La síndrome de X fràgil és un trastorn de causa genètica hereditari lligat al cromosoma X que produeix retard mental de severitat variable. És també conegut en la literatura com a síndrome de Martin-Bell, en honor als metges Martin i Bell els qui l'any 1943 van descriure els primers casos d'aquesta síndrome caracteritzada per retard en el desenvolupament psicomotor i trets facials típics com a cara de forma ovalada i celles molt pronunciades.
La síndrome de X fràgil constitueix després de la síndrome de Down la causa més freqüent de retard mental d'origen genètic. Es presenta amb una prevalença d'un cas per cada quatre mil nounats vius masculins i un cas per cada vuit mil nounats vius femenins, manifestant-se amb més severitat en nens que en nenes, les quals solen ser més aviat portadores.
Només quedava un tros de metall per encunyar i dos homes discutien.
"És millor fer una moneda d'un euro", va dir un.
"No, millor una moneda de dos euros", va respondre l'altre.
Sí, aquell tros de metall era massa gran per fer un euro i justet per fer dos euros. Van decidir resoldre'l a través de la sort, i va guanyar el que desitjava que es fes un euro amb el metall. Va ser encunyat amb molta cura, paciència i amor, pel senyor Ramon, que estava molt enamorat i va començar la vida d'aquell tros de metall convertit en euro.
El primer que van fer amb ell va ser posar-lo en un grup d'euros, tots embolicats en un paper i els van portar al banc. Al banc molts clients volien euros, i Eurito es va anar acomiadant a poc a poc dels seus amics euros. Ja només quedava ell i un home se l'emporto, va ser la seva primera experiència com a euro.
L'home es deia Àngel i era força nerviós, ja que no feia més que ficar la mà a la butxaca i donar voltes als diners. Allà va conèixer les monedes de dos euros, no eren mala gent! Però una mica cregudes perquè valien més.
Com que el senyor Àngel donava tantes voltes als diners de la butxaca, Eurito va caure a terra, ell desesperat va començar a cridar:
“Eh, senyor Àngel, aquí estic! he caigut! no em sent?”
Però ell no entenia que els humans no sentien les coses, i menys un simple euro. Eurito se sentia sol, i tenia fred, era de nit i el carrer estava desert, així que ningú no ho va poder veure. Truco a una fulla que havia caigut d'un arbre, era tardor, perquè l'abricés.
Arribo el matí i va sortir el sol, es va acomiadar de la fulla que es deia Toñi i que era molt agradable i riallera. Eurito va veure com els nens anaven a l'escola, molts el trepitjaven i ell inútilment començava a cridar, ja que li feien mal. De sobte una nena ho va veure i amb gran alegria ho va agafar.
La nena que era molt maca, es deia Laura i estava orgullosa d'haver trobat un euro i això també era un orgull per a Eurito. La Laura no ho va tenir gaire temps, ja que va entrar en una botiga de xuxes i se'l va gastar comprat un xucla-xups. Eurito anava de mà en mà i estava una mica fart perquè era molt avorrit, va pensar amb tristesa. Va estar diversos dies en una caixa d'un supermercat, allà va escoltar moltes xafarderies, perquè a la caixera, que es deia Geli, li agradava parlar de tothom quan sortien per la porta, fins que va anar a parar a un moneder. Allà es va trobar un amic euro, que havia conegut al banc, es van explicar les seves històries i es van adonar que els euros han nascut per anar d'una banda a l'altra.
Tampoc va estar Eurito al moneder durant molt de temps, però aquesta vegada quan canvio de mans, va anar a parar a la butxaca d'un home capitalista anomenat senyor José. Allà va conèixer els bitllets, aquests sí que eren antipàtics! Se'n burlaven perquè mai no havia caigut un euro en aquella butxaca i el veien insignificant. Li deien: - JooooooooooJoooooooJoooooo, tu no vals res, ets petit i no es poden comprar coses grans amb tu, jooooo, jooooo, jooooo.!!!!
Eurito es va sentir molt acomplexat i va decidir escapar-se. Aquesta vegada va tenir una experiència completament nova, ja que el petit de la casa que es deia Miquel Àngel i que era molt entremaliat i ploró el va agafar. Era un nen que tenia una síndrome anomenada síndrome de x fràgil, i que sí que l'escoltava i s'hi podia comunicar. Ell li explico la seva curta vida, i Miquel Àngel ho escoltava amb molta atenció i també ell li explico coses com: que anava a una escola especial, que tenia dos germans grans que ho volien molt, que al seu papa li agradaven les motos i la seva la mama era molt lluitadora i que ell la necessitava molt. També li va dir que els nens i les nenes amb aquesta malaltia es poden comunicar de manera secreta entre ells, entre les coses, els animals i les plantes, perquè tenen un do invisible que les altres persones no poden veure. Miguel Ángel va començar a jugar amb ell i se'l ficava a la boca, sense voler el nen se'l va empassar i Eurito va anar a parar a un lloc molt fosc i humit. Tenia por perquè no sabia com sortir-ne. Tampoc va trigar gaire, i es va emportar una gran sorpresa quan va veure que tots ho esperaven impacients, encara que feia olor una mica malament… El van col·locar en un quadre amb un preciós marc, darrere d'un vidre ia sobre van posar una placa on es llegia “L'Euret digestiu i cagó” i d'allà no es va moure mai més i va viure content i feliç, i ell estava molt content perquè cada dia podia parlar amb Miquel Àngel…….
I conte contat aquest conte s'ha acabat.
Dedicat al meu nebot X fràgil, Miguel Ángel Montes Ruiz, amb tot el meu amor.
La síndrome de X fràgil és un trastorn de causa genètica hereditari lligat al cromosoma X que produeix retard mental de severitat variable. És també conegut en la literatura com a síndrome de Martin-Bell, en honor als metges Martin i Bell els qui l'any 1943 van descriure els primers casos d'aquesta síndrome caracteritzada per retard en el desenvolupament psicomotor i trets facials típics com a cara de forma ovalada i celles molt pronunciades.
La síndrome de X fràgil constitueix després de la síndrome de Down la causa més freqüent de retard mental d'origen genètic. Es presenta amb una prevalença d'un cas per cada quatre mil nounats vius masculins i un cas per cada vuit mil nounats vius femenins, manifestant-se amb més severitat en nens que en nenes, les quals solen ser més aviat portadores.
Només quedava un tros de metall per encunyar i dos homes discutien.
"És millor fer una moneda d'un euro", va dir un.
"No, millor una moneda de dos euros", va respondre l'altre.
Sí, aquell tros de metall era massa gran per fer un euro i justet per fer dos euros. Van decidir resoldre'l a través de la sort, i va guanyar el que desitjava que es fes un euro amb el metall. Va ser encunyat amb molta cura, paciència i amor, pel senyor Ramon, que estava molt enamorat i va començar la vida d'aquell tros de metall convertit en euro.
El primer que van fer amb ell va ser posar-lo en un grup d'euros, tots embolicats en un paper i els van portar al banc. Al banc molts clients volien euros, i Eurito es va anar acomiadant a poc a poc dels seus amics euros. Ja només quedava ell i un home se l'emporto, va ser la seva primera experiència com a euro.
L'home es deia Àngel i era força nerviós, ja que no feia més que ficar la mà a la butxaca i donar voltes als diners. Allà va conèixer les monedes de dos euros, no eren mala gent! Però una mica cregudes perquè valien més.
Com que el senyor Àngel donava tantes voltes als diners de la butxaca, Eurito va caure a terra, ell desesperat va començar a cridar:
“Eh, senyor Àngel, aquí estic! he caigut! no em sent?”
Però ell no entenia que els humans no sentien les coses, i menys un simple euro. Eurito se sentia sol, i tenia fred, era de nit i el carrer estava desert, així que ningú no ho va poder veure. Truco a una fulla que havia caigut d'un arbre, era tardor, perquè l'abricés.
Arribo el matí i va sortir el sol, es va acomiadar de la fulla que es deia Toñi i que era molt agradable i riallera. Eurito va veure com els nens anaven a l'escola, molts el trepitjaven i ell inútilment començava a cridar, ja que li feien mal. De sobte una nena ho va veure i amb gran alegria ho va agafar.
La nena que era molt maca, es deia Laura i estava orgullosa d'haver trobat un euro i això també era un orgull per a Eurito. La Laura no ho va tenir gaire temps, ja que va entrar en una botiga de xuxes i se'l va gastar comprat un xucla-xups. Eurito anava de mà en mà i estava una mica fart perquè era molt avorrit, va pensar amb tristesa. Va estar diversos dies en una caixa d'un supermercat, allà va escoltar moltes xafarderies, perquè a la caixera, que es deia Geli, li agradava parlar de tothom quan sortien per la porta, fins que va anar a parar a un moneder. Allà es va trobar un amic euro, que havia conegut al banc, es van explicar les seves històries i es van adonar que els euros han nascut per anar d'una banda a l'altra.
Tampoc va estar Eurito al moneder durant molt de temps, però aquesta vegada quan canvio de mans, va anar a parar a la butxaca d'un home capitalista anomenat senyor José. Allà va conèixer els bitllets, aquests sí que eren antipàtics! Se'n burlaven perquè mai no havia caigut un euro en aquella butxaca i el veien insignificant. Li deien: - JooooooooooJoooooooJoooooo, tu no vals res, ets petit i no es poden comprar coses grans amb tu, jooooo, jooooo, jooooo.!!!!
Eurito es va sentir molt acomplexat i va decidir escapar-se. Aquesta vegada va tenir una experiència completament nova, ja que el petit de la casa que es deia Miquel Àngel i que era molt entremaliat i ploró el va agafar. Era un nen que tenia una síndrome anomenada síndrome de x fràgil, i que sí que l'escoltava i s'hi podia comunicar. Ell li explico la seva curta vida, i Miquel Àngel ho escoltava amb molta atenció i també ell li explico coses com: que anava a una escola especial, que tenia dos germans grans que ho volien molt, que al seu papa li agradaven les motos i la seva la mama era molt lluitadora i que ell la necessitava molt. També li va dir que els nens i les nenes amb aquesta malaltia es poden comunicar de manera secreta entre ells, entre les coses, els animals i les plantes, perquè tenen un do invisible que les altres persones no poden veure. Miguel Ángel va començar a jugar amb ell i se'l ficava a la boca, sense voler el nen se'l va empassar i Eurito va anar a parar a un lloc molt fosc i humit. Tenia por perquè no sabia com sortir-ne. Tampoc va trigar gaire, i es va emportar una gran sorpresa quan va veure que tots ho esperaven impacients, encara que feia olor una mica malament… El van col·locar en un quadre amb un preciós marc, darrere d'un vidre ia sobre van posar una placa on es llegia “L'Euret digestiu i cagó” i d'allà no es va moure mai més i va viure content i feliç, i ell estava molt content perquè cada dia podia parlar amb Miquel Àngel…….
I conte contat aquest conte s'ha acabat.
Dedicat al meu nebot X fràgil, Miguel Ángel Montes Ruiz, amb tot el meu amor.
Lidia Ruiz Sanchez
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari aqui!