La nit del passat partit de Copa del Rei quedarà per sempre a la memòria de la ciutat de Vic. El nostre equip, amb una plantilla humil però plena de coratge, va estar a punt de fer saltar la sorpresa contra un gegant de la Lliga espanyola com l'Atlètic de Madrid. En un duel ple de tensió, il·lusió i esperances renovades, els jugadors del Vic van demostrar que, al futbol, els grans moments arriben quan es lluita fins al final.
Sota la direcció de l'entrenador Carrascal, un admirador del “Cholo” Simeone, el Vic va saltar al camp amb una defensa impecable, disciplinada i determinada a no cedir ni un pam de terreny. L'ambient a l’estadi, amb els seguidors animant cada acció, va ser una força addicional que va empènyer els nostres jugadors a mantenir-se sòlids davant les estrelles de l'Atlètic.
L'Agustín Mora, el nostre porter, va estar esplèndid. Va frustrar una vegada i una altra els intents dels madrilenys de perforar la porteria vigatana, i cada aturada era celebrada com un gol per l’afició. El Vic resistia, i a poc a poc creixia l'esperança que es podria aconseguir una fita històrica.
Els jugadors, amb un entusiasme encomanadís, es van atrevir fins i tot amb accions tècniques que van fer vibrar el públic. Bofill, amb un caño a Gallagher, i Dídac Serra, convertit en una amenaça en atac, van plantar cara a un Atlètic que no trobava la manera de superar la defensa vigatana.
Amb el pas dels minuts, l'emoció a la grada es transformava en un somni col·lectiu: per què no? Arribar als penals i fer que la sort decideixi, potser a favor dels qui mai deixen de creure. Però, al minut 80, el somni es va esfumar en un instant. Un penal dubtós va ser assenyalat a favor de l'Atlètic, després d'una caiguda de Giuliano Simeone que va indignar els jugadors del Vic i l’afició. Senyé, frustrat per la situació, va rebre la segona groga i va ser expulsat.
Amb el primer gol de Julián Álvarez, el Vic va veure com s’esvaïen les esperances de culminar la gesta. Poc després, un segon gol va acabar de segellar el marcador, però no el record inesborrable d'un partit que, durant vuitanta minuts, va ser la representació del coratge i la lluita d’un equip que mai es va donar per vençut.
Els jugadors del Vic es van deixar la pell al camp, i tot i la derrota, van sortir com autèntics herois. Vic recordarà sempre el dia que el seu equip va estar a punt de fer història contra un gegant europeu. Aquesta nit, tot i el resultat, el Vic va guanyar en orgull, en coratge i en memòria.
