Decisions de color gris. Per Núria Dot

Prens les decisions. Les agafes amb por, les fas teves i, a poc a poc, hi aprens a conviure.

Les mimes, les estimes amb més o menys intensitat; altres vegades, les acabes odiant.

Restes en silenci un temps, les mires de prop i després de lluny.

Les observes com si fossin existencials, com si realment d'elles depengués que la teva vida recorres un camí o un altre. Potser sí que és així, o potser no és més que una teoria absurda d'aquelles que utilitzes per creure que realment una decisió, o una altra, poden marcar un abans i un després.

Potser perquè és més fàcil donar les culpes a aquella decisió, que a tu mateixa. Potser perquè és més fàcil creure que no som nosaltres els culpables, que són aquells actes estúpids que vam prendre en un moment de debilitat, tot i que potser no ens sentíem gens vulnerables en aquell precís instant.

Dorms amb les decisions a la ment, o almenys ho intentes.

Et remous mil i una vegades al costat d'aquell pensament que et regira l'estómac i et fa sentir petita i estranya inclús en el teu propi llit.

Hi dónes mil i una voltes, l'estires i l'arronses, la palpes i te n'allunyes, espantada.

Maleïda decisió que et persegueix inclús quan pretens desconnectar, mantenir la ment en blanc, meditar sobre paisatges estranys i racons del món que encara no han estat del tot trepitjats.

De tant en tant, dónes una ullada al futur, i et preguntes en quin instant vas deixar de pensar en l'avui, per centrar totes les teves forces en arribar a un demà millor.

Perquè diantres no estàs gaudint del present, en lloc de centrar-te en un futur inexacte i desconegut, pretenent fer-lo brillar inclús quan la foscor ho ha envaït absolutament tot.

La foscor, i la incertesa. Tots aquells dubtes que es conformen com a una única por, impregnada de totes aquelles idees pintades de negre que et fan tremolar.

Les inseguretats es presenten com a amigues inseparables en aquests dies tan replets de desconeixença, i tu t'asseguis amb ella llargues hores, esperant que et resolguin aquests dubtes que et roseguen per dins, tot i saber que això només ho pots fer tu mateixa.

I t'esperes, amb un cafè entre les mans (descafeïnat, no fos cas que els nervis et traguessin dels teus cabals), i rumies, dones voltes a aquesta desconeixença que et consumeix per dins, sense adonar-te que no hi ha una única decisió correcte. Que tot això, va més enllà de la correcció, que tot això va més enllà del blanc i el negre.

Que la vida està per viure-la, per equivocar-se, per prendre les decisions equivocades, assumir-les i continuar endavant.

Però que estrany, que aquesta afirmació tan simple i vàlida, no vulgui entrar en aquest món de pensaments tan complex del qual formes part.

Benvolgut Gener

Una taula plena de papers en blanc, un parell de bolígrafs gastats i les poques ganes que et queden de fer màgia assentades al terra, al costat d’una cadira plena de roba que fa dies que no t’acaba de quedar bé.

Els dies passen més a poc a poc de l’habitual. Somrius amb certa desgana, escoltes un parell de nadales per la radio. Tot és més frustrant de l’habitual.

T’estires al llit sense mandra, ni son. Només t’estires i et quedes mirant el sostre blanc, esperant la musa; la inspiració; el què sigui.

Bufes, t’aixeques i et mires fixament al mirall.

El teu reflexa, cansat, et torna la mirada. I t’adones que potser si que és veritat, que fas mala cara. Que un parell de bosses fosques et rodegen els ulls, que els llavis estan més ressecs i mossegats del normal, que els ossos de la clavícula se’t noten horriblement.

Que potser és veritat que has perdut les ganes de sortir al carrer. Que només tens ganes que el Nadal passi amb la crueltat habitual, observant com tantes i tantes persones són felices en el seu món maquillat amb decoració nadalenca i un munt de desitjos que, prou saben, no són fàcils d’aconseguir.

I tu et mires, i penses si realment és tant demanar que s’acabin ja aquestes dates. Que el fred de mitjans de gener arribi amb força, potser aquest any serà inclús reconfortant, la fredor de fora es confondrà amb la que et neix a dins.

Que arribi la rutina, el gust a cafè i a problemes quotidians. Que torni la normalitat, vestida amb la seva roba grisa i ordinària. Que desapareguin aquests dies on tothom és tant i tant agradable, on les persones intenten somriure més i es diuen paraules benaventurades de manera frívola i superficial.

Que, tant de bo, amb la rutina, tornin les ganes d’escriure i de sentir. Que la musa aparegui per la porta, deixi el tabac sobre la taula i t’expliqui què ha estat fent aquestes setmanes.

Que l’escalfor de la tranquil·litat ho rodegi tot.

Que l’hivern sigui més hivern que mai, que s’emporti aquesta escalfor que en prou feines sents, però que no t’acaba de convèncer.

Que l’any avanci amb empenta, sense presses, però allunyant-se d’aquest Nadal que et regira les entranyes i et deixa els papers ben blancs.

Núria Dot