Decisions de color gris. Per Núria Dot

Prens les decisions. Les agafes amb por, les fas teves i, a poc a poc, hi aprens a conviure.

Les mimes, les estimes amb més o menys intensitat; altres vegades, les acabes odiant.

Restes en silenci un temps, les mires de prop i després de lluny.

Les observes com si fossin existencials, com si realment d'elles depengués que la teva vida recorres un camí o un altre. Potser sí que és així, o potser no és més que una teoria absurda d'aquelles que utilitzes per creure que realment una decisió, o una altra, poden marcar un abans i un després.

Potser perquè és més fàcil donar les culpes a aquella decisió, que a tu mateixa. Potser perquè és més fàcil creure que no som nosaltres els culpables, que són aquells actes estúpids que vam prendre en un moment de debilitat, tot i que potser no ens sentíem gens vulnerables en aquell precís instant.

Dorms amb les decisions a la ment, o almenys ho intentes.

Et remous mil i una vegades al costat d'aquell pensament que et regira l'estómac i et fa sentir petita i estranya inclús en el teu propi llit.

Hi dónes mil i una voltes, l'estires i l'arronses, la palpes i te n'allunyes, espantada.

Maleïda decisió que et persegueix inclús quan pretens desconnectar, mantenir la ment en blanc, meditar sobre paisatges estranys i racons del món que encara no han estat del tot trepitjats.

De tant en tant, dónes una ullada al futur, i et preguntes en quin instant vas deixar de pensar en l'avui, per centrar totes les teves forces en arribar a un demà millor.

Perquè diantres no estàs gaudint del present, en lloc de centrar-te en un futur inexacte i desconegut, pretenent fer-lo brillar inclús quan la foscor ho ha envaït absolutament tot.

La foscor, i la incertesa. Tots aquells dubtes que es conformen com a una única por, impregnada de totes aquelles idees pintades de negre que et fan tremolar.

Les inseguretats es presenten com a amigues inseparables en aquests dies tan replets de desconeixença, i tu t'asseguis amb ella llargues hores, esperant que et resolguin aquests dubtes que et roseguen per dins, tot i saber que això només ho pots fer tu mateixa.

I t'esperes, amb un cafè entre les mans (descafeïnat, no fos cas que els nervis et traguessin dels teus cabals), i rumies, dones voltes a aquesta desconeixença que et consumeix per dins, sense adonar-te que no hi ha una única decisió correcte. Que tot això, va més enllà de la correcció, que tot això va més enllà del blanc i el negre.

Que la vida està per viure-la, per equivocar-se, per prendre les decisions equivocades, assumir-les i continuar endavant.

Però que estrany, que aquesta afirmació tan simple i vàlida, no vulgui entrar en aquest món de pensaments tan complex del qual formes part.