El joc del silenci, de Gil Pratsobrerroca: Una veu de Vic que obre debat en la narrativa catalana

El joc del silenci, òpera prima de Gil Pratsobrerroca, ha estat un dels llibres que més conversa ha generat dins el panorama literari català recent. L’autor vigatà, format en Ciències Polítiques i Sociologia, ha aconseguit una cosa gens fàcil: situar el seu nom al centre del debat i despertar interès al voltant d’una novel·la de misteri amb ambició psicològica.

Ara bé, una cosa és el fenomen i una altra, el resultat literari. I aquí és on cal llegir aquesta obra amb una certa distància crítica.

La novel·la parteix d’una premissa potent: la desaparició de Valèria Costa, una nena de set anys, el 15 de juny del 2025. Aquest punt de partida té força, genera expectativa i promet una història fosca, emocional i plena de secrets familiars. El problema és que, a mesura que avança la lectura, la novel·la no sempre aconsegueix estar a l’altura del que planteja.

Una bona idea que no acaba d’explotar

La desaparició de la Valèria podria haver estat el motor d’un thriller intens, incòmode i profund. De fet, el títol —El joc del silenci— apunta cap a un territori molt interessant: allò que les famílies callen, les mentides que es van acumulant i les veritats que tard o d’hora acaben sortint.

Però la sensació és que la novel·la promet més del que finalment dona. Hi ha atmosfera, hi ha una voluntat clara de construir tensió i hi ha una idea de fons atractiva, però la trama sovint avança amb una estructura massa fràgil. Alguns girs es veuen a venir, alguns conflictes no tenen prou profunditat i determinades situacions demanen al lector una confiança que la història no sempre es guanya.

 

Això fa que el llibre funcioni més com a fenomen editorial que no pas com una gran novel·la de misteri.

El silenci com a tema, però no sempre com a força narrativa

Un dels elements més destacats del llibre és el silenci. El silenci familiar, el silenci social, el silenci dels pobles i ciutats petites, el silenci com a mecanisme de defensa i també com a condemna.

La idea és bona. Molt bona, fins i tot. Però en alguns moments queda més enunciada que no pas viscuda. La novel·la insisteix molt en allò que no es diu, en les omissions i en les ferides amagades, però no sempre aconsegueix convertir aquest silenci en una tensió realment poderosa.

És a dir: el concepte és fort, però l’execució és irregular. Hi ha passatges on la contenció funciona i d’altres on el relat sembla més pendent de semblar profund que no pas de ser-ho de veritat.

Personatges que demanaven més profunditat

Un altre dels punts febles és la construcció dels personatges. En una història d’aquest tipus, on el drama familiar pesa tant com el misteri, necessitem personatges complexos, contradictoris i memorables.

Aquí, en canvi, molts d’ells queden a mig camí. Tenen una funció dins la trama, però no sempre tenen prou vida fora d’aquesta funció. Els pares de la Valèria, que haurien de carregar bona part del pes emocional de la novel·la, podrien haver estat molt més inquietants, més humans i més incòmodes.

La història parla de culpa, de passat i de secrets, però sovint falta aquella capa de veritat emocional que fa que el lector no només vulgui saber què ha passat, sinó que també pateixi pels personatges.

Una mirada osonenca que sí que té interès

On la novel·la sí que desperta interès és en aquesta sensibilitat de ciutat petita, de calma aparent, de lloc on tothom mira però ningú diu gaire. Encara que la trama no s’ubiqui explícitament a Vic, hi ha una manera d’entendre els silencis i les aparences que pot connectar amb una mirada molt osonenca.

Això és, probablement, una de les parts més atractives del llibre. Hi ha una atmosfera freda, una sensació de comunitat tancada i una tensió soterrada que encaixa bé amb aquest imaginari de boira, carrers tranquils i secrets familiars.

Però també aquí queda la sensació que el territori podria haver tingut més pes. La novel·la apunta una atmosfera interessant, però no sempre l’aprofita fins al fons.

Un èxit que no elimina les febleses

Cal reconèixer el mèrit de Gil Pratsobrerroca. Publicar una primera novel·la, generar conversa i situar-se dins el mapa literari català ja és una fita important. I més encara venint de Vic, una ciutat que necessita veus noves i autors capaços d’entrar en el circuit editorial amb ambició.

Però precisament per això també cal poder parlar-ne amb exigència. Que una novel·la tingui ressò no vol dir necessàriament que sigui rodona. El joc del silenci té una bona premissa, una atmosfera interessant i una voluntat literària clara, però també arrossega problemes de ritme, construcció, coherència i profunditat.

El resultat és una obra amb més potencial que contundència.

Conclusions

El joc del silenci és una novel·la interessant com a fenomen, però discutible com a gran thriller. Té una idea de partida potent, una atmosfera suggeridora i el valor d’incorporar una veu vigatana al panorama narratiu català. Però també és una obra irregular, amb una trama que no sempre se sosté, personatges que haurien necessitat més gruix i un desenllaç menys impactant del que prometia.

No és una novel·la sense interès. Però tampoc és, al meu entendre, l’obra imprescindible que alguns han volgut presentar.

El més valuós potser no és tant el llibre en si, sinó el debat que obre: què demanem avui a una novel·la de misteri? N’hi ha prou amb una bona premissa i una campanya potent, o hem d’exigir també estructura, tensió real, personatges memorables i una veritat literària que aguanti més enllà del soroll inicial?

Aquí és on El joc del silenci deixa més preguntes que certeses. I potser, sense voler-ho, aquest acaba sent el seu silenci més revelador.