Hi ha dies que Vic es desperta sense horitzó. La boira ho cobreix tot i la ciutat queda suspesa en un silenci especial, gairebé íntim. No és una excepció, és una constant. La boira forma part del paisatge, però també del caràcter d’aquesta ciutat i de la manera com entenem el temps i l’espai.
Quan la boira baixa, Vic canvia. La Plaça Major s’omple d’una calma estranya, els carrers s’escurcen i els edificis semblen més propers. El Temple Romà apareix i desapareix, la Catedral s’intueix més que no pas es veu, i la ciutat esdevé un lloc on tot passa més a poc a poc. No és només una qüestió de visibilitat; és una altra manera de viure-la.
LLEGEIX LA REVISTA EN FORMAT DIGITAL
La boira condiciona la vida quotidiana. Marca el ritme de qui surt d’hora a treballar, de qui camina cap a l’escola, de qui obre una botiga o travessa el pont del Remei. És present en la conversa, en l’humor, en aquella frase tan nostra de “avui la boira no aixeca”. I, sense adonar-nos-en, acaba formant part de la nostra identitat col·lectiva.
Però la boira també té un valor simbòlic. Ens recorda que no sempre cal veure-ho tot clar per continuar avançant. Que hi ha moments per caminar amb prudència, per confiar en l’experiència, per deixar que les coses es vagin revelant amb el temps. Vic, com la boira, és una ciutat que no s’explica tota de cop. Cal viure-la, recórrer-la, tornar-hi.
LLEGEIX LA REVISTA EN FORMAT DIGITAL
Aquest número de la Revista de Vic vol posar el focus en aquesta màgia discreta que ens acompanya cada hivern. La boira com a paisatge, però també com a metàfora. Com a element que ens defineix i que, lluny de ser un inconvenient, forma part de l’encant d’una ciutat amb personalitat pròpia.
Quan la boira s’aixeca, Vic reapareix amb tota la seva força. Els carrers, les places, la vida. Però la boira no marxa del tot. Es queda, com un record, com una manera de ser. I potser és precisament això el que fa de Vic una ciutat única.
LLEGEIX LA REVISTA EN FORMAT DIGITAL