Fa un temps que l’actor Bruno Oro (Barcelona, 1978) interpreta a Bruno Oro. Concretament des que el coronavirus va irrompre a les nostres vides, quan Oro va començar a fer-se viral a Instagram a través de vídeomonòlegs crítics sobre l’actualitat de la pandèmia i la gestió política d’aquesta. El seu monòleg amb més reproduccions, titulat ‘No somos gilipollas’, dona nom al seu nou llibre, un assaig amb pròleg del periodista Jordi Évole que continua aplicant la mirada crítica i reflexiva sobre l’actualitat. “A mi m’ha canviat molt la pandèmia”, reconeix Oro en relació amb el seu nou perfil artístic, ara més personal i allunyat de la ficció dels personatges que interpretava al Polònia de TV3 -Artur Mas o Cristiano Ronaldo, entre d’altres-, però paradoxalment també més apte per arribar a una audiència més àmplia i diversa.
Pregunta (P). L’origen d’aquest nou assaig és un vídeo viral d’un dels seus ‘Monòlegs del Covid’ a Instagram. Hauria escrit aquest llibre sense la pandèmia?
Resposta (R). El context pandèmic ens ha despullat. A tots: ciutadans, mandataris, gent amb poder... Ens ha fet exhibir les virtuts i els defectes que tenim com a societat, com a país. Hem vist una classe política desbordada, una ciutadania molt irascible... Han passat moltes coses en molt poc temps; coses que ja estaven enquistades de temps enrere que la pandèmia va fer aflorar, les va exhibir de manera molt descarnada. I això ha estat un reflex de com som i com ens comportem en situacions límits com aquesta. El ‘No somos gilipollas’ del vídeo viral neix d’un cabreig, d’un cabreig com a artista però també com a persona.
P. I com és que té tan clar que “no somos gilipollas”? No té dubtes?
R. (Riu) Sí que en tinc, de dubtes; si no, no hagués escrit el llibre! D’alguna manera, el títol és per intentar reafirmar-me en que vull pensar que la majoria no ho som. Si bé sé que n’hi ha molts, de gilipolles, eh? I que alguns manen molt, i que ens fan tornar gilipolles a nosaltres, també.
P. Més enllà del llibre, com ha canviat la pandèmia el seu perfil artístic? En els darrers anys sembla més enfocat en la seva marca personal i la crítica social que en els personatges que venia interpretant.
R. Efectivament, a mi m’ha canviat molt la pandèmia. Jo abans feia personatges, bé fos a la tele o a xarxes: l’Artur Mas, el Cristiano Ronaldo, el Jacobo o qui fos. I, de sobte, vaig començar a fer uns vídeos on era el Bruno. Allà els personatges es van acabar i de sobte el personatge ja era el Bruno Oro, que parla sobre l’actualitat, que la critica i que en fa comèdia, també. [La pandèmia] m’ha exposat molt i és veritat que té una part molt positiva: d’alguna manera, he creat una petita marca. Però també té una part més arriscada: que la gent de vegades s’enfada o fa comentaris, i te’ls fa a tu, no al personatge. És a dir, el producte he passat a ser jo directament. El monòleg que estic fent ara, Sí o no [a la Sala 9 del Bosque de Barcelona], és una història que no té res a veure amb la pandèmia, que em va passar fa vint anys i on soc jo, qui parla és el Bruno. És cert que he agafat aquesta deriva d’una marca molt més personal, que parteix de mi, de la meva experiència i del meu pensament.
P. Creu que a partir d’ara li serà més difícil interpretar aquests personatges de ficció?
R. No ho sé (riu). És una pregunta que em faig gairebé cada dia. Perquè a mi m’encantaria fer ficció. L’he fet tota la vida, tant al teatre com a la televisió. I jo, quan visualitzo el Bruno d’aquí a uns anys, el visualitzo fent pel·lícules i fent obres de teatre... Però no sé si ho podré fer. Potser d’aquí a uns anys, quan hagi passat aquesta època amb aquesta vessant més crítica. Ara mateix no és fàcil que vingui una plataforma i m’ofereixi un paper per a una sèrie, perquè el meu careto està molt associat a un tipus de producte. Un producte per al qual, d’altra banda, el teatre em va superbé, perquè m’he fet una clientela i he creat una manera de comunicar que la vaig començar a fer a la pandèmia de manera casual, però que s’ha anat fent gran. De sobte, em trobo al teatre molt còmode amb aquest registre i té un públic molt ampli i molt diferent: ve gent jove, adolescents i gent de setanta anys... O famílies, gent que no és catalana, que no em coneix perquè els agrada aquesta manera de comunicar. I això és molt xulo.
P. Aquest “no ho sé” fa referència a les dificultats en termes de sortides professionals o a la teva comoditat amb aquest nou perfil perquè ara arriba a més gent?
R. Amb aquesta marca està clar que arribo a més gent, perquè abans jo era més conegut en l’àmbit local, en l’àmbit de Catalunya, per les meves feines a TV3, però ara, en aquest any i mig de la pandèmia, això ha canviat perquè arribo a un públic més ampli amb un producte més personal, més meu, i això fa que la gent connecti amb tu. Al final, és algú que explica una història i que fa riure a través d’unes coses que ens inquieten a tots. I aquest format és més vell que anar a peu.
P. Quina paradoxa: el seu ‘jo’ real arriba a una audiència més global que els personatges que interpreta des de la ficció.
R. Sí, jo crec que aconsegueixo una audiència immediata i molt personal, molt íntima, perquè ens encanta veure pel·lícules amb efectes especials i sèries. Però veure un tio que t’arriba per WhatsApp, perquè quan els vídeos es viralitzen t’arriben a tu a casa a la tarda, que diu: “No us sembla increïble això que està passant?”... T’atrapa perquè penses: “Mira, jo penso el mateix”. O no, però ja agafes la relació amb aquell discurs.
P. La qual cosa l’humanitza, perquè el mostra amb inquietuds compartides amb la societat, més enllà dels personatges.
R. I això és el què em fa por.
P. Per què?
R. Per una qüestió de tarannà: veure’m tan exposat de vegades em fa por; em fa por que un vídeo el vegin tres milions de persones en dos dies. Això em fa un cert cague (riu), perquè dius: “Hòstia, jo vaig fer aquest vídeo emprenyat i...”. Evidentment, no soc burro i sé que això es pot viralitzar, però no t’esperes que allò de sobte corri en tan pocs dies i ho vegi tanta gent. I aquesta és la part de risc, la qual assumeixo perquè, si no, xaparia el meu compte d’Instagram i em posaria, no sé, a cultivar, però no és el cas: a mi m’encanta fer això.
P. En alguna entrevista ha reconegut que algun cop s’ha autocensurat. Li passa en aquest nou llibre?
R. Això és el què em fa por, l’autocensura! Perquè la llibertat d’expressió està a la UCI. L’humor ara és complicat. Jo, abans de penjar un vídeo, penso: “Ui, aquest col·lectiu s’ofendrà, ara em diran això, em diran allò...”. I no, en aquest llibre no m’he autocensurat. He dit tot el què penso de diversos temes, des de l’assassinat del Samuel fins al nacionalisme, el Procés, la mandra que hi ha en aquest país, la burocràcia, la classe política.
P. I, llavors, sobre quins temes sí que s’autocensura?
R. Diguem que no m’he censurat, sinó que me n’he estat de manifestar el què pensava sobre el principi del Procés; no he volgut manifestar el què pensava obertament. Si jo admiro un artista, de vegades no vull saber tot el què pensa. M’agrada la seva obra, no la seva persona. És xulo que jo pugui tenir públic que tingui idees polítiques totalment oposades, que no sàpiguen realment el què jo penso... I, per altra banda, trobo molt bé que hi hagi artistes que ho manifestin tot obertament.
P. El mític debat de separar entre obra i artista. Tot i que ara, això, precisament no lliga gaire amb el seu nou perfil més polític.
R. Jo soc apolític, però tot i això sí que tinc unes idees molt clares, en termes socials, medioambientals... Cada cop em preocupa menys la política en el sentit estricte. Em preocupa la política social, convivencial, global... Perquè estem anant cap a un món global, en el que les banderes i les pàtries cada cop tenen menys sentit. La pàtria, per mi, ha caducat.
P. Troba a faltar el Polònia?
R. El què trobo a faltar són les meves amigues de maquillatge, amb les quals ens pixavem de riure. Era una feina molt maca, molt divertida i molt bonica, però també una feina que desgasta perquè juga molt amb l’actualitat. D’un dia a l’altre hi ha planificacions i guions que moren i se n’han d’escriure de nous; els guionistes es tornen bojos, l’equip de maquilladores també perquè de sobte han de fer un personatge nou d’un dia per l’altre, i quan salta un cas com el del Casado, per exemple, és un programa que desgasta molt. Jo tinc un record preciós, preciós d’una època i d’una família, però vaig acabar esgotat mentalment, clar, perquè era molta pressió; era els primers anys del Procés... A mi em deien “president” pel carrer i necessitava una mica de detox a tots els nivells (riu).
P. En quin projecte artístic que encara no hagi explorat es veu en cinc anys?
R. A mi m’encantaria fer cine, perquè aglutina tot allò que a mi m’agrada fer: escriure, compondre música i interpretar, lògicament. El cine és l’art més global: hi ha literatura, fotografia, música, interpretació... És tot. I m’encantaria fer una pel·lícula, tant escriure-la jo com posar-me al servei d’un director. Només que es fes una pel·lícula que jo m’hagués inventat, ja seria feliç. Cada cop m’agrada més inventar; després de tres llibres, veig que em tira el fet d’imaginar i escriure. És una feina molt maca perquè la pots fer sol a un poble, una ciutat o a l’altra punta del món. Escriure et dona molta llibertat. I el cine és la meva assignatura pendent, sí.
Fa un temps que l’actor Bruno Oro (Barcelona, 1978) interpreta a Bruno Oro. Concretament des que el coronavirus va irrompre a les nostres vides, quan Oro va començar a fer-se viral a Instagram a través de vídeomonòlegs crítics sobre l’actualitat de la pandèmia i la gestió política d’aquesta. El seu monòleg amb més reproduccions, titulat ‘No somos gilipollas’, dona nom al seu nou llibre, un assaig amb pròleg del periodista Jordi Évole que continua aplicant la mirada crítica i reflexiva sobre l’actualitat. “A mi m’ha canviat molt la pandèmia”, reconeix Oro en relació amb el seu nou perfil artístic, ara més personal i allunyat de la ficció dels personatges que interpretava al Polònia de TV3 -Artur Mas o Cristiano Ronaldo, entre d’altres-, però paradoxalment també més apte per arribar a una audiència més àmplia i diversa.
Pregunta (P). L’origen d’aquest nou assaig és un vídeo viral d’un dels seus ‘Monòlegs del Covid’ a Instagram. Hauria escrit aquest llibre sense la pandèmia?
Resposta (R). El context pandèmic ens ha despullat. A tots: ciutadans, mandataris, gent amb poder... Ens ha fet exhibir les virtuts i els defectes que tenim com a societat, com a país. Hem vist una classe política desbordada, una ciutadania molt irascible... Han passat moltes coses en molt poc temps; coses que ja estaven enquistades de temps enrere que la pandèmia va fer aflorar, les va exhibir de manera molt descarnada. I això ha estat un reflex de com som i com ens comportem en situacions límits com aquesta. El ‘No somos gilipollas’ del vídeo viral neix d’un cabreig, d’un cabreig com a artista però també com a persona.
P. I com és que té tan clar que “no somos gilipollas”? No té dubtes?
R. (Riu) Sí que en tinc, de dubtes; si no, no hagués escrit el llibre! D’alguna manera, el títol és per intentar reafirmar-me en que vull pensar que la majoria no ho som. Si bé sé que n’hi ha molts, de gilipolles, eh? I que alguns manen molt, i que ens fan tornar gilipolles a nosaltres, també.
P. Més enllà del llibre, com ha canviat la pandèmia el seu perfil artístic? En els darrers anys sembla més enfocat en la seva marca personal i la crítica social que en els personatges que venia interpretant.
R. Efectivament, a mi m’ha canviat molt la pandèmia. Jo abans feia personatges, bé fos a la tele o a xarxes: l’Artur Mas, el Cristiano Ronaldo, el Jacobo o qui fos. I, de sobte, vaig començar a fer uns vídeos on era el Bruno. Allà els personatges es van acabar i de sobte el personatge ja era el Bruno Oro, que parla sobre l’actualitat, que la critica i que en fa comèdia, també. [La pandèmia] m’ha exposat molt i és veritat que té una part molt positiva: d’alguna manera, he creat una petita marca. Però també té una part més arriscada: que la gent de vegades s’enfada o fa comentaris, i te’ls fa a tu, no al personatge. És a dir, el producte he passat a ser jo directament. El monòleg que estic fent ara, Sí o no [a la Sala 9 del Bosque de Barcelona], és una història que no té res a veure amb la pandèmia, que em va passar fa vint anys i on soc jo, qui parla és el Bruno. És cert que he agafat aquesta deriva d’una marca molt més personal, que parteix de mi, de la meva experiència i del meu pensament.
P. Creu que a partir d’ara li serà més difícil interpretar aquests personatges de ficció?
R. No ho sé (riu). És una pregunta que em faig gairebé cada dia. Perquè a mi m’encantaria fer ficció. L’he fet tota la vida, tant al teatre com a la televisió. I jo, quan visualitzo el Bruno d’aquí a uns anys, el visualitzo fent pel·lícules i fent obres de teatre... Però no sé si ho podré fer. Potser d’aquí a uns anys, quan hagi passat aquesta època amb aquesta vessant més crítica. Ara mateix no és fàcil que vingui una plataforma i m’ofereixi un paper per a una sèrie, perquè el meu careto està molt associat a un tipus de producte. Un producte per al qual, d’altra banda, el teatre em va superbé, perquè m’he fet una clientela i he creat una manera de comunicar que la vaig començar a fer a la pandèmia de manera casual, però que s’ha anat fent gran. De sobte, em trobo al teatre molt còmode amb aquest registre i té un públic molt ampli i molt diferent: ve gent jove, adolescents i gent de setanta anys... O famílies, gent que no és catalana, que no em coneix perquè els agrada aquesta manera de comunicar. I això és molt xulo.
P. Aquest “no ho sé” fa referència a les dificultats en termes de sortides professionals o a la teva comoditat amb aquest nou perfil perquè ara arriba a més gent?
R. Amb aquesta marca està clar que arribo a més gent, perquè abans jo era més conegut en l’àmbit local, en l’àmbit de Catalunya, per les meves feines a TV3, però ara, en aquest any i mig de la pandèmia, això ha canviat perquè arribo a un públic més ampli amb un producte més personal, més meu, i això fa que la gent connecti amb tu. Al final, és algú que explica una història i que fa riure a través d’unes coses que ens inquieten a tots. I aquest format és més vell que anar a peu.
P. Quina paradoxa: el seu ‘jo’ real arriba a una audiència més global que els personatges que interpreta des de la ficció.
R. Sí, jo crec que aconsegueixo una audiència immediata i molt personal, molt íntima, perquè ens encanta veure pel·lícules amb efectes especials i sèries. Però veure un tio que t’arriba per WhatsApp, perquè quan els vídeos es viralitzen t’arriben a tu a casa a la tarda, que diu: “No us sembla increïble això que està passant?”... T’atrapa perquè penses: “Mira, jo penso el mateix”. O no, però ja agafes la relació amb aquell discurs.
P. La qual cosa l’humanitza, perquè el mostra amb inquietuds compartides amb la societat, més enllà dels personatges.
R. I això és el què em fa por.
P. Per què?
R. Per una qüestió de tarannà: veure’m tan exposat de vegades em fa por; em fa por que un vídeo el vegin tres milions de persones en dos dies. Això em fa un cert cague (riu), perquè dius: “Hòstia, jo vaig fer aquest vídeo emprenyat i...”. Evidentment, no soc burro i sé que això es pot viralitzar, però no t’esperes que allò de sobte corri en tan pocs dies i ho vegi tanta gent. I aquesta és la part de risc, la qual assumeixo perquè, si no, xaparia el meu compte d’Instagram i em posaria, no sé, a cultivar, però no és el cas: a mi m’encanta fer això.
P. En alguna entrevista ha reconegut que algun cop s’ha autocensurat. Li passa en aquest nou llibre?
R. Això és el què em fa por, l’autocensura! Perquè la llibertat d’expressió està a la UCI. L’humor ara és complicat. Jo, abans de penjar un vídeo, penso: “Ui, aquest col·lectiu s’ofendrà, ara em diran això, em diran allò...”. I no, en aquest llibre no m’he autocensurat. He dit tot el què penso de diversos temes, des de l’assassinat del Samuel fins al nacionalisme, el Procés, la mandra que hi ha en aquest país, la burocràcia, la classe política.
P. I, llavors, sobre quins temes sí que s’autocensura?R. Diguem que no m’he censurat, sinó que me n’he estat de manifestar el què pensava sobre el principi del Procés; no he volgut manifestar el què pensava obertament. Si jo admiro un artista, de vegades no vull saber tot el què pensa. M’agrada la seva obra, no la seva persona. És xulo que jo pugui tenir públic que tingui idees polítiques totalment oposades, que no sàpiguen realment el què jo penso... I, per altra banda, trobo molt bé que hi hagi artistes que ho manifestin tot obertament.
P. El mític debat de separar entre obra i artista. Tot i que ara, això, precisament no lliga gaire amb el seu nou perfil més polític.
R. Jo soc apolític, però tot i això sí que tinc unes idees molt clares, en termes socials, medioambientals... Cada cop em preocupa menys la política en el sentit estricte. Em preocupa la política social, convivencial, global... Perquè estem anant cap a un món global, en el que les banderes i les pàtries cada cop tenen menys sentit. La pàtria, per mi, ha caducat.
P. Troba a faltar el Polònia?
R. El què trobo a faltar són les meves amigues de maquillatge, amb les quals ens pixavem de riure. Era una feina molt maca, molt divertida i molt bonica, però també una feina que desgasta perquè juga molt amb l’actualitat. D’un dia a l’altre hi ha planificacions i guions que moren i se n’han d’escriure de nous; els guionistes es tornen bojos, l’equip de maquilladores també perquè de sobte han de fer un personatge nou d’un dia per l’altre, i quan salta un cas com el del Casado, per exemple, és un programa que desgasta molt. Jo tinc un record preciós, preciós d’una època i d’una família, però vaig acabar esgotat mentalment, clar, perquè era molta pressió; era els primers anys del Procés... A mi em deien “president” pel carrer i necessitava una mica de detox a tots els nivells (riu).
P. En quin projecte artístic que encara no hagi explorat es veu en cinc anys?
R. A mi m’encantaria fer cine, perquè aglutina tot allò que a mi m’agrada fer: escriure, compondre música i interpretar, lògicament. El cine és l’art més global: hi ha literatura, fotografia, música, interpretació... És tot. I m’encantaria fer una pel·lícula, tant escriure-la jo com posar-me al servei d’un director. Només que es fes una pel·lícula que jo m’hagués inventat, ja seria feliç. Cada cop m’agrada més inventar; després de tres llibres, veig que em tira el fet d’imaginar i escriure. És una feina molt maca perquè la pots fer sol a un poble, una ciutat o a l’altra punta del món. Escriure et dona molta llibertat. I el cine és la meva assignatura pendent, sí.
Manuel Arenas (Clack)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari aqui!