Robòtica: on som, on anem?


Des de l’any 1961, quan es va instal·lar una primera unitat en una línia de fundició de la General Motors, els robots són una realitat a l’interior de les fàbriques, aportant productivitat i qualitat als processos industrials. Així, per exemple, avui és impossible imaginar el sector de l’automoció sense l’ús intensiu dels robots en les línies de producció.


Fa 10 anys va començar una segona joventut de la robòtica industrial, amb l’aparició del concepte del robot col·laboratiu, aquell que és intrínsecament segur i que, per tant, pot treballar sense tanques de seguretat. Aquesta característica que li permet una major flexibilitat, més el fet que la majoria de fabricants que ofereixen productes en aquest àmbit proposen sistemes de programació força més simples que els seus germans grans, han fet que la robòtica s’introdueixi en nous sectors i empreses de mida més petita que les que històricament s’havien robotitzat, permetent que es beneficiïn de guanys en productivitat.


Però si parlem de robòtica a nivell de gran públic, normalment venen a la ment imatges suggerides des de la ciència ficció: dispositius habitualment dotats d’un remarcable grau de destresa i intel·ligència que els permet adaptar-se al seu entorn i realitzar activitats de valor. Una imatge tan suggerent com, actualment, allunyada de la realitat.


Malgrat no correspondre amb el que la imaginació porta temps proposant-nos, el que és cert és que els robots cada cop estan més presents en les nostres vides. La robòtica de serveis, concepte que inclou tots els robots amb activitat fora de les línies de producció, s’està consolidant amb propostes que aporten gradualment més valor en sectors més diversos.


La tipologia actualment en major expansió és la de robòtica logística, és a dir, aquells dispositius robòtics que mouen altres objectes. L’acceleració en el canvi dels hàbits de compra, derivats de la covid-19, amb l’increment del comerç electrònic, ha provocat l’eufòria en el mercat de la robòtica mòbil orientada a magatzems i, per extensió, al moviment de materials dins les fàbriques.



El cotxe autònom, en realitat un tipus específic de robot, i els robots d’entrega de darrera milla -aquells que busquen substituir els repartidors entre la botiga i la porta de casa nostra- estan resolent prou ràpidament el repte tecnològic que suposen i, tot i que no de manera immediata, s’intueix que més d’hora que tard seran una realitat en els nostres carrers i carreteres. Per cert, malgrat el soroll mediàtic que van generar fa un temps, més enllà d’alguns casos molt particulars, als drons no se’ls espera en aquesta festa.


En l’àmbit domèstic, de moment, els robot-aspiradora són els únics que han aconseguit aportar un valor que hagi implicat la seva presència massiva dins les llars. Hi ha hagut diversos intents de proposar nous conceptes que es consolidin com a dispositius habituals, al costat de televisors, neveres, rentadores i microones. El darrer és el d’afegir mobilitat als assistents virtuals (Google Home, Amazon Echo, Apple HomePod...) però no sembla un valor que justifiqui el rellevant sobrecost que comporta. S’intueix que fins que els robots domèstics no incorporin la manipulació d’objectes no els deixarem entrar de manera massiva a casa nostra, però arribar a aquest punt de desenvolupament encara no es veu immediat.


Igualment, l’espai privat veu com estan arribant propostes robòtiques, però també en aquest cas el preu elevat de les solucions i la limitació de les prestacions fan preveure que el sexe no assolirà el grau de tracció del mercat que va suposar en l’àmbit d’Internet. Més endavant ja veurem com evoluciona, sobretot si resulten certes les enquestes que indiquen que una part significativa de la població es pot sentir més còmode interaccionant íntimamament amb un robot que amb una persona real. Els canvis sociològics que això pot implicar poden arribar a ser realment rellevants.


I mentre l’amor encara queda lluny, la guerra ja està aquí. Tot i que pugui haver un cert pudor a admetre-ho i que existeix entre amplis col·lectius un neguit profund per les implicacions ètiques i operatives dels anomenats killer robots, el cert és que les potències militars ja disposen de robots autònoms amb capacitat de matar sense intervenció humana. Esperem que la nostre espècie sigui capaç de regular  aquest àmbit abans que sigui massa tard. Amb altres tecnologies bèl·liques (armes biològiques, nuclears...) ho hem fet, però un cop oberta la caixa de Pandora, i en aquest àmbit ja l’hem obert, no hi ha manera de tornar-la a tancar.


Sabem que la tecnologia en si és neutra. Ben utilitzada permet grans beneficis: dispositius robòtics estan intervenint cada cop més, amb un progrés que es preveu accelerat durant una llarga temporada, en l’àmbit de la medicina, tant quirúrgica com rehabilitadora; de la investigació científica, enviant robots on l’ésser humà no pot arribar, ja siguin altres planetes, el fons marí o enmig dels huracans; en situacions d’emergència, com incendis o esfondrament d’edificis; en tasques agrícoles, netejant els camps de males herbes o en tasques de recolecció; en activitats d’inspecció i manteniment d’infraestructures, com ponts, canonades, molins aerogeneradors o línies d’alta tensió. En definitiva, pràcticament a tot arreu.


Sabem on som però, per molt que sempre hi hagi gent que creu disposar d’una bola de vidre, no sabem on arribarem. Allà on sigui, serà perquè nosaltres ens hi hem portat. Així que mentre anem fent el camí, estaria bé tenir present la pregària del mes que el Papa Francesc va recomanar el novembre del 2020: “que el progrés de la robòtica estigui sempre al servei de l’ésser humà”.


Per Carles Soler / AMIC