 |
| La Plana de Vic des del santuari de Bellmunt - Manel Dot |
Parlar de la qualitat de l’aire a Vic no és parlar d’un detall tècnic ni d’una alarma exagerada. És parlar de salut pública, de model de ciutat i també de geografia. Perquè a Vic, com a la resta de la Plana, el debat sobre la contaminació no és nou, però les dades més fiables deixen clar que tampoc és cap fantasia: hi ha contaminants que, segons on i quan es mesurin, presenten valors preocupants, sobretot si es comparen amb els criteris més estrictes de salut de l’OMS.
El primer que cal dir, per ser honestos, és que no es pot resumir la qualitat de l’aire de Vic amb un simple “és bona” o “és dolenta”. Si ens fixem en la normativa legal vigent, la Generalitat assenyala que durant el 2024 a Catalunya es van complir els valors de referència per a contaminants com el NO₂, les PM10 i les PM2,5 a tota la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica. Dit d’una altra manera: des del punt de vista legal, la situació general ha millorat.
Ara bé, una cosa és complir la llei i una altra és respirar un aire òptim per a la salut. Aquí és on entra la diferència clau. Les directrius de l’OMS són més exigents que els límits legals europeus i espanyols, i la mateixa Agència Europea de Medi Ambient recorda que la contaminació atmosfèrica continua sent el principal risc ambiental per a la salut a Europa.
I a Vic, quan baixem del mapa general a la realitat local, les dades es tornen més incòmodes. En la campanya oficial feta per la Generalitat a la Ronda de Francesc Camprodon entre novembre de 2020 i març de 2021, els contaminants mesurats no van superar els valors legals, però el mateix informe admet que els nivells de NO₂ i PM10 van estar “a punt de superar” els valors de referència, i remarca que l’estudi es va fer a l’hivern, quan la dispersió dels contaminants acostuma a ser més desfavorable. En aquella campanya, el NO₂ va registrar una mitjana de 40 µg/m³ al punt mesurat i les PM10 una mitjana de període de 31 µg/m³.
La comparació amb una campanya anterior encara és més reveladora. Entre desembre de 2018 i febrer de 2019, també a la zona de Camprodon, la Generalitat va concloure que els nivells de diòxid de nitrogen i de PM10 havien estat entre moderats i alts; en aquell cas, la mitjana del període per al NO₂ va ser de 53 µg/m³ i la de PM10 de 50 µg/m³, amb superacions en valors de referència del període, tot i que l’informe matisava que no era un any complet i que el punt estava molt influït pel trànsit.
Això ja ens apunta una idea important: a Vic no es respira igual a tot arreu. I això també ho confirma una de les fonts més interessants i recents, el projecte participatiu MonitorAire NO₂ Vic 2025, impulsat amb suport institucional i assessorament científic. Aquest estudi va trobar concentracions de NO₂ als punts mostrejats del municipi entre 5,2 i 29,9 µg/m³, amb una mitjana general de 16,8 µg/m³. El més significatiu, però, és que l’informe adverteix que l’estació oficial de referència de Vic està en una zona oberta, envoltada de prats i arbres, lluny dels focus principals d’emissió, i que per això no és gaire representativa de l’aire que respiren realment molts habitants de la ciutat.
Aquest mateix estudi encara afegeix un element que hauria de fer pensar. Segons els seus resultats, 12 localitzacions superaven el nou límit anual europeu de 20 µg/m³ per al NO₂, i tots els punts excepte quatre quedaven per sobre de la recomanació anual de l’OMS de 10 µg/m³. És a dir: potser Vic no viu en una situació d’emergència permanent segons la norma legal actual, però això no vol dir que l’exposició sigui òptima des del punt de vista sanitari.
Per entendre per què passa això a Vic, no n’hi ha prou amb mirar cotxes i xemeneies. També cal mirar el territori. La Plana de Vic té unes condicions atmosfèriques i orogràfiques que sovint juguen en contra. El projecte MonitorAire explica que a l’hivern la inversió tèrmica nocturna és més intensa i l’atmosfera es manté més estable, cosa que redueix la dispersió i afavoreix l’acumulació de contaminants a les capes baixes. A l’estiu, en canvi, la radiació solar transforma part del NO₂ en ozó troposfèric, un altre contaminant nociu per al sistema respiratori.
Per tant, quan algú pregunta si l’aire de Vic és bo o dolent, la resposta més rigorosa seria aquesta: no és dels pitjors en termes legals generals, però tampoc es pot qualificar de tranquil·litzador si el mirem amb ulls de salut pública i d’exposició real dels veïns. Hi ha una distància clara entre la fotografia oficial més favorable i la realitat dels carrers amb més trànsit o pitjor ventilació.
A més, la pròpia ciutat ha continuat movent fitxa. L’Ajuntament de Vic ha participat en projectes de mesurament i ciència ciutadana per entendre millor el NO₂ urbà, precisament perquè el problema no es resol només amb una estació fixa lluny del centre, sinó amb dades més fines, més properes i més representatives del que es respira barri a barri.
Des d’un punt de vista expert, la conclusió és clara. Vic no hauria de caure ni en el negacionisme ni en el catastrofisme. No hi ha base rigorosa per dir que l’aire és sempre irrespirable, però tampoc per vendre una falsa normalitat. Les dades indiquen que hi ha una problemàtica real, especialment vinculada al trànsit, a les partícules i a les condicions de la Plana, i que aquesta problemàtica pot tenir conseqüències sobre la salut respiratòria i cardiovascular si es manté en el temps.
En definitiva, l’aire que respirem a Vic és millor del que era en alguns moments del passat si es mira la normativa general, però encara és pitjor del que hauria de ser si el criteri és la salut. I aquesta és, probablement, la frase més honesta per resumir-ho.
La Revista de Vic és un mitjà de comunicació on tothom pot dir la seva. Si tens alguna notícia ens la pots fer arribar a info@larevistadevic.cat