El joc del silenci, òpera prima de Gil Pratsobrerroca, ha estat un dels llibres que més conversa ha generat dins el panorama literari català recent. L’autor vigatà, format en Ciències Polítiques i Sociologia, ha aconseguit una cosa gens fàcil: situar el seu nom al centre del debat i despertar interès al voltant d’una novel·la de misteri amb ambició psicològica.
Ara bé, una cosa és el fenomen i una altra, el resultat literari. I aquí és on cal llegir aquesta obra amb una certa distància crítica.
La novel·la parteix d’una premissa potent: la desaparició de Valèria Costa, una nena de set anys, el 15 de juny del 2025. Aquest punt de partida té força, genera expectativa i promet una història fosca, emocional i plena de secrets familiars. El problema és que, a mesura que avança la lectura, la novel·la no sempre aconsegueix estar a l’altura del que planteja.
Una bona idea que no acaba d’explotar
La desaparició de la Valèria podria haver estat el motor d’un thriller intens, incòmode i profund. De fet, el títol —El joc del silenci— apunta cap a un territori molt interessant: allò que les famílies callen, les mentides que es van acumulant i les veritats que tard o d’hora acaben sortint.
Però la sensació és que la novel·la promet més del que finalment dona. Hi ha atmosfera, hi ha una voluntat clara de construir tensió i hi ha una idea de fons atractiva, però la trama sovint avança amb una estructura massa fràgil. Alguns girs es veuen a venir, alguns conflictes no tenen prou profunditat i determinades situacions demanen al lector una confiança que la història no sempre es guanya.