Entrevistem a Roger Mas


 “Irredempt”. Territori subjecte a una dominació estrangera de la qual hom espera alliberar-lo, segons la definició del diccionari. Aquest és el títol del nou disc de Roger Mas (Solsona, 1975), nom cabdal de la música catalana dels darrers 15 anys. Mas, però, sembla força alliberat en aquest àlbum, ja que s’atreveix a presentar-se en solitari, tant sols acompanyat per la seva guitarra. Amb ella i la seva veu construeix una dotzena de cançons delicades i alhora plenes de força, amb una lírica molt poètica que s’embranca en llegendes, reflexions místiques i històries misterioses, amb referents com Goethe (‘El Rei dels Verns’) o Verdaguer (Comte Arnau). Però si bé el disc es mou en mons onírics i allunyats de la realitat quotidiana, el cantautor solsonenc toca molt de peus a terra i no té cap problema en analitzar qüestions com l’estat actual de la música en català, la idiosincràsia del país i el seu procés cap a la independència. 
 
Després de fer un disc amb tota una cobla, a ‘Irredempt’ es presenta ben nu.
Em considero un cantautor, però després de vuit discos no en tenia cap que fos tant sols veu i guitarra. Hi ha molts discos d’aquesta mena, normalment antics, que m’encanten. El ‘Liebesleid’ de Toti Soler, o darrerament ‘Darmodej’, del txec Jaromír Nohavica, amb qui hi vaig col·laborar i que em va fer perdre la por de llançar-me a fer un àlbum com aquest. Després de treballar amb quinze músics de la cobla durant mesos, que va ser divertidíssim i fantàstic, i d’oferir tants timbres i colors, em venia de gust anar a l’altra punta, treballar en solitud i buscar la cruesa de la interpretació individual. Quan ets només tu amb el teu instrument la teva veu transmet molts més matisos.
 
Aquesta mena d’àlbums tan essencials són avui ben poc comuns. Creu que l’oient també n’ha perdut el costum i que se li pot fer estrany?
És possible, sobretot perquè la manera com escoltàvem música abans era molt diferent que la d’ara. En la música popular d’avui dia la dinàmica s’ha perdut totalment, els discos s’editen molt més comprimits, la diferència quan la cançó sona fluixa o forta és molt reduïda. Això fa que aquesta música sigui molt més còmode per escoltar de fons, ja que es manté sempre en un rang concret i no crida l’atenció. La cançó que jo faig, però, es basa en comunicar emocions i sentiments, i si li traiem la dinàmica ho perdem.
 
Per tant és un disc que exigeix l’oient una atenció total, seure i escoltar-lo sense fer res més, com s’escoltava la música abans.
És un disc que et demana l’atenció, i que et molesta si el tens posat sense voler prestar-n’hi massa, perquè desapareix, torna, canvia... És un disc de sofà, de nit i amb llum tènue, per escoltar-lo de cap a cap. O la meitat, o quatre cançons, el que vulguis. Però escoltar-les.
 
Va dir a una entrevista a Critic.cat que a la sisena cançó del disc s’adormia!
Sí! (riu). Però amb un disc que no em faci el pes no em puc adormir de cap de les maneres. Les coses que m’agraden no són només les que m’entusiasmen, sinó les que em fan sentir bé, les que em donen sensació d’harmonia, de quietud.
 
 ‘Irredempt’ et transporta a móns onírics amb les seves lletres místiques i poètiques.  
Això sempre ha estat cabdal en la meva música. És la manera de representar com em sento sempre, a cavall de la realitat i del món heretat de la infantesa. Allò que abans en dèiem “la vida interior”, un món privat on no hi entra ningú, encara que tu el vulguis compartir no pots fer-ho.
 
Creu que la seva música és en essència evasiva?
Mai m’ho han preguntat i em sembla molt pertinent, perquè ara que hi penso, en tots els meus discos sempre hi ha aquesta necessitat de fugir, de buscar un lloc on les coses tinguin sentit i siguin més controlables, i on tu mateix hi tinguis més importància. En el món on vivim som granets de sorra, la nostra importància com a individus és molt poca i la nostra capacitat d’incidència, mínima. Com a animals socials, només si ens ajuntem amb els altres aconseguim que els nostres interessos es vegin reflectits. La voluntat evasiva i onírica de les meves cançons té a veure amb imaginar un lloc on tu pots actuar més com un dictador, com una casa pròpia on ho decideixes tot i on et sents més a gust.
 
Concep l’artista com algú que reivindica la individualitat?
Sí, n’estic molt convençut d’això. Manuel Vázquez Montalbán analitzava els artistes de la Nova Cançó segons la diferència entre el “nosaltres” i el “jo”. Les cançons de Raimon i de Lluís Llach eren aquest “nosaltres” que interpel·laven a la societat, mentre que Pau Riba i Jaume Sisa eren el “jo” una mica despistat, que es pregunta qui som, això què és, què hi pinto aquí. Artísticament sempre m’ha interessat més la poètica del jo.
 
Les seves cançons fugen de l’esperit costumista de moltes de les bandes que triomfen avui en el panorama català
No crec que en fugi. Penso que m’agradaria fer moltes coses que no sé fer, potser m’encantaria signar una bona cançó costumista, o d’una bona cançó protesta que interpel·li el “nosaltres”, però és que no em surt. Estic d’acord que hi ha una generació de músics que està tirant més cap a un cert costumisme, però això no és bo ni dolent. Les millors cançons de Serrat són costumistes i són meravelloses. Potser la nova generació, a la qual no sé si hi pertanyo o no, té una existència una mica gris. L’última que va tenir una certa il·lusió va ser la del 68, l’última en deixar-se enganyar pels ideals. Això tenia una part molt positiva perquè la dotava d’un gran entusiasme, li feia pensar que l’arcàdia no era gaire lluny. Ara veuen més clarament que estan atrapats. No som com els punks dels 70, que deien “no future”, que van patir la gran desil·lusió que va arribar després del gran entusiasme. Ara és més un desencant, no pas rabiós per haver perdut res, sinó d’haver nascut ja amb ell. Sóc una mica descregut, sí.
 
Si traslladem aquesta actitud a la música, entenem per què avui no abunden pas les cançons polítiques que interpel·lin al col·lectiu, ni tampoc hi ha gaires individualitats que se surtin de la norma. 
L’individualisme tampoc es porta gens, a tots els nivells. Avui veiem artistes internacionals que venen un ego que no tenen, que el falsifiquen. Van de “stars” però si els anéssim a veure a casa seva ara mateix ens n’adonaríem que tot és teatre absolut.
 
El grup català Ix diu que aquí als artistes no se’ls permet anar de divinitats
Això és el pitjor; no pas que els artistes perdin l’ego, sinó que el públic condemni aquesta individualitat. Però clar, és un públic català; Unamuno ja deia que un tret comú a tota la Península Ibèrica és l’enveja. I més a Catalunya, on millor que no se t’acudeixi destacar per sobre de l’altre. Som un país totèmic: alcem a l’estrellat dos de cada ram i la resta, ben quietets. Que no se’t acudeixi anar de bon entrenador que ja tenim en Guardiola.
 
Som envejosos?
Catalunya és un país que poda els arbres perquè no creixin, es facin massa grans i acabin sent un bosc descontrolat. Vas a Anglaterra, Alemanya, Itàlia, i els arbres als parcs i als carrers són enormes. Aquí els deixem ben baixets, que s’hi pugui arribar fàcilment. No ens agrada que ningú ni res ens faci ombra. Si erets el meu company de pupitre, per què has d’arribar a destacar en quelcom, com si et creguessis millor que els altres? Ara, als pocs tòtems a qui sí hem entronitzat els deixem que fotin les bajanades més grosses. Estem molt mancats de criteri i de sentit crític.
 
Som un país ben particular.
En Perejaume feia un símil molt bo dient que Catalunya és un país de valls, valletes i turons, un conjunt de petits països on ens pensem que aquesta ermita és el Sagrat Cor de Montmartre, i aquell pujolet és l’Himàlaia. Això té una part positiva: som un dels països amb més creativitat per metre quadrat. El dolent és que sovint no entenem que més enllà de la nostra vall hi ha altres coses. Està bé valorar el que tenim a casa però hem d’entendre que la nostra muntanyeta potser no és l’Everest.
 
Abans parlava de tòtems. Què li sembla això de tenir en Lluís Llach com a diputat?
Crec que és quelcom sa que puguem veure al Parlament diputats que no són polítics d’ofici. Tot i que l’ofici de polític no em sembla pas malament, està molt menystingut però és molt difícil, sotmès a moltes pressions. Allà enmig, entre el poder del poble, la democràcia i el capital.
 
Com a independentista declarat que és, creu que hi ha futur per al procés?
Si fos per nosaltres no ens en sortiríem pas! (riu), però les coses van indefectiblement cap a aquesta situació. Les persones som irrellevants quan la corrent va en aquesta direcció. És comprensible que ens posem nerviosos perquè després de tant de temps sent una minoria de cop i volta tenir-ho tot tant a tocar és una conjunció astral que difícilment es tornarà a repetir. Però també cal una mica de perspectiva i calma. Si necessitem una dècada més, doncs serà una dècada. Paciència, bon ànim, bon humor, construir i sumar de totes les maneres possibles.


Textos: Vern Bueno/AMIC
Fotos: Genís Serra /AMIC