El calçot és una hortalissa característica de Catalunya, una varietat de ceba tendra de tija llarga (d'uns 20 o 25 cm) que es conrea entre els mesos de novembre i març. Aquesta hortalissa pertany a la família de les Liliàcies comestibles, entre les quals es troben els espàrrecs, les cebes, els alls i els porros. El nom de calçot, prové de la paraula "calçar", que és la tècnica de cultiu utilitzada i que consisteixen a anar cobrint de terra les arrels de la ceba tendra perquè la tija busqui la llum i creixi de forma allargada. El seu origen data de finals del s. XIX, quan un agricultor de Valls conegut a la zona com "Xat de Benaiges" va cremar unes cebes velles en el foc i en comptes de llençar-les, va acabar menjant-se-les, quan va descobrir que el seu sabor era dolç i saborós. La popularitat del calçot arriba a partir del s. XX, de la mà de l'Agrupació Penya Artística de l'Olla de Valls, que va decidir començar a fer "calçotades", és a dir menjars a base de calçots i a convidar a personatges il·lustres de Barcelona. Encara en l'actualitat és molt habitual organitzar calçotades entre amics i familiars, on a més dels calçots es menja una graellada de carn i botifarres i s'acompanya amb salsa de romesco. El ritual per a menjar els calçots també és molt singular. Els comensals amb un pitet separen les fulles centrals amb una mà, mentre que amb l'altra estiren el calçot cap a dalt, fins que la part blanca queda al descobert. Després, mullen aquesta part en salsa romesco abans de menjar-ho. Els calçots solen cuinar-se a la brasa. Per a això es retiren les fulles exteriors i es cuinen fins que queden completament negres per fora i tendres per dins.
El nom de calçot, prové de la paraula "calçar", que és la tècnica de cultiu utilitzada i que consisteixen a anar cobrint de terra les arrels de la ceba tendra perquè la tija busqui la llum i creixi de forma allargada.
El seu origen data de finals del s. XIX, quan un agricultor de Valls conegut a la zona com "Xat de Benaiges" va cremar unes cebes velles en el foc i en comptes de llençar-les, va acabar menjant-se-les, quan va descobrir que el seu sabor era dolç i saborós.
La popularitat del calçot arriba a partir del s. XX, de la mà de l'Agrupació Penya Artística de l'Olla de Valls, que va decidir començar a fer "calçotades", és a dir menjars a base de calçots i a convidar a personatges il·lustres de Barcelona.
Encara en l'actualitat és molt habitual organitzar calçotades entre amics i familiars, on a més dels calçots es menja una graellada de carn i botifarres i s'acompanya amb salsa de romesco.
El ritual per a menjar els calçots també és molt singular. Els comensals amb un pitet separen les fulles centrals amb una mà, mentre que amb l'altra estiren el calçot cap a dalt, fins que la part blanca queda al descobert. Després, mullen aquesta part en salsa romesco abans de menjar-ho.
Els calçots solen cuinar-se a la brasa. Per a això es retiren les fulles exteriors i es cuinen fins que queden completament negres per fora i tendres per dins.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari aqui!