El Cinema Nou de Vic va ser més que una simple sala de projecció; durant dècades fou un punt de trobada i un símbol de la vida cultural vigatana. Ubicat a l'històric edifici de la Cooperativa Panadería Mútua Obrera al carrer Nou, aquest cinema va obrir les portes a finals dels anys 50, quan la cooperativa va transformar l’antic teatre-cafè de la primera planta en una sala de cinema. Aquell edifici, construït entre 1918 i 1921, presentava una façana imponent d’estil eclèctic, coronada amb gàrgoles en forma de trompeta que simbolitzaven “la força dels treballadors” de la cooperativa. Encara avui, el Cinema Nou destaca en el paisatge urbà del centre de Vic amb la seva façana emblemàtica, tot i haver abaixat la persiana fa anys.
Un epicentre cultural per a la ciutat
Des de la seva inauguració, el Cinema Nou es va integrar en la vida quotidiana i l’oci dels vigatans. Va conviure amb altres sales cèlebres de la ciutat –com el Cine Vigatà, el Canigó o l’antic Atlàntida– en una època daurada en què el cinema era una finestra oberta al món i tenia un gran impacte social. A les seves butaques molts hi van viure cites, tardes de diumenge en família i emocions cinematogràfiques inoblidables. L’experiència d’anar al Cinema Nou tenia una màgia especial: en els seus inicis s’hi feien sessions dobles (amb “primer la pel·lícula dolenta, després la bona”) i no hi faltava el No-Do obligatori a la mitja part durant els anys del franquisme. Aquells rituals, junt amb l’olor de crispetes i la penombra de la sala, formen part del record col·lectiu de diverses generacions. No és d’estranyar que molts encara anomenin aquest espai “el cine de tota la vida”.
El Cinema Nou va acollir estrenes de cinema comercial, projeccions infantils i esdeveniments especials. L’any 2016, per exemple, va reobrir excepcionalment les seves portes ja com a cinema clausurat per esdevenir seu del Festival Protesta, on s’hi va projectar en primícia a Catalunya la pel·lícula “Yo, Daniel Blake” de Ken Loach. Durant anys, l’espai també va ser la llar del Cine Club Vic, que hi organitzava sessions de cinefòrum i cinema d’autor. De fet, el Cine Club hi va operar prop d’una dècada, fins que el 2011 es va acomiadar del Cinema Nou abans de traslladar les projeccions a un altre espai. Gràcies a això, el Cinema Nou no només oferia els èxits del moment, sinó que va enriquir la vida cultural local amb cicles de cinema en versió original, festivals temàtics (com les Nits de Cinema Oriental) i presentacions amb directors convidats. També es recorden projectes especials, com sessions de cinema negre amb banda sonora en directe dins el Festival de Jazz de Vic, que demostraven la versatilitat d’aquesta sala en acollir tota mena de propostes culturals.
Records d’un espai entranyable
Entrar al Cinema Nou era endinsar-se en una atmosfera única. La sala principal (la Sala 1, a la planta baixa) i la seva germana petita (la Sala 2, al pis superior, antigament l’envelat del teatre) estaven equipades amb butaques de vellut que amb el temps havien esdevingut “velles butaques” carregades d’històries. Molts espectadors rememoren fer cua a la taquilla –atesa durant 30 anys per la mateixa entranyable taquillera local– amb l’entrada a la mà, impacients per la sessió. Dins la sala, el feix de llum del projector il·luminava partícules de pols dansant en l’aire, mentre ressonava el so del projector de 35 mm, avui silenciat però encara conservat a la cabina de projecció. Aquell projector històric i altres detalls (com els cartells antics a les parets o el cartell lluminós de “Cinema Nou” a la façana) són testimonis muts d’una època en què anar al cinema era tota una festa. “Tenien una màgia especial”, recordava un antic operador sobre les sales de Vic, incloent el Cinema Nou. En aquestes sales es creaven records: des del primer petó a la foscor de l’última fila fins a l’ovació en acabar una pel·lícula memorable.
El final d’una era i el llegat que perdura
El 12 de maig de 2013, després de gairebé sis dècades de funcionament, el Cinema Nou va abaixar el teló per última vegada. Aquell diumenge a la nit alguns espectadors van acomiadar-se’n sabent que seria la darrera sessió, mentre d’altres es van assabentar amb sorpresa que el cinema tancava definitivament. Les dues pel·lícules finals que es van projectar van ser “To the Wonder” (a la Sala 1) i “Noche de vino y copas” (a la Sala 2), un comiat cinematogràfic que molts recorden amb nostàlgia. Les raons del tancament reflectien els temps canviants: el descens continuat de públic a les sales tradicionals, sumat a la necessitat d’afrontar una costosa digitalització dels sistemes de projecció, van fer inviable la continuïtat d’aquest cinema de proximitat. La crisi del model clàssic de cinema ja feia temps que planava i, a Vic, el Nou en va ser víctima, igual com ho seria anys després el Cine Vigatà.
Malgrat el final de les projeccions, l’esperit del Cinema Nou es manté viu en la memòria de la ciutat. L’edifici, propietat encara dels hereus de l’antiga cooperativa, està protegit com a Bé Cultural d’Interès Local pel seu valor patrimonial. Això n’ha garantit la preservació de l’estructura exterior i ha dificultat la seva transformació immediata. En els anys posteriors al tancament s’han explorat propostes per donar-li un nou ús: per exemple, el projecte Espais en Transició va estudiar la possibilitat de reutilitzar-lo per a fins culturals, aprofitant l’encant i el significat de l’espai. Fins i tot s’hi van organitzar visites guiades i actes puntuals –aquells recorreguts de “Mirades singulars” on ciutadans van poder seure de nou a les butaques de la Sala 2 per reviure el passat. Aquests esforços han mantingut el Cinema Nou en el record actiu de la comunitat, convidant a recordar que aquell no era només un lloc per veure pel·lícules, sinó un espai de convivència veïnal i cultural.
No obstant això, el futur de l’edifici continua incert. Els propietaris han manifestat la intenció de reconvertir-lo: s’ha parlat d’obrir un gimnàs a la planta baixa i construir habitatges a les plantes superiors. De fet, el planejament urbanístic vigent ja preveu l’ús residencial per a aquesta finca, la qual cosa fa pensar que difícilment tornarà a ser un cinema. Mentre el temps passa, l’antic Cinema Nou roman tancat i en silenci, acumulant una pàtina de nostàlgia i pols. Les humitats i el desgast alerten que cal trobar aviat una solució per salvar l’edifici de la degradació definitiva, sigui quin sigui el seu nou destí.
El Cinema Nou de Vic perdura, doncs, en la memòria col·lectiva com un espai emblemàtic ple de vivències. Cada vigatà hi associa alguna història: la pel·lícula que el va marcar, la tarda de pluja refugiada sota la seva marquesina o aquell retrobament amb amics de joventut. Avui, més que mai, recordar el Cinema Nou és homenatjar una època en què el cinema de poble reunia famílies senceres i alimentava somnis. Quins records tens tu del Cinema Nou? Compartim entre tots les vivències d’aquest cinema estimat, perquè així la seva flama romangui encesa en el record de Vic.
