Marc Giró: “Els pijos haurien de sentir vergonya, si en tinguessin, per haver mantingut el privilegi fent la gara-gara al franquisme”
El periodista Marc Giró (Barcelona, 1974) arriba puntual al luxós hotel Mandarin Oriental del Passeig de Gràcia de Barcelona. La seva popularitat mediàtica s’ha redoblat enguany després de participar als debats sobre el documental de Rocío Carrasco a Telecinco i després de publicar Pijos. Qui són, què fan i on trobarlos (Univers), recull d’articles on disecciona les elits amb mirada costumista, irònica i de classe. A primera vista, més d’un inclouria Giró –elegant, formal, educadíssim- en la mateixa categoria de pijo que ell critica. L’autor ho nega perquè s’autodefineix d’esquerres i “els pijos no són de dretes o d’esquerres: els pijos són pijos”, diu. Ni ho és ni -tot i que ho acostuma a dir- li agradaria ser-ho: “Això ho dic de broma”, admet Giró, de qui no és precisament fàcil distingir entre quan parla el personatge i quan la persona.
Pregunta (P). Comencem parlant de la seva presència a Telecinco opinant sobre el documental de Rocío Carrasco. Fins a quin punt va marcar un punt d’inflexió en la seva carrera?
Resposta (R). Això del punt d’inflexió m’ho diuen molt, però dec ser molt cregut perquè jo ja em veia bé (riu). Va ser com un sotrac televisiu perquè hi havia implicades moltes coses: si allò s’havia de dir en aquell espai, coses de caràcter polític... Jo al plató vaig dir una sèrie de coses [en defensa de Rocío Carrasco i contra la violència de gènere] amb les quals molta gent va connectar, malgrat que hi ha alguna altra que no, perquè són les coses que ells haguessin dit. Però és que ho dic sincerament: amb una mica de sentit comú i una mica de sentit de l’humor, qualsevol hagués dit el què jo vaig dir. Per tant, jo no ho veig tan meritori; trobo que faig coses molt més meritòries que es reconeixen menys (riu).
P. Com va sorgir aquesta col·laboració amb Telecinco?
R. Em van trucar perquè un redactor amb qui ja havia treballat al programa Sálvame em va recomanar, i jo al principi vaig dir que no perquè em pensava que seria alguna guarrada. Però, quan vaig veure el primer episodi i em van tornar a trucar, vaig dir: “Doncs ara sí que hi vaig, perquè això és una cosa seriosa”. El problema ha sigut el classisme de molta gent en dir que aquest context “no era el lloc adequat”. La meva pregunta és: quin és el lloc per parlar de violència de gènere? El Centre de Cultura Contemporànea en una conferència amb Fina Birulés, Bel Olid i Brigitte Vasallo? Aquesta senyora va explicar la seva història i les persones que han patit maltractament s’hi reconeixen. Si això ho hagués fet el The New York Times, seria un Premi Pulitzer.
P. Al mateix Telecinco vostè va arribar a criticar el negoci darrere del propi documental. Ha rebut alguna represàlia per fer-ho?
R. Doncs no. Jo vaig ser crític perquè vaig pensar: “Tot això servirà d’alguna cosa de cara a l’estructura de la màquina?”. Ja hem vist que no: ara tenim això de ‘Secret story’, ‘La isla de las tentaciones’... Des del punt de vista de fer un entreteniment que no sigui masclista, està la cosa molt justa. Normalment, les represàlies no funcionen rebent una trucada perquè no diguis això o allò, sinó que a la següent no et truquen o no et renoven. La represàlia és un plat que es serveix fred per part dels qui te l’han de fer (riu). Si vol, li ho explico d’aquí a un any.
P. Al seu llibre Pijos (Univers) assegura que hi ha dos requisits per ser pijo: tenir molts diners i no treballar. Qui guanya molts diners treballant no és pijo?
R. Això de ser pijo és una forma d’estar al món. Té a veure amb el privilegi i, sospito, amb qui tens al davant: si nosaltres poséssim sobre la taula els nostres patrimonis, el més pijo seria qui més patrimoni té. Però clar, si ara apareix algú que ha de netejar aquesta taula, probablement nosaltres siguem els pijos a ulls seus. I si aquesta persona va a prendre una canya al seu barri i l’atén una persona que acaba d’arribar a Espanya, que no té papers i que no està regularitzat, potser el pijo és qui es pren la canya. El problema del pijo és que moltes vegades no és conscient dels privilegis que té, i el què no pot ser és que utilitzis el privilegi en contra dels altres, que és el que fan moltes vegades els pijos. Per això es posen molt nerviosos, per exemple, amb la limitació dels lloguers: en el fons saben que no poden suportar el fet de deixar anar riquesa en benefici del benestar general.
P. A partir de quin sou diria que algú és pijo?
R. Per mi, una persona pija és una persona que cobra més que jo. Sigui el què sigui; jo calculo i dic: “Mira, un pijo”. Jo recomano el llibre del periodista d’El País Cristian Segura, Gent d’ordre, on explica que la forma del pijo actual té a veure amb com es comportaven, com es movien, com vestien aquelles persones que van mantenir el seu privilegi fent la gara-gara al franquisme. Aquesta és la vergonya que [els pijos] haurien de tenir, que no en tenen cap. No tenir vergonya és una altra de les característiques dels pijos.
P. Algun cop li ha fet por que els diners li puguin canviar la mirada?
R. No, perquè jo soc d’esquerres, i ser d’esquerres és ser conscient del privilegi que tens, d’on vens i qui són els altres. Quan de sobte guanyes més diners, el valor del diner canvia, sí. Els pijos saben quin és el valor del diner. En el moment que comences a acumular, el diner comença a tenir un altre sentit. A més, la gent que fa diners, si tu no en fas, es pensa que tu ets un vago o un burro. Diuen: “Serà que Déu no estava de la seva part”. I això és una cosa molt perillosa.
P. Però, tot i ser d’esquerres, manté que li agradaria ser pijo.
R. No, no, jo no he dit mai que vulgui ser un pijo! Ah, sí que és veritat que ho he dit, sí! Això ho dic de broma (riu).
P. Costa diferenciar quan està de broma i quan no.
R. (Riu) És que els pijos fan coses que són magnífiques: el bon gust, per exemple, el dominen perfectament. Tu, quan tens diners, tens temps, i quan tens temps, acabes fent les coses més pausadament, i llavors pots seure a un dels sofàs de casa teva, perquè en tens tres, ja, de sofàs, i dir: “Ui, aquesta paret? Hauríem de canviar el color de la paret”. Pots reflexionar-hi, i això acaba fent bon gust. Un exemple: fixi’s que els futbolistes al principi tenen molt mal gust, però després... Messi? Messi té un mal gust increïble, però els seus fills ja l’aniran afinant.
P. Al llibre parla de la vinculació dels pijos amb la política, especialment amb l’independentisme. Ja que vostè s’autodefineix d’esquerres, quin diria que és el partit d’esquerres més pijo de Catalunya?
R. Jo no crec que hi hagi pijos de dretes o d’esquerres: els pijos són pijos i ja anirem fent: si Franco, Franco; si ara Jordi Pujol, Jordi Pujol; si cal navegar amb Juan Carlos I, doncs es fa tranquilíssimament. Torno al Cristian Segura: ell diu que, als barris alts de Barcelona com Sant Gervasi, Pedralbes o Les Tres Torres, al referèndum la gent va votar independentisme. Clar, tota aquella gent són de dretes. Això corrobora la meva teoria que els pijos s’agafen al carro polític que més els convé. Tendeixen a la amoralitat i a la apolítica, per això no són excessivament feministes, per exemple. Perquè en el moment que tu comences a pensar en la polis, en el bé comú, el teu particular patrimoni pot fallar.
P. No s’atreveix a dir quin partit d’esquerres li sembla més pijo?
R. Potser no parlaria de partits pijos, sinó de personatges. Per exemple, Elsa Artadi és una senyora que té tot d’elements que la fan pija. Després, el senyor Ernest Maragall, per exemple. Clar, és un Maragall! Per molt que estigui a ERC... Li pesa el pedigrí. El senyor Pere Aragonés encara no és pijo però està a punt de ser-ho: quan ets president de la Generalitat, acabes sent pijo. Del president Torra, per exemple, mai haguéssim dit que és un pijo abans d’entrar a la Generalitat. Doncs fixi’s-hi ara: cada cop porta millors camises. Ara està relaxat; s’ha apijat, molt bé. Però clar, no és d’esquerres, aquest, oi?
P. Li ho pregunto d’una altra manera: quin partit d’esquerres pensa que a les darreres eleccions catalanes va obtenir més vots a seccions censals de rendes altes?
R. Jo li diria que, aquí a Barcelona, ERC era un partit històricament transversal, però jo sé de famílies catoliquíssimes i pijíssimes que votaven ERC. Senyores endiamantades i amb perles que als anys 30 votaven ERC. Llavors, que no sigui que el partit d’esquerres pijo a Catalunya sigui ERC, jo què vol que li digui!
P. Tornant a la pregunta anterior, segons dades d’ El País, va ser la CUP amb un 32% dels vots, per davant de Comuns (31%), ERC (29%) i PSC (26%).
R. Això ho diu en Cristian Segura, sí. Ah, vostè m’estava posant un parany! (riu). Si els pijos han votat a la CUP, allà ells. Si els nous rics han votat a la CUP, jo què vol que li digui, escolti! (riu).
P. Afirma que Barcelona és la ciutat dels pijos per antonomàsia. Diria, doncs, que la seva àrea metropolitana -L'Hospitalet, Badalona, Santa Coloma...- és on els pijos van a fer ‘viatges exòtics’?
R. Sí, sí, ho fan, ho fan. Ells baixen i s’ho passen bomba perquè s’ho prenen com una aventura. Recordo que, una vegada, una amiga meva de Madrid em va dir: “Hemos ido a cenar a un chino”, penso que de L’Hospitalet o Ciutat Meridiana, i allò li va semblar... Ells baixen, fan el que hagin de fer, però tenen la capacitat de fer la pixadeta i tornar a pujar. El problema és el camí a la inversa: que els de baix puguin accedir cap a dalt. Una altra cosa que explica que aquests viatges siguin així d’exòtics és el fet que abans les classes socials es barrejaven més, però ara les elits estan més encapsulades. Els pijos que volien escapar abans tenien més possibilitats d’accedir a la felicitat. I ara esteu atrapats! (riu).
Marc Giró: “Els pijos haurien de sentir vergonya, si en tinguessin, per haver mantingut el privilegi fent la gara-gara al franquisme”
Pregunta (P). Comencem parlant de la seva presència a Telecinco opinant sobre el documental de Rocío Carrasco. Fins a quin punt va marcar un punt d’inflexió en la seva carrera?
Resposta (R). Això del punt d’inflexió m’ho diuen molt, però dec ser molt cregut perquè jo ja em veia bé (riu). Va ser com un sotrac televisiu perquè hi havia implicades moltes coses: si allò s’havia de dir en aquell espai, coses de caràcter polític... Jo al plató vaig dir una sèrie de coses [en defensa de Rocío Carrasco i contra la violència de gènere] amb les quals molta gent va connectar, malgrat que hi ha alguna altra que no, perquè són les coses que ells haguessin dit. Però és que ho dic sincerament: amb una mica de sentit comú i una mica de sentit de l’humor, qualsevol hagués dit el què jo vaig dir. Per tant, jo no ho veig tan meritori; trobo que faig coses molt més meritòries que es reconeixen menys (riu).
P. Com va sorgir aquesta col·laboració amb Telecinco?
R. Em van trucar perquè un redactor amb qui ja havia treballat al programa Sálvame em va recomanar, i jo al principi vaig dir que no perquè em pensava que seria alguna guarrada. Però, quan vaig veure el primer episodi i em van tornar a trucar, vaig dir: “Doncs ara sí que hi vaig, perquè això és una cosa seriosa”. El problema ha sigut el classisme de molta gent en dir que aquest context “no era el lloc adequat”. La meva pregunta és: quin és el lloc per parlar de violència de gènere? El Centre de Cultura Contemporànea en una conferència amb Fina Birulés, Bel Olid i Brigitte Vasallo? Aquesta senyora va explicar la seva història i les persones que han patit maltractament s’hi reconeixen. Si això ho hagués fet el The New York Times, seria un Premi Pulitzer.
P. Al mateix Telecinco vostè va arribar a criticar el negoci darrere del propi documental. Ha rebut alguna represàlia per fer-ho?
R. Doncs no. Jo vaig ser crític perquè vaig pensar: “Tot això servirà d’alguna cosa de cara a l’estructura de la màquina?”. Ja hem vist que no: ara tenim això de ‘Secret story’, ‘La isla de las tentaciones’... Des del punt de vista de fer un entreteniment que no sigui masclista, està la cosa molt justa. Normalment, les represàlies no funcionen rebent una trucada perquè no diguis això o allò, sinó que a la següent no et truquen o no et renoven. La represàlia és un plat que es serveix fred per part dels qui te l’han de fer (riu). Si vol, li ho explico d’aquí a un any.
P. Al seu llibre Pijos (Univers) assegura que hi ha dos requisits per ser pijo: tenir molts diners i no treballar. Qui guanya molts diners treballant no és pijo?
R. Això de ser pijo és una forma d’estar al món. Té a veure amb el privilegi i, sospito, amb qui tens al davant: si nosaltres poséssim sobre la taula els nostres patrimonis, el més pijo seria qui més patrimoni té. Però clar, si ara apareix algú que ha de netejar aquesta taula, probablement nosaltres siguem els pijos a ulls seus. I si aquesta persona va a prendre una canya al seu barri i l’atén una persona que acaba d’arribar a Espanya, que no té papers i que no està regularitzat, potser el pijo és qui es pren la canya. El problema del pijo és que moltes vegades no és conscient dels privilegis que té, i el què no pot ser és que utilitzis el privilegi en contra dels altres, que és el que fan moltes vegades els pijos. Per això es posen molt nerviosos, per exemple, amb la limitació dels lloguers: en el fons saben que no poden suportar el fet de deixar anar riquesa en benefici del benestar general.
P. A partir de quin sou diria que algú és pijo?
R. Per mi, una persona pija és una persona que cobra més que jo. Sigui el què sigui; jo calculo i dic: “Mira, un pijo”. Jo recomano el llibre del periodista d’El País Cristian Segura, Gent d’ordre, on explica que la forma del pijo actual té a veure amb com es comportaven, com es movien, com vestien aquelles persones que van mantenir el seu privilegi fent la gara-gara al franquisme. Aquesta és la vergonya que [els pijos] haurien de tenir, que no en tenen cap. No tenir vergonya és una altra de les característiques dels pijos.
P. Algun cop li ha fet por que els diners li puguin canviar la mirada?
R. No, perquè jo soc d’esquerres, i ser d’esquerres és ser conscient del privilegi que tens, d’on vens i qui són els altres. Quan de sobte guanyes més diners, el valor del diner canvia, sí. Els pijos saben quin és el valor del diner. En el moment que comences a acumular, el diner comença a tenir un altre sentit. A més, la gent que fa diners, si tu no en fas, es pensa que tu ets un vago o un burro. Diuen: “Serà que Déu no estava de la seva part”. I això és una cosa molt perillosa.
P. Però, tot i ser d’esquerres, manté que li agradaria ser pijo.
R. No, no, jo no he dit mai que vulgui ser un pijo! Ah, sí que és veritat que ho he dit, sí! Això ho dic de broma (riu).
P. Costa diferenciar quan està de broma i quan no.
R. (Riu) És que els pijos fan coses que són magnífiques: el bon gust, per exemple, el dominen perfectament. Tu, quan tens diners, tens temps, i quan tens temps, acabes fent les coses més pausadament, i llavors pots seure a un dels sofàs de casa teva, perquè en tens tres, ja, de sofàs, i dir: “Ui, aquesta paret? Hauríem de canviar el color de la paret”. Pots reflexionar-hi, i això acaba fent bon gust. Un exemple: fixi’s que els futbolistes al principi tenen molt mal gust, però després... Messi? Messi té un mal gust increïble, però els seus fills ja l’aniran afinant.
P. Al llibre parla de la vinculació dels pijos amb la política, especialment amb l’independentisme. Ja que vostè s’autodefineix d’esquerres, quin diria que és el partit d’esquerres més pijo de Catalunya?
R. Jo no crec que hi hagi pijos de dretes o d’esquerres: els pijos són pijos i ja anirem fent: si Franco, Franco; si ara Jordi Pujol, Jordi Pujol; si cal navegar amb Juan Carlos I, doncs es fa tranquilíssimament. Torno al Cristian Segura: ell diu que, als barris alts de Barcelona com Sant Gervasi, Pedralbes o Les Tres Torres, al referèndum la gent va votar independentisme. Clar, tota aquella gent són de dretes. Això corrobora la meva teoria que els pijos s’agafen al carro polític que més els convé. Tendeixen a la amoralitat i a la apolítica, per això no són excessivament feministes, per exemple. Perquè en el moment que tu comences a pensar en la polis, en el bé comú, el teu particular patrimoni pot fallar.
P. No s’atreveix a dir quin partit d’esquerres li sembla més pijo?
R. Potser no parlaria de partits pijos, sinó de personatges. Per exemple, Elsa Artadi és una senyora que té tot d’elements que la fan pija. Després, el senyor Ernest Maragall, per exemple. Clar, és un Maragall! Per molt que estigui a ERC... Li pesa el pedigrí. El senyor Pere Aragonés encara no és pijo però està a punt de ser-ho: quan ets president de la Generalitat, acabes sent pijo. Del president Torra, per exemple, mai haguéssim dit que és un pijo abans d’entrar a la Generalitat. Doncs fixi’s-hi ara: cada cop porta millors camises. Ara està relaxat; s’ha apijat, molt bé. Però clar, no és d’esquerres, aquest, oi?
P. Li ho pregunto d’una altra manera: quin partit d’esquerres pensa que a les darreres eleccions catalanes va obtenir més vots a seccions censals de rendes altes?
R. Jo li diria que, aquí a Barcelona, ERC era un partit històricament transversal, però jo sé de famílies catoliquíssimes i pijíssimes que votaven ERC. Senyores endiamantades i amb perles que als anys 30 votaven ERC. Llavors, que no sigui que el partit d’esquerres pijo a Catalunya sigui ERC, jo què vol que li digui!
P. Tornant a la pregunta anterior, segons dades d’ El País, va ser la CUP amb un 32% dels vots, per davant de Comuns (31%), ERC (29%) i PSC (26%).
R. Això ho diu en Cristian Segura, sí. Ah, vostè m’estava posant un parany! (riu). Si els pijos han votat a la CUP, allà ells. Si els nous rics han votat a la CUP, jo què vol que li digui, escolti! (riu).
P. Afirma que Barcelona és la ciutat dels pijos per antonomàsia. Diria, doncs, que la seva àrea metropolitana -L'Hospitalet, Badalona, Santa Coloma...- és on els pijos van a fer ‘viatges exòtics’?
R. Sí, sí, ho fan, ho fan. Ells baixen i s’ho passen bomba perquè s’ho prenen com una aventura. Recordo que, una vegada, una amiga meva de Madrid em va dir: “Hemos ido a cenar a un chino”, penso que de L’Hospitalet o Ciutat Meridiana, i allò li va semblar... Ells baixen, fan el que hagin de fer, però tenen la capacitat de fer la pixadeta i tornar a pujar. El problema és el camí a la inversa: que els de baix puguin accedir cap a dalt. Una altra cosa que explica que aquests viatges siguin així d’exòtics és el fet que abans les classes socials es barrejaven més, però ara les elits estan més encapsulades. Els pijos que volien escapar abans tenien més possibilitats d’accedir a la felicitat. I ara esteu atrapats! (riu).
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari aqui!