VIC FM

VIC FM

Theme Layout

Rightsidebar

Theme Translation

Trending Posts Display

9/recent-posts/grid

Home Layout Display

no

Posts Title Display

no

404

We Are Sorry, Page Not Found

Home Page
Lluny.

Estic molt lluny de l’angoixa que em recorria l’ànima. Lluny dels crits que sortien de mi, demanant mil explicacions que avui són d’allò més irrellevants.

Lluny de la gelosia que em prenia el cos, que em convertia en un ésser irracional i mogut pel recel.

Lluny d’aquella debilitat que em doblava i em feia seva, deixant enrere la possibilitat de ser alguna cosa més que una simple ombra de la teva persona.

És en el precís moment en què deixo enrere la humanitat per perdre’m entre els arbres i les roques; perduda en un paisatge carregat per la humitat, per l’aire que em saneja les ferides de bala que no fa tant encara sagnaven.

El moment en què deixo de ser jo per convertir-me en la remor que s’escolta entre els arbres; la pau que es respira en els racons on l’home encara no ha malmès.

És llavors, perduda en el silenci característic dels racons que et fan sentir viu i en calma, quan em permeto observar amb la perspectiva d’un estrany, com de incoherent és aquesta història que ens uneix.

El record de les llàgrimes que em vessaven per les galtes i una lleugera sensació d’angoixa que en alguns moments em superava i em deixava vençuda, sense capacitat de reacció, em miren de lluny, amagades entre els arbustos, aguaitant impacients.

I és aleshores quan comprenc que al teu costat ja mai més hi haurà calma. Ni tranquil·litat. Només una por inquietant a què em tornis a ferir amb els teus fets, sempre tan contradictori front les teves paraules.

I és aleshores quan entenc que ja no hi haurà suficients roses per compensar aquesta pressió que fa tant de temps que porto instal·lada just al mig de l’estómac, ja no hi ha raons suficients que em donin força per combatre al temor que em tornis a ferir.

Que totes les regles imposades per anivellar aquest declivi que em domina la vida, estan caient a trossos davant dels meus ulls, que lluny de mirar-ho amb impotència, ho fan amb resignació.

I és lluny de tot i de tothom, lluny de tu, que em permeto reflexionar sobre cada una de les vegades que he fallat. Els errors comesos, les esperances perdudes. I aquesta por a fracassar que últimament ha pres força en mi.

I és en aquest petit racó, perduda tot i conèixer el camí de tornada, que m’adono de com n’és de trist suplicar perquè t’estimin com et mereixes.
Atenció : Recorda que compartint aquesta article en xarxes, ens ajudes molt! Moltes gràcies !!!
You HTML Code Here

Slider

7/recent-posts/slider