• Notícies d'última hora

    VIC FM

    RENAIXENÇA. QUIN DIA ÉS, AVUI? Per Josep Bruch i Miralpeix

    És negra nit. Fa fred. La guerra de neteja ètnica i religiosa que es desenvolupa és quelcom brutal.
    Una figura menuda i esmunyedissa s'escapoleix entre les runes del poble, amb un petit farcell amb queviures a les mans. L'únic que la pot descobrir en la foscor és el blanc dels seus grans ullasos negres i les perles de la seva boca quan somriu, cosa que ara no fa.
    És una noieta, una nena, que té just encara no deu anys i va cap al seu refugi, l'amagatall on l'espera, neguitós i atemorit, el seu germà de quatre.
    Un estel fugaç creua el cel i va a estavellar-se prop del camí que te de fer. No és cap bala traçadora, com les que acostuma a veure a la nit, i, cosa estranya en aquests dies, tampoc ha sentit cap tret, ni tan sols llunyà.
    De sobte, s'apodera d'ella, percep, un fort sentiment de solitud, de necessitat d'ajuda, i sense saber raonar el perquè, decideix cercar el lloc on creu ha caigut l'estel.
    Fent una petita marrada en el seu camí, no més de cent metres encara, en mig d'un sot, fet segurament per l'explosió d'algun projectil, troba una flor molt estranya, desarrelada, com si l'hagessin arrancat, però sense trencar ni la més petita de les arrels. Està una mica mústia, però tot i això, és molt maca. I molt estranya. Mai no n'havia vist cap com aquesta.
    Sense ni pensar en la seva mà ferida, de la qual brolla un mica de sang, i sense cap motiu aparent, sent pena per ella, per la flor, però, també, un sentiment d'alegria, ja que al menys, ella, en ser una planta, no viurà els horrors de la guerra, al menys d'una manera conscient.
    Al moment d'agafar-la sent com si li manquessin les forces, quasi es desmaia, però es quelcom passatger i molt ràpid, i es recupera immediatament. Ho atribueix a la seva malnutrició, als nervis per la duríssima situació que està vivint. La fam, la por i, sobretot, el dolor que li ha comportat la pèrdua de familiars i amics. Tot plegat és quelcom massa fort, sobre tot per una nena com ella.
    Tot i això, considera la flor com un petit tresor. La prem contra el seu pit i la diposita, ràpidament, en el farcell on porta els minses queviures. Ha de fer via. Necessita tornar, com més aviat millor, a la seguretat del seu precari refugi, la petita cova on, des que te ús de raó, ha jugat sempre, i que ara l'acull, a ella i el seu germà, de forma misericordiosa. Abans i havia jugat com si fos la seva casa, i ara, des de ja fa uns quants dies, massa, ho és realment.
    Com ha estat tan ximpleta de desviar-se? Confia que el seu germà no hagi fet res fora de lloc, cap bajanada, i no hagi sortit del refugi. Fora estrany, doncs mai no ho ha fet, però sempre hi ha un primer cop i li resta aquesta angoixa.
    Retrocedeix amb cautela, a poc a poc, amb la seva acostumada cura, i deixant ara d'anar camps a través, com s'ha vist obligada a fer per anar a cercar l'estel, camina a ran dels marges, protegida per ells, fins arribar a un de força més alt, on hi ha uns quants matolls, castigats pels trets i la metralla, i després d'apartar el fosc sac marron que tapa l'entrada, s'endinsa a la cova. Al cap d'un metre, encara en te d'apartar un altre, de sac, que fa com de segona porta per evitar que res de dins no transcendeixi a fora, i accedir on, arraulit i esporuguit, l'espera el seu germà.
    Només d'arribar, com sempre ell l'abraça fortament, i tot seguit, també com sempre, mira el farcell que porta la noia, cercant, a les palpentes, si hi a res per menjar i beure.
    El primer que troba és la flor, i atès que la seva germana encara no ha encès la
    petita espelma que els hi permet veure-hi en la foscor, troba que és quelcom estrany i li pregunta de què es tracta.
    Ella, que ja pren l'espelma amb un dels pocs llumins que els hi resten, li diu que vagi amb cura. Que hi ha una flor molt estranya, però molt maca, que creu els hi portarà sort, o, si més no, una mica de joia. Que la vol conservar. La resta és com sempre: avui ha pogut recollir unes quantes galetes, uns trossos de pa, evidentment sec, i, aquest cop, fins i tot ha aconseguit una terrina, força gran, de melmelada. A banda, porta plenes d'aigua les dues ampolles que sempre s'emporta amb ella. Sortosament, avui soparan.
    L'Aida -es diu així, la noia-, mulla un drap, es frega les restes de sang que te a la mà dreta, i, abans de començar a menjar, cerca un dels pocs gots de plàstic que tenen, i aboca una mica d'aigua i, davant la mirada interrogativa del seu germà, que sembla retreure-li que allò és malbaratar la poca aigua que tenen, ella es manté ferma i hi diposita la flor.
    Mengen gairebé en silenci, atès que parlen sempre en veu molt baixa per por que els sons surtin de la cova, i, un cop han acabat, una nova abraçada i, embolcallats en les seves velles mantes, es posen a dormir.
    Que els deportarà el nou dia?
    Per a ambdós, immersos en un son més profund del normal -gairebé sempre dormen amb un ull obert, com les llebres, i les orelles ben parades- la nit és molt rica en somnis, però son somnis estranys i coincidents, com contrastaran l'endemà al mati quan es llevin.
    Uns prats immensos plens de gespa i flors, muntanyes verdes farcides d'arbres; rierols d'aigües pures i cristallines i tot una sèrie d'animals de tota mida, cap d'ells -a l'igual que els ocells- de cap espècie coneguda, però tots molt bonics i pacífics i, cosa estranya, cap signe de civilització, i un sol enorme, molt diferent del nostre, d'un color blavós però que, cada cop, esdevé més blanc i lluent. De cop i volta, d'aquests prats tan bonics surten volant uns estels que se'n van cap a l'espai, i, el més curiós, és que no son naus, sinó flors. Flors, com la que tenen a la cova, que surten disparades mentre moltes d'altres resten a terra, com si els hi diguessin adéu. Després, amb un fort llampec que ho crema absolutament tot, el sol esclata. I després d'això, només fred i foscor.
    Els dos germans es desperten. Ja és l'alba. Es miren i es posen a parlar dels estranys somnis que han tingut, i resten molt astorats i preocupats en veure que els han compartit, i que, a més, es relacionen amb la flor, que, ara, es mostra en tota la seva esplendorosa bellesa, i emana una olor fina i agradable.
    I ho entenen, no saben com ni perquè, però coneixen perfectament el significat del seu somni: la flor prové dels estels; d'un planeta que ara és mort, cremat per l'explosió del seu sol que es va convertir en una supernova, i ella, la flor que els acompanya, és una de les que, amb l'impuls de l'energia psíquica de totes les seves companyes, han travessat l'espai cercant un lloc per sobreviure.
    Al·lucinats, incrèduls, es miren la flor i s'abracen amb més força que mai, quan de sobte, i sense que hagin pogut sentir els passos de ningú, el segon sac que fa de porta és apartat bruscament, de forma rabiosa, amb el canó d'un fusell d'assalt kalashnikov que porta un soldat molt jove, força brut i molt malcarat.
    Abans que tinguin temps de res, l'energumen aquell, amb els ulls injectats de sang s'encara amb la noia. Es fa palesa la seva contrarietat, ràbia i decepció, en veure que la noia és, tot just, una nena, i que poc li servirà per satisfer els seus bestials i primitius instints. En el noi ni tan sols s'hi fixa, només en ella, i el rictus demoníac que expressa la seva cara és el pitjor dels presagis. I, a la seva frustració física s'hi afegeix, a més, l'odi insà que genera sempre tot radicalisme polític i religiós: per a ell, a més d'una estranya, la noia és una infidel. No te, doncs, ni dret a viure.
    El moviment amb que el soldat desenfunda el seu matxet és tan fulgurant, que és impossible seguir-lo amb la vista, i menys amb els ulls de dues persones tan espantades
    com els dos germans, ni, tampoc, es pot seguir el que fa quan l'aixeca per sobre del seu cap per tal de clavar un cop que talli, en sec el coll de la noia.
    Ella tanca el ulls i fa un esglai esperant que la mort li arribi, i els seus darrers pensaments son per al seu germà i els seus pares.
    Però no li arriba. El cop fatal no te lloc. Ella obre els ulls i queda sorpresa en veure el soldat caigut al terra, completament immòbil, amb una respiració compassada i regular, com si dormis. El matxet i el fusell caiguts al seu costat, i en la seva cara es dibuixava una espècia de somriure, com si estigués visquent un somni agradable.
    El seu germà també està sorprès, terroritzat, quiet, parat. Es miren ambdós als ulls, s'agafen de la mà i, quan van per posar-se a córrer, fugint d'aquell lloc, una veu harmoniosa, dolça i serena, però ferma i decidida, ressona, al mateix temps, dins dels seus cervells: No us espanteu. No cal que marxeu. Esteu totalment segurs aquí. I quan aquest noi desperti, ja no hi haurà ni rastre del seu odi.
    Miren al seu voltant, però llevat del soldat inconscient i de la flor, allà no hi ha ningú més, i, finalment, els seus ulls es claven en la meravellosa flor.
    Exacte, soc jo, la flor que tan desinteressadament heu recollit. En el decurs del vostres sons ja us he ensenyat quin era el meu mon i la nostra tragèdia, què va passar, i que hi faig aquí. Soc d'una espècie amb unes facultats psíquiques excepcionals, i mentre dormíeu, aprofitant la manca total de defenses que provoca aquest fet, he absorbit tots i cadascun dels vostres coneixements; fins i tot he aprés la vostra llengua, i per això ens podem comunicar amb aquesta facilitat. Amb el vostre ajut penso refer aquí la meva espècie, i, si tot va be, la vostra mai més no haurà de patir aquest horror inversemblant de la guerra, de la violència i de tots aquests fets contra natura que es deriven de la intolerància i manca de comprensió mútua.
    I aleshores va ser quan, plorosos però plens de felicitat i fins i tot d'esperança, els dos germans es varen adonar de quin dia era el que, sens dubte, havien tornat a néixer: Nadal.

    VIC, Nadal de 2014.

    Butlletí de Notícies

    Noticies

    Ultima setmana

    Cultura

    Vota al VIGATA DE L'ANY 2O18

    Oci