Decisions de color gris. Per Núria Dot

Prens les decisions. Les agafes amb por, les fas teves i, a poc a poc, hi aprens a conviure.

Les mimes, les estimes amb més o menys intensitat; altres vegades, les acabes odiant.

Restes en silenci un temps, les mires de prop i després de lluny.

Les observes com si fossin existencials, com si realment d'elles depengués que la teva vida recorres un camí o un altre. Potser sí que és així, o potser no és més que una teoria absurda d'aquelles que utilitzes per creure que realment una decisió, o una altra, poden marcar un abans i un després.

Potser perquè és més fàcil donar les culpes a aquella decisió, que a tu mateixa. Potser perquè és més fàcil creure que no som nosaltres els culpables, que són aquells actes estúpids que vam prendre en un moment de debilitat, tot i que potser no ens sentíem gens vulnerables en aquell precís instant.

Dorms amb les decisions a la ment, o almenys ho intentes.

Et remous mil i una vegades al costat d'aquell pensament que et regira l'estómac i et fa sentir petita i estranya inclús en el teu propi llit.

Hi dónes mil i una voltes, l'estires i l'arronses, la palpes i te n'allunyes, espantada.

Maleïda decisió que et persegueix inclús quan pretens desconnectar, mantenir la ment en blanc, meditar sobre paisatges estranys i racons del món que encara no han estat del tot trepitjats.

De tant en tant, dónes una ullada al futur, i et preguntes en quin instant vas deixar de pensar en l'avui, per centrar totes les teves forces en arribar a un demà millor.

Perquè diantres no estàs gaudint del present, en lloc de centrar-te en un futur inexacte i desconegut, pretenent fer-lo brillar inclús quan la foscor ho ha envaït absolutament tot.

La foscor, i la incertesa. Tots aquells dubtes que es conformen com a una única por, impregnada de totes aquelles idees pintades de negre que et fan tremolar.

Les inseguretats es presenten com a amigues inseparables en aquests dies tan replets de desconeixença, i tu t'asseguis amb ella llargues hores, esperant que et resolguin aquests dubtes que et roseguen per dins, tot i saber que això només ho pots fer tu mateixa.

I t'esperes, amb un cafè entre les mans (descafeïnat, no fos cas que els nervis et traguessin dels teus cabals), i rumies, dones voltes a aquesta desconeixença que et consumeix per dins, sense adonar-te que no hi ha una única decisió correcte. Que tot això, va més enllà de la correcció, que tot això va més enllà del blanc i el negre.

Que la vida està per viure-la, per equivocar-se, per prendre les decisions equivocades, assumir-les i continuar endavant.

Però que estrany, que aquesta afirmació tan simple i vàlida, no vulgui entrar en aquest món de pensaments tan complex del qual formes part.

Com si plogués, un relat de Silvia Teulats

Passeig sota la pluja, de Leonid Afremov

En Leo entra a l’habitació de la Laura carregat amb un quadre sota el braç i una rosa de paper a la mà. S’asseu sigil·losament a la cadira que hi ha just al costat del llit i deixa recolzada la pintura sota la taula plegable. Agafa la mà de la Laura, que jau amb els ulls tancats i la respiració profunda, i li posa la rosa de paper fúcsia sobre el pit. L’observa llargament fins que li fa un petó als llavis que la desperta. La Laura s’entrega al petó i li estreny la mà.
—Leo…
—Bon dia, bonica! Avui és el nostre primer cap d’any junts, què voldràs fer?
—No ho sé, estic cansada…
—Descansa tot el matí si vols, que a la tarda sortirem a passejar. Han dit que plourà, serà perfecte. Podríem fer un passeig pel Prat de la Riera, jo t’aixoplugaré amb el paraigua i tu m’agafaràs de bracet. Duràs posat el vestit blanc de sílfide i caminarem a pas lent. Pel camí esquivarem bassals de fang i jugarem a endevinar el silenci dels arbres. Tu t’escaparàs per abraçar-ne un, el teu. Com sempre, primer li demanaràs permís per fer-ho i, riallera, em diràs que estava trist perquè feia dies que no l’anaves a trobar. Jo faré veure que em poso gelós: «Què té aquest plàtan que no tingui jo? És més alt i més robust, potser?». Amb la llum del teu somriure s’encendran tots els fanals en
caure la tarda. Quan arribem al capdavall del passeig i em diguis que et fan mal els peus de tant caminar, et descalçaré les sabates d’agulla que et fan la guitza. Llavors, amb els peus nus i blancs arrencaràs a córrer i jo t’empaitaré amb el paraigua i les sabates a la mà fins al davant de l’església de la Mercè. Ens asseurem als últims graons i allà, ben arrecerats, farem l’amor com si fóssim dos amants furtius enmig de la tempesta. Què et sembla?
—Em sembla que ets un poeta de bragueta, tu! —se’n mofa la Laura, que li brillen els ulls. D’una revolada s’obre la porta i entra la infermera amb una carpeta a les mans.
—Mi-te’l, en Leo, que no és a la seva habitació. Va, parella, que hauríeu de triar el menú d’avui...
—Avui voldrem —fa ell amb veu solemne— que ens serveixin un bon plat de gambes de Palamós i una copeta de Bufa Núvols, denominació d’origen de l’Empordà. Hem de celebrar el nostre cap d’any!
—Sí, és clar, ja hi comptava! —li segueix la veta la infermera, que discretament deixa els papers del menú damunt la taula i amb una mirada de complicitat s’esmuny de pressa cap al passadís.
En Leo s’aixeca per ajustar la porta i fa sonar «Si anessis lluny» al reproductor del mòbil mentre acarona la cara pàl·lida de la Laura que reprèn el son…

Si anessis lluny 

tan lluny que no et sabés 

tampoc ningú sabria el meu destí, 

cap altre llavi no em tindria pres 

però amb el teu nom faria el meu camí.

I, quan ella ja dorm, destapa la pintura que ha amagat sota la taula. Amb cura, la col·loca al costat de les altres, ordenades des del dia que es van conèixer fa set mesos a l’hospital, fins a la vigília de Nadal davant l’olivera dels desitjos a la plaça del Pes. El «Passeig de cap d’any sota la pluja» hi llueix amb una força invicta. S’acosta a poc a poc a la Laura i li xiuxiueja: «Hi estem bé en aquest hotelet, eh, reina?». Amb la mirada ressegueix una per una les seves obres i sent, com si plogués dins el seu cor, un instant fugisser de felicitat.