ENTREVISTA A: Josep Ametller "El nostre valor afegit és aportar valor a la comunitat"

Amb més de 140 botigues arreu del territori català, Ametller Origen s'ha convertit en un dels establiments amb més diferenciabilitat del mercat. Des de 1830, la família Ametller s'ha dedicat a conrear les seves terres i fruit de la seva experiència com a agricultors i elaboradors, neix l'ambiciós projecte Ametller Origen. Ho descobrim parlant amb Josep Ametller, CEO i cofundador d'Ametller Origen.

L'Ametller Origen, va rebre el Premi Amic Internacional, mitjans de proximitat. Què suposa per a l'empresa aquesta distinció?

Crec que es valora aquesta tasca que fem, d'apropar-nos al territori, d'aportar valor al territori i de treballar aquesta proximitat més enllà del producte. Això ens permet crear arrels i promoure l'ecosistema. Avui en dia estem presents a vint-i-una capçaleres arreu del territori, generant continguts d'informació... i a més de l'àmbit més local, perquè pensem que té molt de sentit i és molt coherent amb el nostre missatge.

Per què aposteu per aquests continguts a la premsa de proximitat i no a la premsa més generalista d'àmbit nacional o estatal?

D'entrada, perquè nosaltres estem a Catalunya només, per tant, fer comunicació amb àmbit estatal no tindria massa sentit. La meva mare només llegeix la premsa local, i com la meva mare, tenim molts clients. Com a resultat, s'està demostrant, en un moment amb una conjuntura complicada per als mitjans de comunicació en paper, tant en l'àmbit autonòmic com en l'àmbit estatal, que la premsa local s'ha sabut reinventar, ajustant bé els costos per poder sobreviure. I, a més, arriben a un perfil de consumidor al qual la premsa més generalista no arriba... Tot i que saps que això costa molt de mesurar, més enllà del que em diu la meva mare quan llegeix alguna premsa local, però que almenys té sentit en la nostra manera de fer, que és generar un impacte allà on estem i en l'àmbit local.

Quin seria el valor afegit que aporta Ametller Origen?

Això és clau. El nostre valor afegit és aportar valor a la comunitat, més enllà de vendre un producte concret. Per exemple, quan anem a un barri de Barcelona, o a un poble, on abans no hi havia un Ametller, el consum de fruita i verdura augmenta un 30% -al cap d'un any d'haver aterrat allà-. Per tant, només això ja té sentit. Doncs justament aquest valor afegit és el de començar a promoure el consum, i no fer-ho amb grans campanyes de publicitat, sinó aconseguint que l'experiència de consumir fruita i verdura sigui plaent.

Això vol dir treballar bé des de l'origen, treballar amb bona qualitat de producte... Per altra banda, fer-ho també de manera més sostenible, i per fer-ho de manera més sostenible, s'ha de treballar des de l'origen també, perquè és més eficient des del punt de vista de l'ús de l'aigua, i de tot el que suposa la cadena de valor que representem nosaltres. Per tant, quan diem que ens veiem capaços de contribuir a millorar el món, venent, per exemple, bledes, és perquè projectem els nostres valors des de l'origen, des de l'agricultura, des de la manera de produir, des de com ho fem, i de com acaba arribant al client. Tot això genera un impacte positiu.

Cada cop més globalitzats, però hi ha una tendència amb força que ens empeny a reconèixer que el que valorem és allò que tenim a prop, i per tant també apel·lem al botiguer de proximitat, per exemple. Ho veus així?

En general, és una tendència de sensibilitat per el punt local. Podríem discutir que és local, però parlant des del sentit comú, si pots produir unes bledes de Baix Llobregat, no les facis a Perpinyà o a Múrcia. Ara bé, com tota a la vida, hi ha una gamma de grisos. No tot és blanc o negre. Hem de ser de posar un punt d'equilibri amb tot, fugir de la demagògia i aplicar sentit comú: tot allò que puguem consumir de prop, evidentment té més sentit. I si no intentar fer-ho de la manera més sostenible possible.

Seguiu la filosofia del camp al plat?

Es podria dir així. Nosaltres, que venim de ser agricultors, de fet encara en som i que el que vam escalar va ser una manera de viure. Es produïa a casa el mateix que ens alimentava. Anàvem al mercat ambulant els dissabtes, a vendre les coses que sortien de casa. I això després de vint anys, el que hem volgut és amplificar-ho i arribar a més llocs, amb més població, amb més persones, però sense perdre aquesta filosofia de mantenir que el circuit, d'ençà que plantem, collim i arribem a consumir, sigui el més proper possible.

En alguna entrevista dius que sempre existeix una manera diferent de fer les coses. Per què?

Això és obvi. Sempre hi ha una manera diferent de fer les coses, falta, però que aquesta manera diferent tingui èxit. Aquesta és la clau i nosaltres el que hem intentat sempre ha sigut llegir, a la nostra manera, traduint el que el client podia necessitar. De vegades ens hem avançat en coses que potser el client no sabia ni que podia necessitar, però que podien tenir un sentit i sobretot fer-se honestos amb els nostres orígens i allò que vèiem, que anava molt bé amb aquella experiència que teníem al mercat de proximitat i immediatesa, escalar-les sense perdre el valor singular que teníem i que oferíem al client. Sempre hem pensat que ens havíem de diferenciar i que les petites diferències eren les importants. I si no tens això clar, és fàcil que et perverteixen. Per exemple: Nosaltres tenim un obrador on fabriquem plats cuinats, gaspatxos, cremes de verdures... Molts cops tenim el debat de si hauríem de produir la crema de verdura amb verdura congelada, perquè la gestió és més fàcil, perquè és econòmic... Fem tasts amb els clients i de cada 10 persones em trobo que n'hi ha uns quatre no ho noten. Però, així i tot, no ho canviarem, perquè és aquí quan anem al valor fundacional. Vivim de les petites diferències, allò que ens fa diferents, és allò que alguns no noten, però d'altres sí. I aquests són els abanderats amb el que sempre hem treballat. És la petita diferència com a bandera de l'excel·lència que sempre perseguim.

Farem unes preguntes ràpides. Quants punts de venda teniu actualment?

140.

I majoritàriament a Barcelona?

Sí, principalment a la província de Barcelona.

Podem considerar que la vostra estratègia es focalitza molt en Barcelona i l'àrea metropolitana?

Nosaltres som del Penedès i teníem la sort de tenir a mitja hora a 5 milions d'habitants. I això és el que hem prioritzat. Ens ha anat bé, i hem connectat bé amb el món urbanita, però també estem ara sortint a Girona, a l'Ebre. Ens anem estenent arreu, però tenim clar que el nostre mercat, de moment serà Catalunya.

A curt o mitjà termini, no teniu pensat marxar?

Tenim tres botigues a Andorra, però més enllà d'això, de moment no està previst. Perquè tenim molta feina a fer aquí. De fet, nosaltres som inconformistes de mena. Sabem que encara tenim molt de marge de maniobra. No descartem una expansió més enllà de Catalunya, però a curt i mitjà termini no tindria sentit per nosaltres.

M'agradaria que ens parlessis del projecte de l'Agroparc Penedès, d'on sorgeix aquesta idea i que ha de ser aquest projecte de nou sistema de producció agroalimentària?

Sorgeix de com vivíem nosaltres. Nosaltres vivíem en una masia de pagès on era circular, i no era perquè hi hagués darrere d'aquesta manera de viure un pla estratègic per la sostenibilitat, sinó que era una manera de sobreviure, que tot havia de ser molt més eficient i més circular. Ho havíem d'aprofitar tot, sigui una, dues o tres vegades. I ja fa molts anys, cap a més de quinze anys que li vam donar tombs de com avui i amb el segle XXI podíem aprofitar una tecnologia que avui tenim a l'abast per partir d'aquell punt de partida de la circularitat que pogués produir-se de manera molt més eficient que a la vegada seria més sostenible i, per tant, tindria un impacte positiu al medi ambient. I això és l'Agroparc, un nou model de producció agroalimentària sostenible i circularment.

Text: Regina Rigau - El Monocle / Imatges: Aina Pizarro - El Monocle

Premi literari Revista de Vic 2019 per en Josep Bruch, amb el llibre 'EVA'

Joan Turró, Josep Bruch i Xavi Ruiz

L’Eva és una noia vigatana de 20 anys, i com a qualsevol noia que té la seva edat, l’hi agrada molt l’esport, viatjar, llegir... El que no es podia imaginar mai, és que l’hi canvies tan ràpidament la vida, de cop i volta, i sense que és pogués preparar.

Després d’afrontar un dels reptes més difícils, no sap si les coses poden sortir bé o no. 

La novel·la d’en Josep Bruch que et farà canviar de pensar i de sentir, t’enamoraràs de l’Eva i dels seus carismàtics personatges. 

Guardonada amb el premi literari Revista de Vic 2019 que dóna la revista del mateix nom.

Au va! Mira al cel i contempla que pots ser un escollit o escollida i que per molt fosc que sigui l’univers, pensa que el més petit estel brilla.

JOSEP BRUCH i MIRALPEIX

Va néixer un 2 d’octubre de 1947 a Sant Hipòlit de Voltregà. D’entrada «sac i ganxo».

A l’edat de 5 anys la família se’n va anar a viure a Taradell, és a dir, «gitano», i més tard, als 12, el varen portar a viure a Vic «vigatà i home de bé, no pot ser».

Va començar a col·laborar, de molt jove, amb els diaris locals, L'Ausona, era aleshores, i més tard el 9 nou. Per això es va plantejar fer periodisme, ja que jo era molt atrevit i deia, com sempre, les coses pel seu nom. Així doncs guanya el primer premi literari de la Revista de Vic i publica la seva novel·la Eva, que sens dubte us meravellarà.

EVOLUCIÓ GENÈTICA, per Josep Bruch i Miralpeix.

La Carla és una noia de quinze anys, alta i molt desenvolupada per la seva edat. Morena a més no poder i amb una generosa cabellera negra que, a les deu del vespre, ja plena nit, torna de casa d'una amiga per un dels carrers més antics de Vic. En passar per davant d'una portalada, tres homes, emmascarats, se li tiren a sobre. Una tira de cinta adhesiva americana li tapa ràpidament la boca i l'arrosseguen cap a dins de l'ampla entrada. Li treuen la seva brusa i l'esmolat tall d'una navalla desfà, en dècimes de segon, els tirants dels sostenidors. I mentre unes mans àvides del seu cos li magregen els pits amb una força desmesurada que li fa mal, unes altres li treuen els texans, deixant al descobert la resta del seu cos. No pot cridar. Està terroritzada. Són tres i més forts que ella. No en te cap dubte, la violaran.

De sobte tot desapareix i es troba a la seva habitació, damunt del seu llit.

No entén res, però li manca la brusa, els sostenidors i els texans, però si té un tros de cinta americana que li tapa la boca, i els pits li fan molt de mal. Tampoc porta la bossa de mà amb totes les seves pertinences.

Ara si, s'ha tornat boja del tot: res no li quadra. Com és possible això?

Per sort el seny s'imposa. Sang freda és el que cal, i sempre n'ha tingut, i molta. Peus a terra, despullar-se del tot i cap a la dutxa. I no amb aigua calenta, precisament, sinó freda del tot. En acabar comprova, davant del mirall, el seu cos nu, i veu els morats que té als pits a causa de les masegades. Per si alguna cosa mancava, el tros de cinta americana encara és a terra. No el toca directament. El sentit comú li diu que, abans de fer-ho, es posi uns guants fins de làtex, ja que hi podria haver empremtes i ADN que identifiqui els seus agressors. El diposita sobre un tovalló de paper i l'embolica.

Sobre el llit, plora fortament, amb sanglots i desconsol, plena de veritable ràbia i rancor. Està espantada, feta un garbuix total. Com és possible tot això? Recorda perfectament el que li va passar, i tant les marques que té als pits, com la manca de la seva vestimenta, de la seva bossa de mà i el tros de cinta americana, donen fe dels fets. Però no té consciència de com es va desempallegar dels seus atacants, ni de com va tornar a casa. Finalment, molt entrada la matinada, i després de prendre's uns quants tranquil·litzants, aconsegueix adormir-se.

Avui decideix no anar a l'institut. De fet s'ha despertat passades ja les dotze de migdia, i es queda a reflexionar profundament sobre el que li va passar, i d'altres successos de la seva vida sobre els quals tampoc té cap explicació.

En el seu escriptori, comença ara a fer, per escrit, un resum de la seva persona i de totes les coses inexplicables que, recorda, li han passat al llarg de la seva vida. No li caldria fer-ho per escrit, ja que si una cosa té, és memòria fotogràfica. Res del que fa, almenys conscientment, se li escapa: ho recorda tot, fins al més mínim detall. Però no vol deixar ni un sol cap sense lligar. Comença per anotar una seva aptitud que mai no ha entès, però que sempre, des de la seva infància ha demostrat tenir: en tot moment sap on és i cap on cal dirigir-se. En te un coneixement tan exhaustiu, que sembla que porti un GPS. Quan tenia tan sols sis anys, en una llarga excursió que va fer amb una colla, al final es varen perdre del tot, i l'única que sempre va estar segura del camí a seguir per tornar a casa va ser ella. Tothom va restar meravellat de la seva memòria, però en el que no es va fixar ningú, a causa de l'estrès del moment, va ser que el camí de tornada no va ser exactament el mateix que el d'anada. Ningú no ho entenia. A banda d'això com a cosa també excepcional, el que recordava va ser el problema de la seva menarquia. L'hi va arribar molt aviat, encara no al cap de deu anys, després d'un desenvolupament físic molt espectacular i ràpid. Fins i tot varen fer-li una revisió mèdica, molt exhaustiva, per veure si hi havia alteracions fisiològiques, però no va sortir res d'anormal. Només un electroencefalograma va mostrar, a més de les normals, unes ones desconegudes, força difuses, que després de ser estudiades a fons, de forma molt minuciosa por bons especialistes, ningú no va saber a què corresponien, i atès que els exàmens psicològics varen determinar una personalitat completament normal, ho varen catalogar com a raresa individual a tenir en compte. Ningú no hi va donar més importància.

A més, ja des de petita, ha estat sempre una noia força reservada i una mica especial. Sempre, i ho ha comprovat, però no n'ha parlat mai amb ningú, ha tingut un profund coneixement de tot el seu propi cos i de tots els seus òrgans. És com si se'l pogués controlar, fil per randa i en tot moment. Fins i tot pot arribar a controlar, dins d'uns límits, els batecs del seu cor, i estroncar hemorràgies.

A banda, sempre ha tingut uns somnis molt vius. Massa. I li fa la impressió que la llargària del temps que sembla viure en ells no es correspon amb la real del temps que dorm.

El seu germà gran, en David, sempre havia estat un gran afeccionat a la ciència-ficció, i alguna vegada li havia parlat de teleportacions, trasllats en el temps i en l'espai, en què la persona afectada desapareix d'un indret i apareix en un altre, i de tota una sèrie d'històries inversemblants que, de cop i volta, ara ja no li semblen tant, d'increïbles. I fa un resum cronològic, molt detallat, de tot el que, recordava, li havia passat a ella i que, creia, no tenia cap explicació lògica. Curiosament tot es podria correspondre, creu ara, amb desplaçaments no explicables en l'espai, i als quals no havia parat prou atenció, en no veure-ho així en el seu moment. Ho va atribuir a l'estrès dels moments, però tot i això no s'ho explica.

Un dia es va despertar a l'habitació del seu germà, que ja feia temps es va emancipar i estava buida. No ho entenia. Què hi feia, allà? Estava perdent el nord? S'havia tornat somnàmbula? Se n'havia anat a dormir a la seva habitació, n'estava segura i no podia ser de cap altra manera.

Un altre dia, després d'un somni estrany: una lluita molt dura amb un perfecte desconegut, es despertà amb hematomes. Com s'ho havia fet? Sense explicació.

En un treball de l'institut sobre dones significatives en la història de la humanitat, la professora li va suggerir Jeanne d'Arc. Va tenir, sobre ella, uns dels seus característics somnis tan vius i ho va abocar en el treball. Li va costar una amistosa reprimenda de la mestra, que la va felicitar, però, per la seva viva imaginació. D'on ho havia tret allò que deia? Era quelcom massa descriptiu de la persona de què parlava, i, com experta en el personatge, dubtava que hagués pogut trobar, enlloc, els detalls que ella donava. La Carla, però, el que no pot fer és dir que ho ha vist en un somni. Si ho hagués llegit en algun lloc, ho recordaria.

De fet, i retornant als darrers fets, recorda: no és la primera vegada que, en un moment de fort perill, perd la consciència de com se n'escapoleix. S'hi ha trobat diversos cops. Recorda que tenia deu anys, que en una excursió va caure per un terraplè molt alt i vertical, gairebé un single d'uns cinc metres. Ningú no va entendre com, amb tots els rocs que hi havia, arribés a baix sense fer-se ni un sol morat. Recorda després, també, l'accident de cotxe que van tenir amb en Marc i una altra amiga. En Marc va perdre el control del vehicle, i després de dues giragonsades i un vol de campana, es varen estavellar contra un marge, quedant el cotxe molt aixafat. No es varen fer res greu, però, curiosament, va ser ella qui, des de fora del cotxe, els va ajudar a sortir-ne. Tampoc tenia record de com n'havia sortit ella i no tenia cap patacada. I quan amb en Carles, amb la seva Yamaha, varen adreçar aquell imponent revolt. La moto feta malbé després de fer uns quants tombs, en Carles masegat i inconscient, i ella, sense cap problema de res, ni una rascada, ajudant-lo a retornar-se. Tampoc recordava com havia anat. Semblava, per tot això, com si, en moments de perill greu, ella se n'escapés sempre de forma inconscient. Teleportació en l'espai?

El retorn de les seves pertinences per part dels mossos, als qui les hi havien lliurat els propietaris de la casa, en haver-les trobat en l'entrada on va patir l'assetjament, i que la varen citar a declarar, va comportar un problema: després d'agafar-li una àmplia declaració, li demanen sotmetre's a una anàlisi de drogues, ja que no entenen res de res. Una explicació tan clara i detallada d'on venia, on anava, que portava, per on passava i del que li havia passat, però cap ni una de com es va poder escapolir i tornar a casa seva, no era normal. Suposen que, en un moment donat, sense que s'adonés, la podien haver drogat, però els resultats de l'analítica són negatius, i a l'exploració física, a banda de no trobar signes de violació, llevat dels morats dels seus pits, no troben cap marca de punxada. L'única lesió que li troben és la mica de tall a l'esquena que la navalla li va fer en tallar les subjeccions dels sostenidors.

Documentant-se en la biblioteca sobre qüestions paranormals, totes molt detallades però en absolut comprovades, almenys de forma fefaent, arriba a la conclusió que ella podria tenir un poder paranormal innat, arrelat a l'instint de supervivència, que és el de la teleportació, però que no hi té control ni sap com emprar-lo. En te d'aprendre.

Li crida fortament l'atenció un lloc d'internet, especialitzat en fenòmens paranormals, que parla d'aquest tema, i que, a més, diu que, en certs individus, aquests desplaçaments poden ser en l'espai i en el temps, i que a vegades no es corresponen en la línia temporal de la persona, i que el que viuen en ells no és l'equivalent del de la seva vida real, amb la qual cosa poden arribar a viure setmanes, mesos i fins i tot anys, en el lloc i món on s'han desplaçat, i que en el seu món real això equivalgui, tan sols, a minuts o hores, i que també pot ser al revés. No té ni cap ni peus, tot això, però hi ha qui ho diu. Si fos possible, es diu a ella mateixa, i es pogués controlar, seria el que en diuen un do propi només dels déus. Es podria viure, literalment, més d'una vida, i conèixer llocs, èpoques i persones que, en la vida normal, mai no es podrien veure ni conèixer. S'hi podria interactuar?

Torna a repassar quan ha sofert aquests suposats i estranys trasllats: en situacions de veritable perill. I fins i tot ara recorda també que la vegada que es va despertar en l'habitació del seu germà, havia tingut un somni de terror. Què es necessita, doncs, un fort increment de l'adrenalina, o això junt amb la percepció d'un esdeveniment que no pot controlar i posa la seva vida en perill? Arriba a aquesta conclusió.

Decidida a sortir de dubtes d'una vegada, tenint en compte els somnis tan vius que té molt sovint, i recordant el cop que es va llevar ben macada, amb uns quants blaus que no es podien explicar, decideix posar una càmera de vídeo a l'habitació per veure que passa durant la nit. Resta més que sorpresa quan comprova que, de vegades, en ple son, de cop i volta desapareix de sobre el llit, i no torna a aparèixer fins al cap d'un temps, diferent cada vegada. Es trasllada en l'espai i el temps durant el seu son? No hi ha dubtes, almenys en l'espai, segur.

Finalment, convençuda ja, en una decisió temerària i draconiana, i disposada a treure'n l'entrellat d'una vegada per sempre, amb plena consciència salta d'un balcó de casa seva cap al pati de darrere. És un salt de nou metres. En ser un salt voluntari, creu que ho podrà controlar fins a cert punt. Podrà caure bé, en bona posició, però de cap manera esmorteir el terrible impacte amb el terra i evitar els danys que això li pugui comportar. No és per matar-se, però sí per fer-se, sense cap mena de dubte, molt de mal. Conscient del qual li pot passar, té una por terrible quan salta, però no tanca els ulls.

I no passa res. Quan se n'adona, està assentada al terra del pati. Tot i haver estat pendent de l'esdeveniment, no sap ni com hi ha arribat, no recorda res de la caiguda, ni ha vist res quan queia. Està totalment sana i estalvia. Ara ja ho té clar de forma definitiva, és teleportació, involuntària i preventiva. Si aprèn a controlar-ho, serà una facultat meravellosa que li pot obrir les portes del món.

Passa uns quants dies fent intents de teleportació, però no se'n surt. Se sent decebuda, estafada i com una ximpleta, però ho prova un cop i un altre, amb tota la seva concentració, que no és poca. Intenta forçar-ho, però no sap com i no hi ha manera, fins que, de cop i volta, ho aconsegueix. Un trasllat curt, petit, dins de la mateixa habitació, just en el lloc que volia materialitzar-se i estava visualitzant amb tota l'atenció. La satisfacció no li treu, però, l'ensurt momentani de la sorpresa que, tot i esperar-ho, s'emporta. I pensa, necessita potser veure el lloc on vol anar? No, el que necessita és, o veure'l o haver-lo visualitzat i tenir-lo molt present, es diu. Però tampoc. En els accidents que va patir, que ara té segur se'n va escapar per teleportació, no sabia on volia anar ni coneixia el lloc on va restar sense cap mal. De totes maneres, ho torna a provar controlant el lloc de destí i se'n surt novament. Ara prova d'anar de la seva habitació a la del seu germà. Funciona. I al cap d'uns quants intents, veu que pot materialitzar-se en qualsevol lloc de la casa, ja que se'ls coneix tots molt bé. Una cosa li resta clara, en qualsevol cas i situació, sempre podrà tornar a casa, al sancta sanctorum que és la seva habitació. Així doncs s'adona que, de moment, només es pot materialitzar en llocs que coneix, o que, com a mínim, recordi molt bé. Funcionarà amb llocs que visualitzi només mitjançant fotografies o imatges? Haurà de comprovar-ho, però hi ha d'haver una altra manera.

L'endemà, i després d'haver comprovat àmpliament que no té cap problema en teleportar-se, a l'hora de sortir de l'Institut se'n va als lavabos i es tanca en un dels boxs de W.C. Deixa passar una bona estona i, quan ja ni tan sols sent a ningú voltar per allà, una mica esporuguida, es concentra en la seva habitació, la visualitza en la seva ment, es projecta i, de cop i volta, ja és allà. Perfecta.

Ara ja només li manca poder controlar els trasllats cap a llocs i indrets que no coneix, veure quin és l'abast del seu poder, però d'una cosa està convençuda: hi ha una nova espècie en la humanitat. S'està fent l'evolució de la categoria de sapiens a la de superior, i ella n'és un exemplar. N'hi haurà més com ella? Ho ha d'esbrinar, però mantenir-ho en el secret més estricte. Li va el seu futur. En cas d'arribar a les orelles d'algú aquest seu poder, hauria de viure una vida de fugitiva, ja que tothom, sobretot, les autoritats i els científics, voldrien examinar fins a la més petita de les seves molècules per treure'n l'entrellat. D'acord que en el seu estat normal no la podrien retenir de cap manera, ja que de res servirien les presons, els grillons o les cadenes, però si l'arribessin a drogar i anul·lar la seva voluntat, estaria perduda del tot.

Tal com li va dir una vegada el seu germà, que ho havia llegit en una novel·la de ciència-ficció (Tigre, tigre, d'Alfred Bester)), donar aquest poder a la humanitat fora eliminar totes les fronteres i donar-li, fins i tot, la clau dels estels, és a dir, de l'univers sencer.

VIC, Gener de 2019.

Cinquanta joies, que no ombres, de Vic. Per Josep Bruch

Una per cada número, cadascun tant o més brillant que l’anterior. És veritablement molt encoratjador i esperonador, per a tots nosaltres, que la Revista de Vic hagi arribat ja al numero cinquanta, per que, al menys per a mi, significa que ja ha assolit la seva majoria d’edat.
Una revista que, de mica en mica, de manera molt amena, ens va ensenyant i explicant secrets de la nostra estimada ciutat, des del seu origen fins als nostres dies. Que acull i dona veu, de forma gentil i amable, a tots aquells que estem enamorats de les lletres, de les ciències, de les arts i, sobretot, de Vic, donant-nos la oportunitat d’expressar-nos, de fer conèixer les nostres opinions i les nostres inquietuds.
Ja sé que algú em dirà pilota, però si em coneix ja sap que no ho soc. Un dels meus problemes és, precisament, dir les coses tal i com jo les veig, la qual cosa m’ha comportat més d’un disgust, però, personalment, considero que és la revista amb la edició més acurada del nostre mercat, i que, a banda de les innumerables i interessants fotografies amb que ens obsequia, toca tots els temes de l’auca, la qual cosa, i ho he comprovat, agrada molt a les nostres dones, -ho dic en general-, que molt sovint les sento com els comenten.
No em vull fer pesat, només felicitar cordialment en Xavi i els seus col·laboradors, i desitjar que segueixin en aquesta línia, tant per a nosaltres com per a Vic.

Josep Bruch i Miralpeix