Andreu Martín, nascut a Barcelona el 1949, ha consolidat el seu nom com l'escriptor de novel·la negra número 1 a Catalunya, amb una carrera prolífica i una capacitat única per captivar els lectors. Martín continua conquerint el món literari amb la seva darrera obra, allò que només els passa als altres.
Benvolgut Andreu Martín, és un plaer tenir l'oportunitat de parlar amb vostè sobre la seva última obra, allò que només els passa als altres.
Arnau Ruiz: Com va sorgir la inspiració per aquesta novel·la?
Andreu Martín: Parteixo de la base que la majoria dels lectors i d'escriptors de novel·la negra no pertanyen al món de la delinqüència, ni de la policia. Una miqueta d'autors i policies hi ha, però normalment són mons diferents. Són dos mons que conviuen en el món que vivim nosaltres i ho sabem tots.
Sabem que hi ha gent que es dedica a robar i a matar i a tràfic amb drogues i que fa malifetes, però normalment pertanyen a l'altre món, a un món que no és el que compartim habitualment quan fem el sopar de Nadal, per entendre'ns. Llavors volíem reflectir-ho en una novel·la. La primera crítica que vam fer de la novel·la al meu editor va ser que m'agrada molt la teva novel·la, però durant la primera part no passa res.I jo li vaig dir que sí que passa. Hi ha batudes policials, hi ha assassinats, hi ha corrupció, hi ha persecucions... El que passa és que els hi passen els altres. El protagonista se n'assabenta perquè li expliquen què és el que ens passa a tots. Ho llegim als diaris, ens ho expliquen, bé, algú i t'explica què ha passat tal cosa i això pot ser veritat o no.I en una època de les Fakenews, on les Fakenews són tan importants, em va semblar important escriure un llibre on el lector no sap si s'ha de fiar de tot el que li diuen els personatges de la novel·la.
AR: El protagonista de la seva novel·la, Marc Olvan, és un advocat que es troba immers en un món de corrupció i perill. Què el va portar triar aquest protagonista en concret? Va ser una tasca fàcil escriure aquest llibre?
AM: No, va ser una tasca tan difícil escriure aquest llibre que quan tenia escrites unes seixanta o setanta pàgines li vaig dir a l'editor que el deixava d'escriure, que allò no interessaria ningú. Li vaig dir a l'editor que no, no, m'estic equivocant, perquè jo soc conscient que soc bo, molt bo, amb les situacions d'acció, de gran guinyol, de persecucions, de violència, això ho he fet tota la meva vida i aquí em desenvolupo perfectament.
Posar dos personatges perseguint-se o barallant-se o discutint fins i tot és una cosa que tinc facilitat per a. Però fer la vida quotidiana no estic tan segur. L'editor va llegir el llibre, la part del llibre que havia escrit jo, i em va dir que no, no, ha estat molt bé, és apassionant, m'agrada molt i continua. I gràcies a aquest impuls de l'editor vaig poder continuar escrivint, acabar-li trobant la gràcia i acabar el llibre que ara m'agrada molt. Vull dir, això és el que em va apassionar d'escriure el llibre. A mi m'agrada escriure les coses que són difícils per a mi. Precisament perquè el fàcil era escriure l'acció, el fet de poder saber-me a algú que pot escriure coses que no són d'acció, em va donar una satisfacció extra.I el personatge el vaig triar. Mira, jo els personatges els trio un cop tinc la història. Un cop tinc la història que vull explicar, sé quin personatge és el que em servirà per explicar-la. No creo mai un personatge prèviament per veure què li faré fer. No, és el contrari. És igual que escriure un guió de cine i un cop tens el guió de cine escrit i acabat és quan tries els actors. És quan dius que aquest paper el faria bé fulano o el faria bé mangano. I no t'equivoquis, perquè si t'equivoques amb el cas, els personatges no encaixaran amb allò que han de fer. Vull dir que aquest personatge va néixer perquè havia de ser aquest personatge.
AR: Podria explicar-nos més sobre aquest procés i com va aconseguir superar els desafiaments?
AM: Bé, doncs és com ho he explicat. Em vaig atrevir, em vaig atrevir a ficar-me de cap amb aquest projecte. Em vaig atrevir a ficar-me de cap amb aquest projecte. Primer el vaig construir. Abans d'escriure una novel·la jo la treballo molt prèviament i li dono moltes voltes. I la construeixo tan bé com puc. I un cop estic ben convençut d'aquesta bastida de base, que és la que l'aguantarà, d'aquests fonaments que aguantarà l'edifici, llavors és quan em llenço a construir-lo.
Un cop m'hi vaig començar a construir, va ser quan vaig dir que em sembla que no me'n sortiré, però quan em van dir que sí, sí, tira, perquè això aguanta, ja que vaig tirar endavant i me'n vaig sortir. Home, el fet de tenir moltes novel·les, d'haver escrit moltes novel·les i de tenir una edat determinada fa que jo ja tingui una certa confiança en mi mateix que la cosa sortirà.
AR: Què significa per vostè rebre un premi de la mà del Taradell Negre a la seva trajectòria?
AM: Home, tots els premis són un estímul. És el mateix que el que significa per un actor fer una obra de teatre i rebre uns aplaudiments al final. L'actor, si acaba de fer, si un actor fa una grimèfia i una pallassada i la gent no riu, té consciència que la cosa no està funcionant bé.
Si un actor acaba en l'obra i la gent no aplaudeix, o antigament, t'he de dir que a més a més, no només no aplaudíem, et podien tirar tomàquets i patates quan acabaves de fer l'obra, llavors saps que no t'ha sortit bé i que, per tant, t'ho has de fer mirar.
Per mi, cada premi que rebo, no hi ha premi poc important, tots els premis són igual d'importants, i n'hi ha que són més rellevants com més petits són, diria, és l'aplaudiment a la meva feina i, per tant, un estímul per continuar a fer-la.
AR: Què es necessita per escriure una bona novel·la?
AM: Una bona història. Per escriure una bona novel·la has de tenir una bona història, una bona història que vol dir saber com comences, saber com es complica, saber com acaba. Un cop tinguis això, portarà de la maneta els personatges, i llavors et diria que en segona estança has de saber tractar bé aquests personatges. Hi havia un escriptor, el Chesterton, que deia que per matar un personatge primer li has de saber donar vida. Això és molt important, i saber donar vida a un personatge és una de les coses que componen una bona novel·la.
AR: Com veu el paper de la novel·la negra a la societat actual?
AM: A mi em sembla molt important perquè és el tipus de novel·la que més m'agrada, i per tant em sembla importantíssim que se li faci cas. Però quan no se li feia cas també la veia molt important. Jo crec que la novel·la negra parla d'allò que més ens preocupa a tots en primera instància, perquè de fet el que més ens preocupa a tots és que quan sortim de casa el tornat tot estigui tal com ho havíem deixat. La novel·la negra ens explica de com les coses es fan molt bé, i a la novel·la negra sempre passen els personatges de novel·la negra, sempre els passa allò que no voldríem mai que ens passés a nosaltres. De manera que la novel·la negra d'alguna manera és com un fet de màgia en el que reflectim en un paper com a escriptors, però també com a lectors tot allò que no ens agradaria que ens passés i és una manera com un exorcisme perquè no ens passi a nosaltres. Però a la vegada estem analitzant la societat i estem veient quins defectes té la societat, per on és, per allà on peta. I això és molt important, per això per mi ocupa un lloc molt important en el panorama de la literatura. Diria que entre tot això que acabo d'explicar, tot això que expliques d'alguna manera amb la novel·la negra i una història d'amor quotidiana entre un noi i una noia que estudien a la universitat, a mi m'agrada més la història de les persecucions i del lloc, que a la vegada la novel·la negra és un joc i com a joc també m'agrada jugar-la.
AR: Tindrem nova sèrie de llibres a l'estil Esquius o Flanagan?
AM: No estic segur. Jo vaig escriure el Flanagan i l'Esquius amb un amic meu, molt amic meu que es diu Jaume Ribera que és molt bo i era un llibre resultat de què jugàvem nosaltres, entre nosaltres.
Ara, amb el Jaume ja no... ha passat una temporada una mica fumudot, vam escriure l'últim llibre amb què ell estava molt malalt, s'ha refet, però ja hem decidit no escriure cap llibre més i jo sol escriure una sèrie... La veritat és que quan he parlat d'un personatge, del Marc Olvan, d'allò que només els passa als altres, la història del Marc Olvan ja l'he explicada. Per què hauria de continuar explicant la història d'aquest individu? Hi ha prou patint amb aquesta novel·la no el fem patir més amb altres novel·les.
Moltes gràcies i fins a la següent. Ha sigut un plaer.
Gràcies a vosaltres.
La Revista de Vic és un mitjà de comunicació on tothom pot dir la seva. Si tens alguna notícia ens la pots fer arribar a info@larevistadevic.cat