'Valorar els joves' de Mariona Isern

La mort de Johan Cruyff m’ha colpit molt i m’ha fet pensar que és una llàstima que els grans reconeixements arribin quan les persones que han sigut importants pel país ja són molt grans o, la majoria d’ells, morts. He pogut adonar-me que, en general, tots tenim tendència a creure que les persones adultes i que ja han viscut molt són les que més es mereixen un premi o un reconeixement. És més, la majoria de persones que han contribuït d’alguna manera a la societat, reben un premi en forma d’agraïment quan ja són morts.
Quan ja no hi són, és quan tothom se’n declara un ferm admirador. Això és just el que està passant aquestes setmanes amb la mort del geni del futbol, Johan Cruyff. Durant tota la seva vida, va col·leccionar tants títols com enemics i la majoria d’ells, li van fer la vida impossible. Els mateixos que li van fer la vida impossible, ara surten als mitjans de comunicació amb cara de pena quan el que haurien de fer és repassar l’hemeroteca i, per dignitat, callar.
En aquest país, hi ha un moda i és la de no suportar l’èxit dels altres. L’enveja ens porta a l’amargor i a no viure tranquils. Sembla que veure als altres feliços ens hauria de fer sentir satisfets però no és així. Ens crea una vena molt perillosa que se’ns pot girar en contra en qualsevol moment.
En aquest país, encara es té una visió molt antiga sobre els joves. Es pensa que als joves no se’ls ha de valorar per la feina que fan perquè representa que és el que toca i no fan res extraordinari ni excepcional. Que els més joves ens busquem la vida, ens espavilem sols i ens treballem el nostre futur ha de ser tingut en compte.
Nosaltres mateixos no podem fer veure que sentim ploure quan veiem casos així i això és culpa de tots. També dels més joves, que ens hem acostumat a aquest tòpic i hem fet ben poca cosa per canviar-lo. Hi ha costums que només la història pot canviar. Aquesta actitud ja no és només una moda o un tòpic, és un problema contracultural com a país i com a societat. Ens hem de reivindicar, ser ambiciosos i fer callar boques amb la nostra feina que és l’única arma que tenim.
La societat ens té mal acostumats i quan sentim algú, relativament jove, que té una idea de negoci i la vol tirar endavant, és fàcil escoltar-ne crítiques abans de saber res. Jutjar per l’edat, per l’aparença o per una suposada innocència és l’esport preferit d’aquest país. No és gens senzill però potser s’ha d’intentar trobar una mesura entre saber valorar els altres i protegir-los. La pròpia i aliena exigència és positiva i ens aporta una motivació extra per seguir superant reptes dia a dia però també és cert que tots necessitem sentir-nos valorats, protegits i estimats. Una cosa no és excloent de l’altre i les dues –el valor i la protecció- s’han de complementar.

Mariona Isern Casaramona - M. info@marionaisern.cat - T. 686 333 952 - W. www.marionaisern.cat