Vic està canviant a una velocitat vertiginosa la seva fesomia i el seu paisatge humà. Per bé i per mal, l’urbanisme ha fet créixer la ciutat pels quatre punts cardinals i la línea de tren soterrada ha eliminat fronteres.
Quaranta anys enrere hi havia un centenar de magrebins i els subsaharians gairebé es podien comptar amb els dits de les mans. Molts encara recorden l’època de l’entranyable Lou Abraham, l’escombriaire negre, un home afable i solitari –ara jubilat- que de vegades encara veig pel carrer. Avui, els immigrants són la quarta part de la població. Han desaparegut del mapa molts dels heroïnòmans –la majoria fills de la pobresa, però també alguns fills de casa bona- que durant la dècada dels 70 i 80 freqüentaven el passeig, una generació maleïda i molt ben retratada pel malaurat Joaquín Sampedro, Chefo, que va morir fa prop de cinc anys. La seva novel·la “Los Estorninos”, hauria de ser de lectura obligada pels vigatans que vulguin conèixer la nostra història recent i les causes que van portar molts joves vigatans a l’addicció al cavall, la marginació, la presó, la malaltia i la mort.
També han desaparegut, per llei natural i pels canvis de costums, els característics personatges populars autòctons que vèiem caminar pel carrer durant anys i panys: el Gravat Crosta, la Remei, la Saio, en Roca borratxo, la Pauleta i el seu germà en Mandanga, els savis del Mobe, el pessic pessigaina, els tertulians de Ca l’Intel•ligent, la vella caliquenya, l’anarquista solitari Santiago Oncins, el ¡para hoy¡ que venia cupons..., en Jaume Brunet, El Tendre i una interminable llista. Un dels últims que ens va deixar va ser Jaume Guix.
Tanmateix, avui segurament també podríem trobar personatges singulars, com el popular Falomí; però molts probablement passen desapercebuts barrejats enmig de la diversitat ètnica i la varietat de vestuaris i tipologies.
Tots tenim les nostres pròpies imatges del passat viscut enregistrades a la memòria de l’ordinador cerebral, amb les persones que més ens han cridat l’atenció, pel motiu que sigui. En aquests sentit, el primer personatge que de petit em va despertar la curiositat, perquè el veia diferent de la resta de mortals, era l’Anton Nofraries, conegut pel Gravat Crosta. El veia gairebé cada dia, tot anant a l’escola de les Beates. Ell vivia al carrer de Sant Miquel dels Sants, no sé si en el mateix espai físic on ara hi ha el bar El Gravat, que porta el seu nom, o a molts pocs metres. En aquest establiment, on avui conflueixen joves i adults enquadrats en l’àmbit artístic, rere la barra hi ha un retrat seu en blanc i negre fet durant els anys 60. Jo havia entrat a casa seva amb el meu avi Josep Pou, un carlí que tenia una botiga de roba la plaça major. En el seu habitacle, ple d’objectes estrambòtics, regnava el desordre. Aquest home era un referent a la ciutat i tothom n’explicava facècies, algunes d’autèntiques i d’altres inventades. Però va arribar a tenir la seva llegenda pròpia.
Els dissabtes, el dia de mercat per excel·lència, acostumava a situar-se a sota la cúpula del balcó de l’ajuntament. Allà ha venia trossos de tela, mocadors de farcell o alguna bufanda que li deixava el meu avi en dipòsit. Tanmateix, el seu objectiu no era vendre i sovint s’emprenyava si algú li volia comprar un metre de franel•la. Ocupava aquell espai perquè per ell era la millor talaia per observar i mirar la plaça, que sovint dibuixava al carbó. De vegades, fins i tot, dibuixava un imaginari correbou situat a sorra de l’àgora vigatana per excel·lència.
Malgrat la uniformitat general del Vic d’aquella època, ell era un esperit lliure, encara que malhumorat i una mica malcarat. Es podria dir que era bohemi solitari i excèntric que anava al seu pedal. La veu popular deia que dominava cinc idiomes, entre ells el francès, el rus i l’alemany, tot i que el meu avi m’havia explicat que els seus coneixements d’aquestes llengües eren molt limitats i testimonials. Sigui com sigui, de vegades l’avisaven per fer de guia turístic quan venia algun estranger a visitar la ciutat; en aquestes ocasions, però, li feien retallar la barba i vestir-se ambo roba neta.
Quan jo tenia deu anys, sota la tutela dels estudiants de capellà del Seminari, les tardes d’estiu feia excursions quotidianes en companyia d’altres nens a les fonts dels voltants de la ciutat (la font d ela Talaia, la del Pi i la del Bruguer) i a la roureda d’El Cantarell. En aquest preciós bosc sovint hi trobàvem el Gravat Crosta, assegut sota un roure, vestit amb la seva eterna gavardina encara que fes calor, i llegint amb una lupa estranys pergamins o llibres vells.
També era aficionat a la fotografia i tenia alguna anècdota espectacular, com la que diuen que va protagonitzar l’any 47, a la plaça, amb motiu de la visita que el dictador va fer ala ciutat. Es veu que es va enfilar dalt d’una escala de fusta,prop de les voltes de dalt, per tenir una millor visió del balcó de l’ajuntament i de les autoritats que hi van aparèixer. Però en el moment de tirar la foto, en accionar el dispositiu del flaix provocat pe magnesi, es va produir una gran fumera que va alertar tots els serveis de seguretat que es cuidaven de la seguretat del Caudillo i el seu seguici.
Poc abans de morir, Anton Nofraries va concedir una entrevista als estudiants de l’Institut Jaume Callís que editaven la revista Catacrec, uns quans fulls ciclostilats a la Casa Sacerdotal que es publicava sota l’empara dels escoltes i la responsabilitat de Demetri Lagunas. No sé si és veritat o no, però també asseguren que els seus darrers dies els va passar a les Germanetes de la Caritat i que les monges havien de batallar de valent per aconseguir que aquell estrambòtic personatge accedís a dutxar-se.
No crec en la proclama que assegura que qualsevol temps passat va ser millor. Però de vegades trobo a faltar l’esperit més calmat de l’ànima popular d’aquells anys. La pressa i una certa perversió del progrés ens fan viure massa a corre-cuita. originalment el 10 d'abril de 2012 a Nació Digital, cedit per l'autor a la Revista de Vic
Quaranta anys enrere hi havia un centenar de magrebins i els subsaharians gairebé es podien comptar amb els dits de les mans. Molts encara recorden l’època de l’entranyable Lou Abraham, l’escombriaire negre, un home afable i solitari –ara jubilat- que de vegades encara veig pel carrer. Avui, els immigrants són la quarta part de la població.
Han desaparegut del mapa molts dels heroïnòmans –la majoria fills de la pobresa, però també alguns fills de casa bona- que durant la dècada dels 70 i 80 freqüentaven el passeig, una generació maleïda i molt ben retratada pel malaurat Joaquín Sampedro, Chefo, que va morir fa prop de cinc anys. La seva novel·la “Los Estorninos”, hauria de ser de lectura obligada pels vigatans que vulguin conèixer la nostra història recent i les causes que van portar molts joves vigatans a l’addicció al cavall, la marginació, la presó, la malaltia i la mort.
També han desaparegut, per llei natural i pels canvis de costums, els característics personatges populars autòctons que vèiem caminar pel carrer durant anys i panys: el Gravat Crosta, la Remei, la Saio, en Roca borratxo, la Pauleta i el seu germà en Mandanga, els savis del Mobe, el pessic pessigaina, els tertulians de Ca l’Intel•ligent, la vella caliquenya, l’anarquista solitari Santiago Oncins, el ¡para hoy¡ que venia cupons..., en Jaume Brunet, El Tendre i una interminable llista. Un dels últims que ens va deixar va ser Jaume Guix.
Tanmateix, avui segurament també podríem trobar personatges singulars, com el popular Falomí; però molts probablement passen desapercebuts barrejats enmig de la diversitat ètnica i la varietat de vestuaris i tipologies.
Tots tenim les nostres pròpies imatges del passat viscut enregistrades a la memòria de l’ordinador cerebral, amb les persones que més ens han cridat l’atenció, pel motiu que sigui. En aquests sentit, el primer personatge que de petit em va despertar la curiositat, perquè el veia diferent de la resta de mortals, era l’Anton Nofraries, conegut pel Gravat Crosta. El veia gairebé cada dia, tot anant a l’escola de les Beates. Ell vivia al carrer de Sant Miquel dels Sants, no sé si en el mateix espai físic on ara hi ha el bar El Gravat, que porta el seu nom, o a molts pocs metres. En aquest establiment, on avui conflueixen joves i adults enquadrats en l’àmbit artístic, rere la barra hi ha un retrat seu en blanc i negre fet durant els anys 60.
Jo havia entrat a casa seva amb el meu avi Josep Pou, un carlí que tenia una botiga de roba la plaça major. En el seu habitacle, ple d’objectes estrambòtics, regnava el desordre. Aquest home era un referent a la ciutat i tothom n’explicava facècies, algunes d’autèntiques i d’altres inventades. Però va arribar a tenir la seva llegenda pròpia.
Els dissabtes, el dia de mercat per excel·lència, acostumava a situar-se a sota la cúpula del balcó de l’ajuntament. Allà ha venia trossos de tela, mocadors de farcell o alguna bufanda que li deixava el meu avi en dipòsit. Tanmateix, el seu objectiu no era vendre i sovint s’emprenyava si algú li volia comprar un metre de franel•la. Ocupava aquell espai perquè per ell era la millor talaia per observar i mirar la plaça, que sovint dibuixava al carbó. De vegades, fins i tot, dibuixava un imaginari correbou situat a sorra de l’àgora vigatana per excel·lència.
Malgrat la uniformitat general del Vic d’aquella època, ell era un esperit lliure, encara que malhumorat i una mica malcarat. Es podria dir que era bohemi solitari i excèntric que anava al seu pedal. La veu popular deia que dominava cinc idiomes, entre ells el francès, el rus i l’alemany, tot i que el meu avi m’havia explicat que els seus coneixements d’aquestes llengües eren molt limitats i testimonials. Sigui com sigui, de vegades l’avisaven per fer de guia turístic quan venia algun estranger a visitar la ciutat; en aquestes ocasions, però, li feien retallar la barba i vestir-se ambo roba neta.
Quan jo tenia deu anys, sota la tutela dels estudiants de capellà del Seminari, les tardes d’estiu feia excursions quotidianes en companyia d’altres nens a les fonts dels voltants de la ciutat (la font d ela Talaia, la del Pi i la del Bruguer) i a la roureda d’El Cantarell. En aquest preciós bosc sovint hi trobàvem el Gravat Crosta, assegut sota un roure, vestit amb la seva eterna gavardina encara que fes calor, i llegint amb una lupa estranys pergamins o llibres vells.
També era aficionat a la fotografia i tenia alguna anècdota espectacular, com la que diuen que va protagonitzar l’any 47, a la plaça, amb motiu de la visita que el dictador va fer ala ciutat. Es veu que es va enfilar dalt d’una escala de fusta,prop de les voltes de dalt, per tenir una millor visió del balcó de l’ajuntament i de les autoritats que hi van aparèixer. Però en el moment de tirar la foto, en accionar el dispositiu del flaix provocat pe magnesi, es va produir una gran fumera que va alertar tots els serveis de seguretat que es cuidaven de la seguretat del Caudillo i el seu seguici.
Poc abans de morir, Anton Nofraries va concedir una entrevista als estudiants de l’Institut Jaume Callís que editaven la revista Catacrec, uns quans fulls ciclostilats a la Casa Sacerdotal que es publicava sota l’empara dels escoltes i la responsabilitat de Demetri Lagunas. No sé si és veritat o no, però també asseguren que els seus darrers dies els va passar a les Germanetes de la Caritat i que les monges havien de batallar de valent per aconseguir que aquell estrambòtic personatge accedís a dutxar-se.
No crec en la proclama que assegura que qualsevol temps passat va ser millor. Però de vegades trobo a faltar l’esperit més calmat de l’ànima popular d’aquells anys. La pressa i una certa perversió del progrés ens fan viure massa a corre-cuita.
originalment el 10 d'abril de 2012 a Nació Digital, cedit per l'autor a la Revista de Vic
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari aqui!