Reobrim el “Cas Virrei”?


Va... Ara sí! Tinc ganes d’exercir d’advocat defensor del “diable”. Vull reobrir el cas del mal anomenat “Virrei Avilés”. El motiu... se li va treure el títol de Ciutadà Il·lustre i es va despenjar el seu retrat de la Sala de la Columna injustament. Al “Tribunal” hi havia 21 jutges, “advocat acusador”... però faltava qui el defensés, el que implica que hi hagué un error greu de forma i, per tant, hi hauria d’haver nul·litat del judici amb la consegüent repetició del procediment, restablint provisionalment el retrat al seu lloc. A aquest fet, se li afegí la molta pressió mediàtica que hi havia per part de la ciutadania i dels medis de comunicació.
Un cop desterrat el retrat, ara es pressiona per treure el nom del carrer i substituir-lo per 1 d’Octubre (pensant, pensant... aquest dia també va ser l’aniversari de Franco). Quan s’aconsegueixi, aniran a per la placa commemorativa que hi ha a la paret de l’edifici de “La Caixa”, que fa anys que està rebent pintades. Aleshores la consumació de la damnatio memoriae serà un fet. Qui li anava a dir al faraó egipci Akhenaton (1352 a 1336 a. C.) que els seus successors intentarien eliminar les seves inscripcions i tot el rastre del seu culte monoteista, per a que quedés en l’oblit? Doncs, en aquest cas, passa una cosa semblant: es vol esborrar qualsevol resta... qualsevol record que quedi de Gabriel d’Avilés. I això és ben trist. No mereix el títol de Vigatà Il·lustre una persona que va fundar un hospital (i no simplement fer donacions) per a refugi de dones, ni més ni menys que a principis de segle XIX i, alhora va fer altres obres de caritat? No mereix el títol de Vigatà Il·lustre una persona que va estar molt vinculada a l’església i pagà dos retaules per a la de les Davallades, un calze d’or per a la Catedral i altres objectes religiosos? 
S’ha de pensar que l’ideòleg de fer els retrats de Ciutadans Il·lustres i homenatjar-los fou el Bisbe Morgades, i va pensar que havien d’estar vinculats relacionats amb l’església. Digué al discurs de presentació de Gabriel d’Avilés de 6 de juliol de 1895: “tots los vigatans il·lustres s’han distingit per aqueix esperit religiós que, ensems que els ha portat a complir amb Déu, els ha fet grans ciutadans i perfectes servidors de la seva pàtria”.
Per tant, el defensor de Gabriel d’Avilés hauria d’haver estat una persona relacionada amb el món eclesiàstic. No s’ha comptat amb aquesta institució per res.
Perquè se li ha tret aquest títol honorífic? Les paraules, “militar”, “rei”, “Espanya” i “monarquia” (durant la República, a Vic, també hi hagué un període no democràtic) no estan de moda avui en dia... fan mal d’ulls. És més, es rebutgen per una part del poble català. Si condimentem aquests ingredients amb la conferència de presentació del personatge, escrita en castellà per Lluís Bertran Nadal, ens sortirà un potatge explosiu, que servit en un context religiós costarà molt de pair. Tot el que en fa pudor es talla radicalment. Gabriel d’Avilés és el cap de turc i com que al “tribunal” no hi hagué “advocat defensor”... A la guillotina amb ell! Ha estat condemnat a l’ostracisme denigrant de la ignorància.
Un historiador, aquesta circumstància la té en compte i li dona valor. Calibra, sospesa, treu la palla amb el sedàs i després dona el seu parer sense estar influït per la política. Per això, diuen que els historiadors són els màxims enemics del poder. Poden trobar informacions contràries als arguments que s’esperaven.
Lluís B. Nadal en va fer uns excel·lents estudis i descripció del personatge, ara conflictiu. En el discurs de presentació de Gabriel d’Avilés, de 1895, explica: “La veritat és que de cap manera pot fer-se-li responsable de les crueltats comeses aleshores... A sobre d’ell hi havia l’autoritat del general en cap y la del Virrei” i “... ni els fets anteriors ni els posteriors d’Avilés proven que ell fos cruel per sí mateix, i que, si ho fou alguna vegada, s’hagué d’atribuir més que a la seva voluntat, al sistema establert pels seus superiors i a les ordres rebudes.” 
Ostentà el càrrec de virrei del Perú només durant 3 anys i escaig (de finals del 1801 a principis de 1805), dels 75 que en va arribar a tenir. És a dir, un 4% de la seva vida. Per això l’hem de titllar contínuament amb el nom de “virrei”? A més, se’l va conèixer, en aquests 3 anys, amb el sobrenom de “debot” (amb aquest mot està tot dit). Va governar el Perú sota el regnat de Carles IV, 87 anys després del setge de Barcelona de l’11 de setembre de 1714, i 331 anys des de la conquesta d’Amèrica. Aquests fets li quedaven molt lluny a Gabriel. Estava a un moment històric en que es veia, de forma clara, la decadència de la conquesta espanyola. En vistes d’això, desitjava ardentment tornar cap a la seva pàtria. El fet puntual de ser virrei li donava por.
El govern de d’Avilés fou pacífic, bondadós, tranquil i caracteritzat per la seva gran religiositat i profunda devoció que li feien dividir les hores entre el govern i l’església. El Bisbe Morgades, present en l’acte de col·locació del retrat, al 1895, digué que els vigatans il·lustres s’han distingit pel seu esperit religiós que els ha fet grans ciutadans i perfectes servidors de la seva pàtria.
Que fàcil és carregar-se la gran tasca feta per una persona difunta (Lluís B. Nadal). Ell que té un currículum modèlic... Col·laborà en totes les revistes catalanes del seu temps. Posà en funcionament la Gazeta Vigatana (1904). Fou fundador i primer president de la societat Catalunya Vella, professor dels Estudis Universitaris Catalans, membre corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres i, un gran novel·lista i poeta. Algunes obres li foren premiades als Jocs Florals. 
La imatge de Gabriel d’Avilés, que es va situar a la galeria de Vigatans Il·lustres, la va pintar per primer cop, Manuel Puig i Genís, persona relacionada estretament amb el Círcol Literari de Vic i la presidència de Casino. Viatjà i agafà renom a Barcelona, Madrid, Roma... També fou Regidor de l’Ajuntament tenint predilecció pel Temple Romà. A nivell personal, crec que és el millor retratista vigatà que hem tingut al llarg de la història. Junt amb el quadre del nostre protagonista, en va pintar 8 més d’aquesta col·lecció. 
Tingué més mèrit encara perquè el tornà a pintar després de veure com el cremaven a Plaça, el 8 de setembre de 1936, persones vinculades amb el Comitè Antifeixista (dietari escrit pel vigatà Antoni Bassas Cuní). Ordenaren, a tota la població vigatana, cremar tots els objectes relacionats amb l’església, entre el quals hi havia aquest retrat. Cuní explicava: “el comitè pretén esborrar més de mil anys de tradició religiosa a Vic: ‘Tots els qui guardin a casa seva objectes de caràcter religiós, queden obligats a portar-los absolutament tots a la Plaça. Els qui no ho compleixin, seran passats per les armes. Per assegurar-ne el compliment, s’anuncien escrupolosos registres casa per casa”. L’alcalde d’aleshores, Marià Serra Badell, va fer ulls clucs (això sí; “signadors”) davant tanta barbàrie comesa que es transformà en assassinats a sang freda. Concretament, Isidre Cunill, al seu llibre “Los sicarios de la retaguardia” (2010), ens relata el fet que des del 25 d’octubre de 1936 fins al 5 de juny de 1937, es van assassinar a 32 sacerdots i a 25 religiosos sense comptar els laics, empresaris i gent de dretes. Els autors tenien cobertura legal mitjançant la nòmina municipal setmanal de 70 pessetes amb la signatura de dit alcalde. També ho estaven les despeses ocasionades per l’anomenat “Cotxe Fantasma”. 
Però bé, són temps passats... però menys passats que a començaments del segle XIX. És curiós, en uns casos es fan homenatges i en d’altres es vol fer la damnatio memoriae.
MIQUEL  S. Molist Badiola