Conèixer quin ha estat l’origen de la pròpia llengua i les seves primeres manifestacions escrites és una curiositat que atreu a tots els parlants de cada llengua. Aquest interès és segurament molt més viu al nostre país i, singularment, a les contrades osonenques, on la llengua és tractada amb tanta cura com estimació.
En una recent investigació nostra, els resultats de la qual han estat exposats al llibre Lletres que parlen: viatge als orígens del català, publicat per La Magrana el mes de març de 2023, donem tots els detalls al respecte, però ara voldríem presentar un brevíssim resum de la nostra recerca.
El català, com totes les altres llengües romàniques, és el resultat de l’evolució del llatí arribat al nordest de la península ibèrica arran de la conquesta romana. Però el llatí que ens va arribar, el parlat pels invasors, era una parla col·loquial, plena de dialectalismes i de barbarismes de tota mena, adquirits a la mateixa Roma i en la difusió pels successius territoris per on s’expandiren les legions romanes, formades aquestes per soldats d’origen ben divers. Aquesta llengua, que era la viva, la parlada a casa i al carrer, barrejada amb les parles autòctones del territori de la futura Catalunya, anà configurant una nova modalitat que, amb el temps, donarà origen a una llengua derivada del llatí, però diferent d’aquest idioma i amb personalitat pròpia: serà la nostra llengua catalana.
Però quan hom pot dir que té lloc aquest canvi, el pas d’una parla llatina a una altra de nova i distinta? A nosaltres, ens ha semblat trobar indicis fefaents d’aquest moment, pel cap baix, ja al segle iv dC En efecte, enmig dels escrits que ens han pervingut del bisbe de Barcelona sant Pacià, un home de gran cultura i excel·lent coneixedor dels millors autors de textos clàssics de la llengua llatina, deixa escapar algunes paraules, algunes expressions i algunes construccions gramaticals més properes a una llengua romànica que no pas pròpies de la llatina. No era aquesta una situació exclusiva de les futures terres catalanes. També en altres territoris de la Romània es troben exemples d’aquest canvi. Àdhuc en Sèneca, que es referia als temps anteriors a ell “en què parlàvem llatí”, podem veure la consciència d’un canvi lingüístic.
El canonge Adanagell de Vic el 27 de gener de 889 utilitza per primera vegada el mot català ‘estel’ en masculí. Vic, ABEV, cal. 9., episc. I, núm. 18.
Ara, però, ens importa ressaltar que, en el cas de sant Pacià, la llengua romànica que s’anava manifestant era el nostre català o, si hom vol una major precisió, el protocatalà. Vet ací el moment de la seva evidència en l’estadi més primitiu. Car, en efecte, en els escrits del bisbe de Barcelona, hi trobem usat l’adverbi “subinde” amb el significat de ‘sovint’, l’expressió “si te placet” per ‘si et plau’ o una notable profusió de gerundis en comptes del participi de present, tan característic del llatí acadèmic.
Ara bé, si el català, com altres llengües romàniques, ja estava format, ni que sigui en la seva forma més primirenca, al segle iv, com és que no el trobem escrit fins al segle ix en alguns mots o fins al segle x en alguna frase, i hem d’esperar fins al segle xi per a trobar textos majoritàriament o completament escrits en la nostra llengua?
L’explicació està, al nostre albir, en la notable escassetat de fonts escrites d’origen català entre el segle iv i el ix, d’una banda, i en la manca de necessitat de recórrer a l’escriptura per a la majoria de la societat. I és que, a partir del segle iv, el conjunt de la societat serà analfabet, i la instrucció literària quedarà a mans gairebé exclusives dels eclesiàstics. De fet, només els clergues tindràn necessitat de ser educats en el camp de les lletres. I ho seran sempre en llatí, perquè aquesta llengua, encara que ja no fos la del poble, era la que transmitia el text de les Sagrades Escriptures, traduïdes a aquella llengua en diverses versions i en la canònica de sant Jeroni per encàrrec del papa sant Damas.
Tanmateix, el poble fidel, majoritàriament, com hem dit, sense educació escolar, era incapaç de llegir la Bíblia en llatí i en qualsevol altra llengua, ni que fos la de comunicació habitual en la seva vida quotidiana. El contingut de la Bíblia els arribava només a través de la predicació i de l’eventual catequesi, que, lògicament, s’havien de fer en una llengua comprensible pel poble. Però d’aquesta predicació en vulgar no en tenim restes escrites abans del segle xii, per al francès, i el català haurà d’esperar encara l’arribada de la centúria subsegüent.
Tot amb tot, sí que hi havia un moment en què la població laica tenia necessitat de recórrer a l’escriptura. Era en aquells casos en què hom venia i comprava una propietat o es feia una permuta, o es procedia a una donació o es dictava un testament, si hom disposava d’algun bé a transferir. Aleshores, en aquelles o altres semblants activitats jurídiques, calia formalitzar l’operació per escrit. Així ho prescrivia la llei dels gots, recollida en l’anomenat Liber iudicum, en vigència al nostre terrer des de l’establiment dels visigots fins a entrat el segle xiii, per bé que amb concurrència dels Usatges des del segle ix. I el poble illetrat, llavors, no tenia altre mitjà de fer-ho, si no era acudint a la mediació del rector de la pròpia parròquia o d’algun altre eclesiàstic conegut perquè posés per escrit el tracte acordat o la transacció decidida.
Fragment de la versió catalana del Liber iudicum o ‘Llibre dels jutges’, 1060-1080. El primer llibre escrit totalment en català. La Seu d’Urgell, Arxius del Bisbat d’Urgell, ACU, ms. 185.
I com hom procedia en tals circumstàncies, de les quals al nostre país només en tenim documentació escrita conservada des del segle ix? De primer, la persona o persones interessades a formalitzar un acte de naturalesa jurídica anava a veure un eclesiàstic per demanar-li’n l’escripturització. (Fig. 2) Si acceptava, aquest prenia nota en unes tauletes encerades de les dades essencials. Tot seguit. redactava, en les mateixes tauletes, un esborrany del document, i explicava el contingut a l’interessat. Si aquest donava la seva aprovació, quedaven amb l’eclesiàstic per a un altre dia, en el qual el clergue ja hauria passat el text a net damunt un pergamí, que havia de ser signat, ni que fos heterògrafament, per tres testimonis. Car fins a inicis del segle xiii no apareix la figura del notari amb capacitat de donar fe pública d’un acte amb la seva sola signatura.
Atès que els testimonis també solien ésser analfabets, l’escivà del document, l’eclesiàstic sol·licitat, havia de tornar a explicar o a llegir en presència de tots la redacció final del que havia escrit. Si tothom manifestava el seu acord, firmaven, ni que fos amb un simple puntet els qui no sabien de lletra, i el document adquiria la condició de text original, autèntic i legal.
Com que ja veiem que una de les tasques fonamental dels escrivans era l’explicació o traducció del text que recollia l’operació desitjada, a poc a poc, els escrivans anaren deixant mig preparada la traducció de la part no merament formulària del document, per avançar feina. De la part formulària, no era tan necessari, perquè aquesta era una mena de plantilla estereotipada, que podia deixar-se inicialment en llatí. A més, uns mots en llatí fins i tot devien contribuir a donar un caràcter més solemne a l’acte. I, de fet, en aquells anys, el poble, sense entendre’l, també estava avesat a escoltar mots en llatí, car assistia a les celebracions eucarístiques, on tot es recitava o cantava en la llengua culta, excepte, naturalment, l’homilia.
Però seran, com diem, les parts substancials del document, les primeres a ser escrites de forma arromançada o plenament catalanitzada. De primer, es presentaran arromançats només alguns topònims menors o els mots més usuals de les eines de la casa o del camp; també, a partir del segle xi, els noms de les persones apareixeran en la forma romànica. I també, en aquesta centúria, quan es faran habituals les convinences i els juraments de fidelitat feudals, sovint (però no sempre), s’escriuran en vulgar les parts textuals que el senyor i el vassall havien de pronunicar en públic amb el compromís ferm de complir-les.
Ja es veu, doncs, que la catalanització no serà deguda a la ignorància dels eclesiàstics que actuaven d’escrivans, ni, certament, a la incapacitat de la vigorosa llengua llatina a expressar els conceptes de la nova societat feudal. La catalanització serà el resultat d’un notable esforç d’uns escrivans habituats a escriure sols en llatí i que començaren a fer-ho en la llengua del poble, no perquè aquests els poguessin llegir, incapaços com eren d’aquesta activitat, sinó perquè els escoltessin i entenguessin en català, preparant ja així el text per poder-ho explicar o llegir de manera més àgil i ràpida.
I aquesta manera de fer, la trobem també a les contrades osonenques des del mateixos dies de la restauració del bisbat a final del segle ix. Així, quan, el 27 de gener de l’any 889, el canonge de Vic Adanagell (que mai dels mais no fou conegut per Adanagild, excepte en la llatinització escrita del seu nom com Addanagildus), posà per escrit una compra del bisbe Gotmar, esmentà un cavall “cum stelo albo in fronte”, és a dir, ‘amb un estel blanc al front’, on apareix per primera vegada el terme ‘estel’ en català. I fixem-nos que s’usa en masculí, nova prova, si és que encara en calia més, que Adanagell no era d’origen narbonès, sinó ben autòcton. El mot ‘estel’, derivat del llatí “stella”, només és masculí en català; en totes les altres llengües romàniques és paraula femenina.
La rica documentació de Vic compta també amb l’únic exemple català d’una dona cultíssima que exercí com a escrivana professional posant per escrit un document el 16 d’abril de l’any 1044 en excel·lent cal·ligrafia i bon llatí. I malgrat la seva boníssima formació escolar, no deixa d’emprar mots en català; no pas, tampoc, per ignorància, sinó per seguir la moda del seu temps. I així escriu catalanismes com ‘coma’, ‘era’, ‘casals’, ‘puio’. Ni cal dir que ens referim a Alba de Vic, filla del gramàtic Guibert, arribat de Lieja, segons ens explica Ramon Ordeig.
Fig. 2. Ramon de Caldes escrivà i degà de la catedral de Barcelona (1162-1199).
I, dins el mateix segle xi, que prou podríem considerar el de la primera normalització lingüística del català, també hom procedí a traduir a la nostra llengua una versió abreujada de l’esmentat Liberiudicum. D’aquesta traducció n’han quedat dos fulls corresponents a dos llibres distints. El primer fou descobert per Anscari. M. Mundó al monestir de Montserrat l’any 1960. Aquest gran paleògraf considerà que aquest foli era la resta d’un manuscrit copiat el darrer decenni del segle xii. L’any 2000, Mn. Benigne Marquès i el P. Cebrià Baraut identificaren a l’Arxiu Capitular d’Urgell un altre foli, que el P. Cebrià cregué copiat vers l’any 1150. Fins ara s’ha cregut que aquests dos folis transmeten dues traduccions distintes de la mateixa obra, unes traduccions que s’haurien fet al segle xii.
Nosaltres, però, discrepem d’aquestes interpretacions. Per a nosaltres, només hi hagué una sola traducció. Aquesta s’hauria dut a terme de manera col·legiada per diversos jutges sota la direcció del gran jutge i canonge de la Catedral de Barcelona Ponç Bonfill Marc, i s’hauria realitzat dins el primer terç del segle xi, un poc abans de la compilació del primitiu nucli dels Usatges.
D’altra banda, pensem que el full montserratí correspon a un còdex copiat a Barcelona cap als anys 1230-1240. Pel contrari, el foli urgellenc hauria estat copiat entre els anys 1060-1080, possiblement pel prevere Traver Radolf, capellà de Santa Maria d’Organyà. Per tant, aquest darrer full seria la resta del més antic llibre escrit totalment en català, i Organyà mantindria la condició de bressol d’aquesta primera còpia i d’altres documents de gran mèrit, precursors dels inicis de la nostra literatura, els primers autors de la qual donem en el nostre llibre.
Les cèlebres Homilies d’Organyà, per una altra part, les reputem copiades a Organyà mateix entre els anys 1220-1230 i, al nostre entendre, serien la resta d’un quadern, no d’un llibre, i d’un quadern no pas destinat a un ús litúrgic, sinó més aviat de finalitat escolar, amb la intenció d’ensenyar, als futurs canonges de Santa Maria d’Organyà, a predicar en català al poble fidel, tal com els corresponia per llur condició de canonges regulars de sant Agustí.
El canonge Adanagell de Vic el 27 de gener de 889 utilitza per primera vegada el mot català ‘estel’ en masculí. Vic, ABEV, cal. 9., episc. I, núm. 18.
© Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic
Conèixer quin ha estat l’origen de la pròpia llengua i les seves primeres manifestacions escrites és una curiositat que atreu a tots els parlants de cada llengua. Aquest interès és segurament molt més viu al nostre país i, singularment, a les contrades osonenques, on la llengua és tractada amb tanta cura com estimació.
En una recent investigació nostra, els resultats de la qual han estat exposats al llibre Lletres que parlen: viatge als orígens del català, publicat per La Magrana el mes de març de 2023, donem tots els detalls al respecte, però ara voldríem presentar un brevíssim resum de la nostra recerca.
El català, com totes les altres llengües romàniques, és el resultat de l’evolució del llatí arribat al nordest de la península ibèrica arran de la conquesta romana. Però el llatí que ens va arribar, el parlat pels invasors, era una parla col·loquial, plena de dialectalismes i de barbarismes de tota mena, adquirits a la mateixa Roma i en la difusió pels successius territoris per on s’expandiren les legions romanes, formades aquestes per soldats d’origen ben divers. Aquesta llengua, que era la viva, la parlada a casa i al carrer, barrejada amb les parles autòctones del territori de la futura Catalunya, anà configurant una nova modalitat que, amb el temps, donarà origen a una llengua derivada del llatí, però diferent d’aquest idioma i amb personalitat pròpia: serà la nostra llengua catalana.
Però quan hom pot dir que té lloc aquest canvi, el pas d’una parla llatina a una altra de nova i distinta? A nosaltres, ens ha semblat trobar indicis fefaents d’aquest moment, pel cap baix, ja al segle iv dC En efecte, enmig dels escrits que ens han pervingut del bisbe de Barcelona sant Pacià, un home de gran cultura i excel·lent coneixedor dels millors autors de textos clàssics de la llengua llatina, deixa escapar algunes paraules, algunes expressions i algunes construccions gramaticals més properes a una llengua romànica que no pas pròpies de la llatina. No era aquesta una situació exclusiva de les futures terres catalanes. També en altres territoris de la Romània es troben exemples d’aquest canvi. Àdhuc en Sèneca, que es referia als temps anteriors a ell “en què parlàvem llatí”, podem veure la consciència d’un canvi lingüístic.
Ara, però, ens importa ressaltar que, en el cas de sant Pacià, la llengua romànica que s’anava manifestant era el nostre català o, si hom vol una major precisió, el protocatalà. Vet ací el moment de la seva evidència en l’estadi més primitiu. Car, en efecte, en els escrits del bisbe de Barcelona, hi trobem usat l’adverbi “subinde” amb el significat de ‘sovint’, l’expressió “si te placet” per ‘si et plau’ o una notable profusió de gerundis en comptes del participi de present, tan característic del llatí acadèmic.
Ara bé, si el català, com altres llengües romàniques, ja estava format, ni que sigui en la seva forma més primirenca, al segle iv, com és que no el trobem escrit fins al segle ix en alguns mots o fins al segle x en alguna frase, i hem d’esperar fins al segle xi per a trobar textos majoritàriament o completament escrits en la nostra llengua?
L’explicació està, al nostre albir, en la notable escassetat de fonts escrites d’origen català entre el segle iv i el ix, d’una banda, i en la manca de necessitat de recórrer a l’escriptura per a la majoria de la societat. I és que, a partir del segle iv, el conjunt de la societat serà analfabet, i la instrucció literària quedarà a mans gairebé exclusives dels eclesiàstics. De fet, només els clergues tindràn necessitat de ser educats en el camp de les lletres. I ho seran sempre en llatí, perquè aquesta llengua, encara que ja no fos la del poble, era la que transmitia el text de les Sagrades Escriptures, traduïdes a aquella llengua en diverses versions i en la canònica de sant Jeroni per encàrrec del papa sant Damas.
Tanmateix, el poble fidel, majoritàriament, com hem dit, sense educació escolar, era incapaç de llegir la Bíblia en llatí i en qualsevol altra llengua, ni que fos la de comunicació habitual en la seva vida quotidiana. El contingut de la Bíblia els arribava només a través de la predicació i de l’eventual catequesi, que, lògicament, s’havien de fer en una llengua comprensible pel poble. Però d’aquesta predicació en vulgar no en tenim restes escrites abans del segle xii, per al francès, i el català haurà d’esperar encara l’arribada de la centúria subsegüent.
Tot amb tot, sí que hi havia un moment en què la població laica tenia necessitat de recórrer a l’escriptura. Era en aquells casos en què hom venia i comprava una propietat o es feia una permuta, o es procedia a una donació o es dictava un testament, si hom disposava d’algun bé a transferir. Aleshores, en aquelles o altres semblants activitats jurídiques, calia formalitzar l’operació per escrit. Així ho prescrivia la llei dels gots, recollida en l’anomenat Liber iudicum, en vigència al nostre terrer des de l’establiment dels visigots fins a entrat el segle xiii, per bé que amb concurrència dels Usatges des del segle ix. I el poble illetrat, llavors, no tenia altre mitjà de fer-ho, si no era acudint a la mediació del rector de la pròpia parròquia o d’algun altre eclesiàstic conegut perquè posés per escrit el tracte acordat o la transacció decidida.
Fragment de la versió catalana del Liber iudicum o ‘Llibre dels jutges’, 1060-1080. El primer llibre escrit totalment en català. La Seu d’Urgell, Arxius del Bisbat d’Urgell, ACU, ms. 185.
© Arxius del Bisbat d’Urgell
I com hom procedia en tals circumstàncies, de les quals al nostre país només en tenim documentació escrita conservada des del segle ix? De primer, la persona o persones interessades a formalitzar un acte de naturalesa jurídica anava a veure un eclesiàstic per demanar-li’n l’escripturització. (Fig. 2) Si acceptava, aquest prenia nota en unes tauletes encerades de les dades essencials. Tot seguit. redactava, en les mateixes tauletes, un esborrany del document, i explicava el contingut a l’interessat. Si aquest donava la seva aprovació, quedaven amb l’eclesiàstic per a un altre dia, en el qual el clergue ja hauria passat el text a net damunt un pergamí, que havia de ser signat, ni que fos heterògrafament, per tres testimonis. Car fins a inicis del segle xiii no apareix la figura del notari amb capacitat de donar fe pública d’un acte amb la seva sola signatura.
Atès que els testimonis també solien ésser analfabets, l’escivà del document, l’eclesiàstic sol·licitat, havia de tornar a explicar o a llegir en presència de tots la redacció final del que havia escrit. Si tothom manifestava el seu acord, firmaven, ni que fos amb un simple puntet els qui no sabien de lletra, i el document adquiria la condició de text original, autèntic i legal.
Com que ja veiem que una de les tasques fonamental dels escrivans era l’explicació o traducció del text que recollia l’operació desitjada, a poc a poc, els escrivans anaren deixant mig preparada la traducció de la part no merament formulària del document, per avançar feina. De la part formulària, no era tan necessari, perquè aquesta era una mena de plantilla estereotipada, que podia deixar-se inicialment en llatí. A més, uns mots en llatí fins i tot devien contribuir a donar un caràcter més solemne a l’acte. I, de fet, en aquells anys, el poble, sense entendre’l, també estava avesat a escoltar mots en llatí, car assistia a les celebracions eucarístiques, on tot es recitava o cantava en la llengua culta, excepte, naturalment, l’homilia.
Però seran, com diem, les parts substancials del document, les primeres a ser escrites de forma arromançada o plenament catalanitzada. De primer, es presentaran arromançats només alguns topònims menors o els mots més usuals de les eines de la casa o del camp; també, a partir del segle xi, els noms de les persones apareixeran en la forma romànica. I també, en aquesta centúria, quan es faran habituals les convinences i els juraments de fidelitat feudals, sovint (però no sempre), s’escriuran en vulgar les parts textuals que el senyor i el vassall havien de pronunicar en públic amb el compromís ferm de complir-les.
Ja es veu, doncs, que la catalanització no serà deguda a la ignorància dels eclesiàstics que actuaven d’escrivans, ni, certament, a la incapacitat de la vigorosa llengua llatina a expressar els conceptes de la nova societat feudal. La catalanització serà el resultat d’un notable esforç d’uns escrivans habituats a escriure sols en llatí i que començaren a fer-ho en la llengua del poble, no perquè aquests els poguessin llegir, incapaços com eren d’aquesta activitat, sinó perquè els escoltessin i entenguessin en català, preparant ja així el text per poder-ho explicar o llegir de manera més àgil i ràpida.
I aquesta manera de fer, la trobem també a les contrades osonenques des del mateixos dies de la restauració del bisbat a final del segle ix. Així, quan, el 27 de gener de l’any 889, el canonge de Vic Adanagell (que mai dels mais no fou conegut per Adanagild, excepte en la llatinització escrita del seu nom com Addanagildus), posà per escrit una compra del bisbe Gotmar, esmentà un cavall “cum stelo albo in fronte”, és a dir, ‘amb un estel blanc al front’, on apareix per primera vegada el terme ‘estel’ en català. I fixem-nos que s’usa en masculí, nova prova, si és que encara en calia més, que Adanagell no era d’origen narbonès, sinó ben autòcton. El mot ‘estel’, derivat del llatí “stella”, només és masculí en català; en totes les altres llengües romàniques és paraula femenina.
La rica documentació de Vic compta també amb l’únic exemple català d’una dona cultíssima que exercí com a escrivana professional posant per escrit un document el 16 d’abril de l’any 1044 en excel·lent cal·ligrafia i bon llatí. I malgrat la seva boníssima formació escolar, no deixa d’emprar mots en català; no pas, tampoc, per ignorància, sinó per seguir la moda del seu temps. I així escriu catalanismes com ‘coma’, ‘era’, ‘casals’, ‘puio’. Ni cal dir que ens referim a Alba de Vic, filla del gramàtic Guibert, arribat de Lieja, segons ens explica Ramon Ordeig.
Fig. 2. Ramon de Caldes escrivà i degà de la catedral de Barcelona (1162-1199).
© Arxiu de la Corona d’Aragó
I, dins el mateix segle xi, que prou podríem considerar el de la primera normalització lingüística del català, també hom procedí a traduir a la nostra llengua una versió abreujada de l’esmentat Liber iudicum. D’aquesta traducció n’han quedat dos fulls corresponents a dos llibres distints. El primer fou descobert per Anscari. M. Mundó al monestir de Montserrat l’any 1960. Aquest gran paleògraf considerà que aquest foli era la resta d’un manuscrit copiat el darrer decenni del segle xii. L’any 2000, Mn. Benigne Marquès i el P. Cebrià Baraut identificaren a l’Arxiu Capitular d’Urgell un altre foli, que el P. Cebrià cregué copiat vers l’any 1150. Fins ara s’ha cregut que aquests dos folis transmeten dues traduccions distintes de la mateixa obra, unes traduccions que s’haurien fet al segle xii.
Nosaltres, però, discrepem d’aquestes interpretacions. Per a nosaltres, només hi hagué una sola traducció. Aquesta s’hauria dut a terme de manera col·legiada per diversos jutges sota la direcció del gran jutge i canonge de la Catedral de Barcelona Ponç Bonfill Marc, i s’hauria realitzat dins el primer terç del segle xi, un poc abans de la compilació del primitiu nucli dels Usatges.
D’altra banda, pensem que el full montserratí correspon a un còdex copiat a Barcelona cap als anys 1230-1240. Pel contrari, el foli urgellenc hauria estat copiat entre els anys 1060-1080, possiblement pel prevere Traver Radolf, capellà de Santa Maria d’Organyà. Per tant, aquest darrer full seria la resta del més antic llibre escrit totalment en català, i Organyà mantindria la condició de bressol d’aquesta primera còpia i d’altres documents de gran mèrit, precursors dels inicis de la nostra literatura, els primers autors de la qual donem en el nostre llibre.
Les cèlebres Homilies d’Organyà, per una altra part, les reputem copiades a Organyà mateix entre els anys 1220-1230 i, al nostre entendre, serien la resta d’un quadern, no d’un llibre, i d’un quadern no pas destinat a un ús litúrgic, sinó més aviat de finalitat escolar, amb la intenció d’ensenyar, als futurs canonges de Santa Maria d’Organyà, a predicar en català al poble fidel, tal com els corresponia per llur condició de canonges regulars de sant Agustí.
Jesús ALTURO i Tània ALAIX
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari aqui!