Quan Vic tenia dos temples romans: la història oblidada de Can Forcada
Si avui passem pel carrer del Bisbe Morgades, entre la Farinera i la Cooperativa Plana de Vic, el que hi veiem és un parc: gespa, arbres, jocs infantils, algun banc i criatures corrent amunt i avall. És el parc de Can Forcada, un pulmó verd enmig de la ciutat. Pocs vianants, però, saben que en aquest mateix indret s’hi aixecava una de les cases més singulars que ha tingut mai Vic. Tant, que els vigatans li deien el “segon temple romà”.
Avui només en queda el nom. La resta la trobem en fotografies antigues, en la memòria oral i, sobretot, en un llibre que en reconstrueix la història: El temple romà de Can Forcada de Vic, de Carles Forcada, editat i posat al dia per Xavi Ruiz.
Aquest article és, en part, un resum d’aquell treball i, en part, un intent de fer visible per als lectors de la Revista de Vic un tros de ciutat que va desaparèixer en una sola jornada d’enderroc.
Un farmacèutic avançat al seu temps
El protagonista de la història és Carles Forcada i Sors (1870–1954), farmacèutic vigatà i autèntic motor de moltes iniciatives de començaments del segle XX. Descendent d’una nissaga vinculada a les Filatures Forcada de Ripoll, va estudiar Farmàcia i es va convertir en una figura clau de la vida sanitària i cívica de Vic.
Al voltant de la seva farmàcia, Forcada va crear l’Instituto Forcada Sors, un laboratori pioner des d’on practicava electroteràpia, radioteràpia, fototeràpia i altres noves tècniques terapèutiques de l’època. Hi instal·là també el primer aparell de raigs X de Vic, que donava servei no només a la ciutat sinó a bona part d’Osona, el Ripollès, la Cerdanya, el Berguedà i la Garrotxa.
Forcada va ser farmacèutic de l’Hospital de la Santa Creu, primer responsable del laboratori municipal, impulsor de la primera Escola d’Arts i Oficis i de la Biblioteca Jaume Balmes. També va fundar i presidir la Cambra de la Propietat Urbana i, durant dècades, va ser una de les cares visibles de la Creu Roja local.
Amb aquest perfil, no sorprèn que decidís construir una casa que fos alguna cosa més que una residència familiar.
La “granotera” del Bisbe Morgades
El 13 de maig de 1899, gràcies a una herència d’una tieta, Carles Forcada compra uns terrenys força extensos al sector conegut com la granotera, a l’aleshores recentment obert carrer del Bisbe Morgades.
El solar limitava:
-
al sud, amb les quadres de la caserna de Cavalleria,
-
a l’oest, amb el nou carrer,
-
i al nord, amb la línia de fortificació militar dels segles XVIII–XIX.
La finca era, en essència, una gran horta amb sínia i camps. Però Forcada tenia altres plans. Primer hi va pensar un laboratori i consultori mèdic; després, un jardí de recreo; finalment, les dues coses alhora.
Un llac amb tres illes i una barca anomenada Maria
Abans de bastir la casa, Forcada transforma el terreny. Aprofita la sínia existent, excava més avall i hi construeix un llac artificial d’uns 600 m² i poc més d’un metre de fondària. El fons és pavimentat i les parets, de totxana arrebossada i cimentada. Al centre hi apareixen tres illes, cadascuna amb personalitat pròpia:
-
La petita, jardí pur, plena de plantes.
-
La mitjana, amb una taula i cadires, envoltada d’arbres i presidida per una figura de filadora: la popular “illa de la filadora”.
-
La gran, elevada tres metres sobre l’aigua, amb roques, merlets com de castell, un banc d’obra i un monument neogòtic dedicat a la Mare de Déu, flanquejat per dues grans fanals de ferro forjat. Aquí s’hi combinaven el repòs, la pregària i fins i tot la música d’un orgue que s’hi havia arribat a instal·lar.
El llac es podia navegar amb una petita barca de rems, la Maria, on hi cabien cinc o sis persones. Entre carpes, estius calorosos i joves agosarats que es llançaven a l’aigua, aquell jardí era un escenari de postal. Avui, quan travessem el parc, costa imaginar aquest decorat gairebé romàntic, però el record encara perviu en testimonis i fotografies.
El primer “temple”: un laboratori amb façana clàssica
Cap a l’any 1900 s’aixeca a la part nord de la finca la primera casa Forcada, concebuda sobretot com a laboratori i consultori. El projecte s’atribueix a l’avi del farmacèutic, també anomenat Carles Forcada, però respon sobretot al gust del propietari.
La façana imita la d’un temple clàssic:
-
atri cobert amb sis columnes d’ordre corinti,
-
frontó triangular amb decoració floral,
-
escalinata de marbre blanc,
-
i, al centre del frontó, una placa en forma de llibre obert amb una inscripció llatina inspirada en el llibre de Siràcida que recordava que Déu ha creat els medicaments i que l’home assenyat no els ha de menysprear.
Era, en definitiva, un temple dedicat a la medicina i a la ciència, clarament identificable des del carrer.
A l’interior, la planta baixa concentrava el despatx, el laboratori d’anàlisi, les sales d’electroteràpia i raigs X i la sala d’espera. A dalt, unes cambres que podien fer d’habitatge eventual. Una casa annexa acollia el servei.
De consultori a palau familiar
Amb el temps, la família creix i les activitats també. Entre 1914 i 1918, l’edifici pateix una gran ampliació que el converteix en una residència de més de 500 m² per planta, amb soterrani, planta baixa, pis, golfes i un absis posterior amb grans finestrals modernistes.
Les obres es fan sense arquitecte oficial i sense inscriure l’edifici al Registre de la Propietat. Un detall que, dècades més tard, serà decisiu a l’hora de valorar-ne la protecció.
L’atri guanya volum: s’hi col·loquen noves columnes (quatre al davant i dues als laterals) i es manté l’aspecte de temple, però la inscripció llatina desapareix. La casa es reorganitza al voltant d’un gran saló central de 108 m² i vuit metres d’alçada, al qual donen totes les estances de la planta baixa:
-
Un salonet per a visites solemnes.
-
El despatx, que durant anys serà centre de reunions professionals i, en un llarg període, seu de la Creu Roja.
-
Un oratori dedicat a la Mare de Déu dels Dolors, on es podia celebrar missa.
-
La sala del billar i l’espai de l’orgue, ubicats a l’absis, il·luminats per cinc finestrals amb vitralls de motius vegetals.
-
El menjador, amb una gran taula de cirerer per a una dotzena de comensals.
-
La cuina econòmica i les dependències de servei.
Al soterrani hi havia la caldera de calefacció central, amb alguns dels primers radiadors de la marca Roca de Manlleu. Per a l’època, era una casa clarament moderna, confortable i pensada per a una vida social intensa.
Guerra Civil: confiscació i degradació
La Guerra Civil ho capgira tot. El 1936, la família desmunta la imatge de la Mare de Déu de l’illa gran per evitar que sigui profanada. L’oratori és cremat pels mateixos propietaris per no deixar-lo a mercè dels assaltants. L’orgue no té tanta sort i acaba destruït.
L’edifici i el jardí són confiscats i convertits en dependències militars. Segons les rutes històriques de la Guerra Civil a Vic, l’any 1938 Can Forcada acull part de les instal·lacions de l’Exèrcit Popular.
Acabada la guerra, la família recupera la casa, però ja no és la mateixa: el jardí ha perdut bona part del seu encant i l’interior està malmès. Es fan reparacions, es torna a col·locar la imatge de la Mare de Déu, però l’oratori no es reconstrueix mai.
Pressió urbanística i enderroc exprés
Als anys seixanta i setanta, Vic viu un creixement demogràfic i urbanístic fort. El carrer del Bisbe Morgades es consolida com a eix d’entrada a la ciutat i la gran finca de Can Forcada queda encerclada per blocs de pisos. La situació fa molt golosa la possibilitat de construir en aquell solar.
El Pla General d’Ordenació Urbana de 1972 declara la finca zona verda però, simultàniament, planteja la construcció d’un edifici d’habitatges amb planta baixa i aparcament soterrani dins del mateix perímetre on hi havia la casa. La manca de catalogació, l’absència d’un arquitecte “famos” al darrere i la voluntat de la família de vendre pesen més que els arguments patrimonials.
El 1982 arriba el final: en dotze hores d’enderroc, de vuit del matí a vuit del vespre, el “temple romà xic” desapareix del paisatge vigatà. El jardí passa a mans municipals i es converteix en parc públic: el Parc de Can Forcada, que amb el temps serà objecte de diverses reformes, inclosa la creació d’un parc infantil inclusiu i accessible.
Anys més tard, entitats com el Grup de Defensa del Ter i veïns de la ciutat protagonitzaran mobilitzacions per garantir que al parc no s’hi construeixin nous habitatges i que l’espai es preservi com a zona verda.
Del parc al paper: recuperar la memòria de Can Forcada
Avui, Can Forcada és un nom de parc, un punt d’activitats culturals, de festes infantils i d’estiu, o escenari de murals reivindicatius.
Del vell edifici només en queden rastres en documentació, topònims i en els records de qui el va conèixer.
Aquí és on la feina de recuperació històrica esdevé clau. El llibre El temple romà de Can Forcada de Vic recull, amb una mirada minuciosa, la biografia de Carles Forcada, la descripció detallada de la casa, del llac i del jardí, així com el context polític i urbanístic que va portar a la seva desaparició. El volum, publicat per Llibrebooks, es pot trobar a llibreries i a plataformes en línia cercant-ne el títol.
Per als lectors de la Revista de Vic, potser la propera vegada que travessin el parc de Can Forcada els vindrà al cap la silueta d’un temple clàssic, el llac amb tres illes, una barca anomenada Maria i un farmacèutic vigatà obstinat a fer de la seva casa un santuari de ciència i bellesa. La ciutat ha perdut l’edifici, però encara és temps de conservar-ne, com a mínim, la història. I, sobretot, de llegir-la.
Xavi Ruiz
Director de la Revista de Vic
