El Gravat Crosta per Toni Coromina

Vic est√† canviant a una velocitat vertiginosa la seva fesomia i el seu paisatge hum√†. Per b√© i per mal, l’urbanisme ha fet cr√©ixer la ciutat pels quatre punts cardinals i la l√≠nea de tren soterrada ha eliminat fronteres.

Quaranta anys enrere hi havia un centenar de magrebins i els subsaharians gaireb√© es podien comptar amb els dits de les mans. Molts encara recorden l’√®poca de  l’entranyable Lou Abraham, l’escombriaire negre, un home afable i solitari –ara jubilat-  que de vegades encara veig pel carrer. Avui, els immigrants s√≥n la quarta part de la poblaci√≥.


Han desaparegut del mapa molts dels hero√Įn√≤mans –la majoria fills de la pobresa, per√≤ tamb√© alguns fills de casa bona- que durant la d√®cada dels 70 i 80 freq√ľentaven el passeig, una generaci√≥ male√Įda i molt ben retratada pel malaurat Joaqu√≠n Sampedro, Chefo, que va morir fa prop de cinc anys. La seva novel·la “Los Estorninos”, hauria de ser de lectura obligada pels vigatans que vulguin con√®ixer la nostra hist√≤ria recent i les causes que van portar molts joves vigatans a l’addicci√≥ al cavall,  la marginaci√≥, la pres√≥, la malaltia i la mort.

Tamb√© han desaparegut, per llei natural i pels canvis de costums, els caracter√≠stics personatges populars aut√≤ctons que v√®iem caminar pel carrer  durant anys i panys: el Gravat Crosta, la Remei, la Saio, en Roca borratxo, la Pauleta i el seu germ√† en Mandanga, els savis del Mobe, el pessic pessigaina, els tertulians de Ca l’Intel•ligent, la vella caliquenya, l’anarquista solitari Santiago Oncins, el ¡para hoy¡ que venia cupons..., en Jaume Brunet, El Tendre i una interminable llista.  Un dels √ļltims que ens va deixar va ser Jaume Guix.

Tanmateix, avui segurament també podríem trobar personatges singulars, com el popular Falomí; però molts probablement passen desapercebuts barrejats enmig de la diversitat ètnica i la varietat de vestuaris i tipologies.

Tots tenim les nostres pr√≤pies imatges del passat viscut enregistrades a la mem√≤ria de l’ordinador cerebral, amb les persones que m√©s ens han cridat l’atenci√≥, pel motiu que sigui. En aquests sentit, el primer personatge que de petit em va despertar la curiositat, perqu√® el veia diferent de la resta de mortals, era l’Anton Nofraries, conegut pel Gravat Crosta. El veia gaireb√© cada dia, tot anant a l’escola de les Beates. Ell vivia al carrer de Sant Miquel dels Sants, no s√© si en el mateix espai f√≠sic on ara hi ha el bar El Gravat, que porta el seu nom, o a molts pocs metres. En aquest establiment, on avui conflueixen joves i adults enquadrats en l’√†mbit art√≠stic, rere la barra hi ha un retrat seu en blanc i negre fet durant els anys 60.


Jo havia entrat a casa seva amb el meu avi Josep Pou, un carl√≠ que tenia una botiga de roba la pla√ßa major. En el seu habitacle, ple d’objectes estramb√≤tics, regnava el desordre. Aquest home era un referent  a la ciutat i tothom n’explicava fac√®cies, algunes d’aut√®ntiques i d’altres inventades. Per√≤ va arribar a tenir la seva llegenda pr√≤pia.

Els dissabtes, el dia de mercat per excel·l√®ncia, acostumava a situar-se a sota la c√ļpula del balc√≥ de l’ajuntament. All√† ha venia trossos de tela, mocadors de farcell o alguna bufanda que li deixava el meu avi en dip√≤sit. Tanmateix, el seu objectiu no era vendre i sovint s’emprenyava si alg√ļ li volia comprar un metre de franel•la. Ocupava aquell espai perqu√® per ell era la millor talaia per observar i mirar la pla√ßa, que sovint dibuixava al carb√≥. De vegades, fins i tot, dibuixava un imaginari correbou situat a sorra de l’√†gora vigatana per excel·l√®ncia.

Malgrat la uniformitat general del Vic d’aquella √®poca, ell era un esperit lliure, encara que malhumorat i una mica malcarat. Es podria dir que era bohemi solitari i exc√®ntric que anava al seu pedal. La veu popular deia que dominava cinc idiomes, entre ells el franc√®s, el rus i l’alemany, tot i que el meu avi m’havia explicat que els seus coneixements d’aquestes lleng√ľes eren molt limitats i testimonials. Sigui com sigui, de vegades l’avisaven per fer de guia tur√≠stic quan venia algun estranger a visitar la ciutat; en aquestes ocasions, per√≤, li feien retallar la barba i vestir-se ambo roba neta.

Quan jo tenia deu anys, sota la tutela dels estudiants de capell√† del Seminari, les tardes d’estiu feia excursions quotidianes en companyia d’altres nens a les fonts dels voltants de la ciutat (la font d ela Talaia, la del Pi i la del Bruguer) i a la roureda d’El Cantarell. En aquest preci√≥s bosc sovint hi trob√†vem el Gravat Crosta, assegut sota un roure, vestit amb la seva eterna gavardina encara que fes calor, i llegint amb una lupa estranys pergamins o llibres vells.

Tamb√© era aficionat a la fotografia i tenia alguna an√®cdota espectacular, com la que diuen que va protagonitzar l’any 47, a la pla√ßa, amb motiu de la visita que el dictador va fer  ala ciutat. Es veu que es va enfilar dalt d’una escala de fusta,prop de les voltes de dalt, per tenir una millor visi√≥ del balc√≥ de l’ajuntament i de les autoritats que hi van apar√®ixer. Per√≤ en el moment de tirar la foto, en accionar el dispositiu del flaix provocat pe magnesi, es va produir una gran fumera que va alertar tots els serveis de seguretat que es cuidaven de la seguretat del Caudillo i el seu seguici.

Poc abans de morir, Anton Nofraries va concedir una entrevista als estudiants de l’Institut Jaume Call√≠s que editaven la revista Catacrec, uns quans fulls ciclostilats a la Casa Sacerdotal que es publicava sota l’empara dels escoltes i la responsabilitat de Demetri Lagunas. No s√© si √©s veritat o no, per√≤ tamb√© asseguren que els seus darrers dies els va passar a les Germanetes de la Caritat i que les monges havien de batallar de valent per aconseguir que aquell estramb√≤tic personatge acced√≠s a dutxar-se.

No crec en la proclama que assegura que qualsevol temps passat va ser millor. Per√≤ de vegades trobo a faltar l’esperit m√©s calmat de l’√†nima popular d’aquells anys. La pressa i una certa perversi√≥ del progr√©s ens fan viure massa a corre-cuita.


originalment el 10 d'abril de 2012 a Naci√≥ Digital, cedit per l'autor a la Revista de Vic
Publica un comentari a l'entrada

Comentaris