La música màkina, que durant els anys noranta i primers dos mil va marcar un abans i un després a les sales de festa de Catalunya i del Llevant espanyol, torna a sonar amb una intensitat que sorprèn fins i tot als seus protagonistes originals. Allò que durant molt temps havia quedat relegat a la nostàlgia, a sessions remember i a comunitats especialment fidels, ha ressorgit amb força i s’ha convertit en un dels revivals musicals més potents dels últims anys.
Aquest retorn no és casual. En els darrers anys, plataformes com TikTok, Spotify i YouTube han provocat una recuperació orgànica del gènere. Fragments de sessions clàssiques de Pont Aeri, Xque?, Scorpia o Chasis s’han viralitzat entre un públic molt jove, que descobreix la màkina com un so intens, directe i radicalment diferent del que escolta habitualment. El resultat és un creixement constant de reproduccions, playlists i contingut que torna a situar aquest estil al centre de converses musicals i culturals.
Un altre element determinant del renaixement és l’impuls de mitjans especialitzats i ràdios que han mantingut viu el llegat del gènere. Digital Hits, per exemple, ha apostat obertament pel remember i per donar espai a la màkina, tant a la seva graella com a través de continguts especials que recuperen clàssics, DJ històrics i testimonis de l’època. La seva presència ha estat clau per mantenir una continuïtat generacional i per acostar el gènere a nous oients.
També cal recordar que, en el seu moment, Flaix FM va tenir un paper fonamental en l’expansió de la música màkina i de tota l’escena electrònica catalana, convertint-la en un fenomen massiu i ajudant a construir la identitat musical d’aquells anys. El seu impuls va generar una comunitat sòlida que encara avui manté viu el record dels millors moments del gènere.
Al mateix temps, documentals, entrevistes, reportatges i comptes especialitzats sobre la ruta de les discoteques catalanes han contribuït a mitificar espais que avui formen part de la memòria col·lectiva. Sales com Pont Aeri, Scorpia o Xque? han passat de ser llocs físics a convertir-se en icones culturals. Paral·lelament, DJ històrics com Pastis & Buenri o Skudero & Xavi Metralla han tornat amb força als escenaris actuals, omplint pavellons i festivals en qüestió de minuts, un indicador clar que la demanda és transversal i real.
Per entendre el moment, cal recordar què definia la màkina: melodies eufòriques, baixos secs i contundents, ritmes accelerats situats habitualment entre els 150 i 180 BPM i una energia capaç de transformar qualsevol sala. La màkina mantenia una dualitat que la feia única: era alhora agressiva i melòdica, directa però emocional. Això generava un sentiment comunitari molt marcat; els qui la vivien ho feien intensament, i aquest vincle emocional és un dels motius pels quals avui torna a ser reivindicada.
El component comunitari és, precisament, un dels factors principals del seu retorn. En un moment en què gran part de l’escena electrònica aposta per sonoritats minimalistes o molt sofisticades, la màkina representa l’autenticitat i l’absència de filtres. És un so que connecta amb un públic que busca emocions més directes i una identitat clara. Per això, les generacions que la van viure la reivindiquen amb orgull, mentre que els joves l’adopten com una alternativa fresca i diferent dins d’un panorama musical sovint repetitiu.
Aquest renaixement també s’ha consolidat als festivals i a les ràdios. Els esdeveniments dedicats al remember continuen exhaurint entrades, i emissores com Digital Hits han ajudat a donar-li un espai estable i continuat. Paral·lelament, productors actuals incorporen elements de màkina a noves produccions i la fusionen amb hardstyle, techno industrial, trance o EDM melòdic, creant un híbrid que manté l’essència original del gènere però adaptat a les tendències contemporànies.
Davant aquest context, és legítim preguntar-se si el renaixement és puntual o si realment la màkina ha recuperat una posició estable. Encara és aviat per afirmar-ho amb rotunditat, però hi ha indicadors evidents: nous productors joves, creixement constant a plataformes digitals, augment de l’interès mediàtic i una demanda creixent en sessions i festivals. Tot plegat apunta que el moviment no és només nostàlgic, sinó que forma part d’un cicle natural en què els sons genuïns tornen a emergir.
El que és innegable és que la màkina ha recuperat respecte i visibilitat. Allò que durant molts anys es va considerar un gènere marginal, etiquetat sovint de manera injusta, torna ara com un referent cultural i musical d’una generació. I, al mateix temps, com un so que connecta sorprenentment bé amb la sensibilitat actual.
La màkina torna. Ho fa amb orgull, amb història, amb energia…
I, potser per primer cop en dues dècades, ho fa amb un futur que s’intueix més viu que mai.
