Vic, 1932: una filmació excepcional que corregeix la història

 

La recuperació d’una filmació dels anys trenta ha permès redescobrir un Vic pràcticament desconegut, captat amb una mirada pausada i documental que avui té un valor històric incalculable. El responsable d’aquesta troballa és el vigatà Miquel Molist, escriptor, investigador i col·laborador de la Revista de Vic des de fa més de deu anys, una dècada dedicada a divulgar la història i el patrimoni de la ciutat.

El film, obra del cineasta amateur Josep Fontanet, mostra monuments artístics, carrers, places i escenes de la vida quotidiana de Vic, així com imatges enregistrades als municipis de Folgueroles i Santa Eulàlia de Riuprimer. Lluny de ser un simple reportatge visual, es tracta d’un document que permet entendre com era el funcionament real de la ciutat en un moment de transició social, econòmica i política.

Una confusió de dates que cal corregir

Un dels punts més rellevants que Molist ha volgut aclarir és la confusió existent sobre les dates de realització del film. Contràriament al que s’havia publicat inicialment, la filmació no es va dur a terme al febrer de 1932, sinó els dies 2 i 3 de gener del mateix any. Aquesta precisió no és menor, ja que permet contextualitzar correctament les imatges i entendre determinats elements que hi apareixen —o que no hi apareixen.

De fet, el mateix Molist apunta que Fontanet probablement es va quedar més dies a la zona, ja que les condicions climàtiques d’aquell hivern van dificultar greument els desplaçaments. La meteorologia adversa, combinada amb una xarxa viària limitada i amb mitjans de transport molt precaris, feia que anar d’un poble a un altre pogués requerir molt més temps del previst.

Una ciutat sense cotxes

Un dels detalls més sorprenents del film és la pràctica absència total de vehicles motoritzats. Tot i trobar-nos ja al 1932, no es veu cap cotxe circulant pels carrers de Vic. Aquest fet contrasta amb la percepció actual d’aquella època i ajuda a entendre fins a quin punt la motorització encara era residual fora dels grans nuclis urbans.

Només s’hi poden observar dues o tres bicicletes circulant pel Parc Balmes, una imatge que reforça la idea d’una ciutat tranquil·la, amb un ritme de vida molt diferent de l’actual, i on la mobilitat es feia majoritàriament a peu.

Monuments, vida quotidiana i una mirada etnogràfica

El film no es limita a captar edificis emblemàtics, sinó que ofereix una mirada gairebé etnogràfica sobre la ciutat. Hi apareixen espais religiosos, carrers cèntrics, zones verdes i escenes quotidianes que permeten observar la vestimenta, els hàbits socials i la manera com la ciutadania ocupava l’espai públic.

Les imatges de Folgueroles i Santa Eulàlia de Riuprimer completen aquest retrat del territori, mostrant un entorn rural estretament connectat amb Vic, tant des del punt de vista econòmic com social.

Una tasca de recuperació i divulgació

La feina de Miquel Molist no s’ha limitat a localitzar la pel·lícula, sinó que ha implicat un procés de documentació, contrast de fonts i contextualització històrica que ha permès corregir errors i aportar una lectura rigorosa del material. Aquesta tasca s’emmarca en una trajectòria consolidada com a escriptor i divulgador, amb una presència continuada a la Revista de Vic des de fa una dècada.

La projecció del film, programada en diverses sessions, ofereix ara al públic l’oportunitat de redescobrir la ciutat tal com era fa gairebé un segle, amb una mirada honesta, sense artificis, i amb detalls que només el cinema amateur d’època és capaç de captar.

Més enllà de la curiositat visual, el document esdevé una eina clau per entendre el passat de Vic i, sobretot, per recordar la importància de preservar, estudiar i explicar la memòria històrica amb rigor.

Projeccions obertes al públic

La recuperació d’aquest document audiovisual culminarà amb diverses projeccions públiques que permetran veure el film en pantalla gran i amb el context històric adequat. Les sessions tindran lloc el 7 de febrer al Museu Episcopal de Vic (MEV), en el marc d’una iniciativa impulsada pel Fòrum Vicus.

Les projeccions s’han concebut com una experiència divulgativa, no només com una exhibició cinematogràfica. Abans i durant les sessions, s’oferiran explicacions que ajudaran el públic a entendre el context del film, les circumstàncies de la seva realització i els detalls històrics que hi apareixen, especialment pel que fa a la cronologia correcta i a les condicions socials i urbanes del Vic de 1932.

L’acte servirà també per commemorar els 1.000 subscriptors de Fòrum Vicus, una fita que consolida el projecte com un dels principals espais de difusió cultural i històrica de la ciutat. En aquest sentit, la projecció del film esdevé un símbol del compromís de l’entitat amb la recuperació del patrimoni i la memòria col·lectiva.

Les sessions, amb aforament limitat, permetran reviure imatges úniques de Vic, Folgueroles i Santa Eulàlia de Riuprimer, i oferiran una oportunitat excepcional per mirar la ciutat amb els ulls de fa gairebé un segle, en silenci, sense trànsit, amb carrers tranquils i una vida quotidiana que avui ja ha desaparegut.

El robatori del Louvre i Vic - Miquel S. Molist Badiola

 

Quina llàstima! Rebuscant entre la documentació, tant en paper com en format informàtic, me’n he adonat que el Museu del Louvre té una peça molt important que es va robar del Museu Episcopal de Vic al 1903, i això no és digne d’un museu francès amb molt renom. 

M’explico: ens remuntem a la nit del divendres 26 al dissabte 27 de juny d’aleshores. Els diaris ho van qualificar d’un fet trist, escandalós i lamentable. Es veu que entraren a l’últim pis escalant la paret i entrant al Museu, per la porta d’un balcó que dona a la “placeta de la Catedral”. Van trobar un vidre de la mateixa extret del seu lloc. El diari Il·lustració Catalana de 1903 diu: “...logrant apoderar-se de part d’un tresor que, tot honorant a Catalunya podia dir-se que estava destinat a ensenyansa i admiració de tothom. Així resultant que el tresor que ens deixaren les generacions passades i que podia ser l’honra de la Patria, per la malicia d’alguns va pasant a altres terres enpobrin-se d’art cada dia mes la nostre”.

Els número d’objectes desapareguts del Museu van ser 254. El lladre forçà la vitrina del monetari que estava dedicada a les emissions de monedes colonials i s’endugué les 170 monedes d’or i de plata que hi havia. En una altra sala també buidà tota una vitrina dedicada a objectes de joieria dels segles XVI al XVIII. A dins hi havia uns 70 exemplars d’or, plata, esmalts i pedreria. Canviant d’habitació, a la gran galeria de l’orfebreria litúrgica, la vitrina central quedà quasi buida, “haventne desaparescut tots els marfils, una serie de càlzers y custodies de plata, varies creus y un quadre amb una miniatura de mosàichs de richs metalls y pedres dures de menudes peces dintre un march de filigrana d’or ab florons de plata daurada, a més de dúes miniatures molt interessants” (Pàgina Artística de la Veu, nº 89 de 1911).

Per la importància dels objectes robats i la selecció que en van saber fer, es suposà que no es tractava de lladres vulgars, ni de modestos rebentadors de pisos, sinó que, pel contrari, tenien “cierta ilustración en el director de la obra, ó, cuando menos, algunos conocimientos artisticos que no posée cualquiera” (La Plana de Vich de 2 de juliol de 1903).

Mesos després aparegué un dels autors del delicte que va ser detingut. Es deia Josep Ristol Pichol i era natural de Barcelona. Es veu que, vàries vegades, va ser el criat del Bisbe Morgades i per això coneixia tant el Museu. Canvià d’aires i, a Barcelona, va estar processat i condemnat per temptativa de robatori i lesions a una dona. Anys després estigué implicat en un altre robatori perpetrat a l’església de Sant Domènec fet pel qual estava en recerca i captura. Dies abans de cometre el delicte es presentà a Vic a fer certes revelacions a l’inspirador del robatori a canvi de una gratificació monetària que, en realitat fou molt minsa.  Un cop ja s’havia consumat el robatori va marxar a la Ciutat Comtal i, mesos després, se’l va detenir portant-lo a la presó de Vic. 

Però l’inspirador i el botí no aparegueren per enlloc. Es murmurava a Vic que podia ser que algun policia estigués implicat. En fi, es tancà el cas sense cap resultat. 

És increïble la intuïció de La Plana de Vich que va predir el fet que “no pasará mucho tiempo sin que se sepa que alguno de los objetos robados han ido á parar á tal ó cual Museo de París...”. Al·lucinant! Això ens fa veure la mala fama que tenien els grans museus d’aleshores. Ara, a aquests, els hi tirem floretes, els admirem i hem de fer llargues distàncies per veure el que posseeixen als seus fons, però no pensem en el mode pel qual van adquirir la riquesa que s’hi pot contemplar. En el cas del Louvre ha actuat de “peix gros que s’ha menjat una part del peix petit“ i aquest, cada cop és menys atractiu i se’l miren menys. Això és injust!

Parlant d’aquesta imatge Bizantina en concret, segur que a París no es té la descripció tant complerta i acurada com la que, de manera excel·lent, ens va deixar escrita Josep Gudiol i Cunill, pvre. i que es publicà a la Pàgina Artística de la Veu  de 1911. És la següent: 

“... bellíssima placa, potser pertanyent a una enquadernació obra dels bons temps del Renaixement biçantí dels sigles X y XI, en que s’hi podía (ara es pot al Louvre) veure en relleu la figura de Christ dreta sobre honorífich subpedani, benehint y presentant el llibre de la Lley Santa, tenint als costats, en actitut de reverent veneració’l Precursor a la dreta, ab el mantell de pèls de camell, y sa Mare a l’altra part, lluint la característica indumentaria de les verges orientals”.  

Es veu perfectament que és la mateixa peça en discòrdia, que està fotografiada en color gràcies a la pàgina digital d’El Louvre (la referència és Deesis Vich Louvre OA11332) i, en blanc i negre, publicada pel rotatiu “Ilustració Catalana” de 1903. Si ens hi fixem, entre les dues, a part de les tres figures coincideixen a la perfecció, també són mimètics els petits detalls com les esquerdes verticals que surten dels noms de les figures; el marc dret superior escapçat; les dues parelles de peus nus i, en el cas de la Verge, amb sabates; els detalls de les corones de Santedat; les mans... O sigui, és la mateixa Icona Bizantina-Oriental de marfil, segur!

Ara... hi ha vàries coses que no entenc. Se sabia de l’existència d’aquest cas per part dels entesos en la matèria? Com és que en aquests últims anys no s’ha fet res per recuperar aquesta imatge? A partir d’ara, es donaran passos per intentar recuperar-la? 

Miquel S. Molist Badiola