Cinquanta joies, que no ombres, de Vic. Per Josep Bruch

Una per cada número, cadascun tant o més brillant que l’anterior. És veritablement molt encoratjador i esperonador, per a tots nosaltres, que la Revista de Vic hagi arribat ja al numero cinquanta, per que, al menys per a mi, significa que ja ha assolit la seva majoria d’edat.
Una revista que, de mica en mica, de manera molt amena, ens va ensenyant i explicant secrets de la nostra estimada ciutat, des del seu origen fins als nostres dies. Que acull i dona veu, de forma gentil i amable, a tots aquells que estem enamorats de les lletres, de les ciències, de les arts i, sobretot, de Vic, donant-nos la oportunitat d’expressar-nos, de fer conèixer les nostres opinions i les nostres inquietuds.
Ja sé que algú em dirà pilota, però si em coneix ja sap que no ho soc. Un dels meus problemes és, precisament, dir les coses tal i com jo les veig, la qual cosa m’ha comportat més d’un disgust, però, personalment, considero que és la revista amb la edició més acurada del nostre mercat, i que, a banda de les innumerables i interessants fotografies amb que ens obsequia, toca tots els temes de l’auca, la qual cosa, i ho he comprovat, agrada molt a les nostres dones, -ho dic en general-, que molt sovint les sento com els comenten.
No em vull fer pesat, només felicitar cordialment en Xavi i els seus col·laboradors, i desitjar que segueixin en aquesta línia, tant per a nosaltres com per a Vic.

Josep Bruch i Miralpeix