El llibre de Macià sobre la premsa de Vic deixa fora mitjans que avui informen de la ciutat

Miquel Macià ha publicat Vida i mort dels mitjans de comunicació de Vic (1939-2025) (Saldonar), més de 600 pàgines que, segons explica el propi autor, neixen de la voluntat de no deixar perdre el record i la història del periodisme local. És una intenció lloable, i ningú li discutirà la feinada que hi ha al darrere: un centenar de converses, dues-centes fotografies, cinquanta anys de notes acumulades. Però un llibre que es presenta com una crònica completa de gairebé un segle de premsa a Vic hauria de ser capaç, com a mínim, de descriure correctament el present. I aquí és on l'obra —i el seu autor— flaquegen.

Quan se li pregunta pel mapa mediàtic actual de la ciutat, Macià dona respostes diferents segons l'entrevista. A Comunicació21 afirma sense matisos que avui a Vic només hi ha tres mitjans: el grup El 9 Nou, el gratuït Més Osona i Canal Taronja. A Osona.com hi afegeix un quart, el seu propi projecte, i en deixa la resta igual. En cap de les dues converses apareixen altres capçaleres que avui informen Vic dia rere dia. Per a un llibre que es ven com una "enciclopèdia" del periodisme vigatà, és una negligència difícil de justificar: o no s'ha fet la feina de contrastar qui treballa avui a la ciutat, o senzillament no ha interessat fer-la.

La pista de per què passa això la dona el mateix Macià, sense ser-ne del tot conscient. Confessa que des de finals del procés s'ha desconnectat dels mitjans i ja no els consumeix, ni en digital, ni en ràdio, ni en televisió. És una confessió honesta, però també reveladora: és difícil escriure amb rigor sobre el periodisme d'avui quan un mateix ha deixat de seguir-lo. El resultat és un llibre que mira amb detall i nostàlgia cap al passat —fins al punt de rescatar arxius oblidats i empreses tancades fa dècades— però que, en arribar al present, es queda amb una fotografia parcial i desactualitzada.

Tampoc ajuda el to amb què l'autor explica la freda acollida del llibre als mitjans locals. Es queixa que ni tan sols El 9 Nou hi ha estat sensible, ja que només va dedicar-li dotze línies, i ho atribueix a la hipocresia i l'enveja de la gent de Vic, especialment de les famílies de dins muralles. És un argument còmode: si el llibre no genera la repercussió esperada, la culpa és dels altres, mai de les mancances pròpies. Costa no veure-hi una certa ironia: un autor que retreu als mitjans locals que no li facin cas, mentre el seu propi llibre n'ignora bona part.

Hi ha mèrit en Vida i mort dels mitjans de comunicació de Vic, sobretot en la part històrica i documental. Però com a retrat del periodisme vigatà d'avui, l'obra queda curta, i el seu autor, instal·lat en una mirada que ja no contempla tot el que realment es publica a la ciutat.