Els orants de Tell Asmar

El conjunt va ser descobert durant unes excavacions arqueològiques el 1930, a l'actual Tell  Asmar  d'Iraq, patrocinades per l'I...

El conjunt va ser descobert durant unes excavacions arqueològiques el 1930, a l'actual Tell Asmar d'Iraq, patrocinades per l'Institut Oriental de Henry Frankfort. Actualment, es troba repartit entre el Museu de l'Iraq a Bagdag i el Museu de l'Institut del Pròxim Orient de la Universitat de Chicago. Es trobaven enterrades entre les ruïnes del temple, de forma quadrangular, consagrat a Abu, déu de la vegetació.

Molt abans de l'aparició de les cultures mediterrànies més arrelades a l'inconscient col·lectiu va sorgir entre els mítics rius Tigris i Eufrates la «civilització mesopotàmica» durant el segle V i IV aC. Durant el III mil·lenni un poble, els sumeris, esdevingueren representants de l'hegemonia de la zona. Oblidats en el temps, nuls eren els vestigis que quedaven de tal florent cultura. Les fonts gregues i hebrees no feien esment als sumeris, tampoc, segles més tard, els arqueòlegs es podien esperar el descobriment d'aquesta cultura. No se sap de manera encertada d'on procedien ni com es va formar la seva civilització, però el seu llegat és impressionant. Diverses fases es van succeir fins a arribar al que la historiografia coneix com a període dinàstic arcaic el centre de poder del qual seria Uruk, destacant altres ciutats com Ur, Girsu, Lagash o Umma. El període concernent a l'obra, dins del dinàstic arcaic, és el Protodinàstic II (2775-2600 aC). L'escriptura cuneïforme ja havia fet acte d'aparició al Pròxim Orient, els sumeris van donar gran impuls a les ciutats que es començaven a consolidar gràcies al desenvolupament potent de l'agricultura i la sincronització tant comercial com cultural dels diversos grups que van poblar la zona. La societat es va jerarquitzar cada vegada més sorgint els diversos estaments i centres de poder a les ciutats. Els poders polítics, socials i religiosos van confluir, moltes vegades, en una única figura anomenada ensi o lugal. Era l'encarregat de controlar la ciutat, actuava com a mediador entre el punt diví i terrenal. Per sobre d'ell hi havia les diverses deïtats associades a la natura, creadores de tot allò que els envoltava i defensores de les ciutats. Formava part d´una estructura teocràtica que dirigia la vida dels ciutadans. Durant aquesta etapa, malgrat que el rei era el dipositari del poder diví, les seves ocupacions principals se centraven a administrar i defensar el territori circumdant de la ciutat. De manera estricta les collites i el resultat de les batalles depenien, al capdavall, del poder diví, ja que el rei, en aquest període, era «exclusivament» el garant dels déus. Al costat d'aquesta important figura hi havia els funcionaris dels temples, encarregats de intervenir entre els déus i els ciutadans. Els ciutadans creien que els déus havien creat la humanitat perquè satisfessin les seves necessitats. No obstant això, davant d'aquest dret, que ells creien tenir, també tenien obligacions amb els déus relacionades amb ofrenes com ara libacions, ritus d'endevinació o dipòsit d'estatuetes. Aquests lliuraments s'havien de fer en dates litúrgiques concretes. També es podien fer en dates que no estiguessin marcades, podent celebrar moments puntuals especials. Aquests elements votius se situaven dins del temple, damunt de tauletes apropiades o altars. De vegades podien preparar les ofrenes en cubicles adossats on hi havia un forn amb canalització. En el cas d'aquesta figureta, i, per tant, el conjunt, es tractarien d'ofrenes de persones de gran rang.

Les figuretes representaven el ciutadà mig sumeri. Les figures masculines tenen els cabells i la barba llarga o el cap afaitat (si eren sacerdots dels temples). Les femenines porten tocats o porten els cabells recollits. Porten uns faldons amb serrells de llana o kaunakes sobre els quals recullen els braços en actitud orant. Els ulls són desproporcionats respecte a la mida general de l'estàtua per albergar una petxina o lapislàtzuli que dota la figura d'una actitud ingènua, gairebé infantil. S'evita qualsevol mena de naturalisme a les figures per buscar una connexió directa amb les divinitats. Segueixen un esquema geomatitzant que pressuposa una forma cilíndrica que fa la sensació d'estatuetes arrodonides i ondulants. Les formes secundàries corporals com els pectorals, el pit o el nas estan pobrament treballades.