Fa poc dies que hem tancat un any, una etapa, que ha set molt complicada per molts de nosaltres. Aquesta crisi de salut global, ens ha posat a prova, ha apel·lat a la nostra part més humana, ens ha fet ser col·laboradors, responsables i sobretot, ens ha pres la nostra llibertat. No sé vosaltres, però … personalment, tenia unes ganes immenses de dir-li adéu a l’any 2020.
Aquest any, que ara hem deixat enrere, ha set un especialment dur, donat que el coronavirus s'ha emportat molts dels nostres éssers estimats de cop, sense avisar, sense ni tan sols poder-nos acomiadar... El fet que, en moltes ocasions, ni tan sols s'ha pogut realitzar el ritual d'acomiadament (enterrament), ha generat un gran patiment psicològic, i si això hi afegeixes que aquella persona que ha tingut aquesta pèrdua sobtada, ràpida i dolorosa, no té recursos o estratègies personals d'afrontament, pot ser que desenvolupi el que s'anomena "dol patològic".
És per aquest motiu que he decidit fer aquest escrit, per ajudar-vos, per ajudar-me.
D'acord amb Medina et al. (2020) el dol és una resposta natural davant de la pèrdua d'un ésser estimat. És un procés únic i personal de cada persona, és intransferible, cada persona el viu de la seva manera. És per aquest motiu que cada persona necessita un temps diferent per elaborar-lo. No és una malaltia, sinó que és una reacció esperable i totalment normal. De fet, en la majoria de casos, el dol desenvolupa una funció adaptativa i no necessita intervencions psicofarmacològiques.
Quan afrontem un dol, ens trobem davant d'una situació vital estressant que ens genera alt patiment, ja que es tracta d'una vivència que ens afecta en diverses esferes: a nivell emocional, a nivell relacional, als nostres pensaments, a les nostres creences... La mort d'una persona estimada suposa un trencament d'un vincle preuat, un abans i un després, per tant el nostre món intern canvia, s'ha de reconstruir sense tenir "físicament" aquella persona.
La pèrdua, és inherent a la condició humana. Al llarg del cicle vital, vivim múltiples pèrdues, en més o menys intensitat al llarg de la vida: pèrdua d'una feina, un avortament, l'emancipació d'un fill, un divorci... Totes aquestes experiències ens ajuden a créixer com a persones i ens ajuden a anar-nos convertint en "experts del dol".
El dol passa per diverses fases. D'acord amb la Dra. Elisabeth Kübler-Ross, hi ha 5 etapes per les quals sempre passem quan patim una pèrdua (en menor o major grau):
1. Negació/shock: és una reacció molt habitual després de la pèrdua. És com una sensació d'incredulitat, "no em crec que això sigui real". En aquesta fase pot aparèixer: insensibilitat, eufòria, despersonalització, dificultat de concentració, atacs d'ansietat, pensaments obsessius/intrusius, irritabilitat... La mort de la persona ens supera, ens envaeix, i utilitzem mecanismes de defensa més caòtics. Aquesta fase el que permet és que, de manera gradual, anem afrontant l'impacte emocional produït per l'esdeveniment vital estressant (la negació fa una funció protectora.
[Aquestes ha de tenir un inici i un fi... continuem reexperimentant en el temps aquesta mort i tenim alts nivells d'ansietat... podríem estar desenvolupant un trastorn per estrès postraumàtic]
2. Ira: en aquesta fase s'activen tots aquells sentiments relacionats amb la impotència i la frustració. D'acord amb Flórez (2002) és una etapa caracteritzada per la tristesa, l'insomni, l'esgotament, els sentiments de culpabilitat, entre d'altres. També apareixen pensaments com: per què a mi?, per què ara? (Medina et al., 2020).
3. Negociació/pacte: és una fase on la persona ja comença a prendre contacte amb la realitat i comença a fer coses davant d'aquesta situació. El sentiment que més sol aparèixer és el de voler tornar enrere.
4. Depressió: en aquesta etapa la persona va assumint la pèrdua i per tant, comença la part més emocional associada a ella: tristesa, nostàlgia... No és una etapa patològica, si no és una etapa on el dolor permet l'elaboració de la pèrdua.
5. Acceptació: és un estadi on predomina la comprensió. En aquesta fase la persona accepta la realitat i ja no té tendència a buscar culpables. En aquest moment, la persona sent tristesa i enyorança, però incorpora el perdó, la reconciliació, el record... És en aquest punt on solen aparèixer els "rituals de record", anar a llocs on solies anar amb aquella persona... Aquí és on la persona reestructura i reconstrueix la seva vida incloent-hi la pèrdua de la persona estimada, fa canvis relacionats amb aquesta nova identitat.
A nivell psicològic, considerem que el dol es complica quan a la persona li manquen (de manera excessiva) els recursos i estratègies que li permeten respondre de manera adequada i adaptativa davant d'aquesta situació vital. Per identificar un dol complicat cal fixar-se en dos variables: 1. Temps i 2. Deteriorament global de la persona (no funcionament diari, pèrdua de la feina o d'amistats, depressió, ansietat, somatitzacions, mecanismes de negació rígids...)
Worden, J. W., Aparicio, Á., i Barberán, G. S. (2013), ens parlen de les tasques del dol: 1) Acceptar la pèrdua, 2) Treballar les emocions relacionades amb ella (expressar els nostres sentiments), 3) Adaptar-se a un nou medi/ una nova realitat on el difunt no hi és i finalment 4) Recol·locar emocionalment a la persona que ha mort i continuar vivint.
M'agradaria que ús quedéssiu amb una idea que a mi em sembla essencial: NO patologitzar el dol. És un procés llarg, dura més d'un any i com ja hem dit cada persona té el seu ritme. És important tenir paciència, donar-se temps i espai per plorar a la persona estimada, per trobar-la a faltar i per recordar-la. Negant la situació el dolor no desapareix, sinó que perdura. Elaborar el dol implica que es podrà recordar a la persona, pensar en ella sense sentir un dolor tan intens... això no implica, ni de bon tros, oblidar-la, sinó seguir vivint tot i/ amb la seva pèrdua.
Fa poc dies que hem tancat un any, una etapa, que ha set molt complicada per molts de nosaltres. Aquesta crisi de salut global, ens ha posat a prova, ha apel·lat a la nostra part més humana, ens ha fet ser col·laboradors, responsables i sobretot, ens ha pres la nostra llibertat. No sé vosaltres, però … personalment, tenia unes ganes immenses de dir-li adéu a l’any 2020.
Aquest any, que ara hem deixat enrere, ha set un especialment dur, donat que el coronavirus s'ha emportat molts dels nostres éssers estimats de cop, sense avisar, sense ni tan sols poder-nos acomiadar... El fet que, en moltes ocasions, ni tan sols s'ha pogut realitzar el ritual d'acomiadament (enterrament), ha generat un gran patiment psicològic, i si això hi afegeixes que aquella persona que ha tingut aquesta pèrdua sobtada, ràpida i dolorosa, no té recursos o estratègies personals d'afrontament, pot ser que desenvolupi el que s'anomena "dol patològic".
És per aquest motiu que he decidit fer aquest escrit, per ajudar-vos, per ajudar-me.
D'acord amb Medina et al. (2020) el dol és una resposta natural davant de la pèrdua d'un ésser estimat. És un procés únic i personal de cada persona, és intransferible, cada persona el viu de la seva manera. És per aquest motiu que cada persona necessita un temps diferent per elaborar-lo. No és una malaltia, sinó que és una reacció esperable i totalment normal. De fet, en la majoria de casos, el dol desenvolupa una funció adaptativa i no necessita intervencions psicofarmacològiques.
Quan afrontem un dol, ens trobem davant d'una situació vital estressant que ens genera alt patiment, ja que es tracta d'una vivència que ens afecta en diverses esferes: a nivell emocional, a nivell relacional, als nostres pensaments, a les nostres creences... La mort d'una persona estimada suposa un trencament d'un vincle preuat, un abans i un després, per tant el nostre món intern canvia, s'ha de reconstruir sense tenir "físicament" aquella persona.
La pèrdua, és inherent a la condició humana. Al llarg del cicle vital, vivim múltiples pèrdues, en més o menys intensitat al llarg de la vida: pèrdua d'una feina, un avortament, l'emancipació d'un fill, un divorci... Totes aquestes experiències ens ajuden a créixer com a persones i ens ajuden a anar-nos convertint en "experts del dol".
El dol passa per diverses fases. D'acord amb la Dra. Elisabeth Kübler-Ross, hi ha 5 etapes per les quals sempre passem quan patim una pèrdua (en menor o major grau):
1. Negació/shock: és una reacció molt habitual després de la pèrdua. És com una sensació d'incredulitat, "no em crec que això sigui real". En aquesta fase pot aparèixer: insensibilitat, eufòria, despersonalització, dificultat de concentració, atacs d'ansietat, pensaments obsessius/intrusius, irritabilitat... La mort de la persona ens supera, ens envaeix, i utilitzem mecanismes de defensa més caòtics. Aquesta fase el que permet és que, de manera gradual, anem afrontant l'impacte emocional produït per l'esdeveniment vital estressant (la negació fa una funció protectora.
[Aquestes ha de tenir un inici i un fi... continuem reexperimentant en el temps aquesta mort i tenim alts nivells d'ansietat... podríem estar desenvolupant un trastorn per estrès postraumàtic]
2. Ira: en aquesta fase s'activen tots aquells sentiments relacionats amb la impotència i la frustració. D'acord amb Flórez (2002) és una etapa caracteritzada per la tristesa, l'insomni, l'esgotament, els sentiments de culpabilitat, entre d'altres. També apareixen pensaments com: per què a mi?, per què ara? (Medina et al., 2020).
3. Negociació/pacte: és una fase on la persona ja comença a prendre contacte amb la realitat i comença a fer coses davant d'aquesta situació. El sentiment que més sol aparèixer és el de voler tornar enrere.
4. Depressió: en aquesta etapa la persona va assumint la pèrdua i per tant, comença la part més emocional associada a ella: tristesa, nostàlgia... No és una etapa patològica, si no és una etapa on el dolor permet l'elaboració de la pèrdua.
5. Acceptació: és un estadi on predomina la comprensió. En aquesta fase la persona accepta la realitat i ja no té tendència a buscar culpables. En aquest moment, la persona sent tristesa i enyorança, però incorpora el perdó, la reconciliació, el record... És en aquest punt on solen aparèixer els "rituals de record", anar a llocs on solies anar amb aquella persona... Aquí és on la persona reestructura i reconstrueix la seva vida incloent-hi la pèrdua de la persona estimada, fa canvis relacionats amb aquesta nova identitat.
A nivell psicològic, considerem que el dol es complica quan a la persona li manquen (de manera excessiva) els recursos i estratègies que li permeten respondre de manera adequada i adaptativa davant d'aquesta situació vital. Per identificar un dol complicat cal fixar-se en dos variables: 1. Temps i 2. Deteriorament global de la persona (no funcionament diari, pèrdua de la feina o d'amistats, depressió, ansietat, somatitzacions, mecanismes de negació rígids...)
Worden, J. W., Aparicio, Á., i Barberán, G. S. (2013), ens parlen de les tasques del dol: 1) Acceptar la pèrdua, 2) Treballar les emocions relacionades amb ella (expressar els nostres sentiments), 3) Adaptar-se a un nou medi/ una nova realitat on el difunt no hi és i finalment 4) Recol·locar emocionalment a la persona que ha mort i continuar vivint.
M'agradaria que ús quedéssiu amb una idea que a mi em sembla essencial: NO patologitzar el dol. És un procés llarg, dura més d'un any i com ja hem dit cada persona té el seu ritme. És important tenir paciència, donar-se temps i espai per plorar a la persona estimada, per trobar-la a faltar i per recordar-la. Negant la situació el dolor no desapareix, sinó que perdura. Elaborar el dol implica que es podrà recordar a la persona, pensar en ella sense sentir un dolor tan intens... això no implica, ni de bon tros, oblidar-la, sinó seguir vivint tot i/ amb la seva pèrdua.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari aqui!