Situat al carrer del Bisbe Morgades, en aquell tros de Vic que mira cap al parc i que durant molts anys ha estat zona de pas més que de destí, Can Forcada ha viscut en una paradoxa curiosa: un edifici notable en un racó que la ciutat semblava haver oblidat. Però les coses estan canviant. L'Ajuntament ha fet el primer pas per crear la plaça de Can Forcada, just davant de l'antic edifici de la Cooperativa Plana de Vic, entre el carrer del Bisbe Morgades i el passatge dels Estudis, amb un projecte que preveu zones de descans, nou arbrat i paviment drenant que també funcionarà com a refugi climàtic. Al costat, s'hi farà el primer parc infantil 100% accessible de Vic. Tot plegat, una reactivació d'un espai que mereixia molt més protagonisme del que ha tingut fins ara.
El subtítol que hem triat per a la portada —L'altre temple romà de Vic— no és una llicència poètica gratuïta. És una interpel·lació directa. Vic porta dos mil anys construint sobre la seva memòria: els murs del Temple Romà d'Auso ja van ser aprofitats a l'edat mitjana per construir el castell, i el nom de la mateixa ciutat deriva del llatí Vicus Ausonensis, el raval d'Ausona. En una ciutat tan estratificada com aquesta, cada edifici singular és, d'alguna manera un temple: un lloc on es diposita una manera de ser i d'estar al món. Can Forcada és una edificació situada a l'horta de la Granotera, l'actual carrer Morgades, que va ser adquirida de manera misteriosa per l'Ajuntament, i la seva història és un dels fils que connecten el Vic d'avui amb el Vic que va ser.
La portada d'una revista és sempre una declaració d'intencions. Triar Can Forcada vol dir que creiem en la memòria com a material de construcció. Que pensem que una ciutat que no recorda el que té acaba per perdre-ho. I que les pedres, quan se'ls dona l'oportunitat, saben explicar coses que nosaltres, massa sovint, no sabem escoltar.
En aquest número trobareu reportatges, veus i mirades que segueixen el mateix esperit: el convenciment que Vic és una ciutat on passat i present no es contradiuen, sinó que es necessiten. Des d'una escola de dansa que demostra que les generacions adultes tenen molt a dir sobre un escenari, fins als nous espais que es dibuixen al mapa urbà, el que uneix aquests relats és la mateixa voluntat: entendre on som per saber cap a on anem.
Situat al carrer del Bisbe Morgades, en aquell tros de Vic que mira cap al parc i que durant molts anys ha estat zona de pas més que de destí, Can Forcada ha viscut en una paradoxa curiosa: un edifici notable en un racó que la ciutat semblava haver oblidat. Però les coses estan canviant. L'Ajuntament ha fet el primer pas per crear la plaça de Can Forcada, just davant de l'antic edifici de la Cooperativa Plana de Vic, entre el carrer del Bisbe Morgades i el passatge dels Estudis, amb un projecte que preveu zones de descans, nou arbrat i paviment drenant que també funcionarà com a refugi climàtic. Al costat, s'hi farà el primer parc infantil 100% accessible de Vic. Tot plegat, una reactivació d'un espai que mereixia molt més protagonisme del que ha tingut fins ara.
LLEGIR EN FORMAT DIGITAL
El subtítol que hem triat per a la portada —L'altre temple romà de Vic— no és una llicència poètica gratuïta. És una interpel·lació directa. Vic porta dos mil anys construint sobre la seva memòria: els murs del Temple Romà d'Auso ja van ser aprofitats a l'edat mitjana per construir el castell, i el nom de la mateixa ciutat deriva del llatí Vicus Ausonensis, el raval d'Ausona. En una ciutat tan estratificada com aquesta, cada edifici singular és, d'alguna manera un temple: un lloc on es diposita una manera de ser i d'estar al món. Can Forcada és una edificació situada a l'horta de la Granotera, l'actual carrer Morgades, que va ser adquirida de manera misteriosa per l'Ajuntament, i la seva història és un dels fils que connecten el Vic d'avui amb el Vic que va ser.
LLEGIR EN FORMAT DIGITAL
La portada d'una revista és sempre una declaració d'intencions. Triar Can Forcada vol dir que creiem en la memòria com a material de construcció. Que pensem que una ciutat que no recorda el que té acaba per perdre-ho. I que les pedres, quan se'ls dona l'oportunitat, saben explicar coses que nosaltres, massa sovint, no sabem escoltar.
En aquest número trobareu reportatges, veus i mirades que segueixen el mateix esperit: el convenciment que Vic és una ciutat on passat i present no es contradiuen, sinó que es necessiten. Des d'una escola de dansa que demostra que les generacions adultes tenen molt a dir sobre un escenari, fins als nous espais que es dibuixen al mapa urbà, el que uneix aquests relats és la mateixa voluntat: entendre on som per saber cap a on anem.
LLEGIR EN FORMAT DIGITAL
Benvinguts al número 141.
La Redacció
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari aqui!