VIC FM

VIC FM

Theme Layout

Rightsidebar

Theme Translation

Trending Posts Display

9/recent-posts/grid

Home Layout Display

no

Posts Title Display

no

404

We Are Sorry, Page Not Found

Home Page

L’agradable escalfor de la rutina acariciant-me les puntes dels dits quan agafo la tassa plena i la recolzo contra els llavis, aspirant amb certa ànsia l’olor del cafè acabat de fer.

La seguretat que proporciona està a casa. Rodejada dels colors familiars i de les veus conegudes. Fruint de l’inici d’una rutina que em proporciona pau i estabilitat; la calma de saber-me en un lloc amic, sense ombres que s’amaguen darrere les cantonades.

La rutina colpeja aquesta sortida del sol, deixant a la vista la fragilitat dels moments que no apreciem, que desapareixen amb la mateixa rapidesa que arriben.

La ceguesa que ens omple els ulls davant de les trivialitats quotidianes que ens semblen ínfimes, a les que no dediquem ni tan sols un bri d’atenció, quan resulten ser el fonament de la serenor que ens permet veure la vida amb perspectiva.

I és des d’aquest punt que ens podem permetre mirar els successos que ens han rodejat fora de les parets segures i confortables de la llar, és des d’aquí, que ens mirem les ferides que decoren la pell com si fossin d’estranys, tendents a oblidar el dolor de l’exterior quan estem embriagats per la calidesa d’allò que coneix.

És ara, amb el regust de cafè a la boca i la mirada perduda en qualsevol punt de la cuina, amb el cos recolzat al marbre però la ment molt lluny del present, que em deixo curar una mica per aquelles coses tan simples com són la confiança i la sinceritat; tot allò que m’ha mancat tan últimament.

És ara, sense ni una gota de maquillatge a la cara, ni tampoc en el cor, que em permeto acariciar-me la pell per comprovar que segueixo aquí. Sense les fiblades de dolor devorant-me l’ànima, ni el regust amarg del patiment que ara sembla adormit.

És en instants com aquests que em permeto veure com estic, i m’adono que no semblo més que una trista nina de drap, vestida amb un pijama que li va gran i uns quants records que l’ofeguen quan la realitat els distorsiona. És aquí, en aquest precís moment, sense rastre d’aparences que puguin difuminar la veritat, que em permeto apreciar que m’estic convertint, a base de decepcions, en allò que no vull reconèixer.

Quan ja no queda ni una gota de cafè a la tassa, m’acosto a la pica i la netejo amb aigua calenta i un fregall amb sabó, i em permeto veure com les restes de cafè desapareixen davant meu, deixant la tassa tan neta com ho estava abans de començar. I amb un trist somrís als llavis, em permeto preguntar-me, tot i saber que la resposta no serà dolça, si és possible netejar-te les ferides amb tanta traça com perquè acabin resultant inexistents, com si mai haguessin existit.
Núria Dot

Slider

7/recent-posts/slider