena de 'Dumbo' (1941).
Em van venir molt bé aquestes dues pel·lícules. A 'Blancaneu' veiem l’eclosió de Disney Studios. És el primer llargmetratge animat i obre un món de possibilitats. 'Dumbo' s’estrena en plena vaga, quan el creixement de l’empresa és un fet, i els animadors reivindiquen els seus drets laborals. Dues pel·lícules d’èxit, però que signifiquen moments molt diferents a Disney.

Què comparteixen els teus llibres per al públic adult amb les teves obres infantils i juvenils?
La literatura. Les ganes d’escriure per damunt de tot i un enorme respecte cap als lectors, sigui quina sigui la seva edat.

Com vas descobrir, ja ben entrats els trenta anys, que volies ser escriptora?
De fet, va ser escrivint. Primer obres de teatre. Després novel·les juvenils. I, de mica en mica, va anar creixent aquesta passió que cada dia que passa es fa més i més gran.

És curiós descobrir que va ser l'art dramàtic el que et va introduir en el món literari.
Sempre he estat molt vinculada al teatre amateur i escolar. Abans d’escriure, he fet teatre. És ara que escric i que, com això m’ocupa tot el temps, no puc fer res més.

Per què manifestes que escriure et fa sentir lliure?
Perquè em deslliura de tot el que m’envolta (bo i dolent). M’hi aboco de tal manera que em sento totalment lliure per crear, per viure altres vides.

Cap a quins nous indrets literaris ens portarà la teva imaginació?
Ara per ara, no puc ni pensar-hi. Estic abocada a la promoció de 'Tota una vida per recordar'. Suposo que cap a l’estiu podré començar a pensar en cap on aniran els trets.

Decisions de color gris. Per Núria Dot

Prens les decisions. Les agafes amb por, les fas teves i, a poc a poc, hi aprens a conviure.

Les mimes, les estimes amb més o menys intensitat; altres vegades, les acabes odiant.

Restes en silenci un temps, les mires de prop i després de lluny.

Les observes com si fossin existencials, com si realment d'elles depengués que la teva vida recorres un camí o un altre. Potser sí que és així, o potser no és més que una teoria absurda d'aquelles que utilitzes per creure que realment una decisió, o una altra, poden marcar un abans i un després.

Potser perquè és més fàcil donar les culpes a aquella decisió, que a tu mateixa. Potser perquè és més fàcil creure que no som nosaltres els culpables, que són aquells actes estúpids que vam prendre en un moment de debilitat, tot i que potser no ens sentíem gens vulnerables en aquell precís instant.

Dorms amb les decisions a la ment, o almenys ho intentes.

Et remous mil i una vegades al costat d'aquell pensament que et regira l'estómac i et fa sentir petita i estranya inclús en el teu propi llit.

Hi dónes mil i una voltes, l'estires i l'arronses, la palpes i te n'allunyes, espantada.

Maleïda decisió que et persegueix inclús quan pretens desconnectar, mantenir la ment en blanc, meditar sobre paisatges estranys i racons del món que encara no han estat del tot trepitjats.

De tant en tant, dónes una ullada al futur, i et preguntes en quin instant vas deixar de pensar en l'avui, per centrar totes les teves forces en arribar a un demà millor.

Perquè diantres no estàs gaudint del present, en lloc de centrar-te en un futur inexacte i desconegut, pretenent fer-lo brillar inclús quan la foscor ho ha envaït absolutament tot.

La foscor, i la incertesa. Tots aquells dubtes que es conformen com a una única por, impregnada de totes aquelles idees pintades de negre que et fan tremolar.

Les inseguretats es presenten com a amigues inseparables en aquests dies tan replets de desconeixença, i tu t'asseguis amb ella llargues hores, esperant que et resolguin aquests dubtes que et roseguen per dins, tot i saber que això només ho pots fer tu mateixa.

I t'esperes, amb un cafè entre les mans (descafeïnat, no fos cas que els nervis et traguessin dels teus cabals), i rumies, dones voltes a aquesta desconeixença que et consumeix per dins, sense adonar-te que no hi ha una única decisió correcte. Que tot això, va més enllà de la correcció, que tot això va més enllà del blanc i el negre.

Que la vida està per viure-la, per equivocar-se, per prendre les decisions equivocades, assumir-les i continuar endavant.

Però que estrany, que aquesta afirmació tan simple i vàlida, no vulgui entrar en aquest món de pensaments tan complex del qual formes part.

Benvolgut Gener

Una taula plena de papers en blanc, un parell de bolígrafs gastats i les poques ganes que et queden de fer màgia assentades al terra, al costat d’una cadira plena de roba que fa dies que no t’acaba de quedar bé.

Els dies passen més a poc a poc de l’habitual. Somrius amb certa desgana, escoltes un parell de nadales per la radio. Tot és més frustrant de l’habitual.

T’estires al llit sense mandra, ni son. Només t’estires i et quedes mirant el sostre blanc, esperant la musa; la inspiració; el què sigui.

Bufes, t’aixeques i et mires fixament al mirall.

El teu reflexa, cansat, et torna la mirada. I t’adones que potser si que és veritat, que fas mala cara. Que un parell de bosses fosques et rodegen els ulls, que els llavis estan més ressecs i mossegats del normal, que els ossos de la clavícula se’t noten horriblement.

Que potser és veritat que has perdut les ganes de sortir al carrer. Que només tens ganes que el Nadal passi amb la crueltat habitual, observant com tantes i tantes persones són felices en el seu món maquillat amb decoració nadalenca i un munt de desitjos que, prou saben, no són fàcils d’aconseguir.

I tu et mires, i penses si realment és tant demanar que s’acabin ja aquestes dates. Que el fred de mitjans de gener arribi amb força, potser aquest any serà inclús reconfortant, la fredor de fora es confondrà amb la que et neix a dins.

Que arribi la rutina, el gust a cafè i a problemes quotidians. Que torni la normalitat, vestida amb la seva roba grisa i ordinària. Que desapareguin aquests dies on tothom és tant i tant agradable, on les persones intenten somriure més i es diuen paraules benaventurades de manera frívola i superficial.

Que, tant de bo, amb la rutina, tornin les ganes d’escriure i de sentir. Que la musa aparegui per la porta, deixi el tabac sobre la taula i t’expliqui què ha estat fent aquestes setmanes.

Que l’escalfor de la tranquil·litat ho rodegi tot.

Que l’hivern sigui més hivern que mai, que s’emporti aquesta escalfor que en prou feines sents, però que no t’acaba de convèncer.

Que l’any avanci amb empenta, sense presses, però allunyant-se d’aquest Nadal que et regira les entranyes i et deixa els papers ben blancs.

Núria Dot