Quan l’èxit no és qualitat: el cas de El joc del silenci, un llibre dolent.

Hi ha una idea que encara arrosseguem com a lectors: si un llibre ven molt, si apareix a totes les taules de novetats i si tothom en parla, deu ser bo. Però la realitat —incòmoda, però necessària— és una altra. L’èxit comercial no és sinònim de qualitat literària. I pocs exemples ho il·lustren tan bé com El joc del silenci d’en Gil Pratsobrerroca.

Aquest llibre ha aconseguit allò que molts autors somien: visibilitat, vendes i presència constant. Però quan un lector s’hi endinsa amb unes expectatives mínimament exigents, el que es troba no és una obra sòlida, sinó un relat que evidencia les esquerdes d’un sistema editorial que sovint prioritza el soroll per damunt del contingut.

La primera gran fallada és estructural. El joc del silenci parteix d’una premissa interessant, fins i tot suggeridora, però és incapaç de sostenir-la. La trama no evoluciona amb coherència, no hi ha una tensió real que empenyi el lector cap endavant, i el relat es dilueix en una successió d’escenes que semblen més pensades per omplir pàgines que per construir una història.

A això s’hi suma un dels grans pecats de la narrativa contemporània de consum ràpid: els personatges plans. No hi ha profunditat psicològica, no hi ha conflicte intern creïble, no hi ha transformació. Són figures que existeixen, però no viuen. I quan els personatges no respiren, el lector tampoc.

El ritme tampoc ajuda. El llibre oscil·la entre passatges excessivament lents i moments precipitats, sense trobar mai un equilibri. Aquesta irregularitat trenca qualsevol intent d’immersió i converteix la lectura en una experiència intermitent, desconectada.

Però potser el més revelador és el final. En una obra que sembla voler jugar amb el misteri, amb el silenci com a element narratiu, el desenllaç és sorprenentment pla. No hi ha recompensa emocional ni intel·lectual. No hi ha impacte. Només una sensació de buit.

I aleshores arriba la pregunta incòmoda: com pot ser que un llibre així sigui un èxit?

La resposta no és literària, és comercial. El llibre funciona perquè està ben posicionat, perquè respon a una demanda concreta, perquè és accessible i fàcil de consumir. En un mercat saturat, molts lectors busquen històries que no exigeixin massa, que es puguin llegir ràpid i oblidar encara més ràpid. I això, ens agradi o no, també és un model d’èxit.

Però aquí és on cal fer una pausa i reflexionar. Si confonem vendes amb qualitat, acabem abaixant el llistó. Acabem acceptant com a bones obres que, en altres contextos, serien considerades mediocres. I això no només afecta els lectors, sinó també els escriptors que intenten fer una feina rigorosa.

El joc del silenci no és només un llibre amb mancances. És, sobretot, un símptoma. El símptoma d’un ecosistema on el màrqueting pot pesar més que la literatura. On el soroll tapa el silenci que, paradoxalment, aquest llibre no sap utilitzar.

I potser la lliçó més important és aquesta: llegir no és només consumir, és també saber discernir. Perquè no tot el que triomfa mereix ser recordat.